entre somnis i realitats

Avui he tornat a somiar, però no era un somni dolent, ni hi havia baralles, ni hi havia nens que morien o que algú volia matar. Ahir no ho recordo. Una nit tranquil·la, suposo. Aquests dies somio molt, massa si es pot dir. Llevar-se alguns matins tenint la sensació de no haver descansat prou, pel ritme accelerat de les imatges que se succeïen per la nit que em cobria les espatlles. Però avui ha estat una nit si més no tranquil·la. Encara que també hi havien morts: l'ombra de la meva àvia, a qui havíem d'acomiadar, es barrejava en un escenari d'un centre comercial, amb els meus germans i els petits. Miràvem els aparadors i alguns penjolls que brillaven, arracades i demés. Després arribava la mare amb el pare, que no es podia cansar gaire, crec que ja estava un xic delicat. Però abans en el mateix centre, m'havia posat uns guans de boxa i amb una colla d'amics, érem quatre, intentàvem aprendre a utilitzar-los. Somnis curiosos i estranys.

Fa anys et vaig escriure unes paraules. Era l'avi que t'animava a somriure i et deia que seguissis endavant, gaudint de la vida al costat de la família. Recordo la teva mirada, blava, serena, tranquil·la... Ara, amb els ulls clucs, tindràs la mateixa mirada i veuràs el que sempre havies cregut i desitjat. Ja el veus iaia? Ja li has donat la mà de nou? Et miro, i torno a senitr la calidesa del teu somriure, dient-nos, feliç, fins la propera.

When a man tells you he got rich through hard work, ask him 'Whose?' Don Marquis, US writer Si és que, a vegades, aprenent anglès, trobes petites frases que ara entens, i no pots evitar somriure, somriure i reflexionar en les grans veritats que es troben rere certes paraules. "Quan un home t'expliqui que s'ha fet ric a través d'un dur treball, pregunta-li de qui?"

Ja està a sisè. Aquest any deixa l'escola primària, tanca una etapa d'inocència per entrar a un institut on milers de sensacions, de sentiments desconeguts que ara ja treuen el cap a cançons, youtubes, metroflogs, agendes escolars i un llar etcètara, l'inundaran. Però encara està a sisè i encara conserva la mirada inocent. L'altre dia parlàvem de les joguines que molts nens no tenen, de la feina que molts pares perden, de la sort que tenim tots nosaltres. Sense saber com, vam acabar parlant de les colònies de l'escola, dels nens que hi anirien. Vaig recordar quan feia sisè, aquell any es feia la Setmana Blanca, era la sortida que iniciava aquella segona etapa a l'escola, a l'EGB, i molts anaven esquiar. Però no eren tots, ni de bon tros, érem forces els nens i nenes que ens quedàvem a l'escola, perquè els nostres pares no es podien permetre tantes sortides, tantes colònies, en prou feines arribaven a final de mes. I ens quedàvem a les aules, i fèiem l

Aquella nit havia somiat que tenia una criatura a les mans. Era una nena, petita i menuda, dins d'una càpsula ovalada, plena d'un líquid viscòs de color blau. Era preciosa, se la veia serena i tranquil·la, dormia en somnis eterns. Aquella pau que desprenia era completament proporcional a la tristor que sentia al veure-la. Les llàgrimes li esborraven les il·lusions del seu naixement, sentia com les cames li feien figa, mentres la petita seguia somrient des del seu son etern. S'endinsava en un mar de plors del que no aconseguia veure'n la fi, sentia com s'ofegava entre els sanglots de tristesa... Es despertà, mirà al seu voltant i s'adonà que tot era un somni. Que no existia cap càpsula ovalada provinent d'eres del futur, i que la quitxalla encara havia d'esperar a temps millors. S'aixecà i veié el seu pare a la cuina. L'abraçà, adonant-se del simbolisme del somni. "Papa, - li va dir- avui he somiat que moria una nena que acabava de néixer - l

M'aixeco al matí envoltada pel fred del gebre. Entrem al cotxe, deixo tristament l'abric al seient de darrere, encenc la calefacció que arrancarà tot just a l'arribar a la carretera. Resisteixo la lluita interior contra el fred, tot parlant a la persona que s'asseu amb l'abric posat al meu costat. Arribo a casa, un altre dia més la calefacció ha saltat i la casa ens espera amb les parets fredes i l'alè gelat. Els radiadors comencen a escalfar-se i poc a poc arribem a sentir el caliu de la llar. Després de sopar, asseguda al sofà ben tapada amb la manta només per la sensació d'abric, llar i tranquil·litat que em dóna. M'abraço a la persona que tinc al costat, acosto la meva cara a la seva, busco els seus llavis, i rere el somriure còmplice, surt una rialla que em contagia quan em diu que em regalarà una bufanda pel nas! Algú sap on la puc comprar?

En plena època de consumisme nadalenc... Ka-ching We live in a greedy little world-- That teaches every little boy and girl To earn as much as they can possibly-- Then turn around and Spend it foolishly Weve created us a credit card mess We spend the money we dont possess Our religion is to go and blow it all So its shoppin every sunday at the mall All we ever want is more A lot more than we had before So take me to the nearest store [chorus:] Can you hear it ring It makes you wanna sing Its such a beautiful thing--ka-ching! Lots of diamond rings The happiness it brings Youll live like a king With lots of money and things When youre broke go and get a loan Take out another mortgage on your home Consolidate so you can afford To go and spend some more when You get bored All we ever want is more A lot more than we had before So take me to the nearest store [repeat chorus] Lets swing Dig deeper in your pocket Oh, yeah, ha Come on I know youve got it Dig deeper in your wallet Oh

Feia dies que s'amagava rere les paraules. Mirades tímides que buscaven amagatalls on fugir, com si el refugi del no dit i del no vist pugués evitar els fets que havien d'esdevenir-se. Es quedava a casa, tancant portes i finestres, perquè no es pugués arribar a veure les llums dels seus somriures. Tímida, tapava qualsevol entrada, ni ratolins, ni mosquits, ni puces podien arribar a sentir la seva presència. S'amagava. No sabia per què. Però preferia la solitud, ésser espectadora d'un món on vivia, participar-hi des de les ombres. Però la seva llum era massa forta, les escletxes no podien retenir-la més, tard o d'hora aquella estrella es convertiria en un sol que donaria la vida a alguns i la mort a uns altres. Cap amagatall aconseguiria parar el que ja estava escrit. I en el seu amagatall somreia, somriures d'alegria i de tristesa.

Pets pudents, silenciosos, sorollosos, estridents, buits, amb cua, amb gràcia, en companyia, en intimitat, pets solitaris, acompanyats, sentits, riguts, escoltats, excusats. Primer varen aparèixer accidentalment, acompanyats d'un somriure tímid i un s'ha escapat però no portava cua. Eren sorollosos i ben poc perillosos, no considerats arma d'extinció de la humanitat. Però es van anar fent més comuns, i el somriure tímid es convertia en una mirada riallera, acompanyaven el teu caminar, i tots et dèiem "papa...!". Però ja eres incapaç de conviure sense ells, arreu on anaves t'acompanyaven, a la cuina, al menjador, pel carrer, a l'ambulatori. Com trompetes estridents que anunciaven la teva arribada. Eren pets. Pets. Pets sense vergonya de sortir i independitzar-se. I ara quan en sento un de tímid fugir de la seva llar i escolar-se per casa o pel carrer, quan algú gira la mirada evitant esdevenir el centre d'atenció, quan són ben sorollosos que et criden d

De sobte s'ha apropat a la meva taula, aturant-se a parlar amb la veïna del costat, i les imatges d'un somni passat han començat a ballar davant meu, tornant-se tant nítides... les paraules han resultat sonores, clares, precises i concises, tant que podia arribar a notar com les emocions viscudes en les imatges oníriques creixien de nou prop del cor, on s'amaguen quan no hi ha temps per escoltar-les. Volia..., volia escanyar-la, odiar-la, escridassar-la. N'estava completament farta de les actituds de nena malcriada i bona cara o mala cara segons el dia. Ràbia, ràbia per tota l'energia negativa i els peròs i els nos que em contaminaven el dia a dia, fent amagar el sol. I aquell dia em prometia a mi mateixa perdre el control, poder dir les paraules que tants cops es quedaven amagades sota les bones aparences, poder expressar les opinions, sinceres i punyents, poder posicionar-me i demanar solucions. Em prometia a mi mateixa permetre'm perdre el control, per què m&

Era la petita de quatre germans i em desbordava la imaginació. Matar el temps inventant històries, jocs, biblioteques, alumnes i clients d'una cafeteria inexistent eren les meves ocupacions preferides. Els amics de l'escola es quedaven a l'altra banda de les vies; als pares no els agradava gaire que vinguessin a una casa que semblava caure a trossets. Jo no ho entenia, tant m'era que el passadís no s'hagués pintat i els trossos de paper estiguessin mig arrancats; no entenia que no els agradés que la porta de la meva habitació tingués una entrada pels gossos, era ben original, tot i haver estat creada a cops de peu. No recordo quina edat devia tenir. Potser uns nou o uns deu anys, ja podia creuar sola la carretera Barcelona. Algunes tardes de sol me n'anava directa al carrer Caldes de Montbui, entrava a la fusteria i em mirava aquell senyor que semblava ocupat tallant fustes: "que em puc endur algunes fustes d'aquestes que té al terra?" i ell que em

Avui sento fred. Sento el gris que avança lentament per la meva sang, que se'm devora a poc a poc. Incapaç de veure el sol, de sentir l'escalfor artificial de la calefacció encesa, reviso imatges antigues. I podria dir que em sento així. Entre la grisor, l'aigua enfangada de les pluges del mes i de la contaminació evocada de la societat actual, entre els rascacels que senyalen ben amunt, i un blau que s'intueix de rerefons, molt molt al fons...

L'altre dia sentia algú que deia "però no diu tot el que pensa, i no m'agrada...". I la resposta que rebia era "però a vegades, no dir el que penses és una gran virtut". No dir el que es pensa, no respondre directament les preguntes, callar les grans veritats que sents dins teu... És una gran virtut? És un gran defecte? Converses fugisseres que et fan pensar, reflexionar. Vides accelerades, hipocresies modernes, el saber estar i el saber fer, veritats ocultes i sinceritat amagada, destruïda per la moralitat perversa del saber el que ens convé. Potser tenia raó Esquil quan deia la major part dels homes s'estima més semblar que ser. Potser és més important semblar que ser, o semblar que deixar de ser... No. Sincerament no. Prefereixo quedar-me amb l'autenticitat, encara que a vegades hagi d'aprendre a callar a bofetades. Prefereixo ser, parlar i dir el que penso.

Desitjos que es compleixen... Una crep de xocolata Era una tarda de juliol quan vaig seure per últim lloc a aquella cafeteria. Una bona amiga, un bon cafè i les ànsies reprimides de menjar-me una d'aquelles creps. Mesos després, uns quatre mesos i escaig després, he decidit caure en la tentació. Encara no puc creure com no ho he fet abans... Aquesta tarda ha arribat el moment, el precís i deliciós instant en què la dolçor de la nutella i els demés ingredients que participaven a la festa s'han desfet dins del meu paladar, provocant sensacions indescriptibles. Però ho he fet bé, ho he fet de la millor manera possible. Què és el que s'ha de fer amb un vici com aquest? Buscar-se un còmplice ben proper. Algú que vulgui tornar-hi ben aviat i oblidar així tot sentiment de culpabilitat pels quilos perduts. I el meu príncep ha devorat la crep, mirant-me dolçament, a punt d'intentar robar-me'n un tros més de la meva. Lluita ferotge entre rialles i mirades enxocolatades.

Va decidir col·locar un dispensador de números davant de l'entrada del seu petit despatx. De fet, no va ser una decisió seva. Els mateixos treballadors de la seva empresa van fer-li aquell regal sorpresa pel seu aniversari. Quina bona idea! Va pensar. Potser serà el millor, que em demanin hora i no hagi d'esperar fent cues quilomètriques davant la meva porta. Els seus treballadors s'anaven preguntant recíprocament, qui és l'últim? Qui dóna la tanda? Certament, havia fet venir el xicot de manteniment per col·locar aquell dispensador. Però no hi tenia números, no hi tenia temps. Era una llàstima, una bona idea però incapaç de crear aquells moments necessaris per escoltar-se la seva pròpia gent.

L'última setmana havia estat d'allò que es diria força esperpèntica. Un bon cabàs de feina amanit amb vinegreta de presses i de segon entrecot infumable, sucarrimat per l'estrés del que havia d'arribar per postres. L'únic que la consolava era el pensament del diumenge al matí. Faria sol, n'estava d'allò més convençuda. I el dia seria tot allò que la setmana li havia negat; li brindaria el silenci que desapareixia entre el repic dels centenars de teclats de l'oficina; la tranquil·litat que les preguntes i els anàlisis i les presses li robaven; la persona que no reconeixia quan es mirava al mirall; el sol que sortiria i el bon esmorzar entre amics, lluny dels maldecaps. I diumenge va arribar. I era exactament tal i com se l'havia imaginat. Feia sol, feia silenci, feia tranquil·litat. Només una cosa trencava la fotografia d'aquell matí. Dos executius de diumenge que parlaven de coses massa serioses prenent un cafè amarg per la falta de sucre i de vi

Últimament somio molt. Va pensar . Diuen que sempre somiem, però que no sempre recordem els nostres somnis. També hi ha qui diu, que els somnis tenen les seves veritats amagades rere d'ells. Veritats, interpretacions, significats ocults o males jugades del subconscient. Vés a saber! Aquesta nit m'he despertat recordant una escena del meu somni. Com un lleuger curtmetratge de durada escassa i intensa. Em veia a mi mateixa, caminant per un sender tancat però obert al bosc; com si fos una cova boscosa oberta als capricis del cel. Era fosc, o potser eren les branques dels arbres que no hi deixaven passar la llum, era fosc i caminava, endavant, amb alguna persona de rostre indesxifrable al meu costat. Duia una mena de ceptre a la mà dreta, el braç mig arronsat, el ceptre vertical, la mirada endavant. I de sobte arribava una àguila, restant sobre la meva mà dreta, dalt del ceptre, tranquil·la, com si esperés alguna senyal per part meva, com si em conegués. I tornava a marxar per torn

Era diumenge. Diumenge al matí. El cap de setmana seguia remullat, no semblava sortir el sol. Estaven arraulits a casa, sota l'escalfor de la manta que l'hivern els havia enviat, tapats fins al nas, sentint el repicar de les gotes d'aigua sobre el teulat de pissarra. Era diumenge al matí i hi havia mercat. Volien anar al mercat, veure les cares i els somriures engrescadors que feia dies que no visitaven. Necessitaven omplir la nevera de fruites i verdures de les de veritat, amb gust, amb consistència, d'aquelles que ja no trobes avui en dia. Van esperar que amainés. Agafaren el cotxe i conduiren sota la pluja. Amb el carret a la mà, anaren a les parades de sempre. I començà de nou. Les gotes d'aigua queien amb violència, el vent mullaven els enciams, els tomates, els espinacs, les fruites... Els toldos s'omplien d'aigua que queia a cascades pels costats i s'escolava per algun forat. La compra feta i el bon dia als llavis. Somrient començaren a córrer cap

Sempre hi ha coses que deixes de banda sense saber ben bé per què. Ho defuges dia rere dia, mes rere mes, intuïnt motius, construint justificacions, mirant a altres horitzons. Coses que encara he de fer. Encara t'he de venir a veure. Fa més d'un any que has marxat, fa més d'un any que et penso, que t'enyoro, que et parlo, que et dic adéu. Però des d'aquell dia encara no he vingut. I vull venir, i no vull a la vegada. I falta temps però no el busco sota les pedres. Sempre es queda en aquella llista de pendents. Encara t'he de donar les gràcies. D'aquí poc farà un any i tant sols he actuat amb els gestos i fets, el millor que he pogut, intentant sempre demostrar-te que sóc digne de la confiança que em vas donar. I crec que ho he fet. Però encara no t'he donat les gràcies. Són coses que encara he de fer i que, sincerament, no sé quan seré capaç de fer. Petites i grans a la vegada, senzilles i difícils, tant difícils...

Cada any oblidava aquest dia. Cada any rondinaves. Ara, cada any recordo els teus renecs i somric quan s'acosta el dia. Recordant la teva veu, els teus renecs, la teva mirada dolça incapaç de recriminar-me massa durament. Ara sé que estàs ben acompanyat, com aquella primavera (o era tardor) a la terrassa de casa. Ara et recordo i et penso i... ...felicitats papa...

- Quin serà el significat dels somnis? - És tota una ciència: interpretació, autoconeixement, capricis del destí i del no-res. - I avui... Per què he somiat amb tu? - Perquè m'enyores. Creus que em necessites. - No. - No, és cert. Ni m'enyores ni em necessites, però ets tu qui ho creu, no jo. - No... - Ho creus. - M'he despertat angoixada... - Ets com un nen que no vol créixer. Necessites un pare. - Encara he d'aprendre molt de tu, encara m'has de veure acabant el que vam començar, conèixer el final. - Ja has après a aixecar-te i a caminar amb fermesa. - Però encara no pots marxar. Primer hem d'acabar tantes converses... - Ara has de fer tu el camí. - Et necessito. - No. No vols créixer... No em necesites. Només necessites que et digui molt bé. - ...que m'aprobis... - No et cal la meva aprobació. Tu ets el teu pitjor jutge. - Però la teva pressió em fa avançar. Si te'n vas... - Si me'n vaig caminaràs. Si no, només esperaràs que t'acompanyi. - T&#

Encenem les llums que il·lumianran el capvespre

Aquella tarda passejava per la Rambla Catalunya. Es dedicava a observar els rostres ambulants, les expressions de fatiga, felicitat, tristesa, estrés, amor, indiferència. Hi havia tantes històries amagades aquella tarda... Se li humitejaren els ulls i ella mateixa es convertí en un d'aquells rostres d'expressió trista, amb ombres del passat que fan ploure l'ànima. Acabava de veure un rostre de cara fina, freda, lliscant. Els músculs tensats, la barba que ja no podia créixer, els ulls lleugerament enfonsats, la mirada que encara brillava. Un pitet sota la camisa i un somriure intuït que algú semblava voler esborrar. Ella també havia vist una mirada que encara brillava en un rostre de cara fina, amb un pitet sota la camisa i el somriure a mig esborrar. Però el pitet s'embrutava i el cos no responia, poc a poc el somriure s'esborrava, la cama feia mal, el pitet s'havia de canviar, no li sortien les paraules, la mirada s'apagava. Un rostre de cara fina que es co

"El patio de luces" No era más que un rectángulo de 15 metros por 12 metros, pero la vida y el trasiego que soportaba era comparable a la rambla de la ciudad. Los cordelajes. Los desagües de aguas pluviales del terrado. La canalización del gas que alimentaba las cocinas y calderas del edificio; los olores la comida, unidos a los humos de la fritanga de la vecina del 2º 3ª, que ahumaba la ropa del tercer, cuarto y quinto piso. El traqueteo de las lavadoras repicando con su tambor de hojalata, y los canarios del 5º 3ª que trinaban cuando los rayos de sol se colaban por la techumbre de uralita verde. (...) Paraules que et condueixen al magnífic univers d'una realitat tranquil·la i propera. Paraules que et condueixen olors, colors, miratges, somriures davant de l'avi mirant el tanga o la prostituta... Seguiu llegint. Un bon somiador descobert entre relats i poemes. Radiografías Neuronales De ben segur, recomanat!

I de sobte em vaig despertar. Sentia el vaivé dels vagons, les vies cridant al nostre pas. Sabia que acabava de viure una gran aventura, d'aquelles difícils d'oblidar però que encara no tenia un episodi final. Vaig obrir els ulls en el moment en que s'esdevenia un gir. La intriga de la investigació d'una sèrie d'assassinats amb masses coses en comú es convertia en el temor aterrant de malediccions i possessions d'infants que abans hagués considerat dolços àngels. Va començar a recordar aquella imatge i el cor se li accelerava. S'havia de treure del cap aquella mirada petrificadora, d'un blau clar i obscur a la vegada. Un nen, un monstre, un diable que la mirava. La mà esquerra alçada lleugerament, mostrant-li el senyal de la victòria; la mà dreta, igualment alçada, però amagada sota una bossa de paper acartronat. Esborra aquesta imatge! Cridava el seu sentit comú. Estava en un estat de semi-consciència esgarrifosa en què la seva ment irracional no seguia

Conduia tranquil·la, escoltant una veu que li contava versos, lleugeres melodies per un bon inici de dia. Ningú no havia canviat encara el decorat nocturn i els fanals del seu cotxe il·luminaven el camí. Tenia una cua de fons i un company, primer de carretera, del qual preferia mantenir-se a una distància prudent, seguint les normes de la vella escola de civisme. De sobte la victòria de ser el primer el va trastocar. Semblava que havia perdut completament el control, envaïa el carril contrari, sense la intenció de disminuir. El del camp contrari frenava, li feia llums, però ell no responia, s'hi encarava, fins quedar ambós frenats a un mil·límetre l'un de l'altre. Finalment la víctima de l'espectacle fugia despavorida de tal bogeria, i el protagonista de la història arrancava de nou, de costat a costat en una carretera comarcal, fins quedar-se parat entre el voral i el camp que començava a despertar. Amb l'ai el cor va aconseguir adelantar-lo, quan ell tot just torn

De sobte tornava a sentir aquella melodia que la transportava oceans enllà. Sentia la brisa dibuixant-li un somriure juganer. Els cabells despentinats. Els ulls com dos sols que enlluernaven la mar. Notant com cada segon, cada minut, era un moment de felicitat viscuda. Nedava entre les rialles que sorgien espontàniament de tothom qui restava a l'illa. Sobrevolava aquells dies, fins que planejà de nou a aquella platja, per quedar-s'hi.

1. llet 2. espaguettis 3. tortellinis 4. macarrons 5. tonyina 6. torrades 7. embutits: pernil salat, dolç i llom 8. Patates i pastanaga 9. cigrons de pot (2 o 3) 10. cigrons amb espinacs ( o espinacs sols tu mateixa) 11. sèpia. 12. Hamburguesa de vedella 13. crema de depilar 14. Molts petons

Buida, inexpressiva, freda, llunyana, implacable, inabarcable, perduda. No hi podia veure res. Flotava davant d'ell, mirant-lo, blau contra blau en un oceà ple de colors. S'anclava en la seva mirada que la deixava sense alè, sense paraules, sense serenitat, sense buidor, falta de tota expressió coneguda. Moments de Koh Tao

Tenia por. Es bloquejava. Creia que li faltava l'aire, que no aconseguia enfonsar-se, que tornava a surar, que... Sentia la pressió de les mirades dels altres, la pressió de ser més lenta, de no poder. Es bloquejava. No controlava la seva pròpia respiració, el seu ritme anava augmentant, es posava cada cop més nerviosa, sense poder arribar a controlar els seus gestos. Ell la mirava, take in easy , però ella ja no podia més, necessitava sortir, veure la llum, respirar, sentir-se de nou protegida pels rajos del sol. Demà ho tornaria a intentar. Demà descobriria el món que el mar li oferia. Ningú sabé mai què passà l'endemà. Moments de Koh Tao

Seu al seu costat. Els escolta i es queda en un segon terme. Incapaç de participar en la conversa, s'allunya dins seu fins tancar-se amb pany i clau al fons del mar. Podria ser l'idioma, a vegades li costa entendre'ls, li costa expressar-se, potser aquest és el motiu del bloqueig, o potser és només l'excusa per la seva pròpia inseguretat. L'instructor un dia els va dir, no penseu, quan esteu a sota l'agua, senzillament relaxeu-vos i gaudiu, no penseu; les dones moltes vegades li doneu mil voltes a les coses i formuleu masses frases que comencen amb un "i si...". No penseu, relaxeu-vos i gaudiu. Un tòpic? Pot ser. Però a vegades m'agradaria deixar de pensar. Moments de Koh Tao

S'amaga al marge de la finestra, resta immòvil i espera. La llum les atreu cap allà, no sap què busquen, però les observa sempre apropar-s'hi. Veu la que creu que serà la propera presa, aixeca la cua i alça el cap, mira, respira i ataca. La llum ha estat la seva mort. Moments de Koh Tao

Hi havia una vegada una nena que s'amagava sota el llit. Hi havia una vegada un nen que va construir murs al seu voltant i era incapas de saltar-los. Hi havia una vegada una nena que va deixar de plorar i a partir d'aquell moment no hi hagueren mes llagrimes als seus ulls. Moments que ens marquen, moments que no podem oblidar, escenes que revivim agafats a les potes d'aquell llit, amb les llagrimes als ulls; o intentant construir tunels per sortir dels propis murs, sense adonar-nos-en que de nit tornem a deixar-hi la sorra que n'hem tret. Llagrimes seques, oblidades, perdudes en els moments mes durs que mai hem viscut. Paraules que desapareixen en el temps, imatges que s'esborren, sensacions amargues que perduren. Mirades fredes que es queden anclades en un instant del temps, fins que arriba el dia en que una pluja i un vent fort les arranca del seu bastio. Hi havia una vegada tres nens que s'agafaven de la ma i caminaven somrient de nou a la seva infantesa. On

Aquella tarda es va tornar a superar a si mateixa, transformant les pors i inseguretats en fets consumats, en alegria per haver-se atrevit a saltar i haver vist que la caiguda era planera i segura. Recorrent camins de muntanya sense asfaltar, marcats per les pluges de l'epoca, seguia uns amics. Mirava el terra com el seu gran enemic, temerosa de que la victoria resultes seva, intentava evitar les zones mes arenoses, els forats, les pedres. La roda de darrera relliscava, recuperava l'equilibri, frenava, seguia endavant. I finalment la recompensa. Unes platges d'ensomni, lluny de les aglomeracions mes turistiques. I un lloc que convidava a la calma, un dinar tranquil entre converses amigues, una mirada que es perdia en la immensitat de l'horitzo.

I de sobte noto un cop a la cama, algu que m'estira l'aleta i em fa baixar uns centimetres avall. Em giro i veig la cara entusiasta de la meva germana que em senyala algun lloc deu metres enlla. Somriu d'alegria i giro la mirada per veure que l'ha cautivada de tal manera. I veig la seva silueta, aquella forma que tant es tem, gran i petita a l'hora, a prop i lluny. Es mou rapidament, quasi no tinc ni temps de parar el temps i guardar-lo en una fotografia.

Paro el ventilador deixant que la lleugera brisa de calor m'embolcalli de nou. Vull escoltar la nit i els seus sons, corrent el perill que la seva melodia em transporti cap a universos de somnis que em tancaran els ulls, privant-me dels estudis que encara he d'acabar avui. Grills, grills que canten al carrer. En Brownie, el gos, que els intenta caçar, ells que escapen de les seves urpes i ell que ho torna a intentar. Algú que torna a casa o que potser se'n va a descobrir els secrets de la nit. Els Quecos, que diu ella, llangardaixos grans que et parlen en un idioma completament desconegut. El vent que remou les fulles d'arbres i palmeres, i de lluny, sembla que arriba el so del mar. Un soroll que no aconsegueix identificar i que la manté alerta, potser és algú que es mou lentament com qui no vol ser sentit, potser és un animal desconegut, potser... El lladruc d'un gos que es perd en la llunyania. El silenci.

Et transportaria fins aquí per podern seure tranquil·lament i parlar-te. Abandonaríem els refredats, la son acumulada i el cansament en qualsevol part del món. Seuríem còmodes, tranquils, amb tot el temps del món. Faríem un cafè mentres ens explicaríem el dia a dia, els somnis, tot allò que hem arribat a pensar avui. Et despullaria amb la mirada i t'abraçaria amb les paraules. Et diria t'estimo a cau d'orella.

Aquella nit va somiar que nadava entre peixos de tota mena i de tots els colors. Grans i petits, rodons, quadrats, amb trompetes, a ratlles, vermells, negres, blancs i grocs, amistosos o ensenyant les dens, com serps i tortugues marines, petits taurons que dansaven al seu costat... Tota una vida que se li mostrava per primer cop davant seu, bonica, captivadora, encisadora. Tota una vida que podia fer seva, només s'havia de llençar a l'aigua, confiat i amb seguretat. Es va despertar. Va obrir els ulls i estava a la seva habitació immersa en un gris pàlid. S'aixecà lentament, i mirà sobre l'escriptori... a la matinada, abans d'evaporar-se com el millor dels perfums, li havia deixat una flor i unes paraules: Nadie ve una flor, realmente. Es tan pequeña que lleva tiempo y no lo tenemos. Ver lleva tiempo, como tener un amigo lleva tiempo. - Georgia O'Keeffe Flors, peixos, els traçats de la seva lletra, la veïna que es despertava, el pentinat nou de la seva secretària

Aquesta era la frase que rondava pel meu cap abans d'arribar a l'illa... Tipa dels aires condicionats que et permeten seure fresqueta a la cadira del tren, de l'aeroport, del primer vol de 2h i escaig (sense tenir en compte el retard) i del segon vol que per poc perdo per culpa del retard durant unes 10-11h... I aquí és quan el meu cos ja no ho suporta més. Fred no en vaig passar, però l'aire fred es colava pels meus pulmons castigant abans tot el que trobava pel camí. Una mica de mal de coll i entro a l'autobús que em du de l'aeroport de Bangkok al centre, on he quedat amb en Lluís i la Marta. Ben tapada això sí, perquè el jesei de llana no deixi traspassar l'aire! I no he estat exagerada, no. Amb son al cos i una borrositat a la ment (jet lag, refredat, a saber) m'arriba com un cop que quasi em deixa k.o. una nebuldad d'humitat i calor al baixar de l'autobús. Bangkok, ja hem arribat al centre i a la polució d'una gran ciutat de rascacels ta

Si tingués un carnet de cupons per anar enganxant-hi els diferents transports que en aquests últims dies he agafat, crec que em mereixeria un regal segur per la rapidesa d'haver-lo emplenat. Comencem la història sortint de la feina: ferrocarril, tren, avió (1ª part), autobús, avió (2ª part), autobús, taxi tuc-tuc, tren dormitori, autobús, vaixell i finalment moto llogada. Només em falta la bicicleta i el patinet! Posem que a les 10h del matí del dissabte (hora tailandesa) per fi arribava al bungalow de ma germana; em sentia bruta, pudenta, amb la roba que caminava i una necessitat de dutxa d'aquelles que feia anys que no sentia... Un viatge iniciat el dijous a les 15.30h a l'aeroport, 43h!!! Es diu ràpid... Si, si, i hi podem restar les 5h de diferència horària actual... això fan 38h passant per dues nits de dormir en avió i en trens.

No en tenia prou. I va decidir tornar a marxar, perdre's de nou en móns meravellosos de rostres extranys, platges paradisíaques, somriures, somnis i un dia a dia trencat per la novetat de cada experiència. De camí a la illa tortuga...

- Si, estic bé iaia, però només vull oblidar-ho. Dutxar-me i oblidar-ho. Que l'aigua fresca s'endugui les meves llàgrimes, que el sabó netegi les meves ferides, que la olor del bany esborri les imatges que encara ballen davant meu, com un petit malson. Com si no hagués passat. Com si el camí de tornada no hagués existit mai... - Nena, no ho diguis això. No has de voler oblidar les coses que et fan mal. Has de recordar-les com les lliçons que la vida encara t'ha de donar, aprendre d'elles, per què no tornin. Les persones som així, només aprenem a base de caigudes, però si el mal que ens fem al caure o al veure com algú molt proper a nosaltres cau i ens arrastra, si oblidem aquest mal, no el veurem abans que torni i tornarem a patir pel mateix, o el que és pitjor, farem patir a qui tenim a prop. A la nena li costava entendre les paraules de la seva àvia. Només el veia a ell, caminant per la vorera, anant d'un costat a l'altre sense poder mantenir-se recte, caient,

Estic nerviosa. Aquesta nit he somiat que sortia molt, massa tard de la feina, i quasi era una utopia agafar l'avió. M'he despertat i m'he vist a casa, sota l'escalfor del nòrdic i del meu somiador. L'he abraçat, ben fort. He intentat tornar a dormir, sense èxit. L'estòmac té vida pròpia. Decididament, estic nerviosa. I crec que els propers dies viuré amb aquest nerviosisme, fins arribar a Koh Tao, Tailàndia. On la meva germana m'espera.

El veu sortir amb la bicicleta, sota el sol del migdia, perseguint les últimes calors de l’estiu. Ella està asseguda dins de casa, té lleugerament fred. Es tapa amb el mocador que li va portar la seva mare de països llunyans. El mira, mirades tendres que fondrien qualsevol iceberg. Ja entra, la deixa content a un costat de la casa, preparada per posar-la al cotxe, per esdevenir el seu nou gran amic que l’acompanyarà en aventures i desventures, quan ella ja no hi sigui.

I ja ha arribat la tardor, plena de mirades càlides... L'olor de després de la pluja, sensacions calmades... Amors en dies de pluja.

Aquell matí s'aixecà ben d'hora. Com si tornés a tenir deu anys i fos el primer dia d'escola. Estava un xic nerviós i mandrós a l'hora. La seva vida començava una nova etapa que s'allargaria durant l'any escolar i un xic més; s'hauria d'aixecar una mica més d'hora, podria esmorzar amb la persona que estimava, marxarien junts de casa i es trobarien abans de tornar. Aquell primer matí, s'havia despertat amb son, per què negar-ho? Però amb aquell formigueig a la boca de l'estòmac de qui agafa el tren il·lusionat, amb aquella lleugera barreja dels nervis del primer dia d'escola i la mandra d'haver de començar.

N'estava cansada, completament farta. Cansada que els seus pensaments tinguessin autonomia pròpia i comencessin a ballar dins seu. Incapaç d'ordenar-los, d'endreçar-los i d'anar-los realitzant, agafava una canya, potser en última instància els podria arribar a pescar. Però ni així. Apareixien en qualsevol lloc, desordenats i caòtics, recordant-li tot allò que havia d'arribar a fer. Matí rere matí, intentava plasmar-los en un paper, projecte, e-mail, seguiment, recordatori, post-it sobre la taula, trucada, programació, reclamació, conversa, búsqueda... Búsqueda insaciable de poder-los retenir, contenir, emmagatzemar, evitar que es perdessin en les marees que l'envoltaven.

No ho he pogut evitar. Una petita història de les classes d'anglès que, com a treballadora del món de les finances i amant dels propis somnis i moments, m'ha fet somriure... Un d'aquells textos que fan reflexionar, sobre la vida que duem, la complicació de les coses, el ritme frenètic i la senzillesa intrínseca del dia a dia, que al cap i a la fi, no sempre hem de ser banquers, la felicitat del pescador pot omplir la nostra vida tant o més! Espero que us agradi! (intentaré traduir-la al català en un comentari) The fisherman and the banker An American banker was walking on a beautiful beach in a small Mexican village. He saw a fisherman in his boat with a few fish on it. 'Great fish!' he said. 'How long did it take you to catch them?' 'Not very long,' answered the fisherman. 'Why didn't you stay at sea longer to catch some more?' asked the banker. 'Ther are just enough fish here to feed my family,' answered the Mexican. Then the A

- No tindré por del que pugui passar. - Va pensar aquella nit. Al tornar a adormir-se s'abraçà ben fort a la olor que ell havia deixat després de marxar. Era un dia gris, un dia decisiu o un dia on les decisions romandrien en la incertesa del desconegut. Realitats punyents, deia ell, fuetajades que arranquen la pell als somnis... Però els somnis sempre seran somnis, deia ella. I les realitats moldejables. Som lliures, sempre ho serem. Presons efímeres, tangibles o no, presons de vides quotidianes o de moments inesperats, però al cap i a la fi, lliures de viure-ho com vulguem. Amb un somriure o amb resignació. Amb desesperança o amb les ales de qui sap que tot temps millor arribarà. - No tinc por. Estem junts. I això és el que més m'importa. - Va xiuxiuejar-li a cau d'orella. El vent li portaria les seves paraules, n'estava segura.

Mirades a un futur incert, mirades a un demà desconegut; mirades somrients per saber-te a prop, al costat.

Havia d'anar a comprar. La llista era llarga: carnisseria, peixateria, fruites i verdures i al súper pel demés. Era dimarts de mitjans de mes, el sol escalfava els carrers i feia mandrejar els matiners que estaven estirats al sofà, ja se sap, la migdiada. Va sortir amb el carret i la llista de la compra. Havia de seguir aquella dieta que un amic i metge li havia recomanat. Educar els seus hàbits, crear-los, acostumar-se. Dieta personalitzada, tallada a mesura, com un modista que fa una americana. Podia menjar de tot. Quasi. Evidentment hi hauria d'haver sacrificis, grans sacrificis. Havia tatxat de la llista totes les paraules relacionades amb xocolata, xocolata i xocolata. Havia d'anar a comprar i va sortir amb el carret i la llista. L'omplí d'aliments sans i de qualitat (si havia de menjar poc, més valia menjar bé i que els àpats fossin un petit festí degustatiu). Mes rere mes s'acostumà a deixar els súpers, anar al mercat i a la peixateria i carnisseria del b

Caminava de tornada a casa, el recorregut habitual amb aquell mal de cap habitual. Fets rellevants del mes d'agost, pregunten. La resposta d'una companya que em fa l'ullet no tarda en arribar-me a cau d'orella "la Carme ha pensat molt, no ha deixat de pensar". Els meus mal de cap en donen fe. Caminava de tornada a casa, el cervell treballant encara, indagant, buscant fòrmules secretes, ballant amunt i avall, sense haver sortit d'aquelles quatre parets. Surt del ferrocarril i creua dos carrers. Una rialla sincera, espontània que evapora tots els pensaments laborals es dibuixa als seus llavis. Riu. Una visió urbana provoca aquest esclat, si tingués una càmara congelaria el moment, pensa. Caminava de tornada a casa quan va veure un taxi i un taxista. Les finestres deixant entra la calor, la música animant els carrers i ell dins del cotxe, amb un micro a la mà, cantant, feliç. Visions urbanes, escenes espontànies que li recorden el sentit de la seva vida.

(4) Hi ha poetes que quan es disposen a escriure posen damunt la taula el cendrer, les tisores, el tinter, el secant i moltes coses més. Calculen les distàncies des del cap al paper. Discretament assagen poc després el posat. Darrerament escriuren, i escriuen coses pulcres, potser renaixentistes, perfectament inútils, sense les quals els hòmens treballen, amen, moren. Hi ha poetes que, quan escriuen, en un lloc deixen cor i rellotge - molesta el seu tic-tac de corcó que rosega la pobra fusta humana -; s'asseguren abans que dormen els seus fills i dorm la seua dona, i aleshores es trauen els versos com si fossen fotos duna "vedette" - cada vers té una imbècil vanitat de "vedett" - i consideren, greus, cadascun dels seus béns. de Vicent Andrés Estellés

Complainte De La Butte - Rufus Wainwright Primers de setembre. Treu el cap per la finestra, els últims calors de l'estiu ja es deixen sentir. Hi ha qui torna de vacances després d'unes setmanes de descans, la seva mirada perdent-se encara entre el vaivé de les ones dels mars propis els delata. Algunes persones les comencen ara i marxen atrafegades, amb bosses amunt i avall, il·lusionats. Hi ha qui encara ha de marxar, molt pocs, però aquests encara no s'han recuperat de la calor sufocant dels últims dies. Primers de setembre. Ja és de nit quan agafa el tren. El clarejar del matí s'evapora entre la son que se l'endú entre estacions del camí. Avui llegeix i fa anglès. Vells propòsits per un nou curs, com any nou. De sobte la llum se'n va, el tren es paren i tot li recorda escenes d'una pel·lícula de terror mai filmada. Algunes veus la treuen dels seus pensaments més profunds; el que deu ser el conductor camina amunt i avall, travessant pels vagons i bus

Aquesta és la història de la burocràcia paperística en l'era de l'informació. - D'això en trec una petita reflexió. I no, entenc que no se'm puguin donar les dades per telèfon. Però tots els tràmits que hauria de fer per saber si em van posar la vacuna l'any passat, em demostren que, en aquest país, encara tenim molt per avançar. Sembla increïble que estiguem a la Catalunya del 2008. I, molt educadament, vaig penjar el telèfon. Només volia saber si l'any passat, a l'operar-me d'apendicitis, em van posar la vacuna del tètanus o no, per no haver-me de tornar a vacunar. Però per telèfon no es poden facilitar les dades, no... "I com sé jo que vostè és realment qui em diu que és" , si si, aquesta frase me la conec, l'he dita tants cops que li podria donar tots els arguments necessaris per no facilitar-me cap tipus d'informació. Ho entenc, encara que t'acabes preguntant, quin mal pot fer que algú aliè a mi arribi a saber si m'han vacu

Mal de cap. Punxant. Absorvent. Ennuvolat. Pensaments que es troben en embarbussaments. Fums que t'absorveixen tota raó. Mal de cap. Sorolls de volum multiplicat. Cops de porta, veus estridents, una melodia estranya. Mal de cap que no m'abandones ni amb la màgia química. Que em cegues i m'ensordeixes. Que em mareges i m'alteres. Que m'esborres el somriure. El sol m'enlluerna i tanco els ulls. La mirada baixa intentant evitar senyals externes convertides en dolors afilats. I de sobte te'n vas. Després d'acompanyar-me tot el dia. I el somriure apareix acompanyat d'una vella amiga i un petit de vuit mesos que tot just descobreix el món i la seva màgia.

Temps de decisions, el moment de dir adéu, no et sentis petita, la nit és fosca per tots. És temps d'anar-se'n cap a l'oest, de ser el millor, i quan cau la tarda, la nit és fosca per tots. Records retrobats de l'agenda del 96'... A-Ha "Dark is the night for all" It's time we said goodbye Time now to decide O' don't you feel so small Dark is the night for all It's time we moved out West This time will be the best And when the evenings fall Dark is the night for all It's time...yeah, to break free It's time to pull away For you and for me It's time...yeah, to break free We need to celebrate the mystery It's time we said goodbye Time for you and I O' don't you feel so small Dark is the night for all

Una amable, una trista, una petita pàtria, entre dues clarors, de comerços antics, de parelles lentíssimes, d'infants a la placeta, de nobles campanades i grans llits de canonge, d'una certa grogor de pianos usats, mentrestant la humitat amera l'empedrat - hi ha fulles de lletuga espargides per terra -, la conca entre les cames, el rosari en família, la corda de l'escala - el carrer de la Mar, el carrer del Miracle - i la filla major brodant inicials conjugals al coixí, l'avi de cos present entre quatre brandons, els corcons de la taula. Una lenta tristesa, un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia. Vicent Andrés Estellés

Esa misma noche mandó un mensaje a su jefe. He decidido apostar por el caballo ganador. Ella tenía razón, tenía capacidad para alcanzar todo aquello que se propusiera, pero sus metas siempre eran las que otros le habían impuesto; sus logros, los que otros firmaban como propios. Había llegado el momento de aprender a volar, y para ello había que correr riesgos. Lo sabía y había dejado de asustarse por ello mismo. Su padre se lo dijo una vez... Hijo mío, si quieres aprender a volar no puedes tirarte de la altura que una silla te ofrece. Así nunca lo conseguirás. Debes irte al rascacielo que más pánico te de y lanzarte desde el último piso del mismo. Tenía la experiencia, tenía el sueño, únicamente debía apostar por el caballo ganador: él mismo. La posibilidad del fracaso siempre existía, pero ¿por qué no iba a levantarse de nuevo? La mañana siguiente no fue a trabajar.

Aquella tarda anava passejant per carrers d'una ciutat llunyana, perduda en els pensaments més inconscients, mirant el terra que trepitjava, els núvols que jugaven a fet i amagar amb el sol, els detalls d'una vida que se li escapava al seu davant. A poc a poc va alçar la mirada, es va parar a una cantonada, deixant desaparèixer el temps, inmortalitzant els segons i el rastre d'unes vacances que s'estaven a punt d'acabar. Estimava aquella calma, aquell deixar fer, el guiar-se pels sentits oblidant tot raonament. Estimava la calma que impregnava aquell poble, els seus habitants que deixaven la porta oberta, la veïna que estenia la roba al carrer, l'àvia que jugava a cartes amb el seu nét sota l'arbre de la plaça, aquella entrada i aquell flaire que t'induïen a prendre un bon cafè. Estimava la senzillesa dels seus somnis, la inocència de la seva mirada, la vida que et convidava a ser viscuda alegra i tranquil·lament. Sense presses.

Jo parlo i tu em respons. Aparentment, el rerefons dels dos discursos és el mateix. Però en les meves paraules s'hi amaguen armes en contra d'ella i en la teva resposta couen paraules que semblen justificar la seva conducta i atacar la meva crítica. Després arriba la meva rèplica, basada en defensar que la meva conducta - en tot moment natural i espontània - no té per què provocar un atac i, si ho fa, no el justifica. Potser les teves paraules només intenten apropar situacions i entendre les percepcions humanes, jugant amb una empatia que, en aquests moments, s'alça com la gran arma mortal. I les percepcions es converteixen en ferides, les paraules en discussió, l'ambient s'enrareix i els somriures d'una vetllada s'amaguen sota les mirades baixes. És difícil pensar en les situacions, intentar entendre les persones i els seus actes sense que aquesta comprensió esdevingui una justificació als fets. És massa fàcil posar-se només al lloc d'una de les persone

Aquell dia començava malament. Reunió a les 08:00h del matí amb el seu cap per comentar un projecte que li havia assignat en l'últim moment. Per sort havia tingut el cap de setmana per entendre'l i esboçar les pinzellades sol·licitades. A les 10:00h del matí venia un treballador seu de torns intempestius per comentar unes millores del servei que havia d'oferir als seus clients. A les 12:00h una nova reunió amb l'equip directiu per presentar l'estat i els resultats dels altres projectes que li pertanyien a ell, personalment. I entre hores i hores: respondre les preguntes d'un equip, realitzar les estadístiques matinals, retocar a última hora documentació per reunions imprevistes, resoldre les incidències diàries, prendre decisions i el dia a dia habitual, amb les complicacions justes i necessàries. Però la realitat sempre superava la ficció, i realment no esperava estressar-se gaire, així ho havia decidit al llevar-se i conduir amb els ulls mig clucs. Les 08:00h

The future belongs to those who believe in the beatuy of their dreams. Eleanor Roosevelt El futur pertany a aquells que creuen en la bellesa dels seus somnis. Paraules màgiques, oi? Creure en quelcom, somiar-hi, caminar en la seva direcció, poder superar els entrebancs i fer-se propi el futur. Creure en la bellesa dels somnis, en la seva màgia, en la seva realitat!

Plena de la pols dels records passats. Endormiscada pels dies que s'ha passat dins d'una caixa vella. De nou plena de vida entre unes mans que la miren encuriosida, de qui descubreix moments viscuts, paraules dites, escrites, oblidades pel pas del temps. Obre la primera plana. Setembre. Paraules que omplen tots els racons, els espais en blanc desapareixen per la força d'uns dies de joventut efervescent, adolescència que tot ho pot. Cada matí a Àfrica es desperta una gasela. Ella sap que haurà de còrrer més que el lleó o serà caçada per ell. Cada matí a Àfrica es desperta un lleó. Ell sap que haurà de còrrer més que la gasela o morirà de fam. Quan surt el sol no importa si ets un lleó o una gasela, però hi ha una cosa que està clara, serà millor que comencis a còrrer.

Per un d'aquells dies en què arribes a casa tard, carregada de bosses, després d'un dia entre normal i decepcionant, encens l'ordinador, proves de canviar d'imatge i funciona! I és que realment avui i ara em sento així! Ella se ha cansado, de tirar la toalla va quitando poco a poco telarañas

He decidit fugir, tornar-hi...

Moments d'aquells en què agafaries el teclat, la pantalla, el ratolí sense cua i tot plegat i ho estavallaries contra la finestra, esmicolant els vidres fins que et separen de la fresca que avui fa. Renovació. Nova imatge. Ara mateix ho maleeixo tot plegat. Tot desmuntat. Si, còpia de seguretat feta. Però tot és un desgaravell desajustat d'aquells en què només t'hi pots perdre i sentir la ràbia que et fa coure la sang a les venes. Senyal que encara en tinc. No diré tancat per defunció perquè no s'ha mort, encara que ganes de matar-la no me'n falten. ARGGGGGGGGGGG Informàtica! Ordinadors! Html i parides mentals! Apa siau. Ho deixo per avui, que demà serà un altre dia i a més toca treballar. A qui estigui de vacances, que vagi bé i eviteu les cues! I a qui no, benvinguts al món real...

Vas entrar a casa seva aquella nit. Ningú no va sentir-te, les teves passes silencioses pujant les escales, obrint la porta del passadís, oblidat el cruixir de la fusta del pis de dalt sota la teva presència. Entrares a la seva habitació i t'immiscires als seus somnis. Ella estava a casa seva, masia restaurada, perduda entre els boscos i els camins, allà on els malsons no hi arriben. Sola. Era un dia de sol que foragitava la calor intensa de les últimes setmanes. Les mirades eren ardents. Un bon dia carregat d'electricitat, capaç d'estripar el poc espai que us separava. Parlàveu i us miràveu. Tot estava dit però el so dels mots no pronunciats resultaven carícies, jocs encoberts, inocències amagades, sensibilitats descobertes. Ella anava a la cuina a buscar el cafè, tu la perseguies, a dos metres, observant el voleiar de les seves faldilles al moure's, imaginant les cames i els tresors que s'amagaven rere aquells vestits de princesa. Ella sentia la teva mirada clavad

Era el que més desitjava al món. La tornada. Llars sota la intempèrie de la nit. S'havia perdut en el mar dels seus somnis obscurs, navegant sense rumb, el timó a la deriva, l'onatge ferotge duent-lo a terres inhòspites per descubrir, on éssers de bellesa endemoniada l'intentaven seduir, embriagant-lo amb de verins emmascarats... I necessitava aquella llum, els fars del desert que evitarien que es destruís al retrobar-se amb els penya-segats de la seva terra. Llum que les ombres no podien amagar, confondre, tal era la seva força. Però les sirenes de la nit, dels oasis perduts, taparen la seva mirada, embolcallaren els seus sentits, per tal que no pogués percebre la màgia de les certeses descongudes, l'aroma de la llar, les emocions oblidades... Fars del desert, trobeu-lo, salveu-lo de si mateix i dels seus monstres. Sirenes imaginàries, malsons somiats una i altra nit, oasis perduts que neguen la vida.

No fugis, segueix movent-te. Camina, pren la direcció que et marqui el vent. Segueix la passarel·la o crea tu la teva pròpia. Desvia't del camí, busca la drecera. Dóna una volta entorn de la casa. Les estàtues estan glaçades. Imatges mortes de les persones que un dia van ser. Es van parar. El món dóna voltes sobre el seu propi eix. Gira entorn el seu sol. Busca la teva estrella. Tu ets lliure, pots anar-la a cercar. Que no sigui la inèrcia qui gui les teves passes, sinó la il·lusió. Mira com brilla el sol. Sent la màgia de la pluja. La nit t'acarona i el vent t'ajuda a avançar. Camina. Desvia't del camí, busca la drecera. O segueix endavant. Un món de somnis t'espera.

És ben cert. Tornen a ser quarts de sis, les sis del matí, i sec novament amb el cafè amb llet davant de l'ordinador. El despertar-se és lent, sumament lent, les parpelles es neguen a aixecar-se amb la força i vitalitat amb què ho feien fa una setmana. De les tres setmanes ja només en queda la boirina dels records, dies de vacances que s'evaporen al passat. Tornem a les cròniques del dia a dia, a buscar la història amagada a aquella imatge guardada com un tresor. Històries de somnis i malsons, de realitats i fantasies que trenquen la rutina!

Realment, la vida laboral d’una persona que atén deu mil turistes (per dir una xifra qualsevol) al llarg d’una temporada d’estiu, que repeteix deu mil vegades les mateixes frases, aconsellant els mateixos llocs per visitar i tot amb el mateix somriure congelat, deu ser força avorrida. Aquests estranys éssers fan de la barra que els separa amb els turistes el seu bastió. Muralla impenetrable. Pitgen el play i torna a sonar la mateixa música arrítmica: el mirador, les muralles, la platja i vés a saber què més. Veus monòtones que reciten la lliçó de memòria. Però que poc es preocupen de les mirades encuriosides dels rostres que tenen davant. Cada persona és única, els interessos poden ser diferents, els consells a donar dependran de si porten tovalloles i para-sols o motxilles i xiruques. Doncs bé, resulta que les persones que últimament em trobo a les oficines de turisme, sembla que han oblidat aquesta lliçó bàsica. Més que rebre la informació que sol·licitem, som mers espectadors de rec

Aigües fredes i cristal·lines, petjades difuses entre l’onatge. Calor del sol que acarona la pell, brisa marina que et du els mil aromes dels pescadors de la zona, aigües gelades que et fan sentir viva, peixos que escapen al sentir-te a prop, rumors de jocs entre la mar i el vent. Acluques els ulls i deixes que totes les sensacions et condueixin als paradisos secrets que amaguen. La teva mirada es retroba amb una dolça realitat lluny dels edificis d’oficines, del tecleig, de les veus que ofereixen ajudes i consultes, lluny de tot el que feia del dia a dia una rutina cansada i feixuga, prop de les fugides que et permeties cada tarda, a l’agafar el tren i tornar a viure. Enyorança? Dels esmorzars entre somriures i anècdotes, dels rostres desconeguts ocults rere els mots internautes, de la petita que s’escola entre les cames demanant carícies. De vacances. Parèntesis als remolins de la vida, deixant que les corrents marines se m’enduguin on el sol decideixi. De vacances. Silencis per fi r

De sobte, després de mesos i mesos de bones intencions sense fets que les realitzessin, es va retrobar amb la seva mirada. S'havia encongit uns centímetres més, però estava més eixerida que l'últim cop que la va veure, empresonada en quatre parets familiars. Els seus ulls encara brillaven quan la feia somriure, mirant esperençada al cel, sabent que un dia retrobaria l'únic home que va estimar. Cada arruga del seu rostre relatava una història. Les seves mans eren el més viu testimoni del pas del temps, de la duresa de la postguerra i d'aquella vida que somiava tenir i que només va viure en somnis. Aquell dia es retrobaren dues generacions. Les paraules perdudes se les enduia el vent, i només en quedava aquella imatge que entrellaçava el present i el passat, que anclava el record amb les rialles del temps que havia d'arribar.

Vell pescador que sortires de nit. La tempesta et sorprengué entre les ones mogudes d’un mar que semblava adormir-se tranquil. Amb una lleugera barca t’endinsares cap al frondós bosc d’aigües salades, les gavines semblaren voler quedar-se a terra, pressentint les sorpreses de la feréstega nit. Cantaves tot tirant la xarxa, esperant trobar quelcom que alimentés els teus, aquells que havies deixat enrere. Melodies entonades al vent, paraules sobre llibertat i amor a la mar que ningú més sentí. No tingueres temps d’observar com aquells núvols carregats d’electricitat avançaven cap a tu. Agafares els rems intentant fugir del que era inevitable, però estaves massa lluny de la costa i entre llamps i trons una onada se t’empassà, conduint-te a les terres secretes de l’oceà que tant admiraves. Entre sirenes i belles fades somrigueres als éssers fantàstics que t’envoltaven. La teva barca tornà a casa, cavall de mar sense genet. Els teus la deixaren a la platja, esperant que algun dia apareguess

Dies per aclucar els ulls i deixar-se portar. Dies en què el sol serà qui et desperti. Dies per gaudir sota una ombra amb un llibre a la mà. Dies per perdre's entre plans, carreteres i pobles a descobrir. Dies en què la brisa marítima de l'Atlàntic et refrescarà. S'obre un parèntesis dins la rutina diària. Un parèntesis de silenci, de rialles, de mirades. Dilluns a la nit, carretera i manta. Les meigues de Galícia ens esperen a l'Atlàntic.

Hi ha dies que esdevenen remolins i no tens més remei que deixar-te endur per l'onatge salvatge de la successió de moments i fets. Per sort, aquesta mena de dies tenen una hora d'inici i una de final i solen estar empresonats entre les parets d'una oficina que no saps si desitjar que desaparegui o que perduri en el temps. Sensacions confuses depenent de la situació: a vegades et sembla que t'afogaràs i no sobreviuràs, i d'altres en canvi t'omplen el cos d'una adrenalina que te'n fa addicte, i et sents com a punt de baixar per un tobogan d'aquests kamikazes i assolir els reptes imposats i autoimposats. En el meu cas, és ben fàcil saber quan estic en un moment d'aquests. Silenciosament (i a vegades no tant silenciosament) tararejo i canto una cançò, sempre la mateixa, i no sé ben bé perquè aquesta; potser per recordar-me que amb o sense remolí segueixo sent feliç? o per què la vida és un miracle i l'amor un altre? per la llibertat? Amo a

Un matí menys, ja només en queden tres. No baixis la guàrdia encara, que ara és massa fàcil fer-ho i justament per això molt perillòs. No pots fallar, pensa en que només en queden tres. És el que li diu cada matí una veu amable, amiga, que quan la mira pot arribar a copsar el cansament, la necessitat d'uns dies per parar-ho tot i sentir-se abandonada als capricis del temps. Però cada moment en què desitja i pensa en l'arribada del divendres a la tarda, quan aquesta pausa esperada l'embolcalli i pugui prendre's el temps que necessita per fer totes aquelles coses trivials però importants que ha anat deixant de costat; cada cop que mira esperançada cap al divendres no pot evitar sentir una punxada i una sensació de buidor amaga la seva mirada. Aquesta alegria, aquesta necessitat... igual que fa un any. Igual que fa un any quan sortia alegrament, pensant en el viatge exòtic que farien amb la seva parella, pensant en les vacances que tenia ben merescudes, amb un somriure il

Tornava a casa. El sol s'amagava del vent rere núvols grisos que anunciaven tempestes, la ràdio nova del cotxe deia que al Pre-Litoral, a les comarques de Tarragona i cap a la zona del Montseny s'hi deixaven sentir les primeres pluges. Jo corria cap a casa, deixant que el vent refrescat fés ballar els meus cabells. I de sobte, començo a veure a la llunyania llamps que cauen del cel, castigant algun punt indeterminat del meu destí. Un, dos, tres, i podia seguir contant. Vaig començar a sentir-me neguitosa, amb quatre xatarres em dirigia al bell mig de la tempesta; llamps que queien, i si...? Un munt de preguntes sense resposta es formulaven dins meu. La imaginació, traidora, començava a navegar cap a móns tenebrosos on l'heroïna, jo, havia d'esquivar llamps i trons i salvar-se de l'energia elèctrica d'aquella tarda de diumenge. Poc després, sortint d'un peatge, cauen pedres del cel. Pedres grans, molt grans, piquen amb violència contra el vidre del cotxe. No

Mama (ana ahabak) de Christina Stürmer. Guerres innecessàries, rostres d'infants convertits en fantasmes d'una vida que els ha deixat les armes a les mans. Mama, sag mir was du meinst. Sag mir warum es hier so dunkel ist. Mama, sag warum du weinst, Ich weiß nicht warum du traurig bist. Sind das Sternschnuppen da oben? Was ist dort vorbei geflogen? Warum friere ich so sehr? Warum dein Herz so schnell? Wieso wird es dort hinten hell? Wo kommt dieser Donner her? Mama, ana ahabak! Mama, ich liebe dich! Mama ana ahabak! Komm doch und beschütze mich! Mama wohin soll`n wir geh`n? Ich will nachhause, es ist schon so spät! Mama, warum niederknien? Was sagst du? Ist das nicht ein Gebet? Zieh` nicht so an meiner Hand! Wieso drückst du mich an die Wand? Und warum geh`n die Lichter aus? Ich kann kaum noch etwas seh`n, Sag, wieso müssen wir hier stehen? Warum gehen wir nicht nach Haus`? Mama, ana ahabak! Mama, ich liebe dich! Mama ana ahabak! Komm d

Sempre va ser un dels dies més especials de la meva infància. El final de l'escola coincidia amb la bossa de caramels ben plena que duia als meus companys per celebrar un dels millors dies en l'univers dels infants. L'aniversari. Celebrava que ja començava a ser més gran, que l'escola s'acabava i ja es veia el camí cap a un estiu ple d'oci i diversió, on la imaginació escampava els núvols de pluja de la primavera, celebrava que ja començava l'estiu amb la platja, la piscina, la ruixada d'aigua fresca amb la manguera, al terrat de casa. Sempre serà un dia especial, pels records que m'arriben de temps oblidats, per la felicitat de ser viva i viure amb qui estimo, per poder sentir, riure, plorar, escoltar els ocells, notar la cremor del sol a la meva pell, ja ha deixat de ploure! Ahir va ser un dia especial. Una sorpresa, un 27 fet d'espelmes al terra del menjador enfosquit, un dinar de delicte, una tarda de jocs. Un dia en què es pot arribar a teni

Un món nou s'obria davant de la seva mirada. Estava acostumat a veure grans rascacels al seu entorn, a caminar empenyent-se amb la multitud pretesament civilitzada. I de sobte tot era silenci, un horitzó nou que s'obria davant seu, lluny dels grisos esmorteïts, dels sorolls de màquines, telèfons mòbils, converses robades de la intimitat aliena. Va abraçar aquella estranya soledat, fent-se seu el destí incert, el més enllà desconegut. Deixant a un costat l'americana, la corbata, el maletí i tota maquinària moderna, per endinsar-se en aquell desert i perdre's en si mateix. Creia que potser seria l'única manera de conèixer el rostre que s'amagava rere la careta que havia utilitzat des de feia massa anys.

Dilluns a la tarda va anar a les classes de tai-xí. L'estòmac es rebel·lava i començava a llençar crits de guerra. Decidí anar-se'n a comprar alguna cosa per calmar aquella impacient ànsia que creixia dins seu. A la botiga del poble no hi havia massa alternatives i la consciència no li deixava agafar una pasta, així que convertí aquells avorrits iogurts desnatats de llimona en un pastís imaginat, que refrescava el seu jove cos, foragitant la xafogor durants uns moments. Uns estiraments, llum tènue, música nova que una companya havia dut. I un altre cop aquella postura, dreta i mig-asseguda a la vegada, "l'arbre" li deia el professor. Els ulls clucs, la respiració profunda, els braços lleugerament alçats, les cuixes en tensió, el pes centrat, l'esquena recta, i els pensaments sobrevolant un present en que el més important era la consciència del propi jo. I va ser llavors quan el va tornar a veure assegut en aquell llit, quiet i inmòvil. El dolor que ella