Perduda entre les oficines de turisme

Realment, la vida laboral d’una persona que atén deu mil turistes (per dir una xifra qualsevol) al llarg d’una temporada d’estiu, que repeteix deu mil vegades les mateixes frases, aconsellant els mateixos llocs per visitar i tot amb el mateix somriure congelat, deu ser força avorrida. Aquests estranys éssers fan de la barra que els separa amb els turistes el seu bastió. Muralla impenetrable. Pitgen el play i torna a sonar la mateixa música arrítmica: el mirador, les muralles, la platja i vés a saber què més. Veus monòtones que reciten la lliçó de memòria. Però que poc es preocupen de les mirades encuriosides dels rostres que tenen davant. Cada persona és única, els interessos poden ser diferents, els consells a donar dependran de si porten tovalloles i para-sols o motxilles i xiruques.

Doncs bé, resulta que les persones que últimament em trobo a les oficines de turisme, sembla que han oblidat aquesta lliçó bàsica.

Més que rebre la informació que sol·licitem, som mers espectadors de recitals no gaire poètics, que diguem. I si anem d’agosarats i preguntem per alguna ruta que la guia ens recomana, la resposta que rebem és que només tenen informació del seu “ayuntamiento”. Doncs ganes encara tinc de tornar-hi amb el mapa de l’ “ayuntamiento” per dir-li ben clar i alt: doncs miri, resulta que aquesta ruta que ni coneix, sí que està aquí, en aquest poblet i, és més, surt anunciada a la seva pròpia web.

De vacances

Aigües fredes i cristal·lines, petjades difuses entre l’onatge. Calor del sol que acarona la pell, brisa marina que et du els mil aromes dels pescadors de la zona, aigües gelades que et fan sentir viva, peixos que escapen al sentir-te a prop, rumors de jocs entre la mar i el vent.

Acluques els ulls i deixes que totes les sensacions et condueixin als paradisos secrets que amaguen. La teva mirada es retroba amb una dolça realitat lluny dels edificis d’oficines, del tecleig, de les veus que ofereixen ajudes i consultes, lluny de tot el que feia del dia a dia una rutina cansada i feixuga, prop de les fugides que et permeties cada tarda, a l’agafar el tren i tornar a viure.

Enyorança? Dels esmorzars entre somriures i anècdotes, dels rostres desconeguts ocults rere els mots internautes, de la petita que s’escola entre les cames demanant carícies.

De vacances. Parèntesis als remolins de la vida, deixant que les corrents marines se m’enduguin on el sol decideixi. De vacances. Silencis per fi retrobats. Somriures renovats. Mirades que se segueixen perdent-se ria avall, fins a trobar-se amb la immensitat de l’oceà.

Generacions

De sobte, després de mesos i mesos de bones intencions sense fets que les realitzessin, es va retrobar amb la seva mirada. S'havia encongit uns centímetres més, però estava més eixerida que l'últim cop que la va veure, empresonada en quatre parets familiars.

Els seus ulls encara brillaven quan la feia somriure, mirant esperençada al cel, sabent que un dia retrobaria l'únic home que va estimar.

Cada arruga del seu rostre relatava una història. Les seves mans eren el més viu testimoni del pas del temps, de la duresa de la postguerra i d'aquella vida que somiava tenir i que només va viure en somnis.

Aquell dia es retrobaren dues generacions. Les paraules perdudes se les enduia el vent, i només en quedava aquella imatge que entrellaçava el present i el passat, que anclava el record amb les rialles del temps que havia d'arribar.

Vell pescador

Vell pescador que sortires de nit. La tempesta et sorprengué entre les ones mogudes d’un mar que semblava adormir-se tranquil.

Amb una lleugera barca t’endinsares cap al frondós bosc d’aigües salades, les gavines semblaren voler quedar-se a terra, pressentint les sorpreses de la feréstega nit.

Cantaves tot tirant la xarxa, esperant trobar quelcom que alimentés els teus, aquells que havies deixat enrere. Melodies entonades al vent, paraules sobre llibertat i amor a la mar que ningú més sentí.

No tingueres temps d’observar com aquells núvols carregats d’electricitat avançaven cap a tu. Agafares els rems intentant fugir del que era inevitable, però estaves massa lluny de la costa i entre llamps i trons una onada se t’empassà, conduint-te a les terres secretes de l’oceà que tant admiraves.

Entre sirenes i belles fades somrigueres als éssers fantàstics que t’envoltaven. La teva barca tornà a casa, cavall de mar sense genet.

Els teus la deixaren a la platja, esperant que algun dia apareguessis caminant entre les aigües per recuperar les quatre fustes que et feren navegar entre els teus somnis de pescador.

Parèntesis

Dies per aclucar els ulls i deixar-se portar.
Dies en què el sol serà qui et desperti.
Dies per gaudir sota una ombra amb un llibre a la mà.
Dies per perdre's entre plans, carreteres i pobles a descobrir.
Dies en què la brisa marítima de l'Atlàntic et refrescarà.

S'obre un parèntesis dins la rutina diària. Un parèntesis de silenci, de rialles, de mirades.

Dilluns a la nit, carretera i manta. Les meigues de Galícia ens esperen a l'Atlàntic.

Allò que et fa somriure en un dia gris

Hi ha dies que esdevenen remolins i no tens més remei que deixar-te endur per l'onatge salvatge de la successió de moments i fets. Per sort, aquesta mena de dies tenen una hora d'inici i una de final i solen estar empresonats entre les parets d'una oficina que no saps si desitjar que desaparegui o que perduri en el temps. Sensacions confuses depenent de la situació: a vegades et sembla que t'afogaràs i no sobreviuràs, i d'altres en canvi t'omplen el cos d'una adrenalina que te'n fa addicte, i et sents com a punt de baixar per un tobogan d'aquests kamikazes i assolir els reptes imposats i autoimposats.

En el meu cas, és ben fàcil saber quan estic en un moment d'aquests. Silenciosament (i a vegades no tant silenciosament) tararejo i canto una cançò, sempre la mateixa, i no sé ben bé perquè aquesta; potser per recordar-me que amb o sense remolí segueixo sent feliç? o per què la vida és un miracle i l'amor un altre? per la llibertat?

Amo a una mujer clara, que amo y me ama, sin pedir nada, o casi nada, que no es lo mismo pero es igual.
(...)
Soy feliz, soy un hombre feliz y quiero que me perdonen por estos días, los muertos de mi felicidad.



Sempre els mateixos versos.

Tinc una companya de feina que ja em coneix i quan em sent que tararejo, que canto interiorment, sap que passa quelcom i que potser és millor no dir-me res deixant que tregui el cap de l'aigua i respiri profundament o que la baixada del kamikaze sigui fantàstica.

I l'altre dia, quan em semblava que no era capaç de treure el cap de l'aigua, i aquesta a més a més era estancada i em provocava un malestar poc comú, l'altre dia va cantar ella:



No vaig poder si no oblidar l'aigua, l'estancament, els remolins interiors i somriure. Somriure davant la sorpresa de que coneixia aquell cantautor, somriure davant d'una resposta que em va alliberar d'un captiveri.

Petits detalls que et fan somriure en un dia gris.

Contant els minuts

Un matí menys, ja només en queden tres. No baixis la guàrdia encara, que ara és massa fàcil fer-ho i justament per això molt perillòs. No pots fallar, pensa en que només en queden tres.

És el que li diu cada matí una veu amable, amiga, que quan la mira pot arribar a copsar el cansament, la necessitat d'uns dies per parar-ho tot i sentir-se abandonada als capricis del temps.

Però cada moment en què desitja i pensa en l'arribada del divendres a la tarda, quan aquesta pausa esperada l'embolcalli i pugui prendre's el temps que necessita per fer totes aquelles coses trivials però importants que ha anat deixant de costat; cada cop que mira esperançada cap al divendres no pot evitar sentir una punxada i una sensació de buidor amaga la seva mirada. Aquesta alegria, aquesta necessitat... igual que fa un any. Igual que fa un any quan sortia alegrament, pensant en el viatge exòtic que farien amb la seva parella, pensant en les vacances que tenia ben merescudes, amb un somriure il·luminant tota la ciutat quan una sola trucada el va esmicolar en mil bocins.

Aquella felicitat va desaparèixer ràpidament, omplint-se per una estranya tristesa que encara avui l'acompanya.

I quan pensa en la propera tarda de divendres, no pot evitar recordar aquella trucada al ferrocarril, aquella carretera que la duia fins a ell, aquella veu que li deia que no corrés i aquella àrea de servei.

I intenta somriure, s'obliga a fer-ho, pensant en que és millor així. El millor que li podia passar era alliberar-se de la presó en que s'havia convertit la seva vida.

Llamps i trons

Tornava a casa. El sol s'amagava del vent rere núvols grisos que anunciaven tempestes, la ràdio nova del cotxe deia que al Pre-Litoral, a les comarques de Tarragona i cap a la zona del Montseny s'hi deixaven sentir les primeres pluges. Jo corria cap a casa, deixant que el vent refrescat fés ballar els meus cabells.

I de sobte, començo a veure a la llunyania llamps que cauen del cel, castigant algun punt indeterminat del meu destí. Un, dos, tres, i podia seguir contant. Vaig començar a sentir-me neguitosa, amb quatre xatarres em dirigia al bell mig de la tempesta; llamps que queien, i si...? Un munt de preguntes sense resposta es formulaven dins meu. La imaginació, traidora, començava a navegar cap a móns tenebrosos on l'heroïna, jo, havia d'esquivar llamps i trons i salvar-se de l'energia elèctrica d'aquella tarda de diumenge.

Poc després, sortint d'un peatge, cauen pedres del cel. Pedres grans, molt grans, piquen amb violència contra el vidre del cotxe. No es veu res, no hi veig més enllà. El cotxe de davant no és conscient que anar sense llums en moments així és quasi un acte delicitiu. A cinquanta per hora a l'autopista. Se senten els llamps i els trons, visibilitat reduïda a cinc metres i escaig, pedres que t'amanacen en ferir-te per vidres esquinçats. Por. Angoixa. Cotxes que es paraven al voral, incomplint tota norma viària. I jo que només volia sortir d'allà, com si fos un malson fet realitat.

Mama (ana ahabak)