deixar-te anar

Costa, costa tant deixar-te marxar... Et penso, et recordo, et somio. Llunyà, segueixes tant proper.
Senzillament se'n va la vida i arriba... La teva vida va marxar i no torna, arriben noves vides, però van prendre els teus papers.

Veig rostres envellits, marcats pel temps, caminant a poc a poc, o vora el foc del camp. I et veig en les seves mirades. Canvio el seu rostre pel teu, per aquell rostre que encara podia expressar-se i sentir, oblidant la impotència de la teva mirada quan el teu cos ja no et responia com volies.

I veig tot el que hauries d'haver viscut. I veig tot el que la vida encara et podia oferir. I ho visc per tu, pensant-te, enyorant-te... I voldria dir, que només així, et deixo que tu em deixis. Així només, em deixo que ara em deixis... Les llàgrimes tornen a aparèixer. Avui hi ha núvols grisos. Segur que en alguna banda deuen ser blancs. Jo tinc per tu un niu en el meu arbre i un núvol blanc penjat d'alguna branca... La vaig descobrir fa poc, en un llibre del qual ja et parlaré. I tota la cançò s'ha impregnat de la teva essència.

La setmana passada vam estar a la Carbonera. Un sopar envoltats de fogueres, amb música d'un grup tradicional. I al dia següent enfilàvem camins que els carboners d'aquest poble que m'estic fent meu van seguir anys i anys passats. I després vam dinar tots plegats, pollastre, carn feta al foc, una bona amanida, les anècdotes dels més grans, les rialles dels més menuts. I veia els rostres d'aquests nous veïns i et buscava en la seva mirada, imaginant-te, sabent que seria el teu lloc i que gaudiries ballant, parlant, explicant les teves historietes de la mili, dels temps viscuts quan eres jove.

Només així, et deixo que tu em deixis...

en el deixar-se vèncer, comença

Serenament quan ve l'onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l'espera llarga
i obre els braços no fos cas, l'onada avui volgués queda's.

Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.
Molt blanca...

(...)

Moments difícils

Aquesta nit he tornat a somiar.

La part més humana, emocional i empàtica de la meva ment, lliure dels perjudicis, de les obligacions diàries i del savoir-faire que ha de caracteritzar un somriure entre sincer i hipòcrita, ha trobat el seu lloc en els somnis de la darrera nit.

Ell era allà. Ni tant sols li va dir adéu. I tornava a entrar, atrevessava el llindar de la porta amb aquell somriure captivador, que aprenia a estimar tot i els plats trencats, el somriure d'un nen trapella en un adult. Un adult que s'escudava rera aquella faceta de nen entremaliat que per altra banda, s'ha de fer responsable dels seus actes o no actes.

Tornava a ser en aquella sala gran, plena de mirades curioses i paraules llampeguejant que responien les consultes d'altri. I les mirava de fit a fit, preguntant per què. Ferit per una traició imaginària, parcial, les mirava com el cadell que se sent abandonat per qui l'ha portat al món. I la mateixa resposta, real, sincera, palpable, però incapaç de digerir per algú que es creia digne dels trons dels déus grecs i romans. Ja ho saps.

I la pena, la tristesa, afloria com llàgrimes de suaus onatges. Tristesa sense sentit. Amb tot el sentit de qui no compren. Onatges que l'acompanyaren una nit més.

Quan en somnis, s'acomiadà d'ell i li desitjà el millor del món.

El temps s'atura per nosaltres...

...i ens dedica una tímida mirada somrient, esperant-nos una altra volta a aquell París de nits fredes.

Benvinguda al món dels incompetents

Potser és que era massa crítica. Però mirava al seu voltant i hi veia moltes coses que hagués canviat, tot i que aquesta no és la raó per la qual ara fa d'espectadora d'una vida que li van prendre fa molt temps.

Encara recorda quan era jove i creia que es podria menjar el món. Quan en tota dificultat hi veia una oportunitat, un repte. Quan tots aquells embolics i carrerons sense sortida que acabava superant eren fruit del seu ímpetu, de la seva il·lusió.

Però a poc a poc el cansament apareixia. Cansament físic i mental. Cansada de carrers que no coneixia i acabava esfaltant i deixant-hi empremta, sí, quedaven bonics i era recomfortant haver-los vist créixer i notar que el seu esplendor tenia quelcom a veure amb la seva petjada, però oblidava el que era realment important i es consumia en la sensació d'estar lluitant en batalles que no li pertocaven.

Potser era el fum dels canons allò que enterbolia la seva vista; fos el que fos, la seva mirada s'anava enfosquint. Un dia algú li va dir: "benvinguda al món dels incompetents", però aquesta frase encara la deseperava més, no era cap consol saber-se acompanyada en la més ampla de les sol·lituds. Eren els altres realment incompetents, o potser era ella? Podia ser ella la incopetent per no adaptar-se a un món de persones cansades que només esperaven passar les hores?

No ho sabia, però mentres hi pensava el cansament apareixia i feia niu dins seu.

Anys més tard, quan de la claror de la seva mirada només se'n podia percebre una lleugera ombra, començava a reconèixer què l'havia condemnat a una vida d'espectadora. Havia renunciat a les il·lusions vertaderes, sense ni tan sols saber-ho; les havia soterrat sota aquelles falses il·lusions que creia importants, però que només la conduïen al cansament, i als carrerons dels incompetents.

I va fer d'espectadora de la vida dels demés, donant-li les pinzellades de color que havien tenyit de blanc i negre la seva pròpia. Recuperant les il·lusions perdudes i sentint-se de nou viva i jove, a punt per menjar-se el món en la vellesa dels seus anys.

Digueu-me llunàtica

Ahir em sentia cansada. Molt cansada. Massa i tot. Vaig estar tot el dia barallant-me amb la base de dades que estic creant; volia treure un informe que substituís una taula excel d'aquelles construïdes a pedal.

Semblava ser massa complicat, però sabia que hi havia d'haver una manera, i la meva ment, impacient, no deixava de buscar sortides, possibles solucions. Com qui veu la llum deu cops seguits per caure en el mateix pou d'absoluta obscuritat.

Sentia dins meu la crisis dels piggies i la hive queen i els humans de tot el planeta de Lusitània. La càrrega pesada de qui sap que potser pot vèncer un virus intel·ligent, de qui sap que el desig del canvi de lloc instantani, aquest viatjar entre els filots al outside i a l'inside, pot ser una realitat.

I l'esgotament deixava pas a la fi de la jornada laboral, deixant un fort mal de cap com a única seqüela. I després de la química orgànica ingerida per alleugerir aquest petit torment, arriba el tren i la ciència ficció torna a prendre protagonisme. Els pequenhinos i la reina colmena. Els filots i l'aiúha. Un líder a destemps...

I els ulls que es tanquen, cansats, entre estació i estació. I els somnis que arriben, lleugeres barreges de bases de dades i planetes llunyans, tot en una mateixa dimensió, a dins i a fora a la vegada.

Em desperto desorientada. Prop de l'estació final. Massa feina? Potser si. Massa ciència ficció? No. Ser capaç de poder viure en altres móns, de sentir la immensitat del caos, del desordre, del caprici de l'univers incontrol·lable per la raó; ser capaç d'establir ponts amb la realitat, tot això et fa créixer* a un mateix, et fa assumir altres punts de vista i et fa saber que tot, absolutament tot, és possible.

Avui m'he acostat més a aquell maleït informe. Potser demà serà com vull que sigui. O potser ho deixaré tal i com està...

*(sí, potser també fa créixer la meva lleugera bogeria, però qui seria jo sense aquest punt de llunàtica?)

Processons

La sento arribar, lentament, vestida del ventall de colors més viu que mai he vist. Un diumenge de sol i la sento cada cop més a prop. Però el dilluns es desperta gris i fa fred, i un altre cop s'allunya de mí.

Com una processó desfila pels últims dies de l'hivern. Apareix i desapareix. Juga a fet i a amagar. Els cirerers comencen a florir, les flors creixen salvatges al voral de les carreteres, el sol il·lumina amb més força, ja sento la seva escalfor.

I de sobte veig els nius de les orugues, esperant la seva setmana santa.

I després del diumenge de sol, quan el dilluns es desperta gris, somio. Els nius es desfan i elles omplen els camins. Processons que s'escolen a casa per qualsevol escletxa i jo que sóc incapaç de contenir-les fora d'aquesta primavera que arriba. Somnis de primavera que esdevenen malsons desitjats. Ja en sento la picor... i el sol que l'alleugerirà.

No, no, no i definitivament no

Com és que no escrius?
No ho sé. Arribo a casa i defujo l'ordinador, cansada de tantes pantalles.
Noieta, què tens que fa dies que no dius res?
No res... sí, sé que fa dies que no escric res, però quan arribo a casa començo a la cuina i acabo al sofà.

I avui llegeixo un comentari que em trenca el cor. I una veu al meu costat em diu tristament... l'estàs deixant morir. I jo no, no i no. No. Definitivament no. No s'està morint, només descansa. Dorm. Espera. M'espera. Està impacient. Però encara batega, sota la pols del teclat que vol sentir la vida córrer a través de les meves mans.

I aquí estic. Robant-li temps al temps. Sento la pausa.., I gràcies per ser-hi