entre somnis i realitats

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu...

Algun cop heu intentat plasmar unes preferències sobre com ha de ser un moment que serà un dels moments més significatius de la vostra vida? És curiós com cada dona pensa abans del Dia De que li dic jo. Algunes tenen por, altres tenen una idea molt clara de com els agradaria que fos, altres no hi pensen, altres senzillament no en tenen cap idea, altres - com jo que diu la meva parella - són molt "hippie-flowers-pau-i-amor-que-tot-ha-d'anar-bé". No tinc ni la més remota idea de com serà, però sé que sigui com sigui, serà. Intento gravar-me a la memòria el que diu la meva llevadora, que quan la ment comenci a jugar les seves males passades recordem sempre que "jo estic aquí per què tu puguis néixer" i ens centrem en el petit (o petita) que ha de sortir. Avui, per fir, quan ja queden només vuit dies per la data probable de part m'he decidit a omplir el pla de naixament. A marcar unes caselles que permetran a l'hospital saber quines són les meves pref...

Dilluns dos de setembre del 2013. Comença de nou el setembre, la feina desbordant, l'estiu s'escola en les últimes tardes de tranquil·litat. Arribo a casa, cansada encara de l'activitat del cap de setmana i desbordada d'emocions. El nostre petit, encara sense nom, creix. Són ja quatre mesos i escaig i sembla que fos ahir que vèiem aquell resultat positiu en un tros de plàstic. Arribes a casa i em portes una petita-gran sorpresa. Una orquídia lila que desprèn vida, amor, esperança, il·lusió i tot un món de possibilitats. El primer cop que em fas un regal així, per què sí, unes flors delicades per uns moments especials. T'abraço i et miro emocionada. Tot es diu en una sola mirada. Dijous setze de gener del 2014. Quatre mesos i escaig després les flors que la nostra estimada orquídia sembla que comencen a caure. Quatre mesos engalanant el menjador amb la seva bellesa, quatre mesos acompanyant el creixement d'en Bernat. I ara, quan sembla que ja queda poc ...

Molts ja coneixeu la meva passió per la fotografia, però generalment he estat jo la que s'ha amagat darrera la càmera, essent poques vegades l'element central que l'objectiu i el fotògraf ha de capturar. Però el tenir en Bernat dins meu i l'haver fet ja varis reportatges de dones embarassades em van fer desitjar guardar també un petit record de tot aquest moment. L'Àlex i l'Ana van ser els fotògrafs que han fet possible aquests moments i tot just ara començo a veure. Els tres hem participat en les idees de fotografies, el muntatge i finalment jo me n'encarrego de la selecció i el revelat digital de les fotografies que vam fer el dia 22 de desembre del 2013. L'elecció del nom Una de les idees que em van venir de veure altres fotografies sobre embaràs i dones embarassades per internet era capturar l'elecció del nom d'en Bernat en una imatge. Finalment, després de 51 fotografies fetes, unes 15 editades, he acabat fent aquesta elecció de 7 ima...

Quan vaig saber que en Bernat apareixeria a les nostres vides no em veia protagonitzant alguna de les fotografies que tant m'agradava fer de dones embarassades, les seves corbes i panxes creant una vida...  Però finalment la il·lusió de tenir algun record d'aquests moments ha pogut més i avui m'he posat a l'altra banda de l'objectiu. Únicament aspirava a tenir quatre fotografies, una de la panxa, una altra amb el nom, alguna de més graciosa, una silueta... Res més. Però finalment hem estat tot el matí traginant trastos, no han parat de disparar, creativitat al poder i noves idees que passaven de la seva imaginació, al visor i que es convertien en una bona fotografia! Exhausta, contenta i emocionada, em moro de ganes de veure el resultat de la seva feina, molts tresors amagats per descobrir. Moltes gràcies Àlex i Ana! Aquí us deixo un tastet de la sessió d'avui: "El nom". "El nom" - Per Álex Gierecke i Ana Riu