Ho reconec. Em confesso. Ho escampo als quatre vents. No puc més, és cert, sóc addicte. Tinc una addicció que a vegades, no, no només a vegades, en moltes ocasions més ben dit, em supera. No puc evitar-ho, és dur dir-ho, tant com pensar-ho, com admetre-ho. Em recorda quan vaig prendre la decisió de deixar de fumar, aquell “és cert, no ho puc controlar”... Aquest, no pot ser, has de poder, has de tirar endavant. Però deixar-ho? Del tot? No... tota la vida sense ella seria impossible, és diferent que el fumar, el tabac és dolent, però ella és un plaer, un caprici, una il·lusió, un somni, un petit orgasme, una addicció. A – D – D – I – C – C – I – Ó , com pesen totes les lletres, com maten el caprici, la il·lusió, el somni, el petit orgasme. Potser només serà un premi... un cop a la setmana, una recompensa per haver fet bondat. Però es pot deixar una addicció consumint-la com a premi? Ja coneixes què passarà... un premi per un dia dolent, un premi per l’estrés laboral, un premi pel gran e...