entre somnis i realitats

... parla per si sol!

Sense paraules

Sovint caic víctima de la terminologia utilitzada a la meva empresa... me l'enduc a casa i no la canvio fins que la meva parella em mira, desconcertada, fent-me tornar a la realitat més humana... "és a dir, persones, no? a temps parcial o a temps complet" i em destrossa els anglicismes que tant orgullosament sonen al món de l'empresa actual. FTE - full-time equivalent HC - Headcount I tot es redueix a números, números estadístics que representen una realitat que a vegades acaba sent intangible. 44 Headcounts 32 FTE's... "De què em parles?" "No ho sé, ho sento, a vegades perdo el nord" I avui una nova nomenclatura... UTA... nombre d'unitats de treball per any. Una altra manera de classificar-nos, una altra nomenclatura per mesurar el tamany d'una empresa segons el seu nombre de treballadors. A vegades obliden-oblidem que darrera d'aquestes nomenclatures i dels nombres i valoracions resultants, hi ha persones. Persones individual, úni...

Ja està a sisè. Aquest any deixa l'escola primària, tanca una etapa d'inocència per entrar a un institut on milers de sensacions, de sentiments desconeguts que ara ja treuen el cap a cançons, youtubes, metroflogs, agendes escolars i un llar etcètara, l'inundaran. Però encara està a sisè i encara conserva la mirada inocent. L'altre dia parlàvem de les joguines que molts nens no tenen, de la feina que molts pares perden, de la sort que tenim tots nosaltres. Sense saber com, vam acabar parlant de les colònies de l'escola, dels nens que hi anirien. Vaig recordar quan feia sisè, aquell any es feia la Setmana Blanca, era la sortida que iniciava aquella segona etapa a l'escola, a l'EGB, i molts anaven esquiar. Però no eren tots, ni de bon tros, érem forces els nens i nenes que ens quedàvem a l'escola, perquè els nostres pares no es podien permetre tantes sortides, tantes colònies, en prou feines arribaven a final de mes. I ens quedàvem a les aules, i fèiem l...

L'altre dia sentia algú que deia "però no diu tot el que pensa, i no m'agrada...". I la resposta que rebia era "però a vegades, no dir el que penses és una gran virtut". No dir el que es pensa, no respondre directament les preguntes, callar les grans veritats que sents dins teu... És una gran virtut? És un gran defecte? Converses fugisseres que et fan pensar, reflexionar. Vides accelerades, hipocresies modernes, el saber estar i el saber fer, veritats ocultes i sinceritat amagada, destruïda per la moralitat perversa del saber el que ens convé. Potser tenia raó Esquil quan deia la major part dels homes s'estima més semblar que ser. Potser és més important semblar que ser, o semblar que deixar de ser... No. Sincerament no. Prefereixo quedar-me amb l'autenticitat, encara que a vegades hagi d'aprendre a callar a bofetades. Prefereixo ser, parlar i dir el que penso.

Aquesta és la història de la burocràcia paperística en l'era de l'informació. - D'això en trec una petita reflexió. I no, entenc que no se'm puguin donar les dades per telèfon. Però tots els tràmits que hauria de fer per saber si em van posar la vacuna l'any passat, em demostren que, en aquest país, encara tenim molt per avançar. Sembla increïble que estiguem a la Catalunya del 2008. I, molt educadament, vaig penjar el telèfon. Només volia saber si l'any passat, a l'operar-me d'apendicitis, em van posar la vacuna del tètanus o no, per no haver-me de tornar a vacunar. Però per telèfon no es poden facilitar les dades, no... "I com sé jo que vostè és realment qui em diu que és" , si si, aquesta frase me la conec, l'he dita tants cops que li podria donar tots els arguments necessaris per no facilitar-me cap tipus d'informació. Ho entenc, encara que t'acabes preguntant, quin mal pot fer que algú aliè a mi arribi a saber si m'han vacu...

Realment, la vida laboral d’una persona que atén deu mil turistes (per dir una xifra qualsevol) al llarg d’una temporada d’estiu, que repeteix deu mil vegades les mateixes frases, aconsellant els mateixos llocs per visitar i tot amb el mateix somriure congelat, deu ser força avorrida. Aquests estranys éssers fan de la barra que els separa amb els turistes el seu bastió. Muralla impenetrable. Pitgen el play i torna a sonar la mateixa música arrítmica: el mirador, les muralles, la platja i vés a saber què més. Veus monòtones que reciten la lliçó de memòria. Però que poc es preocupen de les mirades encuriosides dels rostres que tenen davant. Cada persona és única, els interessos poden ser diferents, els consells a donar dependran de si porten tovalloles i para-sols o motxilles i xiruques. Doncs bé, resulta que les persones que últimament em trobo a les oficines de turisme, sembla que han oblidat aquesta lliçó bàsica. Més que rebre la informació que sol·licitem, som mers espectadors de rec...

A vegades, les emocions poden amb ella. La indignació, la punyalada per l'esquena, el sentir-se feroçment encesa per comentaris que no treuen a lloc, per mots superflus i mal dits, per l'ego de companys que es creuen amb el dret de fer les coses a la seva manera, oblidant que formen part d'una societat, anant per lliure arrassant tot el que troben pel seu camí, com una cara diabòlica que s'alça rere un pentinat dolç i un rostre que fins ara havies considerat amic. Tot per creure's amb la veritat a la mà. Situacions que et fan oblidar qui ets i que el forat negre que creen se't va menjant a poc a poc. Ràbia, impotència, paraules reservades perquè des del lloc on ets has de guardar les formes i no vols que tot acabi sent un huracà i una tempesta incontrolable. Et menges els comentaris que hauries deixat anar, tornes al teu lloc sentint-te ferida, indignada, perquè al cap i a la fi, aquesta persona també t'ha de representar. Et mossegues la llengua i t'info...

No ho he pogut evitar... No sé qui ha tingut la meravellosa idea, però realment és l'únic que més s'hi escau. Ho sento Rafael , te l'he hagut de manllevar, és absolutament genial i, realment, agafar el tren cada matí és un acte de fe. I més encara en dies com avui, en que agafes el tren a les 06:27h del matí, per arribar a Barcelona a les 07:05h, pensant en tot el temps que tindràs per arribar a la feina, preparar-ho tot, fer el cafè, començar amb bon peu el dia, llegint tranquil·lament els correus del dia anterior, tot sota una tranquil·litat d'una oficina que encara no ha acabat de despertar (només quatre o cinc matinadors...). Però és clar, no comptava jo que una simple averia d'un tren prop de Sant Andreu provoqués 45 minuts de retard, sí sí, 45!!! (més del que dura el trajecte). Si és que realment, és un acte de fe.

Sovint ens queixem, ens enrabiem, alcem la veu, escrivim en majúscules, ens enfurismem, ens deixem desbordar per la ràbia de les males gestions, de la incompetència d'altri, i comencem a digerir i fer-nos nostre aquell discurs de "és el meu temps", "no arribo a la feina", "ja ha plogut i tot va malament", "són uns incompetents", "sí és que és la renfe, què esperaves", "ja hi tornem a ser", "sempre he de sortir abans per arribar a la meva hora", "mai se sap a quina hora arribaràs", "et roben el temps", i un llarg etcètera que es pot sentir a la mínima de canvi. Doncs avui no criticaré la Renfe, me n'abstinc. Criticaré els usuaris. Fa temps una passatgera que treballava per algun tipus de consultoria o empresa que tenia relacions amb la renfe (això ja comença d'aquella manera en què vés a saber si té alguna cosa de cert el que segueix), bé, el fet és que una noia - companya d'imprevi...

Fa uns dies va haver-hi una cita que em va fer pensar, reflexionar sobre totes aquestes coses que sonen tant bé del "treball en equip" i altres nomenclatures boniques però masses vegades irreals. Ja sigui en un ambient laboral, en les lluites diàries per aconseguir un món millors (si és que encara no perdem les esperances!), en la pròpia realitat dels moments més íntims i personals, en molts instants els animals ens donen una gran lliçó a la humanitat en si. Un bon exemple, gràcies Rafael per fer-me'l arribar! Gaudiu de les imatges!

Certament, fallen les societats que creen monstres que només es preocupen de les piles de la pinta nova que s'acaben de comprar i que no els funciona! I que no saben ni que no va a piles, però ja estan a punt de trucar al servei d'assistència tècnica de vés a saber on! Falla el "papà, mamà, vull això" i al cap de cinc minuts, ja ho tenen. Falla la disciplina i la manca d'educació. Falla el respecte mútuu i el saber que el respecte a un mateix és molt més de tenir sempre el que es vol, de tenir la butxaca plena de diners, d'anar a última moda. Fallen els programes de televisió que ens mostren les deixalles d'un món decadent, i que la nostra societat aplaudeix donant-los les millors audiències. Alguna cosa falla, però no ets tu, que intentes donar el millor de tu mateixa a una colla de maniquís adolescents. Que intentes ensenyar-los que la dansa és una manera de veure el món i d'expressar-se. Que intentes donar-los un moment de fugida de les seves trist...