Passa al contingut principal

La intel·ligència animal

Fa uns dies va haver-hi una cita que em va fer pensar, reflexionar sobre totes aquestes coses que sonen tant bé del "treball en equip" i altres nomenclatures boniques però masses vegades irreals.

Ja sigui en un ambient laboral, en les lluites diàries per aconseguir un món millors (si és que encara no perdem les esperances!), en la pròpia realitat dels moments més íntims i personals, en molts instants els animals ens donen una gran lliçó a la humanitat en si. Un bon exemple, gràcies Rafael per fer-me'l arribar!

Gaudiu de les imatges!

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Sergi ha dit…
És molt clar que moltes coses les hem après dels animals. Aquest vídeo és espectacular, que valents són els lleons quan hi ha tres o quatre búfals, però després... és clar que qui no s'espantaria davant d'un ramat així...? I al final, la cria es salva. Increïble.
11 de gener del 2008, a les 9:01
RY ha dit…
Carme, com ja vaig comentar a cal Marc Vidal, m'agrada molt com escrius, tens un estil molt personal i oníric.

Q passeu un bon cap de setmana!
11 de gener del 2008, a les 13:35
Unknown ha dit…
he patit molt veient aquest vídeo, quasi l'he hagut de parar a la meitat.Ho passo molt malament jo amb això dels bitxus, no m'ho facis més!jeje Posa una advertència per mi!
12 de gener del 2008, a les 10:09
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a
3 comentaris
Més informació

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat
Publica un comentari a l'entrada
Més informació