Salta al contingut principal

Deixar-te marxar...

Te n'has anat, però crec que encara no t'hem deixat marxar, que et tenim agafat per la punta de la camisa vella que sempre duies i no deixem que el teu record vagui lliurement entre els nostres somriures.

De sobte, per què sí, el mar es comença a remoure clamant una tempesta de llàgrimes. La teva imatge, el record d'aquella tarda, les paraules dites, les escrites, l'última conversa, tot el que no vàrem poder fer junts, tot el que desitjaria compartir amb tu ara sentint l'aprovació de la teva mirada; tot forma un remolí que se m'endu lluny a través de les canonades d'una dutxa que intenta calmar, sense èxit, el mar.

Moments...
Labels:

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
Sempre ens queden coses pendents, per fer per dir amb els que ja han marxat i si no pendents simplement que ens agradaria compartir. Molt de mica en mica ens anem acostumant al fet que això ja només és possible en els nostres somnis. Una abraçada.
17 de gener del 2008, a les 23:52
Sergi ha dit…
Bé, és normal recordar-lo i que mai no acabi de marxar del tot. Sempre diuen que si no els deixem marxar, no descansen, però qui és capaç de fer-ho això?
18 de gener del 2008, a les 2:03
Unknown ha dit…
La gent sempre diu que quan es mor algú proper, si plores molt és que l'estàs deixant marxar.No és així. El verdader dol es produeix temps després, suposo que depèn de cada persona però han de passar 1 0 2 anys perquè un s'adoni verdaderament de la pèrdua, de la impossibilitat de comunicar-se amb el que ja no hi és. Llavors és quan es produeix el dol de veritat, llavors és quan pots deixar marxar.Ánims.
18 de gener del 2008, a les 13:08
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El nostre llibre

Fa quasi sis anys que vam començar a escriure la nostra història. Fa cinc anys que passàvem el nostre primer Sant Jordi junts, en la que ja era la nostra llar. Vam començar a crear la nostra pròpia història, on els contes de fades hi tenen cabuda, on els somnis poden ser realitat, on els somriures il·luminen els nostres dies. Aquest és el millor llibre que et puc reglar: la nostra vida, el nostre amor. Primer foren nits robades a l'estiu, a les obligacions casolanes; després vingueren les nits romàntiques en llocs inoblidables, on començàvem a construir els nostres castells; tot seguit de la intimitat d'una llar, els projectes d'una vida en comú, els somnis fets realitats. La nosta història, el nostre llibre. Vull seguir omplint les seves pàgines en blanc amb tu al costat: passejades durant un capvespre, converses davant el caliu del foc, mirades robades, somriures brindats, viatges compartits, caminar per la pròpia vida agafats de la mà... Feliç Sant Jordi!...
7 comentaris
Read more »
20 comentaris
Read more »

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...
16 comentaris
Read more »