navegant per mars del món

UTA, FTE, HC, i altres

Sovint caic víctima de la terminologia utilitzada a la meva empresa... me l'enduc a casa i no la canvio fins que la meva parella em mira, desconcertada, fent-me tornar a la realitat més humana... "és a dir, persones, no? a temps parcial o a temps complet" i em destrossa els anglicismes que tant orgullosament sonen al món de l'empresa actual.

FTE - full-time equivalent
HC - Headcount

I tot es redueix a números, números estadístics que representen una realitat que a vegades acaba sent intangible. 44 Headcounts 32 FTE's...
"De què em parles?"
"No ho sé, ho sento, a vegades perdo el nord"

I avui una nova nomenclatura... UTA... nombre d'unitats de treball per any. Una altra manera de classificar-nos, una altra nomenclatura per mesurar el tamany d'una empresa segons el seu nombre de treballadors.

A vegades obliden-oblidem que darrera d'aquestes nomenclatures i dels nombres i valoracions resultants, hi ha persones. Persones individual, úniques i extraordinàries.

I'm yours... miratges de melodies

No puc evitar-ho. Sóc el cotxe encenc la ràdio i sona aquesta cançó. El bon humor que m'inunda és inmediat i ja poden ser les sis del matí que baixo les finestres per sentir el cop d'aire glaçat sobre la meva pell, alço el volum i començo a cantar, despertant els arbres i donant el bon dia als camps que travesso de camí a la feina. 

I també recordo un pare, cantant a la seva dona i llançant-se al peu del seu fill amb els braços oberts. Una proposta de família, triar la pròpia cançó de l'estiu. I és que recordo les emocions que em va despertar al llegir les paraules d'un company de lletres i imagino el petit ja de gran recordant aquests moments amb un gran somriure dibuixat... Només em sorgeix una pregunta, una petita incògnica... qui va acabar sent el guanyador d'aquest any? 

no va sobreviure al Montmatre

Un d'aquells regals que cauen inesperadament a les teves mans. Un somriure per quan el dia sigui gris, d'un blau que et recordarà els dies de sol i els oceans on et pots perdre en el seu horitzó. Petit però bufó. Amb un mànec corbat semblant als dels seus germans grans, treballat, amb costures blanques.

Fou el preludi d'una altra sorpresa... París. Formà part del seu equipatge inesperat cap a una capital francesa on es perdria entre les paraules d'amor, les melodies de la rue, l'aroma d'històries amagades i les passejades pel Sena.

El sol volgué saludar-los i brindar-los la seva presència quan es perdien per la ciutat. El fred del gener, la blavor pura d'un cel enlluernador. I els últims moments foren banyats de la grisor hivernal, fred, pluja i vent glaçat.

Fou el moment de treure el seu petit company i sentir-se segura sota la seva protecció blava. Però el vent era massa fort, i ell petit. No va sobreviure al Montmatre, no va sobreviure París.

Però ella el segueix duent. Sap que si el vent bufa amb força, serà millor que decideixi mullar-se i cantar sota la pluja, però si no, ell seguirà fent el seu afecte, i el seu somriure blau li recordarà sempre París.

fugides

cada dia acaba sent necessària una fugida immediata del món que se li cau a sobre. ha saborejat el gust de l'estrés i del desordre mental i organitzatiu de setmanes caòtiques sense temps a endreçar els mals endreços. i quan sonen les campanades fuig intentant aillar-se dels mal de caps que la volen perseguir. però finalment aconsegueix sortir del castell deixant les seves sabatetes de cristall i tornant a bufar el foc que li porta el caliu d'una tranquil·litat que enyora.
però el dia següent arriba i la lluna no fa eterna la nit dels somnis. tornen els tràfecs de persones, gentades que obstrueixen les sortides, obstacles que no la deixen caminar i seguir avançant. sap que això no és bo, però no hi veu masses sortides. potser serà com una grip, quan l'únic remei que queda és passar-la, tenir febre i recuperar-se. per sort, li segueixen quedant els moments de deliri, de vida real, quan abandona les formalitats i fuig corrents al seu petit món.

Dies

Dies van passant, dies que recorden la fi d'unes vacances exhaurides, l'últim cop que ens vam trobar i que vam passejar agafats de la mà. Sembla que t'hagi oblidat i em mires amb tristesa. Necessites sentir el lleuger contacte de la meva pell sobre teu, tornar a sentir-te viu, estimat. Saps que no he oblidat els aniversaris, només els he deixat passar, sense celebrar-los; saps però que aquesta no sóc jo... Però el problema no ets tu estimat, no. Puc donar les culpes al meu temps fugisser que sembla que m'allunyi de les tardes i matins en què ens trobàvem furtivament. Puc intentar donar les culpes al meu temps fugisser, als mals de caps laborals, a l'inici d'un nou curs, sí, però tots dos sabem la veritat que s'amaga darrere les futils excuses... m'amago de mi mateixa quan m'allunyo, m'oblido del més essencial, de sentir, de parlar, de plorar, de viure. No em deixis caure un altre cop, quasi han passat dos mesos des de l'última vegada que ens vam veure, i m'agradaria que demà em convidessis a un altre cafè. Si?