oberta a l'estiu, a les il·lusions, a la vida, als somnis, a...
27 de juny 2010
26 de juny 2010
ràbia...
Sento ràbia... ràbia que es desborda sense fre
Importència barrejada amb el sabor amargant de la culpa
Pena i tristesa
Ahir vaig tornar de la feina. Alguna cosa em deia que no tot era el normal. Digues-li sisè sentit o bé culpabilitat que afloreix per deixar el cotxe passar dues nits a un pàrquing de l'estació. I la sorpresa va ser l'esperada. Un vidre més trencat, però aquest cop no és el del cotxe del costat sinó que és el meu seient el que està inundat per vidres esbocinats.
Tots els papers per terra i un buit allà on la música donava vida a hores de conducció.
Tres quarts d'hora a la nova comissiaria de Cardedeu, amb agents amables i enfeinats entre els delictes (petits i grans) que atormenten la ciutat. Quantes persones com jo deuen anar-hi a la setmana? Passa a tota la ciutat, em diu amablement.
I ara queden els vidres al terra. El cotxe a dins del jardí, esperant que me l'endugui. L'assegurança, freda inamovible i impassible, es queda amb el que un dia es va escriure al contracte... no és radiocassette de sèrie i no queda cobert. Adéu a la música, hola a la ràbia, impotència, culpa, pena i tristesa.
El vidre nou haurà d'esperar-se al dilluns. Per sort queda amabilitat en aquest món, i el noi del taller em treu algun somriure.
Importència barrejada amb el sabor amargant de la culpa
Pena i tristesa
Ahir vaig tornar de la feina. Alguna cosa em deia que no tot era el normal. Digues-li sisè sentit o bé culpabilitat que afloreix per deixar el cotxe passar dues nits a un pàrquing de l'estació. I la sorpresa va ser l'esperada. Un vidre més trencat, però aquest cop no és el del cotxe del costat sinó que és el meu seient el que està inundat per vidres esbocinats.
Tots els papers per terra i un buit allà on la música donava vida a hores de conducció.
Tres quarts d'hora a la nova comissiaria de Cardedeu, amb agents amables i enfeinats entre els delictes (petits i grans) que atormenten la ciutat. Quantes persones com jo deuen anar-hi a la setmana? Passa a tota la ciutat, em diu amablement.
I ara queden els vidres al terra. El cotxe a dins del jardí, esperant que me l'endugui. L'assegurança, freda inamovible i impassible, es queda amb el que un dia es va escriure al contracte... no és radiocassette de sèrie i no queda cobert. Adéu a la música, hola a la ràbia, impotència, culpa, pena i tristesa.
El vidre nou haurà d'esperar-se al dilluns. Per sort queda amabilitat en aquest món, i el noi del taller em treu algun somriure.
18 de juny 2010
cuc...
em mires curios, qui ets? que hi fas a casa? a casa? em preguntes tu... aquesta es casa meva...
17 de juny 2010
posa a treballar els teus somnis...
Somiar era el que millor sabia fer de petita. Potser per què em refugiava de la realitat o per què als meus somnis podia decidir qui era i què feia, construir noves realitats on viure i anar alternant el món de fantasia de parlar amb els gats amb el món de realitat de témer el monstre que sortís de la cantonada, passades les vies del costat de casa.
I les altres coses també les solia fer bé. Potser aquesta era la meva manera de sentir-me estimada i important, de sentir-me algú en els meus petits móns.
Ara han passat els anys i a vegades he oblidat el que eren els meus somnis. I no parlo de somnis-projectes o d'aquell ideal perdut que quasi tothom té i mai ha arribat a materialitzar. Parlo de somnis en plural, parlo de somiar, somiar coses noves i fer-les realitat, amb la imaginació i amb les mans, amb la mateixa empemta que tiro endavant la feina, amb la mateixa empemta que utilitzava al ser l'alumna brillant.
"posa a treballar els teus somnis" és l'eslogan del dia de l'emprenedor i del conjunt d'actes que van començar ahir i acaba avui al Palau Firal. Ahir, acompanyada de la meva ombra i la timidesa naixent, hi vaig anar. Vaig redescobrir-me a mi mateixa, vaig percebre el món de possibilitats que creixen on les busques (si les busques).
I ara més que mai necessito recuperar aquella part de quan era petita i creia que tot era possible. Necessito lluitar per quelcom que m'agradi, quelcom en el que creure, quelcom que pugui començar construir i esdevingui, perquè no, una petita o gran realitat.
Necessito donar via lliure a aquella creativitat i il·lusió que mouen muntanyes... I moure muntanyes.
I les altres coses també les solia fer bé. Potser aquesta era la meva manera de sentir-me estimada i important, de sentir-me algú en els meus petits móns.
Ara han passat els anys i a vegades he oblidat el que eren els meus somnis. I no parlo de somnis-projectes o d'aquell ideal perdut que quasi tothom té i mai ha arribat a materialitzar. Parlo de somnis en plural, parlo de somiar, somiar coses noves i fer-les realitat, amb la imaginació i amb les mans, amb la mateixa empemta que tiro endavant la feina, amb la mateixa empemta que utilitzava al ser l'alumna brillant.
"posa a treballar els teus somnis" és l'eslogan del dia de l'emprenedor i del conjunt d'actes que van començar ahir i acaba avui al Palau Firal. Ahir, acompanyada de la meva ombra i la timidesa naixent, hi vaig anar. Vaig redescobrir-me a mi mateixa, vaig percebre el món de possibilitats que creixen on les busques (si les busques).
I ara més que mai necessito recuperar aquella part de quan era petita i creia que tot era possible. Necessito lluitar per quelcom que m'agradi, quelcom en el que creure, quelcom que pugui començar construir i esdevingui, perquè no, una petita o gran realitat.
Necessito donar via lliure a aquella creativitat i il·lusió que mouen muntanyes... I moure muntanyes.
16 de juny 2010
restes de pluja
m'agradaria captar com els arbres expulsen les gotes d'aigua, que cauen al terra on trobaran una nova vida... jo m'ho miro des de la finestra, el sol s'ho mira des d'una clariana. somriem
15 de juny 2010
matrícula 1622
conduïa de camí a casa quan vaig trobar-me rere aquell quatre-x-quatre que girava cap al poble del costat. Matrícula 1622, el teu dia i el meu.
petits detalls que se'm creuen en el dia a dia i em porten el teu record, agradable, nostalgic, dolorós i bonic al mateix temps...
encara desitjo que vegis el cami que cada dia he de recorrer, les passes de gegant que he de fer per no ensopegar, el somriure dibuixant-se als meus llavis a l'imaginar-te orgullos de mi.
i avui, a la vigilia del teu dia, t'envio els meus somnis...
petits detalls que se'm creuen en el dia a dia i em porten el teu record, agradable, nostalgic, dolorós i bonic al mateix temps...
encara desitjo que vegis el cami que cada dia he de recorrer, les passes de gegant que he de fer per no ensopegar, el somriure dibuixant-se als meus llavis a l'imaginar-te orgullos de mi.
i avui, a la vigilia del teu dia, t'envio els meus somnis...
matrícula 1622
conduïa de camí a casa quan vaig trobar-me rere aquell quatre-x-quatre que girava cap al poble del costat. Matrícula 1622, el teu dia i el meu.
petits detalls que se'm creuen en el dia a dia i em porten el teu record, agradable, nostalgic, dolorós i bonic al mateix temps...
encara desitjo que vegis el cami que cada dia he de recorrer, les passes de gegant que he de fer per no ensopegar, el somriure dibuixant-se als meus llavis a l'imaginar-te orgullos de mi.
i avui, a la vigilia del teu dia, t'envio els meus somnis...
petits detalls que se'm creuen en el dia a dia i em porten el teu record, agradable, nostalgic, dolorós i bonic al mateix temps...
encara desitjo que vegis el cami que cada dia he de recorrer, les passes de gegant que he de fer per no ensopegar, el somriure dibuixant-se als meus llavis a l'imaginar-te orgullos de mi.
i avui, a la vigilia del teu dia, t'envio els meus somnis...
09 de juny 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)