Una tarda de calma

Surto relativament tard de la feina. Decideixo enviar-me un correu amb les presentacions pendents i acabar d'aprofitar la tarda. Avui és dilluns i ja arribo tard a taixí, però encara arribo a mitja classe!

En surto que encara és de dia. Aquest canvi d'hora ha estat com una rebifada de vida i d'energia, aires nous que se'm feien necessaris. Tinc ganes de caminar, si no tingués el cotxe, tornaria caminant cap a casa. Em sento relaxada, contenta, amb ganes de fer exercici i estimar-me més a mi mateixa. Estic tranquil·la i relaxada i la feina, la feina ja sortirà.

Agafo el cotxe i arribo a casa. Obro la porta i tornem a marxar. Sortim a aprofitar les últimes llums que cauen, per gaudir del bany d'estels i la fresca, caminant carrer amunt, amb els lladrucs dels gossos i la conversa de la persona que estimes. T'expliques com ha anat el dia, els projectes i plans de demà, les emocions viscudes, els viatges a fer, les anècdotes i les historietes. Senzillament parles, li agafes la mà, camines, et deixes endur per un mar de calma i et sents feliç.

Realment feliç.

Hipocresia

Deia que havia de millorar la seva relació amb els altres. Sobretot amb aquell company de feina que tant s'interposava en el seu camí, sense donar raó de res a ningú, com una màquina que destrossa tota primavera sense deixar escapar les papallones, sense escoltar les altres veus que s'alçaven al seu camí.

Va decidir creure en la hipocresia. No s'hi havia de portar bé. No havia de ser el seu amic. Per sort, ella podia decidir quins serien els companys de la seva vida, i podia donar el dret i el deure a qui ella creiés convenient. Però no per això havia d'oblidar que seguien treballant junts dia a dia, i que havia d'aguantar els seus projectes, les seves tonteries i les seves il·lusions estúpides sense base sòlida on aixecar-se. Així que va decidir creure en la hipocresia, un bon dia, què tal i el millor dels seus somriures. I si havien de treballar junts, intentaria al màxim col·laborar, amb el somriure hipòcrita als llavis, però sobretot, intentaria que la feina sortís endavant.

Un bon dia, però, el seu cap la va alliçonar de mala manera. Com ho portes? He decidit que a vegades val la pena ser un xic hipòcrita, mantenir les aparences i les bones relacions... La seva resposta em deixà gelada: I no has pensat en la bona intenció d'aquesta persona?

Vaig deixar de creure en la hipocresia i vaig tornar a creure en les persones.

(Encara que sempre quedarà un tros del costat obscur que em farà sortir un somriure maliciós al veure'm on sóc ara i a l'imaginar-me la seva cara al saber-ho...)

Absència

A vegades el silenci omple les paraules i només en resta una lleuger remor de les que foren dites per últim cop.
Com una ombra que s'esvaeix cercant el refugi, entre tempestes i dies de sol, el refugi, la calma o alguna cosa similar que cerques sense saber-ho. Arriba el mal de cap, et tornes a sentir refredada, necessites un temps, un kit kat, un no fer res, o un fer-ho tot, ordenar els pensaments, les idees, deixar-te sentir ferida, dolguda, estimada, donar llibertat a les llàgrimes que volen caure, als somriures que esclaten en rialles, afirmar que ets forta i ets sents dèbil, petita i insegura, valenta i gegant a la vegada, tot depèn de la situació.

Com monòlegs interiors de pensaments que m'envolten sense dir qui són, sense acabar de treure el cap del subconscient que agafa forma davant meu. Negar, negar què som i com som, voler ser diferents, voler créixer sense perdre autenticitat, voler seguir igual sense trair-nos, desitjar que tot fos com abans, que ell encara hi fos.

Absència i presència de tot i de mi mateixa. Temps de reflexions. No he desaperagut, segueixo aquí, però aquests últims dies he amagat el cap sota l'ala sense saber ben bé perquè.

Dies senyalats

Era al tren quan has passat davant meu. Vaga imatge d'un passat dolorós, records difuminats de "tal dia farà un any", records que es claven en ferides sagnants que semblaven començar a cicratitzar. I ha fet un any, ja ha passat un any des de l'últim dia del pare en que et vaig felicitar.

Aleshores tan sols era una úlcera al taló d'aquil·les, una ferida que et martiritzava i que ningú es prenia seriosament. Cures amunt, cures avall, ara antibiòtic, demà algun calmant, i tu t'anaves deteriorant, envellint a cada instant, vivint en la creença que acabaries com el teu cosí. La mare ja n'estava tipa, havíeu demanat hora per l'especialista, però aquest país ja sabem com funciona, i l'hora demanada a finals de febrer te la donaren per finals de maig, pel 25. Però el dolor, amic inseperable dels teus últims anys, no t'abandonava, se't menjava el somriure, la il·lusió, les ganes de viure, de tornar-ho a intentar, i t'espantava. M'espantava tant...

I avui fa un any érem a urgències, intentant provocar que algun metge et mirés aquell taló, feblesa del gran heroi. Vaig voler ser-hi, vaig voler acompanyar-vos. Els últims mesos no havia estat gaire al teu costat, la mare m'ho deia, dolguda i ferida. I aquell dia (que tant sovint havia oblidat altres anys) volia passar-lo amb tu i si havia de ser a la sala d'urgències d'un hospital on ningú ens feia cas, quin millor lloc i moment podia existir per estar al teu costat?

Vam tornar a casa igual que com havíem arribat. L'esperança era massa forta i em convencia que únicament es necessitava que t'anessin curant i vigilant la ferida, que si allò anava desapareixent ja tot hauria passat i un altre cop sortiries victoriós d'aquesta lluita constant en que s'havia convertit la teva rutina. Però avui, quan veig un home que camina amb una sola cama i unes crosses, quan veig un home que es deixa dur per una cadira de rodes, sento una punxada de dolor i d'enveja. Perquè fins i tot en l'últim moment no em resignava a perdre l'esperança, mentre la vida se t'escapava de les mans en un llit d'hospital. Sense cama, sense veu, sense gaudir d'un bon àpat, sense poder-te moure d'aquella presó.

I avui fa un any que et vam dur a urgències. Avui fa un any que em deies atemorit que t'haurien de tallar la cama i jo et deia que exageraves...

I avui ja no hi ets.

A un germà gran

Sempre ho has estat d'humà. No ho dubtis mai.

Ho eres quan era petita i m'amagava sota el teu llit per fugir de realitats que em superaven. Ho eres quan portaves a la teva germaneta a veure els Pastorets, quan agafaves la moto i em portàveu a les fires, quan em pujaves en una de les primeres moto de muntanya i saltaves amb mi a darrera pels voltants de casa, quan em feies més de pare que de germà.

Sempre has tingut sentiments que per més difícils que fossin de veure, de percebre, creixien, i creixen. Quan vas veure la petita amb el seu primer xicot, quan l'escridassaves perquè no sabia aixecar-se del terra amb uns esquís força més grans que ella, quan la duies als seus primers concerts, quan et demanava consells sobre les primeres feines, quan...

Fred... no ho sé. Potser, més aviat reservat. Costa expressar els sentiments amb qui no estem acostumats, falta de pràctica! Jo, que potser sóc la més "bleda" dels quatre, que sempre em deixo endur per sentiments i emocions, també puc ser freda a vegades. Freda i distant. És difícil, és estrany, és ...

Les teves paraules m'han robat una llàgrima i un somriure.

Gràcies, gràcies per ser-hi sempre, gràcies per ser com ets, per donar-me una cunyada que "t'aguanta" i uns nebots que t'ensenyen a veure el món d'una altra manera. Gràcies per tantes experiències que sense tu no hagués viscut mai, gràcies per venir diumenge, gràcies per ser tu.

T'estimo i molt!

Dies

Dies en que el temps transcorre ràpidament i cau entre els dits que semblen voler retenir-lo.
Dies en que els pilons de papers s'acumulen en un racó esperant ser llegits.
Dies en que les paraules fugen per deixar pas a les mirades llunyanes que somien descansar.
Dies en que se sent arribar la primavera però quelcom la reté, empresonant-la uns dies més.
Dies en que la llum s'allarga i la nit saluda fent dolça l'arribada a casa.

Dies...

Responsabilitat

La responsabilitat pesa. I molt. I pot arribar a fer mal a les espatlles, en tensió constant, sota la pressió dirigirda d'un teclejar inquiet davant una pantalla freda i llunyana, que només mostra dades i dades que arriben a esvair-se en l'incertesa de la utilitat que tindran.

La responsabilitat fa mal, treu son, cansa. Hi ha moments i moments per tot. Hi ha responsabilitats i responsabilitats. I hi ha dies en que saps que no pots fer altra cosa, que no pots fugir, que no pots dir que no, ets massa responsable.

Per què serveix? Aquest dolor, aquesta fatiga, aquest no viure momentani i desaparèixer, restant lluny dels qui t'estimen durant uns dies, per què serveix? Val la pena? Segurament, però... Sempre hi ha un però.

M'agrada ser responsable, encara que pugui arribar a pesar; no m'agraden les situacions límit; no m'agrada qüestionar-me... sempre acabo dubtant de si estic preparada o si aquesta nena s'ha posat a jugar en el món dels grans.

Chapuzas

Posiblemente había sido una de las mejores chapuzas que jamás he llevado a cabo. Chapuza bien pagada, pero sin salir de la clasificación de bomba casera que explota demasiado cerca y deja sus marcas por todo mi cuerpo. No fue un trabajo limpio, debo reconocerlo, y eso tiene sus consecuencias. ¿Quizás los besos de aquel humano inexperto de ojos verdes hicieran desaparecer mis propias habilidades? Quizás solo fue un mal día, de esos en que no debieras haber salido de la cama para hacer un trabajo fácil demasiado bien pagado; de esos en que terminan sin poder dormir bajo tu propio techo.

El resultado: mi cabeza tiene un precio. Y por primera vez en mi vida estoy completamente sola. Él ha muerto ejecutado por manos demasiado grises. Manos que un día también morirán.

Visites entre somnis

Ahir vaig somiar en tu.

Vaig somiar que em feia por anar-te a veure i mirar com el teu cos restava quiet i demacrat en aquell llit d'hospital. Temia que si et veia així tot el meu món s'ensorraria, i preferia recordar-te tal i com un dia vas ser. Però no podia negar la realitat, i que el teu dèbil somriure necessitava veure els ulls de la seva petita, sentir la seva veu, ni que fos trencada pel dolor.

I el meu somni comença amb la descripció d'un cos que ja no et pertanyia, prim, massa prim. Però t'alçares d'aquell llit com mogut per les cordes d'un titella, mogudes potser només per la meva voluntat. T'aixecares i, tot i el teu estat, vingueres amb mi. Sortírem d'aquell hospital fosc i trist i fugirem per camins inhòspits, intentant trobar una altra realitat on puguessis viure-hi millor.

Era fosc, la nit es menjava les llums de la tarda i deixava pas als fanals artificials que glaçaven els somriures. Anàvem amb el meu cotxe, cap a casa meva. Volies veure-la. A mitja carretera ens vam trobar amb una mena d'accident i un home que cremava viu i semblava contagiar les seves flames a tothom qui se li acostés; no podíem continuar amb el cotxe, i al sortir el meu jersei també s'incendiava. Només pensava en tu, en la teva seguretat, i vaig aconseguir apagar aquelles flames creixents que volien consumir-me. De la mà et vaig portar cap al bosc, havíem de seguir endavant, havies de veure la casa, que potser et tornaria la calma que tant necessitaves.

Finalment vam arribar-hi. Era fosc, la lluna no il·luminava massa els camins del jardí, però tu veies totes les flors, tots els arbres i t'hi acostaves, volent-los cuidar. Com quan cuidaves les plantes de la terrassa de casa, fa tants anys. Els teus braços, les teves mans, les teves fines cames se seguien movent, moviments estranys, provocats per una voluntat de viure que era capaç de moure mars i muntanyes.

Em vares preguntar per la mare. La mare ha de venir d'aquí poc, et vaig dir. Però no dorm? Tenies la sensació que havia d'estar en un somni etern, i el somriure se't va il·luminar quan vas saber que no, que també cuidava les flors tal i com ho vas fer tu en el seu dia.

Es va fer tard i havíem de tornar a aquella cambra de llum tènue i artificial. No sé com, ja hi tornàvem a ser. Tornaves a estar estirat en aquell llit, presó de la teva vitalitat. L'home encès venia ara cap a nosaltres, volia probar d'encendre't i veure com cremaves. Jo només cridava, barrant-li el pas, plorant... M'havies dit que volies tornar a casa amb mi, veure la mare i cuidar el jardí. I ell volia cremar-te viu. Semblava que les flames t'estaven a punt d'atrapar...

Segurament va ser aquella angoixa el que em va despertar. Només recordo el meu neguit i la calma que el teu somriure, davant d'aquell jardí que t'obria les portes, desprenia.

Va de fotos...

Certament tenia un deute. Un deute a pagar des del mes de gener. I ara que el fred m'ha deixat a casa, amb el nas tapat, una febrada reprimida, una tos inseperable i alienígenes que creixen dins meu, he decidi obrir aquell vell bagul metàl·lic i recuperar un passat en imatges.

Retrobar-me amb la mirada innocent d'aquella nena espantada que mirava de puntetes per la finestra, intentant veure quin món l'esperaria quan es fes gran.

***

Retrat de família

Era la petita de quatre germans, i si potser no m'agradava mirar la càmera, ho he de reconèixer, fer "l'indio" sempre m'ha agradat!

Ara que venen temps de mones, recordo aquells llapissos de colors, els ninos de "David el gnomo" i totes les altres sorpreses de la mona:

I els que no podré oblidar mai. Aquells conillets que teníem de mascota i la dèria dels grans per veure'ls als fogons... Ni la meva germana ni jo, vam assistir a aquell àpat, on el dinar se servia a base de conill a la cassola.

El que sí que era com una mena de festa era anar al Water World... Móns de tobogans i de piscines, móns de córrer amunt i avall, la piscina d'onades, les serps de colors, els...

I aquells estius a la platja, i aquelles velles amistats que després em venien a veure a casa. Records d'infància que queden immortalitzats en imatges brutes de pols.

I ens anem fent grans. El temps passa i seguim somiant en trens i en vides diferents:

***

Gatot, no me n'havia pas oblidat de tu ni del teu mem. És un dels millors que he vist, certament.

Ssshht, algú sembla que pica a la porta. És una nena, que ve amb quatre fustes a construir la casa de nines que no va tenir mai. Vol que l'ajudi...

Algú vol continuar amb el mem? Si fos per mi, m'agradaria conèixer el nen que amaga l'Àlex, el científic somiador d'en Xexu quan era petit i la princeseta que devia ser la Shadow i que d'aquí a poc tornarà a ser amb nosaltres!

Paraules que et fan pensar

Són savis els qui busquen la saviesa;
són necis els que creuen haver-la trobada.

Napoleó I

Mentre Roma delibera Sagunt és arrassada

La reflexió, la discussió, l'analisis dels fets i la presa de decisions són coses necessàries en un món com el d'avui en dia en que tot són variants, hipòtesis furtives, matissos i subjectes de qualsevol mena.

Però l'acció... l'acció no pot quedar afeblida pels raonaments intel·lectuals en comunitat. Per què si no..., ja ho deia Tit Livi, mentre Roma delibera Sagunt és arrassada. Quants cops no ens hem trobat amb xerrameca amunt i avall per solucionar un problema que finalment acaba explotant-nos a les mans? Mires cap a una banda, intentant donar llum a un forat negre, quan veus el fum sortir i saps que la ciutat crema, ja no hi ha res a fer.

I demà tornarà a passar el mateix. La reflexió i deliberació són necessàries com a pas previ de l'acció, però no poden eternitzar-se, han de ser breus, concises i útils. Si no, te n'acabes adonant que el mal ja està fet i que totes aquelles excuses (perdó, arguments) que es buscaven per actuar cauen en una falta de sentit perquè la ciutat ja ha estat saquejada, arrassada i només en queden les cendres, metafòricament parlant, és clar.

Sirena de nit

No podia oblidar-la. No podia oblidar el seu somriure, la seva veu dolça encenent-lo a cau d'orella. La veia dia i nit, en els seus somnis, al llit, a la feina, al metro, al cotxe. Com un malson que el perseguia insistents arribaven els records de dies càlids i d'ensomni.

L'havia trobada en una platja, una matinada de primavera. Nua, prenia un bany de lluna, s'aixecà i s'endinsà mar endins, d'on sortí tremolosa d'excitació, com una sirena que es mostra al seu amant. La seva mirada li parlà, es reconeixeren al moment. Ella era aquell estel perdut que s'havia deixat caure en tantes nits d'insomnis, donant-li motius per seguir vivint, per seguir llevant-se l'endemà, esperant només la nit per trobar-se amb els seus mots sensuals, que el despullaven amb cada vocal, que l'envoltaven de plaer amb cada consonant dita, cremant...

Els seus gestos eren igual que les seves paraules, desbordant la seva màgia féu que s'acostés a ella i li treié la roba, deixant-lo nu al seu costat. Un lleuger tremolor l'omplia, tremolor de plaer, d'excitació, del que havia de venir. Ella resseguia els seus músculs, ell la mirava suplicant que aquells segons fossin la seva eternitat. Alçà la mà, li acaronà la cara, li agafà l'altra mà i se l'acostà als seus llavis.

Es foneren entre la sal del mar i l'arena fina d'aquella platja, en una nit càlida de primavera. La lluna donà la benvinguda al seu germà, els somnis es feren fugissers tot i que ell no els deixava marxar. Resseguia les seves corves, el seu perfil, la respiració d'aquella sirena que l'havia captivat nit rere nit. Amb les seves mans resseguia aquell tatuatge únic i curiós, com un arbre que creixia, naixent a les natges i que semblava estar a punt d'atrapar-la sencera.

Es despertà, el besà i desaparegué entre les roques. Com una sirena fugint del seu destí, presó d'amor.

No podia oblidar-la. Vagava dia rera dia per les platges del món. Només volia trobar-la una altra nit. Potser aquell arbre l'ajudaria, potser la tornaria a veure en una altra platja, una nit de primavera de lluna plena.



Una proposta de Relats Conjunts

Mestre de professió

Cada matí s'aixecava del llit i es preparava un esmorzar enriquidor. Necessitava forces per poder afrontar una classe de quasi trenta nois i noies en plena adolescència. I els pares! Aquells grans desconeguts que més que aliats semblaven els que subministraven les bales de la deseducació als seus propis fills; sempre n'hi havia algun que l'esperava a la porta de l'escola per exigir-li un aprovat al galipàndries del seu nen que tot ho sap excepte parlar i escriure amb correcció.

Ell havia nascut per a la ciència de la llengua. Per determinar els usos lingüístics a les diferents situacions segons els paràmetres antropològics i socials. Els usos metafòrics de les paraules, els ordres de la frase alterats per retransmetre un discurs concret i premeditat... allò era el que realment l'apassionava. La llengua, el poder de dominar-la, l'oratòria i l'èxit que aquest podia arribar a donar a un bon coneixedor de tots els seus secrets. Apassionant.

Desastrós era haver d'ensenyar a quatre o trenta dròpols quin era el subjecte i el predicat. Haver-los de recordar que les conjugacions tenen una raó de ser i haver-los de presentar dia a dia els seus grans enemics: els pronoms febles. I per més que fés ús de la seva ciència, no aconseguia fer-se sentir entre el xivarri hormonal d'aquella classe.

Aquell matí s'aixecà com de costum. Es vestí amb la camisa dels dilluns. Agafà el cotxe i l'aparcà al costat de l'institut. Entrà per la porta i es dirigí a la sala de professors. Va saludar als seus companys i va agafar els llibres i l'examen sorpresa que havia preparat a aquella classe; de ben sabut era que tots suspendrien, potser així aprendrien la lliçó i es prendrien les seves classes amb més seriositat.

Amb un somriure mig dibuixat, entrà a la classe i es sorprengué de veure'ls tots asseguts i en silenci, esperant-lo. Deixà les coses sobre la seva taula, es treié l'americana i es fixà en una frase escrita a la pissarra:

Una cosa és saber, i un altra saber ensenyar (Ciceró)

La seva cara es tornà entre pàl·lida i roja de l'ira que s'encencia dins seu. El seu somriure es glaçà. Potser avui l'alliçonat era ell.

Històries...

Una mena d'epíleg de Personatges Itinerants

Era el seu nou primer dia. Ja hi havia passat abans per això. Ja sabia quines eren les sensacions de nervis, nous companys, nous mestres, nous rostres que es convertirien en el seu horitzó diari.

Havia deixat els seus estudis. Després de tot l'enrenou que l'arribada d'en Valentí va causar al poble, va saber què era el que volia fer. Recuperar la memòria de temps passats, convertir-la en històries sense fi, conservant el seu perfum però deixant-les morir en el seu temps, amb un final feliç.

En Valentí Furió no sé si va trobar el que cercava, però va descobrir els orígens d'una mare que el va estimar amb tal bogeria com per regalar-li uns records que no li pertanyien, potser falsos, però carregats del seu amor cap a la vida.

La Júlia va deixar que el passat fos passat i amb la mar als ulls va retrobar el somriure que va perdre quan en Bernat va marxar. Es podia fer responsable dels seus sentiments, de les mirades delatores que havien parlat per ella, però havia de deixar marxar el dolor dels sentiments no viscuts i de les paraules no dites dels homes de la seva vida.

Però ella no volia deixar que la història morís en un llit de pols. La història del seu poble, dels seus pares, dels seus avis, dels seus amics. I del seu esperit somiador en sortiren paraules, estudis, cerques i investigacions. Li agradava la idea de deixar descansar el passat allà on era, inventant-se entrenyables contes, a través dels quals no es perdrien mai els fets.

Era el seu segon primer dia.