Passa al contingut principal

A un germà gran

Sempre ho has estat d'humà. No ho dubtis mai.

Ho eres quan era petita i m'amagava sota el teu llit per fugir de realitats que em superaven. Ho eres quan portaves a la teva germaneta a veure els Pastorets, quan agafaves la moto i em portàveu a les fires, quan em pujaves en una de les primeres moto de muntanya i saltaves amb mi a darrera pels voltants de casa, quan em feies més de pare que de germà.

Sempre has tingut sentiments que per més difícils que fossin de veure, de percebre, creixien, i creixen. Quan vas veure la petita amb el seu primer xicot, quan l'escridassaves perquè no sabia aixecar-se del terra amb uns esquís força més grans que ella, quan la duies als seus primers concerts, quan et demanava consells sobre les primeres feines, quan...

Fred... no ho sé. Potser, més aviat reservat. Costa expressar els sentiments amb qui no estem acostumats, falta de pràctica! Jo, que potser sóc la més "bleda" dels quatre, que sempre em deixo endur per sentiments i emocions, també puc ser freda a vegades. Freda i distant. És difícil, és estrany, és ...

Les teves paraules m'han robat una llàgrima i un somriure.

Gràcies, gràcies per ser-hi sempre, gràcies per ser com ets, per donar-me una cunyada que "t'aguanta" i uns nebots que t'ensenyen a veure el món d'una altra manera. Gràcies per tantes experiències que sense tu no hagués viscut mai, gràcies per venir diumenge, gràcies per ser tu.

T'estimo i molt!

Comentaris

Anònim ha dit…
Els germans majors sempre creixem amb un posat de responsabilitat respecte dels menuts que ens fa semblar freds i distants. És el pes d’anar obrint camí. És estimació mesurada. Però autèntica i infinita. Quina sort té el teu germà! Un post magnífic!.
Núria ha dit…
Un escrit molt bonic i molt sentit. El teu germà deu estar molt feliç!
Unknown ha dit…
Un escrit molt bonic i molt sentit. El teu germà deu estar molt feliç!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu