Pets

Pets pudents, silenciosos, sorollosos, estridents, buits, amb cua, amb gràcia, en companyia, en intimitat, pets solitaris, acompanyats, sentits, riguts, escoltats, excusats.

Primer varen aparèixer accidentalment, acompanyats d'un somriure tímid i un s'ha escapat però no portava cua. Eren sorollosos i ben poc perillosos, no considerats arma d'extinció de la humanitat. Però es van anar fent més comuns, i el somriure tímid es convertia en una mirada riallera, acompanyaven el teu caminar, i tots et dèiem "papa...!". Però ja eres incapaç de conviure sense ells, arreu on anaves t'acompanyaven, a la cuina, al menjador, pel carrer, a l'ambulatori. Com trompetes estridents que anunciaven la teva arribada.

Eren pets. Pets. Pets sense vergonya de sortir i independitzar-se.

I ara quan en sento un de tímid fugir de la seva llar i escolar-se per casa o pel carrer, quan algú gira la mirada evitant esdevenir el centre d'atenció, quan són ben sorollosos que et criden dient-te el bon dia, no puc deixar de pensar en tu, en tu i els teus pets, desitjant tornar-vos a sentir demà.

Detonants

De sobte s'ha apropat a la meva taula, aturant-se a parlar amb la veïna del costat, i les imatges d'un somni passat han començat a ballar davant meu, tornant-se tant nítides... les paraules han resultat sonores, clares, precises i concises, tant que podia arribar a notar com les emocions viscudes en les imatges oníriques creixien de nou prop del cor, on s'amaguen quan no hi ha temps per escoltar-les.


Volia..., volia escanyar-la, odiar-la, escridassar-la. N'estava completament farta de les actituds de nena malcriada i bona cara o mala cara segons el dia. Ràbia, ràbia per tota l'energia negativa i els peròs i els nos que em contaminaven el dia a dia, fent amagar el sol. I aquell dia em prometia a mi mateixa perdre el control, poder dir les paraules que tants cops es quedaven amagades sota les bones aparences, poder expressar les opinions, sinceres i punyents, poder posicionar-me i demanar solucions. Em prometia a mi mateixa permetre'm perdre el control, per què m'ho devia.

I aquell somni quedà soterrat, oblidat, esperant l'oportunitat per permetre's petits luxes, això sí, acompanyats de bones paraules. Fins que ell s'ha apropat a la seva taula, per aturar-se a parlar amb la veïna del costat, i sense saber-ho ha activat el detonador.

tic - tac - tic - tac

El so es perd en el tecleig de mirades perdudes en un horitzó infinit.

La casa de nines

Era la petita de quatre germans i em desbordava la imaginació. Matar el temps inventant històries, jocs, biblioteques, alumnes i clients d'una cafeteria inexistent eren les meves ocupacions preferides. Els amics de l'escola es quedaven a l'altra banda de les vies; als pares no els agradava gaire que vinguessin a una casa que semblava caure a trossets. Jo no ho entenia, tant m'era que el passadís no s'hagués pintat i els trossos de paper estiguessin mig arrancats; no entenia que no els agradés que la porta de la meva habitació tingués una entrada pels gossos, era ben original, tot i haver estat creada a cops de peu.

No recordo quina edat devia tenir. Potser uns nou o uns deu anys, ja podia creuar sola la carretera Barcelona. Algunes tardes de sol me n'anava directa al carrer Caldes de Montbui, entrava a la fusteria i em mirava aquell senyor que semblava ocupat tallant fustes: "que em puc endur algunes fustes d'aquestes que té al terra?" i ell que em mirava a través d'aquelles ulleres que el protegien i que no es podia resistir a la mirada suplicant. Sortia d'allà amb una bossa carregada de fustes petites, mitjanes, quadrades, punxegudes, algunes més grans, fulloles, de tot una mica. Arribava a casa i deixava tots els estris al taller del mig. Anava a buscar uns claus i un martell i començava a construir una casa de nines. Això serà el sofà, ho separaré d'aquesta manera, en aquest tros hi dormirà la petita i la caseta del gos estarà... a veure a veure...


A casa mai vaig poder tenir una casa de nines. Però no em feia falta, era més divertit construir-la, fer volar la imaginació, picar-se els dits amb el martell i que el resultat fossin quatres fustes mal posades que ni s'aguantaven. Però era la meva caseta, el meu petit palau, on hi vivien les grans princeses, on encara hi viuen els meus somnis. I aquella tarda havia estat la gran arquitecte d'un futur brillant.

Entre la grisor dels marrons

Avui sento fred. Sento el gris que avança lentament per la meva sang, que se'm devora a poc a poc. Incapaç de veure el sol, de sentir l'escalfor artificial de la calefacció encesa, reviso imatges antigues.

I podria dir que em sento així. Entre la grisor, l'aigua enfangada de les pluges del mes i de la contaminació evocada de la societat actual, entre els rascacels que senyalen ben amunt, i un blau que s'intueix de rerefons, molt molt al fons...

Converses fugisseres

L'altre dia sentia algú que deia "però no diu tot el que pensa, i no m'agrada...". I la resposta que rebia era "però a vegades, no dir el que penses és una gran virtut". No dir el que es pensa, no respondre directament les preguntes, callar les grans veritats que sents dins teu... És una gran virtut? És un gran defecte?

Converses fugisseres que et fan pensar, reflexionar. Vides accelerades, hipocresies modernes, el saber estar i el saber fer, veritats ocultes i sinceritat amagada, destruïda per la moralitat perversa del saber el que ens convé.

Potser tenia raó Esquil quan deia

la major part dels homes s'estima més semblar que ser.

Potser és més important semblar que ser, o semblar que deixar de ser...

No. Sincerament no. Prefereixo quedar-me amb l'autenticitat, encara que a vegades hagi d'aprendre a callar a bofetades. Prefereixo ser, parlar i dir el que penso.

Una crep de xocolata (o Nutella!)

Desitjos que es compleixen...

Una crep de xocolata

Era una tarda de juliol quan vaig seure per últim lloc a aquella cafeteria. Una bona amiga, un bon cafè i les ànsies reprimides de menjar-me una d'aquelles creps. Mesos després, uns quatre mesos i escaig després, he decidit caure en la tentació. Encara no puc creure com no ho he fet abans... Aquesta tarda ha arribat el moment, el precís i deliciós instant en què la dolçor de la nutella i els demés ingredients que participaven a la festa s'han desfet dins del meu paladar, provocant sensacions indescriptibles.

Però ho he fet bé, ho he fet de la millor manera possible. Què és el que s'ha de fer amb un vici com aquest? Buscar-se un còmplice ben proper. Algú que vulgui tornar-hi ben aviat i oblidar així tot sentiment de culpabilitat pels quilos perduts. I el meu príncep ha devorat la crep, mirant-me dolçament, a punt d'intentar robar-me'n un tros més de la meva. Lluita ferotge entre rialles i mirades enxocolatades.

La tanda o qui és l'últim

Va decidir col·locar un dispensador de números davant de l'entrada del seu petit despatx. De fet, no va ser una decisió seva. Els mateixos treballadors de la seva empresa van fer-li aquell regal sorpresa pel seu aniversari. Quina bona idea! Va pensar. Potser serà el millor, que em demanin hora i no hagi d'esperar fent cues quilomètriques davant la meva porta.

Els seus treballadors s'anaven preguntant recíprocament, qui és l'últim? Qui dóna la tanda? Certament, havia fet venir el xicot de manteniment per col·locar aquell dispensador. Però no hi tenia números, no hi tenia temps. Era una llàstima, una bona idea però incapaç de crear aquells moments necessaris per escoltar-se la seva pròpia gent.

Executius de diumenge

L'última setmana havia estat d'allò que es diria força esperpèntica. Un bon cabàs de feina amanit amb vinegreta de presses i de segon entrecot infumable, sucarrimat per l'estrés del que havia d'arribar per postres.

L'únic que la consolava era el pensament del diumenge al matí. Faria sol, n'estava d'allò més convençuda. I el dia seria tot allò que la setmana li havia negat; li brindaria el silenci que desapareixia entre el repic dels centenars de teclats de l'oficina; la tranquil·litat que les preguntes i els anàlisis i les presses li robaven; la persona que no reconeixia quan es mirava al mirall; el sol que sortiria i el bon esmorzar entre amics, lluny dels maldecaps.

I diumenge va arribar. I era exactament tal i com se l'havia imaginat. Feia sol, feia silenci, feia tranquil·litat.

Només una cosa trencava la fotografia d'aquell matí. Dos executius de diumenge que parlaven de coses massa serioses prenent un cafè amarg per la falta de sucre i de vida. Parlaven les americanes amb veus greus, mirades cansades de tant treballar. Regust a tristesa i depressió. Dos executius de diumenge que perdien la vida entre conversa i conversa, incapaços de parar, d'obrir un parèntesis i respirar l'aire del camp, de deixar-se abraçar pel sol...

Ella es va deixar abraçar, va caminar sota els seus rajos, de tornada a casa. Enduent-se un cabàs de somriures per conrear la seva vida i no arribar mai a ser una executiva de diumenge.

Una àguila a les mans

Últimament somio molt. Va pensar. Diuen que sempre somiem, però que no sempre recordem els nostres somnis. També hi ha qui diu, que els somnis tenen les seves veritats amagades rere d'ells. Veritats, interpretacions, significats ocults o males jugades del subconscient. Vés a saber!
Aquesta nit m'he despertat recordant una escena del meu somni. Com un lleuger curtmetratge de durada escassa i intensa. Em veia a mi mateixa, caminant per un sender tancat però obert al bosc; com si fos una cova boscosa oberta als capricis del cel. Era fosc, o potser eren les branques dels arbres que no hi deixaven passar la llum, era fosc i caminava, endavant, amb alguna persona de rostre indesxifrable al meu costat. Duia una mena de ceptre a la mà dreta, el braç mig arronsat, el ceptre vertical, la mirada endavant.
I de sobte arribava una àguila, restant sobre la meva mà dreta, dalt del ceptre, tranquil·la, com si esperés alguna senyal per part meva, com si em conegués. I tornava a marxar per tornar al meu costat poc després. I jo la mirava, i no entenia res.

I ella la mirava, atònita, en mig del somni de boscos tancats i àguiles a les mans, rostres ocults i significats perduts. Somnis, somnis que la feien despertar entre intrigada i tranquil·la, en pau.

Sota la pluja al mercat

Era diumenge. Diumenge al matí. El cap de setmana seguia remullat, no semblava sortir el sol. Estaven arraulits a casa, sota l'escalfor de la manta que l'hivern els havia enviat, tapats fins al nas, sentint el repicar de les gotes d'aigua sobre el teulat de pissarra.

Era diumenge al matí i hi havia mercat. Volien anar al mercat, veure les cares i els somriures engrescadors que feia dies que no visitaven. Necessitaven omplir la nevera de fruites i verdures de les de veritat, amb gust, amb consistència, d'aquelles que ja no trobes avui en dia.

Van esperar que amainés. Agafaren el cotxe i conduiren sota la pluja. Amb el carret a la mà, anaren a les parades de sempre. I començà de nou. Les gotes d'aigua queien amb violència, el vent mullaven els enciams, els tomates, els espinacs, les fruites... Els toldos s'omplien d'aigua que queia a cascades pels costats i s'escolava per algun forat.

La compra feta i el bon dia als llavis. Somrient començaren a córrer cap al cotxe. Amb els peus xops pels bassals, rient. Ell cridava vine, que et mullaràs. I ella, ja estic molla, tapat tu. I reia, reien, tornaven a riure. Tornaven a viure.

Un bon dia sota la pluja del mercat. Un dia gris de rialles. Un dia especial.

Coses que encara he de fer

Sempre hi ha coses que deixes de banda sense saber ben bé per què. Ho defuges dia rere dia, mes rere mes, intuïnt motius, construint justificacions, mirant a altres horitzons.

Coses que encara he de fer.

Encara t'he de venir a veure. Fa més d'un any que has marxat, fa més d'un any que et penso, que t'enyoro, que et parlo, que et dic adéu. Però des d'aquell dia encara no he vingut. I vull venir, i no vull a la vegada. I falta temps però no el busco sota les pedres. Sempre es queda en aquella llista de pendents.

Encara t'he de donar les gràcies. D'aquí poc farà un any i tant sols he actuat amb els gestos i fets, el millor que he pogut, intentant sempre demostrar-te que sóc digne de la confiança que em vas donar. I crec que ho he fet. Però encara no t'he donat les gràcies.

Són coses que encara he de fer i que, sincerament, no sé quan seré capaç de fer.

Petites i grans a la vegada, senzilles i difícils, tant difícils...

Oblits de sants

Cada any oblidava aquest dia. Cada any rondinaves.

Ara, cada any recordo els teus renecs i somric quan s'acosta el dia. Recordant la teva veu, els teus renecs, la teva mirada dolça incapaç de recriminar-me massa durament.

Ara sé que estàs ben acompanyat, com aquella primavera (o era tardor) a la terrassa de casa. Ara et recordo i et penso i...

...felicitats papa...

Somnis que un dia perden significat

- Quin serà el significat dels somnis?
- És tota una ciència: interpretació, autoconeixement, capricis del destí i del no-res.
- I avui... Per què he somiat amb tu?
- Perquè m'enyores. Creus que em necessites.
- No.
- No, és cert. Ni m'enyores ni em necessites, però ets tu qui ho creu, no jo.
- No...
- Ho creus.
- M'he despertat angoixada...
- Ets com un nen que no vol créixer. Necessites un pare.
- Encara he d'aprendre molt de tu, encara m'has de veure acabant el que vam començar, conèixer el final.
- Ja has après a aixecar-te i a caminar amb fermesa.
- Però encara no pots marxar. Primer hem d'acabar tantes converses...
- Ara has de fer tu el camí.
- Et necessito.
- No. No vols créixer... No em necesites. Només necessites que et digui molt bé.
- ...que m'aprobis...
- No et cal la meva aprobació. Tu ets el teu pitjor jutge.
- Però la teva pressió em fa avançar. Si te'n vas...
- Si me'n vaig caminaràs. Si no, només esperaràs que t'acompanyi.
- T'enyoraré.
- Ho sé.
- No hi puc fer res?
- No. Jo també tinc els meus camins.
- Ens tornarem a veure.
- Ho dubto.