entre somnis i realitats

Divendres a la tarda, arriba l'hora baixa i ens trobem al pati de l'Era de Ca l'Antic, antics terratinents del poble. Comença l'espectacle. Una copa de vi blanc, unes veus amigues, papers espontanis repartits entre el públic més animat. Els assassinats del carrer Morgue , obra d'Edgar Allan Poe, versió de Carles Riba, conte teatralitzat per Oriol Genís, realment fantàstic. Transportats per una escenificació sòbria i suficient, viatgem del pati d'una era del poble fins als carrers lúgubres del París del segle passat. El públic dóna veu als vuit testimonis que relaten els fets, que descriuen el sospitós, ara espanyol, ara rus, potser alemany o italià. I entre dues hombres del mateix actor, els dos companys es desfan en paraules de bon sentir fins a conduir-nos a l'entramat de la història i al desenllaç final. Realment fantàstic. Una magnífica vetllada organitzada pel Cicle Cultural de Cànoves i Samalús, gràcies Núria i Imma, gràcies Oriol, per deixar-nos gaudi...

La tristesa de poeta l’havia dominat la nit anterior. En sentia la ressaca quan un sol esmorteït la despertà un matí més, els ulls encara vidriosos per les llàgrimes vessades, el caminar feixuc mentre recorria les estances d’una casa que, de tant gran que se li feia, l’ofegava. Potser si sortia de casa seria millor o diferent, sí, si aconseguís que fos diferent ja seria tot un mèrit. Embolcallada amb la roba de muntanya, agafà una mica de música per si se sentia massa sola i la càmera, per copsar l’ànima de les fades que potser la farien somriure aquell matí. Els núvols de la seva pròpia tristesa formaven el seu cel, el sol, tímid, no escalfava els seus passos i ella s’abrigava sota l’esguard d’una camiseta vella i desgastada. Primer una cama i ara l’altre, a poc a poc i vigilant que la ferida no se li obrís. Fixant-se en el seu propi rastre, per si alguna ombra del passat desitjava menjar-se-li els somnis. Començà a fer camí pels carrers del veïnat i de seguida es topà amb els primers...