entre somnis i realitats

[Inspirat en la il·lustració del llibre "Imagina animales" de Xosé Vallesteros i Juan Vidaurre] El trobaràs als carrers ja buits de gent on es fan els mercats setmanals. Entre caixes abandonades podràs veure una mirada de pena, com si d’un xaiet a l’escorxador es tractés. Sovint se sent abandonat per tenir un punt massa de coloració o una taca de maduresa fatal que fa allunyar els humans. De pell més aviat aspra i d’un verd grogós, el Gopena espera incansable ser el millor animal de companyia, però rau trist i oblidat en els carrers de pobles i ciutats.

Ahir vaig somiar en tu. Vaig somiar que em feia por anar-te a veure i mirar com el teu cos restava quiet i demacrat en aquell llit d'hospital. Temia que si et veia així tot el meu món s'ensorraria, i preferia recordar-te tal i com un dia vas ser. Però no podia negar la realitat, i que el teu dèbil somriure necessitava veure els ulls de la seva petita, sentir la seva veu, ni que fos trencada pel dolor. I el meu somni comença amb la descripció d'un cos que ja no et pertanyia, prim, massa prim. Però t'alçares d'aquell llit com mogut per les cordes d'un titella, mogudes potser només per la meva voluntat. T'aixecares i, tot i el teu estat, vingueres amb mi. Sortírem d'aquell hospital fosc i trist i fugirem per camins inhòspits, intentant trobar una altra realitat on puguessis viure-hi millor. Era fosc, la nit es menjava les llums de la tarda i deixava pas als fanals artificials que glaçaven els somriures. Anàvem amb el meu cotxe, cap a casa meva. Volies veure...

L'Anna Tarambana, en un post ben trobat de " Es traspassa bloc ", va deixar veure ja fa uns mesos la xifra en què es valorava el seu bloc. Ai las!, que diria una amiga, he tingut curiositat i no ho he pogut evitar. Si la valoració del bloc es tornés material... doncs... potser podríem tenir un altre cop un inici de mes, sense estar preocupats per les factures que no paren d'aparèixer com per art de màgia! O potser podríem anar de vacances, o potser, no sé... Potser podríem aplanar el jardí per poder posar-hi una piscina d'aquestes de plàstic per l'estiu vinent (vaja decepció aquest estiu, tant pels petits com pels grans!, l'aigua de la piscina pujava torta i regava el jardí...). O potser després d'haver tret l'estocat de les parets del menjador i haver-lo deixat llis llis (o alguna cosa similar a llis) podríem arribar a canviar les finestrese de fusta vella per unes d'alumini, no? Això ja sembla el conte d'una noia que anava somiant quan va...

No ho he pogut evitar... He llegit aquesta combinació i he començat a veure tot de paraules estressades que intentaven sortir, davant dels maltractaments que han de sofrir per persones que, com ara jo, encara ni les dominen. I jo ben convençuda amb les paraules estressades, que sense adonar-me'n ho he dit en veu altra, i la professora-companya de feina em mira i no pot evitar somriure, potser s'imaginava com jo totes les paraules corrents amunt i avall, ara a un costat i ara a l'altra, sense poder evitar caure esgotades... Doncs no. Resulta que no han caigut davant la seva fatiga i el seu defalliment. S'han quedat allà ben quietes i només una línia fina ha aparegut sota una de les seves síl·labes, indicant allò que havíem d'aprendre avui, a la primera classe d'anglès del curs. La síl·laba tònica (seria aquesta la traducció correcta?), la veritat és que m'agradava més imaginar-me-les estressades, què voleu que us digui. Un somni més que ha esdevingut un proje...

Paper de vidre al coll, densa nuvolositat als pensaments, un tap d'alzina surera que no em deixa respirar, llavis com ganivets esmolats, en definitiva, estic com una sopa. El que no sé, és que té de comú una sopa amb el meu estat. És diumenge, són les 08.46h del matí, la suor m'ha despertat, fa un dia preciós però sembla que el sol no em vulgui banyar amb la seva calor. El cap a punt d'esclatar, els ulls humits i les parpelles que semblen bosses que pesen i que tenen vida pròpia. Veu alguna cosa calenta, pren-te un cocktail farmacèutic que et faci passar millor l'estona i torna a intentar dormir. Potser serà el sol qui et desperti amb suaus carícies, potser hauran marxat els núvols que m'enterboleixen la vista, potser un somni dolç em farà oblidar el fet que els refredats s'han de passar, i que no s'hi pot fer res més, i que...