entre somnis i realitats

Fa dies que hi penso, que em dóna voltes pel cap. Fa dies que em retrobo amb aquella ombra del passat que va néixer al 2007, un any de canvis, de trasbals emocionals on una part de mi va voler sobreviure a les inclemències d'aquells dies a través d'una bona dosis de creativitat. Els motius són ben diferents però les emocions contingudes estan a flor de pell i aquella via d'escapament que formaven les paraules i el compartir-les amb altres persones anònimes i conegudes tornen a ser un present palpable.  Fa dies que hi penso... "recupera aquell vell quadern de bitàcola i omple'l dels pensaments més íntims, de les opinions més sinceres, de les veritats més personals".  I aquí estic, donant-li un canvi d'imatge, recuperant aquell bloc perdut "entre somnis i realitats" ara que un somni esdevindrà una dolça realitat; tornant-li a donar vida, ara que una nova vida ens acompanyarà nits i dies; deixant un altre cop que les emocions contingudes...

El tren es bellugava sense deixar-me descansar. Parades que s'allarguen en el camí, minuts que no passen i s'alenteixen. No puc respirar, no puc dormir, la congestió tant potser una metàfora com una realitat del meu dia. Finalment decideixo intentar evadir-me en paraules alienes, d'aquelles que en un passat semblava que et volien començar a guiar però que vas abandonar. I al finalitzar el programa n'escoltes un altre que parla de la vida i dels talents, dels talents ocults. I algú que no coneixes compara la vida i el talent amb una partida de pòquer. El primer que et passa pel cap és la vanalitat de comparar la vida amb el pòquer... però després, escoltes atentament, intrigada, i penses en el que et volen arribar a dir aquelles paraules. La vida et dóna certes cartes, cartes que et són repartides a l'atzar i que poden ser bones, dolents, millors o pitjors: la societat en què t'ha tocat viure, la família que t'envolta, la genètica heredada, etc. Com al ...

I tu? Quin futur t’imagines? Què t’agradaria estar fent d’aquí 10 anys? Doncs... doncs, havia pensat en... Bé, de fet, m’agrada el que faig ara, viure on visc i la feina; aprenc coses noves, és interessant, té les seves parts positives i negatives, com tot. Però no li havia preguntat si li agradava el que feia, si no què es el que volia fer. Si pogués dibuixar la seva vida d’aquí deu anys, què hi hauria? On seria? Què faria? De sobte, les paraules que ressonaven pel seu propi eco li sonaren buides; només eren un grapat de vocals i consonants, amb forma però sense cap mena de sentit. Però si fos per tu, podries fer qualsevol cosa i de ben segur que aconseguiries entusiasmar-te i trobaries qualsevol motiu perquè t’agradés. Però no és això el que et preguntava aquella tarda. I sentia el mateix pànic - no, pànic potser no era la paraula encertada - era aquella mateixa sensació que tantes persones senten davant d’un full en blanc, un full que no saben com omplir. De sobte, no sabi...

Sempre hi ha coses que deixes de banda sense saber ben bé per què. Ho defuges dia rere dia, mes rere mes, intuïnt motius, construint justificacions, mirant a altres horitzons. Coses que encara he de fer. Encara t'he de venir a veure. Fa més d'un any que has marxat, fa més d'un any que et penso, que t'enyoro, que et parlo, que et dic adéu. Però des d'aquell dia encara no he vingut. I vull venir, i no vull a la vegada. I falta temps però no el busco sota les pedres. Sempre es queda en aquella llista de pendents. Encara t'he de donar les gràcies. D'aquí poc farà un any i tant sols he actuat amb els gestos i fets, el millor que he pogut, intentant sempre demostrar-te que sóc digne de la confiança que em vas donar. I crec que ho he fet. Però encara no t'he donat les gràcies. Són coses que encara he de fer i que, sincerament, no sé quan seré capaç de fer. Petites i grans a la vegada, senzilles i difícils, tant difícils...

Paraules sàvies que em fan somriure i em fan reflexionar sobre les grans veritats, sobre les necessitats d'aquest món i la comunicació necessària amb els més petits. Aquest matí el gaudeixo des de l'estudi de casa estant, perdent-me per racons meravellosos i endintsant-me en els vostres tresors. I trobo cofres amb les més exquisites joies amagades, com les paraules que avui he trobat al Diari de la meva escola , i que no puc evitar reproduir aquí; paraules sàbies del que fou un gran músci català, Pau Casals: “I què és el que ensenyem als nostres infants? Els ensenyem que dos i dos fan quatre i que París és la capital de França. Quan els ensenyarem el que ells són realment? Hauríem de dir-los: Ja saps tu qui ets? Ets una meravella. Ets únic. En tot el món no n’hi ha un altre exactament igual. En els milions d’anys que han passat, no ha existit mai un altre nen com tu. Mira el teu cos: quina meravella! Les teves cames, els teus dits, la manera com camines i et mous…! Pots convert...

Quan les ombres del passat fereixen un futur incert i et deixen moribunt en un present trist i buit. Quan aquell rostre apareix davant teu, amb un somriure que esmicola les esperances. Quan els records esdevenen armes mortals. Quan l'amor desapareix, abandonant-te en laberints plens d'ombres i carrers sense sortida. Quan... Potser ha arribat el moment de recollir-ho tot, agafar aquella bossa carregada de moments viscuts i abandonar-la per què el pas del temps curi les velles ferides. I mentrestant, agafar pic i pala i desterrar aquell vell amor d'un mateix. A tots aquells cors que necessiten una excavadora! Ànims!

Els minuts s'escolen pel desguàs dels plats que encara queden per rentar. Els segons desapareixen entre les fulles mortes que jeuen al jardí. Sento la rentadora en marxa i la roba que crida per retrobar una nova llar dins d'un armari a mig fer. Són les 11:55 d'un divendres de festa, d'aquells que decideixo gaudir de cada moment, de cada desig i vountat voluble, de tot allò que vull arribar fer i del que realment faig. Necessitat de tenir un temps on pensar i fer, calma i acció, acció i calma. Entre el silenci dels murmuris de l'ordinador, algun gos que crida que també vol sortir, algun nen que juga en un dia festiu, un ocell que canta buscant parella. I tot allò que la meva ment dibuixa, que vol fer. Els plats, la roba, l'habitació que s'omple de mals endreços, les males herbes que creixen al jardí, la pinassa que hem adoptat dels veïns, el dinar, la múscia, les fotografies, les paraules escrites, els silencis disfressats, els pensaments buits, jo mateixa qu...

Deia que havia de millorar la seva relació amb els altres. Sobretot amb aquell company de feina que tant s'interposava en el seu camí, sense donar raó de res a ningú, com una màquina que destrossa tota primavera sense deixar escapar les papallones, sense escoltar les altres veus que s'alçaven al seu camí. Va decidir creure en la hipocresia. No s'hi havia de portar bé. No havia de ser el seu amic. Per sort, ella podia decidir quins serien els companys de la seva vida, i podia donar el dret i el deure a qui ella creiés convenient. Però no per això havia d'oblidar que seguien treballant junts dia a dia, i que havia d'aguantar els seus projectes, les seves tonteries i les seves il·lusions estúpides sense base sòlida on aixecar-se. Així que va decidir creure en la hipocresia, un bon dia, què tal i el millor dels seus somriures. I si havien de treballar junts, intentaria al màxim col·laborar, amb el somriure hipòcrita als llavis, però sobretot, intentaria que la feina sor...

A vegades el silenci omple les paraules i només en resta una lleuger remor de les que foren dites per últim cop. Com una ombra que s'esvaeix cercant el refugi, entre tempestes i dies de sol, el refugi, la calma o alguna cosa similar que cerques sense saber-ho. Arriba el mal de cap, et tornes a sentir refredada, necessites un temps, un kit kat, un no fer res, o un fer-ho tot, ordenar els pensaments, les idees, deixar-te sentir ferida, dolguda, estimada, donar llibertat a les llàgrimes que volen caure, als somriures que esclaten en rialles, afirmar que ets forta i ets sents dèbil, petita i insegura, valenta i gegant a la vegada, tot depèn de la situació. Com monòlegs interiors de pensaments que m'envolten sense dir qui són, sense acabar de treure el cap del subconscient que agafa forma davant meu. Negar, negar què som i com som, voler ser diferents, voler créixer sense perdre autenticitat, voler seguir igual sense trair-nos, desitjar que tot fos com abans, que ell encara hi fos. ...

La responsabilitat pesa. I molt. I pot arribar a fer mal a les espatlles, en tensió constant, sota la pressió dirigirda d'un teclejar inquiet davant una pantalla freda i llunyana, que només mostra dades i dades que arriben a esvair-se en l'incertesa de la utilitat que tindran. La responsabilitat fa mal, treu son, cansa. Hi ha moments i moments per tot. Hi ha responsabilitats i responsabilitats. I hi ha dies en que saps que no pots fer altra cosa, que no pots fugir, que no pots dir que no, ets massa responsable. Per què serveix? Aquest dolor, aquesta fatiga, aquest no viure momentani i desaparèixer, restant lluny dels qui t'estimen durant uns dies, per què serveix? Val la pena? Segurament, però... Sempre hi ha un però. M'agrada ser responsable, encara que pugui arribar a pesar; no m'agraden les situacions límit; no m'agrada qüestionar-me... sempre acabo dubtant de si estic preparada o si aquesta nena s'ha posat a jugar en el món dels grans.

La reflexió, la discussió, l'analisis dels fets i la presa de decisions són coses necessàries en un món com el d'avui en dia en que tot són variants, hipòtesis furtives, matissos i subjectes de qualsevol mena. Però l'acció... l'acció no pot quedar afeblida pels raonaments intel·lectuals en comunitat. Per què si no..., ja ho deia Tit Livi, mentre Roma delibera Sagunt és arrassada. Quants cops no ens hem trobat amb xerrameca amunt i avall per solucionar un problema que finalment acaba explotant-nos a les mans? Mires cap a una banda, intentant donar llum a un forat negre, quan veus el fum sortir i saps que la ciutat crema, ja no hi ha res a fer. I demà tornarà a passar el mateix. La reflexió i deliberació són necessàries com a pas previ de l'acció, però no poden eternitzar-se, han de ser breus, concises i útils. Si no, te n'acabes adonant que el mal ja està fet i que totes aquelles excuses (perdó, arguments) que es buscaven per actuar cauen en una falta de sentit ...

Cada matí s'aixecava del llit i es preparava un esmorzar enriquidor. Necessitava forces per poder afrontar una classe de quasi trenta nois i noies en plena adolescència. I els pares! Aquells grans desconeguts que més que aliats semblaven els que subministraven les bales de la deseducació als seus propis fills; sempre n'hi havia algun que l'esperava a la porta de l'escola per exigir-li un aprovat al galipàndries del seu nen que tot ho sap excepte parlar i escriure amb correcció. Ell havia nascut per a la ciència de la llengua. Per determinar els usos lingüístics a les diferents situacions segons els paràmetres antropològics i socials. Els usos metafòrics de les paraules, els ordres de la frase alterats per retransmetre un discurs concret i premeditat... allò era el que realment l'apassionava. La llengua, el poder de dominar-la, l'oratòria i l'èxit que aquest podia arribar a donar a un bon coneixedor de tots els seus secrets. Apassionant. Desastrós era haver d...

O la màgia de la paraula escrita. Des de sempre m'han apassionat les divagacions sobre la comunicació. Podríem fer tants estudis sobre la comunicació a la vida real: amb la família, la vida laboral, entre els amics, els monòlegs interiors que més d'un tenim amb nosaltres mateixos, amb els fills, amb els mestres d'escola, amb els caps, amb el conductor d'autobús, amb aquella noia asseguda al metro que mirem, amb aquell bon jan a qui mai saludem, amb el flequer, amb la dependenta del supermercat, amb... La paraula dita o no dita, el que els nostres cossos i la nostra mirada diuen sense el nostre permís, el que expressem amb el silenci i tot un llarg d'etcèteres que no acabaria en un sol escrit. Fa poc vaig llegir unes paraules que em van semblar òbvies (encara que a vegades no ho siguin tant), però que, com sempre, em varen fer reflexionar. Quan parlem amb algú, no només expressem el contingut semàntic "objectiu" dels quatre mots units en forma de frase, sin...

expectatiu -iva 1 adj. [LC] Relatiu o pertanyent a l’expectació. 2 1 f. [LC] Espera d’una cosa que hom té dret d’esperar. L’expectativa d’aquesta herència. expectació f. [LC] Espera d’una cosa que hom creu que està prop d’esdevenir-se. Hi havia una gran expectació per l’arribada dels astronautes a la Lluna. Fa temps la Carme Rosanas, de Col·lecció de Moments, parlava sobre " L'esperança, el fracàs i Edison ", sobre les esperances convertides en desil·lusions. Les seves paraules em van fer pensar. Sempre havia cregut que mai no es podia perdre l'esperança, i de sobte em van confrontar amb una altra idea que em va trastocar dolçament. Aquest matí recordava les seves paraules. I la gran veritat que em van transmetre. De sobte, era com veure-ho més clar. Com si la lluna, que ja s'amagava, em dibuixés el rastre d'un dels grans secrets de la comunicació humana i del nostre comportament. M'he deixat portar per les paraules d'un llibre que no vaig poder evitar...

Certament, fallen les societats que creen monstres que només es preocupen de les piles de la pinta nova que s'acaben de comprar i que no els funciona! I que no saben ni que no va a piles, però ja estan a punt de trucar al servei d'assistència tècnica de vés a saber on! Falla el "papà, mamà, vull això" i al cap de cinc minuts, ja ho tenen. Falla la disciplina i la manca d'educació. Falla el respecte mútuu i el saber que el respecte a un mateix és molt més de tenir sempre el que es vol, de tenir la butxaca plena de diners, d'anar a última moda. Fallen els programes de televisió que ens mostren les deixalles d'un món decadent, i que la nostra societat aplaudeix donant-los les millors audiències. Alguna cosa falla, però no ets tu, que intentes donar el millor de tu mateixa a una colla de maniquís adolescents. Que intentes ensenyar-los que la dansa és una manera de veure el món i d'expressar-se. Que intentes donar-los un moment de fugida de les seves trist...

Em sento agraïda, emocionada, sensible, preparada, encoratjada, il·lusionada... En alguns moments, em puc arribar a desbordar de tant sentir. En altres moments, em puc arribar a empetitir fins a tornar a ser aquella nena de vuit anys que lluitava contra titans. En menys, em puc arribar a estressar, perquè el remolí sembla que ha avançat fins arribar a casa, i encara no veig on els vens huracanats han deixat cada cosa. Encara no es fan paleses, però les noves oportunitats comencen a notar-se en l'ambient carregat d'emocions. Les noves il·lusions em fan retrobar vells camins de lectures, d'aprenentatge, de reptes a assolir. Nous cims per escalar, per meravellar-me del camí i impregnar-me de tota la seva riquesa. Em sento agraïda, emocionada, sensible, preparada, encoratjada, il·lusionada... En alguns moments, em sembla que estic sobrevolant un món completament desconegut, però on hi puc arribar a veure un lloc per mi. Les seves escoles són grans i estan plenes de secrets per ...

Remolins que es converteixen en vents huracanats i fan de la teva realitat diària un univers completament diferent al teu petit món. Què t'empatolles tu ara? És que ningú em pot entendre? És que només la Malka sap a què em refereixo? Mira, deixa't estar de bestieses. No tornis a començar amb allò dels precipicis, dels buits i d'aprendre a volar. Però és que no ho entens? Em sento superada. Com un ninot de drap que només es capaç de moure's amb la força del vent, com un titella sense amo que faci anar els cabdills que li donen la vida. Ja està. Ja tornes a començar. Deixa't estar de pamplinades! Pamplinades? Què no notes aquesta opressió al pit, que no et deixa pensar amb claredat, que t'ofega constantment pensant en... Si ja sé per on vas, ja. Però saps què? Has deixat de tenir vint-i-sis anys. Tornes a ser aquella nena petita que s'amagava sota el llit. Tornes a ser aquella nena que només trobava la felicitat en móns de fantasia o en l'aprovació d'u...

La setmana passada li semblà llarga, llarga, molt llarga. Anava amunt i avall, bàsicament de la feina a casa i para de contar. Hores (que es podrien dir extres), formacions, ara classes i un dissabte que tocava treballar. I arriba el cap de setmana i es preveu mogut, no de tempestes, ni de calma, mogut per llums cridaners, rialles infantils, rostres familiars i sensacions des de fa molts anys no viscudes. Les presons rutinàries resulten ser moments on li costa buscar un moment per a ella mateixa, sigui en els minuts que viu o en les hores que han d'arribar. Però certament, aquell somriure infantil d'uns nebots que se li tiren a sobre, aquella il·lusió d'un nen de deu anys al descobrir un munt d'atraccions que s'alcen entre els arbres, la mirada d'una mare que treus de casa i que recorda quan era ella que hi duia els seus fills... Tot això són aquells petits canvis que com deia el Capità Enciam: són ben poderosos! I avui, cansada de la setmana passada i del cap d...

Empresonada... A vegades em sento empresonada pel temps que llisca ràpidament entre els meus dits. Com quan era petita i m'aterria quedar-me sola dins l'escola, amb les portes tancades, ara m'aterra quedar-me tancada dins la presó de la rutina diària, sense trobar l'alè que a vegades ens falta per acabar la setmana i recuperar-nos a nosaltres mateixos. Empresonada per un temps que fuig de mi.

Potser perquè ja des de petita sempre m'havien parat les veïnes del barri, les dones grans amigues de la meva àvia o altres persones completament desconegudes per mi... Potser perquè sempre em deien "ai i quins ulls més bonics que tens nena!" i jo només volia fugir corrents o que em deixessin tranquil·la que feia tard a vés a saber on... Potser per això i perquè el mirall de casa era un mirall vell i brut (per més que l'intentés netejar), potser també perquè ells sempre havien estat allà on sempre, del color del cel, potser perquè els meus germans, la meva mare i la meva àvia els tenien igual d'escandalosament clars, blaus o verds, blaus i verds... Potser per tot això mai els havia dedicat unes paraules, uns moments. I ahir pensava en quina era la part del meu cos que més m'agradava (i quantes coses que en canviaria jo! però ai la mandra, quina mandra!), vaig pensar en ells. No per ser bonics, ni blaus, ni grans o petits, ni alegres o tristos, misteriosos o am...