Passa al contingut principal

El pòquer i el talent

El tren es bellugava sense deixar-me descansar. Parades que s'allarguen en el camí, minuts que no passen i s'alenteixen. No puc respirar, no puc dormir, la congestió tant potser una metàfora com una realitat del meu dia.

Finalment decideixo intentar evadir-me en paraules alienes, d'aquelles que en un passat semblava que et volien començar a guiar però que vas abandonar. I al finalitzar el programa n'escoltes un altre que parla de la vida i dels talents, dels talents ocults.

I algú que no coneixes compara la vida i el talent amb una partida de pòquer. El primer que et passa pel cap és la vanalitat de comparar la vida amb el pòquer... però després, escoltes atentament, intrigada, i penses en el que et volen arribar a dir aquelles paraules.

La vida et dóna certes cartes, cartes que et són repartides a l'atzar i que poden ser bones, dolents, millors o pitjors: la societat en què t'ha tocat viure, la família que t'envolta, la genètica heredada, etc. Com al pòquer, si tens bones cartes, et sents afavorit però qui guanya no té perquè ser qui té millors cartes... Qui guanya és qui sap jugar millor, qui ha desenvolupat el seu talent per sortir-se'n a la vida. Així doncs, ensenyar a jugar a tothom amb les cartes que es tenen, aquesta és la vertadera educació del talent.

I jo no sé jugar gaire al pòquer, però la comparació em captiva i realment aposto per aquesta educació.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat