zoos

Life is a zoo in a jungle.
Peter De Vries

i es que realment es cert. avui sere la tigressa, agressiva i aguda, amb un objectiu a la ment. i dema sere l'elefant, alta, grossa, de pell resistent pero amb un gran cor (no se perque me'ls imagino sensibles ). i passat sere la mona de firetes que llansa entremaliada cacahuets al pubic ferotge.
i tu, que vols ser?

camuflatge

Recordo en l’últim dilluns de novembre, quan el vent bufava amb tanta força que se’ns enduia volant bosses i barrets. Quasi surt volant la teva estimada, amb el seu look super-fashion i la jaqueta de tacte suau.

Carregats de compres i amb els pintxos a l’estòmac caminàvem pels carrers de Donosti. Ja se’ns havia fet fosc, semblava que el dia volia acabar però les nostres rialles estripaven els primers estels brillant.

I de sobte vas agafar una branca seccionada per la força de la ventisca, t’hi vas amagar darrera i mirant-nos a tots ens vas dir: “sóc en Pere, esperant-te, amor, a la sortida de les classes, per trobar-te acompanyada de la mala bèstia de la meva ex-sòcia” i t’amagares de camuflatge rere unes branques plenes de fulles tardorenques. I seguíem omplint de rialles els carrers de Donosti, donant-los vida en un vespre negre.

cites per viure...

Life is not accountable to us. We are accountable to life.
Denis Waitley

a vegades m'agada pensar en lesparaules que deixem en la historia d'una vida, d'una societat, de nosaltres mateixos... es el que vull? es realment aquesta la meva vida?
Em giro i miro al meu voltant, ell, els meus somnis i la meva mirada em retornen el somriure.

cristalls de tristor i estima

Totes les paraules que em venen al cap estan tenyides per certa tristor melancòlica que no és la que desitjaria transmetre en aquests moments. M’agradaria inundar els cristalls d’aigua de pensaments alegres i donar-vos-els per beure intentant amb tota la meva ànima que aquests cristalls eliminessin els últims dies que heu hagut de patir, i que no els haguéssiu de patir mai. Mai.


La primera reacció després de la búsqueda sistemàtica d’informació ha estat trucar-te, necessitat imperiosa de parlar amb tu però a la vegada pensant, no me l’agafis perquè no et vull contagiar tristesa i no em sento capaç de somriure’t com si res fos real. Una mena d’empatia ens inunda, un com estàs tu i com està ell, un a estones, un ara no tinc ganes de parlar, un ho entenc, un no pateixis, quan vulguis, quan ho necessitis, truca’m. Ara mateix t’abraçaria, t’abraçaria tant que estic segura que ens inundaríem en mar llàgrimes; llàgrimes d’aquelles que trencarien les fortaleses que a vegades els éssers humans construïm per fer més suportable el dolor.

Però no vull transmetre tristor i les meves paraules no fan altra cosa. Ho sento.

Recordo quan van dir al meu pare que li havien de tallar la cama. Ja no podia parlar, respirava difícilment i els aliments els rebia directament sense possibilitat de degustar-los. Però ara li deien que definitivament no podria tornar a caminar amb normalitat, que s’havia d’acomiadar de la seva cama que tant dolor li havia causat en els últims temps. En aquells moments ni tant sols vaig ser capaç d’acceptar que la persona forta que havia estat feia anys ara es veia reduïda a la seva ombra.

No sé perquè recordo ara mateix això. No té relació. Potser és perquè és l’última experiència realment traumàtica que he tingut i veure’l ara a ell així, imaginar-me que aquesta situació que acaba de viure es podrà arribar a repetir i que sempre hi haurà una ombra amenaçant rere seu, imaginar-me’l així, ell, jove, fort, actiu és com tornar a reviure les injustícies de la vida que se’m clavaven com dagues afilades en aquells moments; coses que no entens ni comprens, per més sentit que els hi vulguis trobar.

No sé perquè ploro. Potser ploro per empatia, potser són les llàgrimes que no surten encara dels teus ulls. Potser és perquè aquests dies estic més sensible. Potser són els records barrejats de realitats. Potser és la tristesa que cobra forma a través de nous cristalls replets d’estima cap a vosaltres.

Aquestes paraules ja han agafat un to massa gris però ara no sé tenyir-les ni crec que s’hagin d’amagar mai. No sé ni si les acabaré publicant. Potser si. Potser més endavant, potser mai.

cites...

It is not how many years we live, but rather what we do with them.
Evangeline Cory Booth

viure, potser ens hauriem de dedicar mes a viure, buscar aquells moments que donen sentit a les nostres vides, que ens fan ser unics i especials, que et fan somriure.

Perque al cap i a la fi, nomes tenim una vida!

focs

La llar de foc crepita amb les ultimes espurnes de la nit, les flames moren afogades per les brases que mantenen el caliu, els ulls s'acluquen lleugerament esperant retrobar els teus llavis. El foc espetega i torna a cridar encenent la brasa. Les flames dansen de nou juganeres al nostre voltant.

cites...

A large city cannot be experientially known; its life is too manifold for any individual to be able to participate in it.
Aldous Huxley

Es possible arribar-te a coneixer?

Addicció

Ho reconec. Em confesso. Ho escampo als quatre vents. No puc més, és cert, sóc addicte. Tinc una addicció que a vegades, no, no només a vegades, en moltes ocasions més ben dit, em supera. No puc evitar-ho, és dur dir-ho, tant com pensar-ho, com admetre-ho. Em recorda quan vaig prendre la decisió de deixar de fumar, aquell “és cert, no ho puc controlar”... Aquest, no pot ser, has de poder, has de tirar endavant. Però deixar-ho? Del tot? No... tota la vida sense ella seria impossible, és diferent que el fumar, el tabac és dolent, però ella és un plaer, un caprici, una il·lusió, un somni, un petit orgasme, una addicció. A – D – D – I – C – C – I – Ó , com pesen totes les lletres, com maten el caprici, la il·lusió, el somni, el petit orgasme. Potser només serà un premi... un cop a la setmana, una recompensa per haver fet bondat. Però es pot deixar una addicció consumint-la com a premi? Ja coneixes què passarà... un premi per un dia dolent, un premi per l’estrés laboral, un premi pel gran esforç dut a terme, un premi perquè t’estimes molt a tu mateixa, un premi perquè t’ho mereixes, un premi per ser un dia especial... I ara és l’aniversari de tal i en porta, i com li pots dir que no al somriure simpàtic del cambrer quan te’n deixa un trosset perquè acompanyis al solitari cafè? I demà serà la fam o la ràbia o la temptació vestida de qualsevol excusa que se’t passi pel cap. Realment vull deixar-ho? Realment és una addicció? No vols, has de. Diu la meva veueta interior. Ho necessites. La pell arrugada de taronja de les cuixes, els quilos de més que vas guanyant, la teva pròpia autoestima necessita saber que no és necessari per ella. Però m’agrada, m’encanta, és el meu deliri. Però s’està convertint en quelcom que no pots controlar, en un refugi contra el dia a dia, contra la tristesa, la tensió, l’ira,... Però... però... Tu pots, no és tant difícil. Què no? Avui no n’he menjat i estic perfectament bé, si és que es pot dir estar bé escrivint aquest monòleg amb mi mateixa, clar. Bé, estic, a seques. Però només de pensar que no en puc menjar, només d’esperar el tren a l’estació amb la seva botigueta plena d’aquelles galetes d’oreo recobertes de xocolata blanca, dels bollicaos redescoberts amb aquell gust a avellana, del kit kat, el kinder bueno, el cacaolat, el croissant de xocolata, els... Només de pensar-hi vull entrar i dir va, que ho has fet molt bé, has aguantat tot el dia... però llavors bé el primer mos i ho tires tot per la borda, i el pensament recorrent arriba a tu, aquesta setmana ja l’hem començada amb mal peu, millor el proper dilluns. I amagues la debilitat rere el sabor i les sensacions que et desprenen les gotes de xocolata a les teves pupil·les. Però no, avui no ho he fet. Avui ho he aconseguit, però no sabríeu què donaria per atrapar-la i no deixar-la escapar mai més...

Ho reconec. Em confesso. Ho escampo als quatre vents. No puc més, és cert, ho ha de ser, si això no és una addicció, què és? 

obrir els ulls

Aquell dia va obrir els ulls i va descobrir que hi havia un món nou al seu voltant que mai abans havia ni tant sols copsat. Només feia fala que alcés la vista i guaités més enllà de les mirades fredes que tothom li dedicava. Assegut en aquell racó era capaç de veure els moments alegres de tots els transeünts i de fer fugir els seus maldecaps. La seva safata continuava tant buida com al matí. Feia fred i la nit s'acostava amb l'únic caliu dels somriures que havia aconseguit robar.
El dia següent va decidir situar-se a la mateixa sortida dels ferrocarrils i canviar el que duia escrit al seu cartronet: "obriu els ulls, hi ha tot un món meravellós que us envolta que us esteu perdent". Avis, executius, mares, treballadors, estudiants, tots se'l llegien i se'l miraven. Però ningú li dedicava ni tant sols un somriure, una pregunta, i la seva safata seguia buida i llunyana, apartada pels cops de peu dels qui no el tenien en consideració. Només va haver-hi un nen, que s'aturà i féu aturar a la seva minyona "jo hi veig dracs en el meu món, tu també?"... Aquella nit dormiria plàcidament, acompanyat dels dracs del petit que havia parlat amb ell.

navegant per mars del món

UTA, FTE, HC, i altres

Sovint caic víctima de la terminologia utilitzada a la meva empresa... me l'enduc a casa i no la canvio fins que la meva parella em mira, desconcertada, fent-me tornar a la realitat més humana... "és a dir, persones, no? a temps parcial o a temps complet" i em destrossa els anglicismes que tant orgullosament sonen al món de l'empresa actual.

FTE - full-time equivalent
HC - Headcount

I tot es redueix a números, números estadístics que representen una realitat que a vegades acaba sent intangible. 44 Headcounts 32 FTE's...
"De què em parles?"
"No ho sé, ho sento, a vegades perdo el nord"

I avui una nova nomenclatura... UTA... nombre d'unitats de treball per any. Una altra manera de classificar-nos, una altra nomenclatura per mesurar el tamany d'una empresa segons el seu nombre de treballadors.

A vegades obliden-oblidem que darrera d'aquestes nomenclatures i dels nombres i valoracions resultants, hi ha persones. Persones individual, úniques i extraordinàries.

I'm yours... miratges de melodies

No puc evitar-ho. Sóc el cotxe encenc la ràdio i sona aquesta cançó. El bon humor que m'inunda és inmediat i ja poden ser les sis del matí que baixo les finestres per sentir el cop d'aire glaçat sobre la meva pell, alço el volum i començo a cantar, despertant els arbres i donant el bon dia als camps que travesso de camí a la feina. 

I també recordo un pare, cantant a la seva dona i llançant-se al peu del seu fill amb els braços oberts. Una proposta de família, triar la pròpia cançó de l'estiu. I és que recordo les emocions que em va despertar al llegir les paraules d'un company de lletres i imagino el petit ja de gran recordant aquests moments amb un gran somriure dibuixat... Només em sorgeix una pregunta, una petita incògnica... qui va acabar sent el guanyador d'aquest any? 

no va sobreviure al Montmatre

Un d'aquells regals que cauen inesperadament a les teves mans. Un somriure per quan el dia sigui gris, d'un blau que et recordarà els dies de sol i els oceans on et pots perdre en el seu horitzó. Petit però bufó. Amb un mànec corbat semblant als dels seus germans grans, treballat, amb costures blanques.

Fou el preludi d'una altra sorpresa... París. Formà part del seu equipatge inesperat cap a una capital francesa on es perdria entre les paraules d'amor, les melodies de la rue, l'aroma d'històries amagades i les passejades pel Sena.

El sol volgué saludar-los i brindar-los la seva presència quan es perdien per la ciutat. El fred del gener, la blavor pura d'un cel enlluernador. I els últims moments foren banyats de la grisor hivernal, fred, pluja i vent glaçat.

Fou el moment de treure el seu petit company i sentir-se segura sota la seva protecció blava. Però el vent era massa fort, i ell petit. No va sobreviure al Montmatre, no va sobreviure París.

Però ella el segueix duent. Sap que si el vent bufa amb força, serà millor que decideixi mullar-se i cantar sota la pluja, però si no, ell seguirà fent el seu afecte, i el seu somriure blau li recordarà sempre París.

fugides

cada dia acaba sent necessària una fugida immediata del món que se li cau a sobre. ha saborejat el gust de l'estrés i del desordre mental i organitzatiu de setmanes caòtiques sense temps a endreçar els mals endreços. i quan sonen les campanades fuig intentant aillar-se dels mal de caps que la volen perseguir. però finalment aconsegueix sortir del castell deixant les seves sabatetes de cristall i tornant a bufar el foc que li porta el caliu d'una tranquil·litat que enyora.
però el dia següent arriba i la lluna no fa eterna la nit dels somnis. tornen els tràfecs de persones, gentades que obstrueixen les sortides, obstacles que no la deixen caminar i seguir avançant. sap que això no és bo, però no hi veu masses sortides. potser serà com una grip, quan l'únic remei que queda és passar-la, tenir febre i recuperar-se. per sort, li segueixen quedant els moments de deliri, de vida real, quan abandona les formalitats i fuig corrents al seu petit món.

Dies

Dies van passant, dies que recorden la fi d'unes vacances exhaurides, l'últim cop que ens vam trobar i que vam passejar agafats de la mà. Sembla que t'hagi oblidat i em mires amb tristesa. Necessites sentir el lleuger contacte de la meva pell sobre teu, tornar a sentir-te viu, estimat. Saps que no he oblidat els aniversaris, només els he deixat passar, sense celebrar-los; saps però que aquesta no sóc jo... Però el problema no ets tu estimat, no. Puc donar les culpes al meu temps fugisser que sembla que m'allunyi de les tardes i matins en què ens trobàvem furtivament. Puc intentar donar les culpes al meu temps fugisser, als mals de caps laborals, a l'inici d'un nou curs, sí, però tots dos sabem la veritat que s'amaga darrere les futils excuses... m'amago de mi mateixa quan m'allunyo, m'oblido del més essencial, de sentir, de parlar, de plorar, de viure. No em deixis caure un altre cop, quasi han passat dos mesos des de l'última vegada que ens vam veure, i m'agradaria que demà em convidessis a un altre cafè. Si?

la primera flor

si tant sols pogués copsar la seva essència en unes paraules...

havia sentit que perfumava el jardí i les estances on deixessis caure els seus pètals blancs, però fins avui no havia sentit mai el dolç i fresc aroma de la petita joia que la mare em va regalar.

i em sembla que la sento tararejar aquella cançó que cantava quan era menuda ...dos gardenias para tí... mirant a l'infinit i somiant amb el rostre del seu amant ja perdut.

i segueixo buscant l'aroma dels seus pètals, desitjant que se m'enduguin al seu regne d'inocència i blancor silenciada, on només les notes de la seva fragància ballen amb els somnis retrobats...

Instants robats

l'hortet

Era ell qui hi va posar més interès des dels primers moments. Farem uns calaixos, deixarem una distància per passar entre ells per regar, treure les males herbes i recollir els primers fruits, hi posarem terra de la bona, farem un rec automàtic de gota a gota, i un no parar de paraules i bones intencions.

Ella només hi veia tota la feina que quedava per fer encara. Treballaven intensament cada dia, arribaven tard a casa, i tenien diferents fronts oberts: el tros on hi hauria d'anar una piscina d'estiu, les herbes i plantes que creixien selvàtiques al costat de la reixa que els separava del veí, el racó de les plantes aromàtiques i l'hortet que ell s'havia posat al cap de fer. No sabia d'on treurien el temps, no.

Però la seva persistència l'animava. Arribava a casa i començava a clavar quatre claus per fer els calaixos. Ella plantava les aromàtiques en els testos nous, brindant-los tot l'amor que tenia. Un diumenge anaren a mercat i compraren uns planters. El següent dilluns, després de la feina, ell buscava informació en les noves tecnologies de la distància en què havia de plantar els enciams i les tomateres. Ja que no disposava de la saviesa popular transmesa de pares a fills, la cercava en les avantatges dels nous temps.

Un mes més tard ella estimava aquell hort, el regava i hi treia les males herbes, de la mà del seu company. Somreia entussiasmada al veure com creixia el que creia el primer carbassó i observava marevallada com les bledes creixien i creixien. Els cogombres encara no sortien, però la seva planta treia els braços tot enfilant-se ben amunt, les tomateres creixien poc a poc, potser encara veurien alguna flor tardana treient el cap.

tard o d'hora tot s'acaba

Arriba el moment en que les coses han de tornar a la normalitat. Valores les tres últimes setmanes i penses que segurament han estat de les millors de tot l'any. La tranquil·litat de la llar, la família, la casa, el jardí, els animals, les excursions, les tardes a la fresca, les remullades a la petita piscina omplerta d'aigua a última hora, l'hortet que va creixent, les hores (poques però existents) dedicades a l'anglès, les vesprades de jocs entre amics, les cortines acabades d'instal·lar, una sortida a València - velles amistats que et reclamen -, aigües feréstegues de les gorgues i tranquil·les dels parcs aquàtics, concerts de festes majors que sentim des de la llunyania...
Però s'hauran de tornar a programar els despertadors, a congelar entrepans i preparar les carmanyoles, a llevarse quan despunta l'alba per agafar el transport públic fins la ciutat comptal, a entrar en despatxos sombrívols, lluny de l'aire pur que es respira a l'ombra del jardí.

Petits parèntesis que serveixen per valorar realment la vida que tens. La gent que t'envolta. I saber escollir on volcar els teus somriures.

Allunyo els fantasmes dels dies que seguiran, m'aixeco i vaig a regar l'hortet. Tresor dels tresors en els que dedircar-hi cinc minuts és recollir un tros de felicitat.

D'excursió per l'Alta Garrotxa

Feia temps que el meu germà m'ho deia. Agafem en Hiro i veniu amb en David i en Joel, que segur que gaudiran de l'excursió i del bany a les gorgues de la Riera de Sant Aniol. I així va ser. Dit i fet. Ens vam llevar d'hora per evitar el calor del migdia, calor que finalment vam ofegar sota les fredes aigües de rieres de muntanya (aigües per mi gelades, tot i estar en ple agost). Agafem el cotxe i fem la primera parada a Girona, recollim en Carles i en Hiro i tornem a la carretera fins a Sadernes. Carreguem les bosses a l'esquena i comencem a caminar... Us recomano la ruta!!! De Sadernes a Sant Aniol d'Aguja i acabant al Salt del Brull.

El turó de Can Volart

Enfilo camins amunt, deixant-me conduir per l'aire fresc que encara corre. És d'hora i són pocs els que en un mes d'agost treuen el cap del llit per saludar el dia que s'aixeca. No sé qui porta a qui, si jo al gos o ell a mi.

Arribo fins el trencall de la Masia de Can Volart, a Cànoves mateix, i decideixo seguir per altres camins encara inexplorats. Ens creuem amb dos gossos més que treuen al seu amo i dos bons dies volen per una atmòsfera tranquil·la i serena.

Una altra volta he deixat el mapa a casa, sobre la taula de l'estudi, on només ensenyerà els camins a les mosques pesades que entorpeixen el silenci. Decideixo seguir pujtant amunt, potser arribaré a fer un dels petits cims que observem cada tarda al tornar a casa. Volta amunt, volta avall i arribo finalment a un caminet pla que creua el que sembla el turó de Can Volart i torna a baixar.

Fa una estona que passegem i hem de despertar els de casa. Un altre dia seguiré el camí, carregada amb una bona cantimplora (d'aquestes modernes amb el nom de l'aigua incorporat) i uns quants fruits secs, per recuperar energies.

Vacances casolanes

Estic de vacances. Sec al porxo. El gos jeu estirat als meus peus, cansat. Agafo l'ordinador i miro aquella pàgina que el meu rei em va ensenyar ahir al vespre: Wikiloc, rutes rutes rutes. Que el meu germà m'hagi deixat en Hiro (el seu gos) a casa és l'excusa perfecte per haver-se de llevar d'hora i sortir a caminar. Fa dos anys i mig que visc aquí i hi ha tants camins que encara queden per descobrir... Tants!
Doncs bé, com anava dient, estava asseguda a casa mirant aquesta nova pàgina i m'he decidit a compartir les petites rutes que estic fent aquests dies. Rutes d'unes hores, quatre com a molt, amb parades i lleugeres de fer. No fa falta fer els grans cims per sortir a passejar, i es pot fugir de l'asfalt sense problemes!
O sigui que el meu petit company i jo sortim cada matí. Camins amunt camins avall descobrim nous paratges que fins ara restaven amagats.

Per començar us deixaré la que he fet avui, una sortida tant petita com agradable...



I algunes fotografies...

Pare solter - Em segueixen

Pare solter. Aquesta era la seva felicitat i desgràcia a la vegada. Sempre hi havia dones que se li apropaven per veure el menut de prop, o que es quedaven parlant entre elles tot veient com jugava a bàsquet amb el seu petit, que ja es feia gran, fins que una es feia la valenta i intentava creuar-hi quatre paraules. Els anys passaven i els mètodes es repetien. S'havia hagut de canviar de ciutat vàries vegades, motius laborals, ja se sap. I cada nova ciutat implicava noves cares, noves companyes de feina encuriosides que se'l miraven d'una manera entre encisadora i provocadora. Però cap inventiva nova, totes les formes que tenien d'apropar-se-li semblaven extretes d'un article escrit sense solta ni volta en una revista femenina d'aquelles de moda, xafarderies i receptes sobre l'idili perfecte; ja imaginava el títol "Deu consells per fer-te amb el pare solter de l'any".

Però aquella tarda aconseguiren sorprendre'l. Sí senyora, va ser la seva primera pensada. Directe i amb la millor excusa del món, quelcom que cap bon ciutadà podria negar davant d'una bellesa com la seva. Sortia del tren a l'hora acostumada. L'ambient havia refrescat. L'Arnau semblava tenir fred, així que li vaig posar la camiseta de maniga llarga (les nits d'estiu del poble tenien la bona fama guanyada de cultivar refredats, si no anaves ben preparat). De sobte una noia jove, d'uns ulls exhuberants, pell fosca i una mirada exquisida, se m'apropà amb incertesa i xiuxiuejant-me em demanà si la podia acompanyar al carrer Major. Me la vaig mirar sorprès, pensant, renoi, aquests de les revistes cada cop es tornen més directes i descarats. L'explicació més inversemblant sorgí dels seus llavis melosos "em segueixen... he quedat davant de Ca'l Pere amb la colla, però no m'atreveixo a anar-hi sola". Ca'l Pere era el bar juvenil del poble, el lloc de trobada de joves i no tant joves que brindaven encara per aquells anys perduts. "Si us plau... no li demanaria si no estigués tant espantada", i amb la cua d'ull em senyalà l'objecte dels seus temors. Un noi de pell pàlida i cap rapat que se la menjava l'esperava amb un posat de mascle ibèric que feia fugir fins i tot les mosques del seu voltant. 

Així que vaig decidir seguir el mateix joc dels guionistes cansats de romanços de les noves revistes femenines, la vaig abraçar per la cintura tot dient-li "tranquil·la". Amb l'altra mà vaig agafar la maneta del meu petit heroi, que es mirava l'escena com qui mirava una pel·lícula al cinema (només li faltaven les crispetes!).

Cinc mesos, dotze vesprades passejant, cinc sopars de frankfurts i pizzes, dos sopars romàntics i unes quantes jornades d'excursionistes després vaig deixar de ser el pare solter de l'any.

Sol, pluja i hort

Un cap de setmana ben complert, concentrat en el tastet del divendres a la tarda, la tarda de jocs del dissabte i un diumenge de sol, pluja i hort.
V/Belles cares retrobades, amistats que es neguen a morir en el temps dels oblits i que retroben el camí cap als dies d'avui. Moments recordats, somriures compartits, nous projectes explicats i plans d'un futur incert però segur.
Jocs, jocs, jocs. Jocs on aprens a ser tu mateix i qui vulguis ser, jocs on parles, t'amagues, lluites, somies, t'escandalitzes, t'emociones... Imaginació al poder.
I el diumenge es desperta amb el sol buscant-me sota els llençols, àvid de mi, àvid d'ell. I la seva escalfor inunda el matí, acalorats després d'una bona dutxa tornem a ser persones i marxem. Mercat i amics. Un passeig pels racons encantadors d'aquest paratge que ens envolta, entre rialles i mirades cap a planters de tomates, enciams, porros, cogombres, carbassons, pebrots,...
Un bon dinar i tarda de piscina. Però la tempesta ens sorpren quan cau la tarda. Tempesta elèctrica, ruixat d'estiu que esdevé pluja ferotge... I finalment, de nou el sol del capvespre, que acarona les nostres mans mentres ell s'encarrega de muntar l'hortet. I jo me'l miro, àvida d'ell, de la nostra vida, dels nostre racó, compartit per el petit que treu el cap per la finestra i reclama els seus tomates, perdó, que ell en diu tomàquets.
I sota la nit refrescada per la pluja que ha caigut, les nostres mirades es fonen, els planters creixen, el petit es fa gran, i un nou cicle comença.

Els assassinats del carrer Morgue

Divendres a la tarda, arriba l'hora baixa i ens trobem al pati de l'Era de Ca l'Antic, antics terratinents del poble. Comença l'espectacle. Una copa de vi blanc, unes veus amigues, papers espontanis repartits entre el públic més animat.

Els assassinats del carrer Morgue, obra d'Edgar Allan Poe, versió de Carles Riba, conte teatralitzat per Oriol Genís, realment fantàstic. Transportats per una escenificació sòbria i suficient, viatgem del pati d'una era del poble fins als carrers lúgubres del París del segle passat. El públic dóna veu als vuit testimonis que relaten els fets, que descriuen el sospitós, ara espanyol, ara rus, potser alemany o italià. I entre dues hombres del mateix actor, els dos companys es desfan en paraules de bon sentir fins a conduir-nos a l'entramat de la història i al desenllaç final.

Realment fantàstic.
Una magnífica vetllada organitzada pel Cicle Cultural de Cànoves i Samalús, gràcies Núria i Imma, gràcies Oriol, per deixar-nos gaudir de trobades com aquestes.

Regals

Trossos de somnis embolcallats amb paper de seda. Somriures encisadors a punt d'esclatar a l'estripar papers de colors. Cercar per tots els racons, des dels més típics fins als més inhòspites, per acabar descobrint l'univers idoni per aquella persona. Sentir els nervis despuntar per cada part del teu cos, a punt de trencar-se en milers de rialles, felicitat desbordant al veure la sorpresa, la il·lusió, l'alegria en els ulls d'aquella persona tant especial, o al trobar entre les pròpies mans un petit gran tresor.

Xocolata – petits diables disfressats que t'indueixen a l'adulteri de tota dieta –, xocolates de tot tipus, dolços tresors que captiven el més rar dels paladars; plomes estilogràfiques per recuperar la lletra perduda; bolígrafs per recuperar les velles costums universitàries; lectures que et transportaran a altres móns possibles; flors que perfumaran l'essència de la teva joventut i aparells màgics que et permetran seguir somiant, llegint, estudiant, cantant, ordenant moments, imatges, pensaments. Aparells màgics que et deixen escriure fent un cafè a la fleca del poble, que et deixen descobrir altres planetes al tren...

Regals, petits tresors amagats.

anys i anys

Sona el telèfon...

"Corre corre, que fa molt de mal, anem... ja no puc més, que ja surt..." i algú que diu des de darrera "vinga a la sala de parts!" Per un moment m'havia espantat... Ja creia que havia de córrer cap a l'Hospital de Girona a celebrar l'aniversari... Però no, eren les 13:00h i ma mare em deia moltes felicitats recordant què va passar fa 28 anys! 

La mirada dolça del meu nen a les set del matí... moment d'aixecar-se. Abraçant-me i desitjant-me un feliç aniversari. I el seu riure sorneguer a la nit, quan li demano el meu regal i ell em diu que fins demà res.

La retrobada amb una bona amiga que ja té una gran família, quan tot i haver passat tants anys que untàvem els matins de Nutella juntes, encara recorda el teu dia. I et sorprenen amb un felicitats i un detall d'aquells que creen bons relats. 28 somriures Anna, ara ja en són 28, com els que vam celebrar juntes fa cinc anys!

Les trucades de la família, els missatges dels amics (aquest facebook fa marevelles, crec que mai m'havia felicitat tanta gent!).

I algun correu d'aquells que t'és impossible oblidar, d'aquells que et prenen l'aire durant uns minuts i et fan sentir la persona més estimada del món. Gràcies Àlex!!!!

                                           Anys i anys per motls anys...

Gràcies a tots! Per viure amb mi, per trobar-nos en camins del bosc, quan plou, quan els núvols no ens deixen observar embabalits la lluna, quan els llamps, els trons i la pedra que cau ens arraconen a casa, atemorits, quan de sobte el silenci ens envaeis i sortim a veure les estrelles com cauen. Poden ser molts o pocs anys, però sense família i amics, serien els més tristos. I em sento afortunada perquè fins i tot els mals moments són recordats amb un somriure.

28 somriures per vosaltres!

Papers esmicolats

Ni tant sols se'l va mirar. Va agafar aquell tros de paper i va estripar-lo. Estripava així els seus últims suspirs, els intents de justificar quelcom injustificable, no volia conèixer més raons, no deixaria que les seves paraules verinoses tornessin a atreure-la cap a ell, no més raons que puguessin provocar un perdó equívoc.

"Ho sento. Tenies raó. No et mereixes algú com jo al teu costat, no em mereixo el teu perdó. Finalment he entès el dolor que t'he causat. Me'n vaig, no per fugir de la veritat dels meus crims, sinó per donar-te una oportunitat de ser feliç, tornar a començar, i si em quedo, sempre et perseguirà l'ombra del passat."

Va llençar els papers emicolats al vent. Va marxar. Tot estava embolcallat pel seu perfum sofisticat, amagatall del sofre que deixava al seu pas. Els racons de la ciutat li mostraven les imatges de la seva crueltat i de la seva pròpia complicitat.

Mai pogué trair-lo, fer-ho era assassinar-se a ella mateixa. El primer dia no pogué evitar deixar les manilles guardades per les nits de sexe desenfrenat i de pas, per empresonar la seva pròpia consciència cada cop que aquesta somiqués tornar a ser lliure. S'havia enamorat de l'home equivocat, s'havia deixat corrompre, havia girat la cara, tancat els ulls a masses crims inexcusables. Fins el dia que per mantenir-lo en vida, lliure, va haver de pagar un preu massa car. Un tret, un crit, un cos inert caient el terra. 

Va esmicolar aquell tros de paper. Però les seves paraules quan l'havia escrit encara ressonaven dins la seva ment. Paraules buides, sense significat. Era irònic, una ironia que sofisticava el sarcasme de la situació "donar-me una altra oportunitat, de ser feliç, de tornar a començar", tornar a començar? Ara creia en altres vides? 

Va esmicolar aquell tros de paper davant dels seus ulls incrèduls.

A partir d'aquella nit ell no deixà mai de somiar en com els bocins de paper voleiaren per l'aire, trencats per una mà invisible, en el moment precís en que tots els que li volgueren donar l'últim adéu el deixaren sol, inmers en la seva tristesa, davant la dona que havia perdut per culpa d'uns lladres de joies. Però la veritat el perseguia i sabia que en qualsevol moment es miraria al mirall, es reconeixeria com el vertader lladre i una mà invisible li treuria la vida. Aquells papers esmicolats tenien un únic sentit: venjança.

Miratges d'un passat... Pedre'm en l'onatge del temps.

Koh Tao, Tailàndia.

Les ombres dels titelles que no foragitaren la por

Por. Per primer cop durant molt de temps va sentir una por dolorosa. Gotes àcides que trobaven les escletxes cap als somnis més profunds, cap als desitjos inimaginables de la seva ment. Gotes àcides que li regiraven l'estòmac i li foradaven l'esperança. Por de conèixer. Por de saber. Por de decidir. Por de les ombres que aixecaven les titelles d'un futur possiblement inexistent. Ombres que creixien i seguirien creixent fins que no il·luminés un escenari buit.

Quan tancava els ulls, durant les nits més fosques, seguia sentint aquella por. La por de les il·lusions trencades. La por del fer-se gran. La por de les primeres vegades. La por de les decisions que no volgué prendre.

Quan obria els ulls només trobava un escenari buit, ple de llum. Però seguia sentint el xiuxiueig juganer de les ombres de les titelles, cantant les cançons dels seus malsons infantils.

Ara que em decideixo a tornar a estudiar...

Brutal! Qui hagués tingut aquestes idees en certs moments!

Geek o Freak o Feliç

Si quan estava a primer de carrera algú m'arriba a dir que acabaria seient en una taula imaginant que sóc una alienígena dins de l'univers fantàstic de la Guerra de les Galàxies; o que amagaria verins sota la capa estil àrab del desert com a dóna de la Mitja Lluna que viu en un terreny entre set mars, o que acabaria treballant en móns financers; o que aprofitaria els vaivens del tren per llegir un llibre en anglès a la pda, escoltant-lo a la vegada, sobre històries de vampirs i homes llop adolescents; o que viuria en una llar feliç, tallant la selva en què s'ha convertit el meu jardí amb la persona que estimo al costat...

No sabria si creure-m'ho. Però és ben cert. Del tot cert. Increïblement cert. Geek, freak o feliç, digueu-ne com vulgueu!

un cop de fred

Feia sol i havien planejat una sortida obligada i adornada amb possibilitats i possibilitats que la feien més desitjable.
Ella esperava que ell finalitzés totes les seves obligacions laborals, seia en un banc banyat pel sol, sentint l'escalfor de les seves carícies sobre la seva pell. Però de sobte, la gelosia senyorial d'un hivern a qui feien fora de l'escenari, la golpejava amb un cop d'aire, fred, que atrevessava el seu cos recorrent un calfred.

El dia següent notava un refredat primaveral néixer...

Un diumenge que s'acaba...

...i una cançó per començar bé la setmana!

I després em direu que l'alemany no sona bé!

i si et digués que demà sortirà el sol?

que demà deixarà de ploure i per fi arribarà la primavera?
que marxaran aquests mal de caps que venen i van com els canvis de temps?
que demà començaràs a somriure per no sentir la tristor dels dies grisos?
I si et digués que demà ja és avui?

deixar-te anar

Costa, costa tant deixar-te marxar... Et penso, et recordo, et somio. Llunyà, segueixes tant proper.
Senzillament se'n va la vida i arriba... La teva vida va marxar i no torna, arriben noves vides, però van prendre els teus papers.

Veig rostres envellits, marcats pel temps, caminant a poc a poc, o vora el foc del camp. I et veig en les seves mirades. Canvio el seu rostre pel teu, per aquell rostre que encara podia expressar-se i sentir, oblidant la impotència de la teva mirada quan el teu cos ja no et responia com volies.

I veig tot el que hauries d'haver viscut. I veig tot el que la vida encara et podia oferir. I ho visc per tu, pensant-te, enyorant-te... I voldria dir, que només així, et deixo que tu em deixis. Així només, em deixo que ara em deixis... Les llàgrimes tornen a aparèixer. Avui hi ha núvols grisos. Segur que en alguna banda deuen ser blancs. Jo tinc per tu un niu en el meu arbre i un núvol blanc penjat d'alguna branca... La vaig descobrir fa poc, en un llibre del qual ja et parlaré. I tota la cançò s'ha impregnat de la teva essència.

La setmana passada vam estar a la Carbonera. Un sopar envoltats de fogueres, amb música d'un grup tradicional. I al dia següent enfilàvem camins que els carboners d'aquest poble que m'estic fent meu van seguir anys i anys passats. I després vam dinar tots plegats, pollastre, carn feta al foc, una bona amanida, les anècdotes dels més grans, les rialles dels més menuts. I veia els rostres d'aquests nous veïns i et buscava en la seva mirada, imaginant-te, sabent que seria el teu lloc i que gaudiries ballant, parlant, explicant les teves historietes de la mili, dels temps viscuts quan eres jove.

Només així, et deixo que tu em deixis...

en el deixar-se vèncer, comença

Serenament quan ve l'onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l'espera llarga
i obre els braços no fos cas, l'onada avui volgués queda's.

Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.
Molt blanca...

(...)

Moments difícils

Aquesta nit he tornat a somiar.

La part més humana, emocional i empàtica de la meva ment, lliure dels perjudicis, de les obligacions diàries i del savoir-faire que ha de caracteritzar un somriure entre sincer i hipòcrita, ha trobat el seu lloc en els somnis de la darrera nit.

Ell era allà. Ni tant sols li va dir adéu. I tornava a entrar, atrevessava el llindar de la porta amb aquell somriure captivador, que aprenia a estimar tot i els plats trencats, el somriure d'un nen trapella en un adult. Un adult que s'escudava rera aquella faceta de nen entremaliat que per altra banda, s'ha de fer responsable dels seus actes o no actes.

Tornava a ser en aquella sala gran, plena de mirades curioses i paraules llampeguejant que responien les consultes d'altri. I les mirava de fit a fit, preguntant per què. Ferit per una traició imaginària, parcial, les mirava com el cadell que se sent abandonat per qui l'ha portat al món. I la mateixa resposta, real, sincera, palpable, però incapaç de digerir per algú que es creia digne dels trons dels déus grecs i romans. Ja ho saps.

I la pena, la tristesa, afloria com llàgrimes de suaus onatges. Tristesa sense sentit. Amb tot el sentit de qui no compren. Onatges que l'acompanyaren una nit més.

Quan en somnis, s'acomiadà d'ell i li desitjà el millor del món.

El temps s'atura per nosaltres...

...i ens dedica una tímida mirada somrient, esperant-nos una altra volta a aquell París de nits fredes.

Benvinguda al món dels incompetents

Potser és que era massa crítica. Però mirava al seu voltant i hi veia moltes coses que hagués canviat, tot i que aquesta no és la raó per la qual ara fa d'espectadora d'una vida que li van prendre fa molt temps.

Encara recorda quan era jove i creia que es podria menjar el món. Quan en tota dificultat hi veia una oportunitat, un repte. Quan tots aquells embolics i carrerons sense sortida que acabava superant eren fruit del seu ímpetu, de la seva il·lusió.

Però a poc a poc el cansament apareixia. Cansament físic i mental. Cansada de carrers que no coneixia i acabava esfaltant i deixant-hi empremta, sí, quedaven bonics i era recomfortant haver-los vist créixer i notar que el seu esplendor tenia quelcom a veure amb la seva petjada, però oblidava el que era realment important i es consumia en la sensació d'estar lluitant en batalles que no li pertocaven.

Potser era el fum dels canons allò que enterbolia la seva vista; fos el que fos, la seva mirada s'anava enfosquint. Un dia algú li va dir: "benvinguda al món dels incompetents", però aquesta frase encara la deseperava més, no era cap consol saber-se acompanyada en la més ampla de les sol·lituds. Eren els altres realment incompetents, o potser era ella? Podia ser ella la incopetent per no adaptar-se a un món de persones cansades que només esperaven passar les hores?

No ho sabia, però mentres hi pensava el cansament apareixia i feia niu dins seu.

Anys més tard, quan de la claror de la seva mirada només se'n podia percebre una lleugera ombra, començava a reconèixer què l'havia condemnat a una vida d'espectadora. Havia renunciat a les il·lusions vertaderes, sense ni tan sols saber-ho; les havia soterrat sota aquelles falses il·lusions que creia importants, però que només la conduïen al cansament, i als carrerons dels incompetents.

I va fer d'espectadora de la vida dels demés, donant-li les pinzellades de color que havien tenyit de blanc i negre la seva pròpia. Recuperant les il·lusions perdudes i sentint-se de nou viva i jove, a punt per menjar-se el món en la vellesa dels seus anys.

Digueu-me llunàtica

Ahir em sentia cansada. Molt cansada. Massa i tot. Vaig estar tot el dia barallant-me amb la base de dades que estic creant; volia treure un informe que substituís una taula excel d'aquelles construïdes a pedal.

Semblava ser massa complicat, però sabia que hi havia d'haver una manera, i la meva ment, impacient, no deixava de buscar sortides, possibles solucions. Com qui veu la llum deu cops seguits per caure en el mateix pou d'absoluta obscuritat.

Sentia dins meu la crisis dels piggies i la hive queen i els humans de tot el planeta de Lusitània. La càrrega pesada de qui sap que potser pot vèncer un virus intel·ligent, de qui sap que el desig del canvi de lloc instantani, aquest viatjar entre els filots al outside i a l'inside, pot ser una realitat.

I l'esgotament deixava pas a la fi de la jornada laboral, deixant un fort mal de cap com a única seqüela. I després de la química orgànica ingerida per alleugerir aquest petit torment, arriba el tren i la ciència ficció torna a prendre protagonisme. Els pequenhinos i la reina colmena. Els filots i l'aiúha. Un líder a destemps...

I els ulls que es tanquen, cansats, entre estació i estació. I els somnis que arriben, lleugeres barreges de bases de dades i planetes llunyans, tot en una mateixa dimensió, a dins i a fora a la vegada.

Em desperto desorientada. Prop de l'estació final. Massa feina? Potser si. Massa ciència ficció? No. Ser capaç de poder viure en altres móns, de sentir la immensitat del caos, del desordre, del caprici de l'univers incontrol·lable per la raó; ser capaç d'establir ponts amb la realitat, tot això et fa créixer* a un mateix, et fa assumir altres punts de vista i et fa saber que tot, absolutament tot, és possible.

Avui m'he acostat més a aquell maleït informe. Potser demà serà com vull que sigui. O potser ho deixaré tal i com està...

*(sí, potser també fa créixer la meva lleugera bogeria, però qui seria jo sense aquest punt de llunàtica?)

Processons

La sento arribar, lentament, vestida del ventall de colors més viu que mai he vist. Un diumenge de sol i la sento cada cop més a prop. Però el dilluns es desperta gris i fa fred, i un altre cop s'allunya de mí.

Com una processó desfila pels últims dies de l'hivern. Apareix i desapareix. Juga a fet i a amagar. Els cirerers comencen a florir, les flors creixen salvatges al voral de les carreteres, el sol il·lumina amb més força, ja sento la seva escalfor.

I de sobte veig els nius de les orugues, esperant la seva setmana santa.

I després del diumenge de sol, quan el dilluns es desperta gris, somio. Els nius es desfan i elles omplen els camins. Processons que s'escolen a casa per qualsevol escletxa i jo que sóc incapaç de contenir-les fora d'aquesta primavera que arriba. Somnis de primavera que esdevenen malsons desitjats. Ja en sento la picor... i el sol que l'alleugerirà.

No, no, no i definitivament no

Com és que no escrius?
No ho sé. Arribo a casa i defujo l'ordinador, cansada de tantes pantalles.
Noieta, què tens que fa dies que no dius res?
No res... sí, sé que fa dies que no escric res, però quan arribo a casa començo a la cuina i acabo al sofà.

I avui llegeixo un comentari que em trenca el cor. I una veu al meu costat em diu tristament... l'estàs deixant morir. I jo no, no i no. No. Definitivament no. No s'està morint, només descansa. Dorm. Espera. M'espera. Està impacient. Però encara batega, sota la pols del teclat que vol sentir la vida córrer a través de les meves mans.

I aquí estic. Robant-li temps al temps. Sento la pausa.., I gràcies per ser-hi

La núvia cadàver

La seva cara m'era familiar. Unes pinzellades passades del tinter a la realitat. Érem asseguts al bell mig del barri llatí, en un Paris que se'ns mostrava, romàntic, enlluernador. Un restaurant italià, ben trobat enmig del cansament, síndrome del turista de classe mitjana que recorre els carrers en busca de tresors amagats.

La seva cara em recordava un personatge d'unes animacions. Aquell to pàlid, les ulleres marcades. Era com una caricatura humana del personatge de Tim Burton, la Núvia Cadàver.

Tota ella era com una ombra de la seva realitat. No caminava, s'arrossegava, lenta, parsimoniosament. Fins i tot la seva mirada desprenia la lentitud ínfima per qui els segons esdevenen dècades. El seu rostre, tràgic, anunciava la palidesa cadavèrica de qui es casa amb el desànim.

Finalment li demanem el compte. Hora de tornar a viure el París romàntic i a redescobrir les nits de "la vie en rose". Amb el seu vel esmorteït se'ns acosta. Du a les mans el datàfon perquè les targetes màgiques deixin anar el cash cash. Passa la targeta, la torna a passar, li expliquem com ho ha de fer i finalment surt el comprovant, per ésser signat. Ens dóna el paperet i espera. Ens la mirem de fit a fit, fins que ens atrevim a preguntar: el bol·lígraf?

Ah, no en porteu? És la seva resposta.

genis

La inspiración es la ocasión del genio (Honoré de Balzac)

Place Pigalle

Com despertant d'un somni em trobo a la ciutat de les llums. Una música agradable sona a través de l'ordinador d'una botiga de la Place Pigalle. Em giro, busco la seva mirada i ens somriem; els seus llavis m'acluquen l'ullet, com un nen entremeliat; abaixem la mirada, de manera pícara i còmplice, sabent quin serà l'objecte adquirit i com acabarà aquesta nit.

Sorpreses

Qui t'ho havia de dir? Et desperten un dissabte massa d'hora. Tanques als ulls amb força i xiuxiueiges, deixa'm dormir... Tinc son! Encara no m'he d'aixecar.

Portes uns dies horribles. La teva ment no et deixava descansar, trobaves pocs moments d'oci, fins i tot dormint les pensaments s'escolaven per reixes que no sabies ni que existien i trobaven el timbre adequat.

Senzillament no volies aixecar-te.

Felicitats, et diu - felicitats, per què? et preguntes. Fes la maleta, et diu. I, encara al llindar dels somnis, penses amb què et sortirà ara? Les maletes? Al carrer? I et torna a sortir dels llavis, un deixa'm dormir! És molt aviat!

I ell et mira, somrient, i et diu, vinga va, aixeca't, fes la maleta, que marxem de viatge. Què diu ara? Viatge? Maletes? S'ha trastocat. Deu estar somiant. I tu vols seguir somiant encara, però la realitat és encara més dolça... Va, lleva't. A les onze ens ve a buscar l'Àlex i hem de preparar la bossa per cinc dies. Et despertes de cop... Cinc dies? Viatge? Ara sí que t'has tornat boig. Si el dilluns he d'anar a treballar... Penses o dius, ja no ho saps ben bé... I de sobte, comences a lligar caps. Reunions anul·lades per què sí, acabar les feines depressa i corrents, a última hora, i rius, lligues caps, rius i te'l mires... Viatge? Cinc dies? On? Felicitats, et torna a dir, portem sis anys vivint junts.

I unes hores després, quan el sol ha caigut i la fred abriga els carrers, et trobes passejant pel Sena, observant les llums d'una ciutat màgica. I apretes la seva mà, i t'abraces a ell i...

Emocions

Torno de dinar. És un dia fred, d'aquells que la normalitat de la polució ens ha fet oblidar. Fred que et fa sentir viva entre la multitud que torna a la rutina diària després dels Nadals.

Tots tornen frescos, relaxats després d'unes vacances en família. N'hi ha que ens hem quedat al peu del canó, alguns estan més irritables, desitjant una pausa merescuda, i jo només sento la sang circular per tot el meu cos. El fred m'activa i el sol em fa somriure.

Tornem de dinar, entrem a l'oficina. Vaig a la meva taula i hi descobreixo un objecte desconegut. Un llibre, enllaçat amb un cordill que sembla antic, amb una nota que diu:

"Los Reyes Magos han llegado un poquito tarde. Pero te han dejado algo."

Sense firma. Em miro la lletra, no la reconec. No és l'habitual, amb les que estic més avesada a treballar colze a colze. Potser és la noia que marxa avui... No, no ho és pas. Em poso vermella. Em sento afalagada i vergonyosa a la vegada, un regal? Qui? Per què? Algú del meu equip... Però només faig la meva feina, el millor que puc, cert, però no per això deixa de ser la meva feina.

Dono una volta... I descobreixo el lleuger dibuix dels caràcters en els apunts d'una noia, arribada fa relativament poc, i em somriu, entregant-me el millor regal que es pot rebre. Has llegit la dedicatòria? Em diu tímidament. La de dins del llibre. I jo me'n torno corrents cap a la taula:

C.F.
Ser humilde, sensible y ayudar a los demás son cualidades que definen al ser humano. Pero no todos estarían dispuestos a hacerlo como tú.
Gracias.
Que todos los retos y metas que se proponga para este nuevo año 2009 los pueda llevar a cabo con muchos éxitos.
G.S.R.V.

Les emocions corren per dins meu fent-ne de les seves. Els ulls delaten la sorpresa, l'agraïment, l'alegria. Només puc dir gràcies, i silenciar aquell "no era necessari, és la meva feina" perquè la seva mirada m'ho diu tot.

Realment, un dels millors regals. Inesperat, bonic, d'aquells que et fan sentir que vas bé, que no ho estàs fent tant malament i que els teus actes, com a cap, companya, responsable o com se'n vulgui dir, ajuden a fer créixer les persones que depenen de tu.

Gràcies a tu.

Cites

Entre la crueltat amb l'home i la brutalitat amb l'animal, no hi ha més diferència que la víctima (Alphonse de Lamartine)

Galeres de mar

Aquell matí la boira cobria els camins. Els arbres s'embolcallaven de cotó fluix, mentres notes tristes sortien dels ocells. Es veien pocs cotxes a la carretera, però n'hi havia un que, curiós i angoixant, cridava l'atenció de les mirades curioses. Es dirigia al nord, buscant la sortida al mar, era gris, com el dia, i duia un estrany equipatge que trencava el vent. Els ocells deixaven de cantar quan el veien, regalant un silenci que acompanyava els plors del conductor i el somriure de qui descansava eternament.

Mai no havia imaginat que acabaria així, d'aquesta manera. Tancada, sentint-se caustrofòbica, entre quatre taulells de fusta. No podia fugir i moria lentament. O ja estava morta? L'únic que recordava era que plovia. S'havien discutit i havia agafat el cotxe per marxar, fugir ben lluny i encetar una nova vida. Potser havia estat un error, com tants d'altres, segurament ofegaria les penes a la barra d'un bar i sabria que el millor seria tornar a casa de nou, perquè potser les fugides eren al·lucinacions, autoenganys que boicotejaven la seva vida plena i feliç. Aquest era l'últim pensament que recordava. Després tot havia quedat a les fosques i, ara, obria els ulls i es trobava embolcallada entre sedes blanques. No hi havia llum i sentia l'olor de l'enterramorts barrejat amb aquell aroma de... d'encens. Com aquell matí a classe de literatura, quan tot just anava a l'institut, i el professor els volia conduir a l'essència del relat que els llegí, a les fosques, com ara, amb l'encens eclesiàstic omplint l'aula... Que potser estava en una esglèsia? Que potser havia mort realment? Aquella olor, el no poder-se aixecar, els sons d'un càntic, una pregària i uns plors llunyans... No, no podia ser així. No volia que l'enterressin, no desitjava càntics, ni pregàries, ni encens, ni plors... No així...

Ell s'havia quedat a fora, davant la mirada perplexe dels familiars polítics. Entrar hagués estat una traïció a ella i això era més del que podia aguantar. Encara recordava la seva mirada i el tímid somriure el darrer cop que havien anat al cinema... "si algun dia marxo, vull ballar entre les flames d'una galera, navegant lluny, on l'onatge em porti, com els herois antics", li havia xiuxiuejat. Sabia que ara, segurament, s'estava remoguent dins el sarcòfeg, haver de presenciar aquell circ pseudo-cristià que la seva família havia organitzat tot i les queixes, súpliques, plors i renecs del que havia estat el pilar de la seva vida.

No ho podia permetre. Per primer cop en la seva vida va decidir actuar. sense miraments, compassió ni raonaments lògics sobre conseqüències, judicis foranis estranys al a seva persona i a ella.

Aquell matí la boira cobria els camins. Els arbres s'embolcallaven de cotó fluix, mentres notes tristes sortien dels ocells. Un cotxe trencava el silenci, conduint un sarcòfeg cap al mar, on els dos amants trobarien la pau.

Capvespre blanc

Semblava haver despertat d'un somni. De sobte, les flors havien desaparegut sota una manta blanca que cobria tot el jardí. El sol havia fugit de la fred, amagant-se rere d'una lluna capriciosa que restava entre els núvols de neu.

Poc a poc anava cobrint els carrers. Els gossos corrien lliures, amunt i avall, amb els més petits, que improvitzaven trineus amb trossos de fusta o vells plàstics que havien restat inutilitzats.

Algun veí cridava "que poc que esteu acostumats a la neu! vosaltres que no heu estat a Sibèria!", i la veïna del costat que se'l mirava entre sorpresa i riallera.

De cop, una bola de neu que s'estampava contra la seva esquena, es girava i el veia allà, dret, amb els cabells enfarinats i un somriure entremaliat. Corria cap a ell, intentant no relliscar, per abraçar-lo i fondre's en la calidesa d'un petó. Un calfred la recorria, per les emocions que s'obrien pas dins seu, com el floc de neu que s'escolava esquena envall.

Agafats de la mà, amb el nas vermell i els dits gelats, tornaven cap a casa, on el caliu de la llar els esperava.