entre somnis i realitats
22 de gener 2019
Les joguines de l'avi
- Mama, amb què jugava el teu pare?
El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los.
I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar.
La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me que un cop vaig voler narrar la història de l'avi d'Igualada i no ho vaig fer, una sensació que va retornar després de nadal en acabar el llibre de les Argelagues... una sensació que no vull que desaparegui tot i el perill que corre per la manca d'un temps present que com una màquina ferotge es menja els moments de tranquil·litat.
M'agradaria treure pols al passat oblidat, tornar-lo a fer present per explicar-li al petit de la casa, per saber com eren la vida dels meus, que sovint no ho van tenir fàcil. Fer memòria. Recuperar la seva memòria, dels que ja no hi són i dels que tenim la sort que encara ens acompanyen.
- Mama, amb què jugava el teu pare?
- Doncs no ho sé fill, potser amb un cotxe, o amb un tren... Saps què farem? Li preguntarem a la meva tia Rosa.
"Doncs no Carme... Quan érem petits érem molt pobres. Els cotxes i els trens no existien per nosaltres. Però no ens importava, érem feliços amb els regals que els reis ens portaven, unes pilotes i unes bitlles per tots els germans. Al teu pare li encantaven, hi jugava moltíssim. Fer caure les bitlles darrera casa i sentir com petaven al xocar entre elles.
També teníem trenca-closques, i contes i pintures, coses pràctiques que ens servien per passar l'estona i per aprendre.
De joguines com et deia ben poques. De fet ens les fèiem nosaltres. Tots, tant nens com nenes jugàvem molt a corda. De fet, una corda servia per crear milers de móns, per saltar, per lligar-la a un pal, a un arbre... ens esbargíem amb qualsevol fòtil, no necessitàvem grans coses, la imaginació i les coses que trobàvem al carrer ho eren tot. De fet, passàvem moltes hores al carrer jugant, al darrera de casa, un pal, un cordill, quatre pedres eren les joguines predilectes a l'abast de tota la canalla.
Recordes que la casa del costat era una fleca? Allà també hi anàvem sovint. Tenien tot de llenya apilada per fer el pa al forn i nosaltres hi fèiem cabanes. Era fantàstic. Eren altres temps aquells.
Dels veïns de Can Tòful te'n recordes? Els que venien vi. Ells van ser els primers que em van regalar una nina, imagina't.
Però no ens sentíem pobres a casa, tot i que ho érem. Però de sentir-nos-ho no, tot rutllava molt bé no creguis. La iaia Magdalena era una gran dona i molt treballadora. Sovint alguna veïna també venia per demanar-nos quelcom a nosaltres. Temps de mancances, temps d'ajudar-nos entre nosaltres, però aquestes ja són altres històries...".
25 de juliol 2014
Fields of rain...
Torno a agafar el cotxe i condueixo en direcció a rehabilitació, ja he deixat en Bernat amb la seva àvia, quan de sobte sona una cançó que acompanya el matí, la pluja que cau amb parsimònia i el meu estat emocional.
Fields of gold de Sting
http://youtu.be/KLVq0IAzh1A
Per un moment aquesta matinada m'he sentit mala mare... i al veure escrit aquest pensament ho veig com una exageració però així són certes emocions, irracionals i exagerades.
Fa dies que el petit ós es desperta sovint a les nits, de fet sembla que s' hagi fet amic de les febrades puntuals i els mocs i no les deixa anar. Com a causa o efecte o senzillament com a un element més de la suma s'ha hagut de separar de nosaltres i passar el dia a l'escola bressol o quan la febre no li permet amb la iaia. I de la combinació de tots els elements en resulta nits intranquil·les i de dormir poc.
Però avui no s'ha queixat i jo m'aferrava a la idea d'aprofitar fins l'últim minut de son que el petit ens regalés.
En David em pregunta si tindrà febre i jo molt convençuda li responc que segur que no, que se'ns hauria queixat com fa de costum i que no estaria dormint o movent-se tranquil al bressol. Però jo no comptava amb què estigués tant ko com per cridar-nos l'atenció pobret... i quan l'he anat a veure a quarts de cinc estava a 38.5 ... l'he abraçat, bressolant-lo, fent-li petons sanadors i xiuxiuejant-li un ho sento a cau d'orella. Després he deixat que la màgia de l'apiretal fes el seu efecte mentres menjava abraçat a mi i s'acabava adormint profundament una hora més.
21 de juliol 2014
Coses de ser mare
Quan em vaig quedar embarassada i ja a finals de l'embaràs vaig decidir reactivar aquest bloc. Molts pensaven (i deien) que era molt agosarada i que potser no podria amb tot.
I és ben cert, tenien tota la raó.
Els últims cinc mesos he viscut en una bombolla fent un curset de maternitat exprés i amb les pràctiques reals de forma simultània. I ara m'han deixat anar per retornar a la vida que tenia abans de néixer en Bernat...
Amb el que el temps s' escola entre els meus dits i tot allò que voldria fer es queda en un futur condicional incert. I vés a saber si aquest bloc de petites històries personals romandrà actiu gaire temps més, però aquest -ia segueix existint i la voluntat hi és...
O sigui que per ara aquí seguim. I avui retorno per deixar-vos amb una imatge d'un petit kit de supervivència de la mare treballadora que vol continuar uns mesos més amb l'alletament del seu fill tot i les hores de feina i de viatges en tren!
30 d’abril 2014
Una foto per setmana 17/52 - Mirades íntimes
13a setmana - 17/52
Mirades intenses que ens uneixen en els moments més íntims. Paraules silencioses que es queden entre tu i jo. Somriures que es dibuixen entre les parpelles...
Una foto per setmana 16/52 - La meva primera mona
12a setmana - 16/52
Divendres Sant vam anar d'excursió al Poblat íber de Samalús. El padrí m'havia portat una mona molt bonica però no va ser fins després de dinar que no la vam obrir. Mmm... boníssima!
21 d’abril 2014
Una foto per setmana 15/52 - Amb la Laia
11a setmana - 15/52
Feia dies que ens havíem de veure amb la Núria i Laia i finalment vam quedar el dijous a Granollers. Vam anar de passeig, mirant les botigues i fugint de les parades del mercat.
Al migdia vam decidir buscar algun lloc per menjar i vam acabar al Lavivi, assaborint un menú boníssim! Vam posar-vos a tu i a la Laia a sobre la taula per fer-vos alguna foto dels dos junts. I allà estaves fent ganyotes i mirant de reüll aquella nena que tenies al costat. Semblava que deies: si no la miro no en veurà i no vull pas que em toqui!
Tot s'ha de dir que la següent foto de la sèrie ensenya un Bernat ben somrient!
17 d’abril 2014
Una foto per setmana 14/52 - De bocaterrosa
10a setmana - 14/52
L'Elena ja ens ho va dir, és bo que comencis a estar bocaterrosa, t'anirà bé per la columna, el coll, els músculs i els ossos, és el peatge a pagar per poder arribar a gatejar i això segur que t'agradarà molt!
A la seva consulta t'hi vam posar i de seguida et queixaves; passen els dies i segueix sense agradar-te massa, potser a mesura que passi el temps t'anirà agradant més! I fins aleshores ens ho prendrem com un exercici diari en el que a estones explores, com a la foto d'aquesta setmana, i a altres crides i plores perquè no t'hi vols estar.
04 d’abril 2014
Una foto per setmana 13/52 - Rius
9a setmana - 13/52
30 de març 2014
Una foto per setmana 12/52 - El teu plor
Ningú pot dir que la maternitat i la paternitat són fàcils, però igual de difícils són com meravellosos i extraordinaris... Són móns per descobrir els més petits, per intentar entendre'ls, alguns cops amb èxit, altres sense. Fins que arriben moments en què tant petits com grans es submergeixen en una mena de desesperació de la que només troben sortida amb les tècniques de proba-error o bé compartint el plor més sincer del que no sap què més fer i del que no sap una altra manera d'expressar-se.
Gana, son, pipis, mal de panxa, pets que no surten, amor, escalfor, mama, papa... Des dels desitjos més primaris fins als més emocionals ens els fas saber amb aquest plor, aquesta veu i aquesta carona.
28 de març 2014
Una foto per setmana 11/52 - I després de menjar... calma
A les tardes, quan el sol encara no ha caigut i tu menges alguns cops més tranquil, altres més esverat, et sols adormir al meu costat al sofà estant.
Mirar-te aleshores és com mirar la calma en sí, transmets pau i serenitat i despertes en els qui et miren un desig d'abraçar-te i menjar-te a petons :)