I de sobte em trobava davant d'un rostre conegut, rostres d'infància que restaven perduts en els records de la nena que un dia vaig ser. Un cafè, un somriure, un no has canviat gens, i un munt de moments que apareixien a la meva memòria, com flaixos que m'enlluernen.
Tants anys han passat des del dia en què em vaig disfressar d'home, quan celebràvem el carneval a Sant Pau, un vespre que vaig arribar tard a casa i que la meva mare m'esperava amb una mirada entre espantada i enfadada.
Tants matins de jocs, tantes tardes que trobàvem un llenguatge per parlar-nos de balcó a balcó, amb aquella carretera Barcelona transitada.
I de sobte, m'arriba encara aquella cançò recuperada d'algun disc dels teus pares, que escoltàvem al menjador de casa teva i cantàvem...
Records d'infància que esdevenen de nou rostres reals i palpables, retrobats en una cafeteria del barri, entre somriures, novetats de parelles, nens i carreres.
Si sembla que fos ahir quan ens perdíem pel parc, quan corríem d'un lloc a l'altre!
Fins la propera!
29 de febrer 2008
23 de febrer 2008
Culpabilitat
Aquella mateixa tarda li va dir el que pensava... D'una confidència a una indiscreció no hi ha més distància que la que va de l'orella a la boca*. Veié com la culpabilitat vessava de les seves pupil·les. Pàl·lid, se la mirava. El silenci omplia la cambra i només la seva respiració pesada el trencava.
- Pensava que podia confiar amb tu. Que la nostra relació fora de la feina era de tu a tu, d'igual a igual. Però veig que no. M'has decepcionat i molt. No has sabut distingir la línia que marca el límit; i les indiscrecions poden ferir i fer mal, molt de mal. Ja ho veus. Assumeix les conseqüències. Assumeix la teva responsabilitat en el que ha succeït, i no t'amaguis sota l'ala de ningú. Tu no has pres decisions, cert. Però has participat en l'evolució d'aquest fet. I no em diguis que calli, ja no he de callar, ja m'és ben igual. Ara ja tindrem sempre més una relació entre iguals, a tot arreu, si és que encara pot existir algun lloc on aquesta amistat vagi a bon port. No, amb això no vull dir que te n'oblidis de mi i de tots els moments compartits. Saps? A vegades no entenc com pots ser tant despistat i tant feliçment inocent. Però la vida és real, molt real, massa. Allò que et vaig dir no havia de sortir d'aquella cafeteria, però vas errar en un comentari al lloc equivocat i amb la persona equivocada; tothom es pot equivocar, ho sé. Però ara has de veure tu que les equivocacions poden sortir cares, molt cares. Espero que tot et vagi molt bé. Quan ja no estigui tant dolguda, intentaré trucar-te. Quan ja hagi trobat amb què omplir el temps. Cuida't.
I se'n va anar. Deixant-lo sol amb aquell sentiment amarg i dolorós. Deixant-lo sol amb l'ombra de la seva pròpia culpabilitat.
* de Jean Petit-Senn
- Pensava que podia confiar amb tu. Que la nostra relació fora de la feina era de tu a tu, d'igual a igual. Però veig que no. M'has decepcionat i molt. No has sabut distingir la línia que marca el límit; i les indiscrecions poden ferir i fer mal, molt de mal. Ja ho veus. Assumeix les conseqüències. Assumeix la teva responsabilitat en el que ha succeït, i no t'amaguis sota l'ala de ningú. Tu no has pres decisions, cert. Però has participat en l'evolució d'aquest fet. I no em diguis que calli, ja no he de callar, ja m'és ben igual. Ara ja tindrem sempre més una relació entre iguals, a tot arreu, si és que encara pot existir algun lloc on aquesta amistat vagi a bon port. No, amb això no vull dir que te n'oblidis de mi i de tots els moments compartits. Saps? A vegades no entenc com pots ser tant despistat i tant feliçment inocent. Però la vida és real, molt real, massa. Allò que et vaig dir no havia de sortir d'aquella cafeteria, però vas errar en un comentari al lloc equivocat i amb la persona equivocada; tothom es pot equivocar, ho sé. Però ara has de veure tu que les equivocacions poden sortir cares, molt cares. Espero que tot et vagi molt bé. Quan ja no estigui tant dolguda, intentaré trucar-te. Quan ja hagi trobat amb què omplir el temps. Cuida't.
I se'n va anar. Deixant-lo sol amb aquell sentiment amarg i dolorós. Deixant-lo sol amb l'ombra de la seva pròpia culpabilitat.
* de Jean Petit-Senn
21 de febrer 2008
La guineu
Velles imatges que vaguen espantades pels records. Pols que rovella paraules del passat. Una veu que fa néixer paraules i obre una petita escletxa en aquell bagul que fa tant de temps que restava tancat amb pany i clau, protegit de les intempèries del temps.
La guineu. Qui podria oblidar la guineu. Arribava de nit, o al matí, o en qualsevol altre moment en que la cambra quedés tranquil·la i silenciosa. Deixava el seu rastre, com una petjada, com una senyal enfosquida de la seva presència que recriminava a un de nosaltres. Una mà negra. La mà negra que ens delatava com a malfactors davant la llei establerta. I alguna cosa ens havia desaparegut. Fruit del nostre descuit, de la nostra deixadesa, dels nostres oblits i pecats contra les normes comunitàries... La guineu s'enduia quelcom amb un significat especial i ens ho deixava ben clar. Sempre hi havia qui corria a amagar aquella mà negra, avergonyit, i qui mirava entre totes les seves pertenences, buscant quina era la joia que li havia desaperagut: la seva camiseta preferida? Una joguina? Un record adquirit? Un...?
I llavors arribava l'últim dia, tots envoltàvem un vell arbre que havia estat testimoni de tantes guineus com nens havien passat per allà. Tots ens miràvem els uns als altres, esporuguits. Era l'hora de la veritat, qui seria el primer? El moment no es podia allargar més, la guineu descobria la seva cara i tots temíem la seva reacció. Era el moment de lluitar per recuperar aquell bé tant preciat que havíem perdut per la nostra manca de responsabilitat; només havíem de fer allò que la guineu ens deia, passar una prova...
La guineu. Qui podria oblidar la guineu. Arribava de nit, o al matí, o en qualsevol altre moment en que la cambra quedés tranquil·la i silenciosa. Deixava el seu rastre, com una petjada, com una senyal enfosquida de la seva presència que recriminava a un de nosaltres. Una mà negra. La mà negra que ens delatava com a malfactors davant la llei establerta. I alguna cosa ens havia desaparegut. Fruit del nostre descuit, de la nostra deixadesa, dels nostres oblits i pecats contra les normes comunitàries... La guineu s'enduia quelcom amb un significat especial i ens ho deixava ben clar. Sempre hi havia qui corria a amagar aquella mà negra, avergonyit, i qui mirava entre totes les seves pertenences, buscant quina era la joia que li havia desaperagut: la seva camiseta preferida? Una joguina? Un record adquirit? Un...?
I llavors arribava l'últim dia, tots envoltàvem un vell arbre que havia estat testimoni de tantes guineus com nens havien passat per allà. Tots ens miràvem els uns als altres, esporuguits. Era l'hora de la veritat, qui seria el primer? El moment no es podia allargar més, la guineu descobria la seva cara i tots temíem la seva reacció. Era el moment de lluitar per recuperar aquell bé tant preciat que havíem perdut per la nostra manca de responsabilitat; només havíem de fer allò que la guineu ens deia, passar una prova...
20 de febrer 2008
Qüestió de fe...
No ho he pogut evitar... No sé qui ha tingut la meravellosa idea, però realment és l'únic que més s'hi escau. Ho sento Rafael, te l'he hagut de manllevar, és absolutament genial i, realment, agafar el tren cada matí és un acte de fe.
I més encara en dies com avui, en que agafes el tren a les 06:27h del matí, per arribar a Barcelona a les 07:05h, pensant en tot el temps que tindràs per arribar a la feina, preparar-ho tot, fer el cafè, començar amb bon peu el dia, llegint tranquil·lament els correus del dia anterior, tot sota una tranquil·litat d'una oficina que encara no ha acabat de despertar (només quatre o cinc matinadors...). Però és clar, no comptava jo que una simple averia d'un tren prop de Sant Andreu provoqués 45 minuts de retard, sí sí, 45!!! (més del que dura el trajecte).
Si és que realment, és un acte de fe.
19 de febrer 2008
Comiat agredolç
Mai oblidarà l'olor a pluja que desprenien els carrers de Barcelona aquella tarda d'abril. Feia mesos que s'havia traslladat a la ciutat comtal, que havia iniciat la seva pròpia aventura: perduda entre els fums d'una gran ciutat, començava projectes universitaris i feia realitat els somnis de grans amors. Grans amors que semblaven desaparèixer entre les ombres dels rascacels, que s'alçaven estrepitants, fent-la sentir insignificant.
Aquella nit d'abril van sortir a sopar a fora. Al xino de la Gran Via. Passejaven sota la pluja que anunciava mals pressagis, omplien els silencis amb anècdotes del dia a dia, la tempesta s'acostava, el fred traspassava el seu vestit primaveral, el seu cor s'encongia.
Parets roses, fideus tres delícies, vi per fer oblidar. Les paraules no volien ser dites, volien ser foragitades, volien evitar que un conte de fades es trenqués per sempre més. El rellotge marcava els segons que queien com fulles arrossegades pel vent, sense arribar mai a la seva fi. En el seu tic tac es feia palpable el silenci, la remor dels cors trencats en mil bocins.
Arribaren, carregades de buidor, buides de tota esperança, sense color, grises, petites, amb veu baixa... Arribaren inesperades, perquè contra aquella sentència sense judici no hi havia apel·lació possible:
- He perdut la il·lusió.
Amb la veu trencada, no hi hagué resposta possible. Era impossible lluitar contra aquella batalla perduda que els havia separat per sempre més. Foren quatre paraules que acabaren amb les seves forces, devastaren el bosc sencer, els somnis, els projectes, les mirades perdudes, els somriures, les carícies, els petons a mig fer. No quedava esperança possible, no si no hi havia il·lusió.
Aquella nit feren l'amor per últim cop, amb aquell regust agredolç de la salsa del xinès, dels amors que moren i es deixen morir.
Aquella nit d'abril van sortir a sopar a fora. Al xino de la Gran Via. Passejaven sota la pluja que anunciava mals pressagis, omplien els silencis amb anècdotes del dia a dia, la tempesta s'acostava, el fred traspassava el seu vestit primaveral, el seu cor s'encongia.
Parets roses, fideus tres delícies, vi per fer oblidar. Les paraules no volien ser dites, volien ser foragitades, volien evitar que un conte de fades es trenqués per sempre més. El rellotge marcava els segons que queien com fulles arrossegades pel vent, sense arribar mai a la seva fi. En el seu tic tac es feia palpable el silenci, la remor dels cors trencats en mil bocins.
Arribaren, carregades de buidor, buides de tota esperança, sense color, grises, petites, amb veu baixa... Arribaren inesperades, perquè contra aquella sentència sense judici no hi havia apel·lació possible:
- He perdut la il·lusió.
Amb la veu trencada, no hi hagué resposta possible. Era impossible lluitar contra aquella batalla perduda que els havia separat per sempre més. Foren quatre paraules que acabaren amb les seves forces, devastaren el bosc sencer, els somnis, els projectes, les mirades perdudes, els somriures, les carícies, els petons a mig fer. No quedava esperança possible, no si no hi havia il·lusió.
Aquella nit feren l'amor per últim cop, amb aquell regust agredolç de la salsa del xinès, dels amors que moren i es deixen morir.
Carta a un fill
Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada.
Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se.
Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard.
I les seves paraules ressonen dins meu:
"Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca)
I no sé si avui, fill meu, et serviran d'alguna cosa. Segurament necessitis caure i aixecar-te igual que vaig fer jo en el seu dia, però vigila que la caiguda no sigui massa forta, mira als ulls a qui parlis i entén que no tothom és digne de la teva confiança. Les persones en sabem molt de fer mal, segueixo creient que no som llops, però en alguns casos ho he arribat a dubtar.
Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se.
Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard.
I les seves paraules ressonen dins meu:
"Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca)
I no sé si avui, fill meu, et serviran d'alguna cosa. Segurament necessitis caure i aixecar-te igual que vaig fer jo en el seu dia, però vigila que la caiguda no sigui massa forta, mira als ulls a qui parlis i entén que no tothom és digne de la teva confiança. Les persones en sabem molt de fer mal, segueixo creient que no som llops, però en alguns casos ho he arribat a dubtar.
17 de febrer 2008
Classe de matemàtiques
Eren al pati de l'escola. Necessitava parlar amb l'Àngela i explicar-li tot el que li havia succeït el cap de setmana. La cançò que aquella setmana marcava l'inici de les classes estava sonant i encara no havia arribat. Feia fila i mirava a la porta, potser la veia arribar esperitada, amb la bossa mig tancada i la jaqueta a la mà, com quan li faltava temps per aixecar-se del llit.
Començaren a entrar i l'Àngela se situà com un remolí rere seu, intentant dissimular el seu petit retard i sense poder evitar començar a fer-li la guitza a la seva amiga.
Tot el viscut aquell cap de setmana la perseguia i feia que somiés desperta. Els números de les equacions ballaven al so de la música d'aquell bar on havia conegut en Xavi, i no era capaç de centrar-se en operacions i la veu ronca d'un professor carcamal. Somreia. Somreia recordant aquell niu de formigues que havia envaït el seu estòmac, somreia recordant quan els dos havien sortit del bar i havien passejat tot el capvespre per les rodalies del parc. Somreia tornant a sentir la seva mà sobre la seva pell, els seus llavis fonent-se, i el tremolor del seu cos al sentir-se prop d'un home.
Sentia com una mena d'explosió dins seu, necessitava parlar, explicar-ho, reviure amb les paraules dites a una amiga les sensacions viscudes. El temps es ralentitzava i els segons semblaven no acabar-se mai. Les solucions dels problemes matemàtics, tant llunyans de la seva realitat, es desdibuixaven davant seu, dins d'una boira translúcida que no li permetia entendre res de res.
Al marge de la seva llibreta hi havien cors dibuixats, inicials que mostraven al món un enamorament fugaç, d'aquells que amb la primavera canvien d'objectius. Cors amb fletxes que els atrevassaven, noms, angelets, lletres carregades d'amors juvenils.
Començaren a entrar i l'Àngela se situà com un remolí rere seu, intentant dissimular el seu petit retard i sense poder evitar començar a fer-li la guitza a la seva amiga.
Tot el viscut aquell cap de setmana la perseguia i feia que somiés desperta. Els números de les equacions ballaven al so de la música d'aquell bar on havia conegut en Xavi, i no era capaç de centrar-se en operacions i la veu ronca d'un professor carcamal. Somreia. Somreia recordant aquell niu de formigues que havia envaït el seu estòmac, somreia recordant quan els dos havien sortit del bar i havien passejat tot el capvespre per les rodalies del parc. Somreia tornant a sentir la seva mà sobre la seva pell, els seus llavis fonent-se, i el tremolor del seu cos al sentir-se prop d'un home.
Sentia com una mena d'explosió dins seu, necessitava parlar, explicar-ho, reviure amb les paraules dites a una amiga les sensacions viscudes. El temps es ralentitzava i els segons semblaven no acabar-se mai. Les solucions dels problemes matemàtics, tant llunyans de la seva realitat, es desdibuixaven davant seu, dins d'una boira translúcida que no li permetia entendre res de res.
Al marge de la seva llibreta hi havien cors dibuixats, inicials que mostraven al món un enamorament fugaç, d'aquells que amb la primavera canvien d'objectius. Cors amb fletxes que els atrevassaven, noms, angelets, lletres carregades d'amors juvenils.
15 de febrer 2008
L'últim revolt
La saviesa la podem aprendre d'altri, la prudència hem de cercar-la en nosaltres mateixos. (Axel Muntne)
Res no en sabia d'aquells consells que la falta d'un pare féu que mai estoltés. Res en sabia d'aquells deliris de grandesa que corrien per la seva sang. Només volia trionfar, costés el que costés, i si això volia dir jugar-se la vida fent qualsevol vajanada de noi adolescent malcriat, ho faria.
La noia se'l mirava i amb els ulls entristits li deia sigues prudent, vigila, no ho facis, no corris, no te la juguis. Però ell no coneixia aquella paraula, i la vida ja l'havia fet prou desgraciat.
Va córrer i va guanyar aquella estúpida cursa, però no va poder assaborir la victòria, el següent revolt abans del punt de trobada on tots l'esperàvem, aclamant-lo, se li va endur la vida.
Res no en sabia d'aquells consells que la falta d'un pare féu que mai estoltés. Res en sabia d'aquells deliris de grandesa que corrien per la seva sang. Només volia trionfar, costés el que costés, i si això volia dir jugar-se la vida fent qualsevol vajanada de noi adolescent malcriat, ho faria.
La noia se'l mirava i amb els ulls entristits li deia sigues prudent, vigila, no ho facis, no corris, no te la juguis. Però ell no coneixia aquella paraula, i la vida ja l'havia fet prou desgraciat.
Va córrer i va guanyar aquella estúpida cursa, però no va poder assaborir la victòria, el següent revolt abans del punt de trobada on tots l'esperàvem, aclamant-lo, se li va endur la vida.
14 de febrer 2008
Xerraire
Parlava i parlava. De la seva veu en sortien noms, verbs, articles, adverbis, partícules indesitjades i paraules que podien semblar tenir un sentit rebel·lador. Tenir-lo a prop era com sentir el corrent d'un riu baixar carregat de mosques que t'empipen i que no saps com espantar.
Parlava i parlava, amb un to greu, omplint d'una importància fictícia unes lletres sense vocals. Consells sense ser buscats, dites innecessàries que omplien espais de temps buits i indeterminats. Pensava que la barba blanca, les ulleres i el posat intel·lectual el farien semblar allò que no era.
Però la tinta invisible que impregnava la seva veu ho deia tot:
...moltes paraules no indiquen saviesa(Tales de Milet)...
tothom el coneixia com el xerraire de la fira. Ell vivia en la ignorància de qui no hi vol veure.
Parlava i parlava, amb un to greu, omplint d'una importància fictícia unes lletres sense vocals. Consells sense ser buscats, dites innecessàries que omplien espais de temps buits i indeterminats. Pensava que la barba blanca, les ulleres i el posat intel·lectual el farien semblar allò que no era.
Però la tinta invisible que impregnava la seva veu ho deia tot:
...moltes paraules no indiquen saviesa(Tales de Milet)...
tothom el coneixia com el xerraire de la fira. Ell vivia en la ignorància de qui no hi vol veure.
13 de febrer 2008
De premis i de blocs
De sobte sona el timbre de l'escala i quan obres la porta et trobes un petit premi amb el que algú molt especial t'ha obsequiat.
Llegeixes la nota de la Iruna, de Batecs del Temps, i obres la caixeta que t'ha deixat:
Desconeixes quin és aquest premi i què és el que significa, realment poc importa el nom o l'origen o tot el que pot dur rere seu. Només somrius, pensant en que una bona noia ha pensat en tu i et considera mereixedora d'aquesta confiança.
Te n'adones que les teves paraules són llegides i no pots evitar tornar a somriure. Rere la teva ombra algú sembla que diu :
- I què volies si no, quan vas crear aquest món de somnis i realitats?
- Doncs no ho sé, o si.
- Sí que ho saps.
- Crec que necessitava un espai on trobar-me, on recuperar aquella llibreta que va desaparèixer fa tant de temps, on sentir que les meves paraules podien tenir un sentit per algú, podien ser especials i brillar.
- I no creies que ja brillaven?
- Quan es creaven morien sota una capa de pols, oblidades, recordades només per les meves mans que les havien dibuixat.
- Però ara...
- Però ara viuen i naveguen sense destí, a la deriva, de sobte són llegides i premiades. S'uneixen amb altres mans i creen escenaris on jo mateixa esdevinc el públic que aplaudeix.
I tornes a mirar-te veient que la imatge que aquest espill et torna és el d'una somiadora més, que es perd entre les realitats d'una vida que creix independent de la rutina, i que han premiat per les paraules que deixa anar al seu camí i que construeixen móns.
I et sents feliç de sentir-te obsequiada. I feliç de poder obsequiar a altres persones, perquè vols que se sentin especials, així com tu et sents. Vols dir-los que les paraules amb què t'obsquien dia rere dia són especials, et fan somriure, et fan somiar, et fan pensar, t'animen els esperits de revolta, et...
(difícil elecció, molts ja han estat premiats, i molts altres s'ho mereixen...)
- La lluna en un cove, de la Malka, que comença a descobrir els móns de la blogosfera.
- Marina Martori, per encisar-nos amb paraules i amb petites dosis de felicitat.
- A les Històries Veïnals, iniciativa d'un Veí molt mogut, i a tots els que ho fan possible.
- A Les Cabòries d'en Montilla, d'en David, per les crítiques que em fan pensar i les paraules dolces que fan somiar.
- I a un Gatot que ens mostra racons d'una vida.
A tots vosaltres, gràcies!
***
Premi "Arte y Pico"
Aquest premi ha estat creat per Eseya. Les regles del premi són les següents:
- Has de triar a 5 blocs que consideris siguin mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aporti a la comunitat bloguera, sense importar el seu idioma.
- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc perquè tots ho visitin.
- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que ho ha premiat.
- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Art i pic perquè tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.
- Exhibir aquestes regles.
Llegeixes la nota de la Iruna, de Batecs del Temps, i obres la caixeta que t'ha deixat:
Desconeixes quin és aquest premi i què és el que significa, realment poc importa el nom o l'origen o tot el que pot dur rere seu. Només somrius, pensant en que una bona noia ha pensat en tu i et considera mereixedora d'aquesta confiança.
Te n'adones que les teves paraules són llegides i no pots evitar tornar a somriure. Rere la teva ombra algú sembla que diu :
- I què volies si no, quan vas crear aquest món de somnis i realitats?
- Doncs no ho sé, o si.
- Sí que ho saps.
- Crec que necessitava un espai on trobar-me, on recuperar aquella llibreta que va desaparèixer fa tant de temps, on sentir que les meves paraules podien tenir un sentit per algú, podien ser especials i brillar.
- I no creies que ja brillaven?
- Quan es creaven morien sota una capa de pols, oblidades, recordades només per les meves mans que les havien dibuixat.
- Però ara...
- Però ara viuen i naveguen sense destí, a la deriva, de sobte són llegides i premiades. S'uneixen amb altres mans i creen escenaris on jo mateixa esdevinc el públic que aplaudeix.
I tornes a mirar-te veient que la imatge que aquest espill et torna és el d'una somiadora més, que es perd entre les realitats d'una vida que creix independent de la rutina, i que han premiat per les paraules que deixa anar al seu camí i que construeixen móns.
I et sents feliç de sentir-te obsequiada. I feliç de poder obsequiar a altres persones, perquè vols que se sentin especials, així com tu et sents. Vols dir-los que les paraules amb què t'obsquien dia rere dia són especials, et fan somriure, et fan somiar, et fan pensar, t'animen els esperits de revolta, et...
(difícil elecció, molts ja han estat premiats, i molts altres s'ho mereixen...)
- La lluna en un cove, de la Malka, que comença a descobrir els móns de la blogosfera.
- Marina Martori, per encisar-nos amb paraules i amb petites dosis de felicitat.
- A les Històries Veïnals, iniciativa d'un Veí molt mogut, i a tots els que ho fan possible.
- A Les Cabòries d'en Montilla, d'en David, per les crítiques que em fan pensar i les paraules dolces que fan somiar.
- I a un Gatot que ens mostra racons d'una vida.
A tots vosaltres, gràcies!
***
Premi "Arte y Pico"
Aquest premi ha estat creat per Eseya. Les regles del premi són les següents:
- Has de triar a 5 blocs que consideris siguin mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aporti a la comunitat bloguera, sense importar el seu idioma.
- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc perquè tots ho visitin.
- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que ho ha premiat.
- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Art i pic perquè tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.
- Exhibir aquestes regles.
11 de febrer 2008
Els secrets del bosc
"Els secrets del bosc" forma part de Personatges itinerants. Us animo a conèixer la història sencera (qui no ho hagi fet ja, clar!).
Era una nit de tardor, la lluna marcava el camí que duia al bosc, i na Beatriu caminava intentant silenciar les seves petjades que feien crepitar les fulles que començaven a caure. Havia de trobar-se amb el seu poeta, amb l’amant secret que cada nit l’esperava sota el seu roure, que ensenyava els nins de l’escola els valors dels que els havien privat a tots, que vivia amb la llibertat de qui sap que no fa res mal fet, de qui intenta arrancar un somriure d'un futur incert.
***
Havia arribat a Porreres feia dos anys, com a serventa d’una família benestant del poble. Òrfena, sense diners ni herències, sense ningú a qui recórrer, des de la capital li havien cercat aquella feina. La seva mirada baixa, el seu cos jovenet i la bellesa i puresa que els seus gestos desprenien, havien convençut l’amo de Can Ratera de contractar-la com a serventa, i si a més a més es podien divertir a costa d’aquells malucs que tant tornaven bojos a qualsevol home, no se sentirien pas culpables, que fet i fet, l’havien salvada d’una mort segura per fam… Eren temps difícils i de mancances.
Na Beatriu, un bon dia, va començar a acompanyar al fill menut a l’escola del poble, i es va quedar amagada entre les bardisses escoltant aquella veu que mostrava els secrets de la vida als més menuts. El mestre mut, li deien, però mut no ho era pas, ans al contrari, tenia una veu encisadora que féu que cada dia seguís acompanyant l’hereu a l’escola i sempre que podia l’anava a buscar, carregada amb les verdures de cal masover. Com qui no vol, intentava coincidir amb aquell mestre, Valentí es deia, a qui regalava el millor dels seus somriures.
Fins que un matí d’hivern, fou ell qui l’anà a cercar. I l’encisà amb aquella veu dolça, l’embolcallà entre els seus braços i li donà tot l’amor que sempre li va faltar. Aquell vell roure, nit rere nit, els amagava dels ulls curiosos, aquella jove parella trobaven la felicitat rere aquelles roques, i només la lluna i el bosc, segons creien, coneixien el seu secret.
Ella mai li va explicar res de les escenes que havia de patir a can Ratera. El senyor Emilià era prou conegut per la seva fúria i severitat, i tenia prous contactes per fer-la desaparèixer i per ensorrar aquella alegria que havia conegut per primer cop. Així que decidí callar, sotmetre’s per poder ser lliure cada nit.
***
Ell ja l’esperava amagat rere el tronc del gran roure. L’esperava amb una sorpresa que el seu somriure era incapaç de silenciar. Quan la veié no va poder estar-se d’abraçar-la, d'acaronar-la, de besar-la per cada racó del seu cos jove.
S’apartà lleugerament i li començà a parlar:
- Beatriu, estimada, he pres una decisió. T’estim més que a la meva vida i no puc passar més temps sense tenir-te al meu costat...
- Valentí, no diguis res més. No...
- Sssttt, calla – la besà -, cada dia intento ensenyar els menuts que tots els somnis són possibles, que cal lluitar pel que s’estima; i no puc sinó fer-ho. Vull casar-me amb tu, vull viure al teu costat sempre més, vull proclamar que sóc feliç al teu costat i que cuidarem al xiquet que dus al ventre i serem una família, tot i el que diguin al poble.
- Valentí, però... saps què et pot passar, saps que no ho veuran bé, saps que a l’escola et posaran traves. Tu ets de bona família i jo sóc una pobre serventa.
- Sssstt. Ho tinc decidit, la bona família, les herències, el ser mestre, res, res no té sentit si no puc compartir-ho amb tu i amb el nostre fill.
- Valentí...
La remor del vent silencià unes passes que s’allunyaren d’aquell racó de bosc. Així que era això el que amagava aquella donota de ciutat. S’aprofitava dels altres, enganyant l’amo d’aquella escandalosa manera. Quan ho sabés...
Era una nit de tardor, la lluna marcava el camí que duia al bosc, i na Beatriu caminava intentant silenciar les seves petjades que feien crepitar les fulles que començaven a caure. Havia de trobar-se amb el seu poeta, amb l’amant secret que cada nit l’esperava sota el seu roure, que ensenyava els nins de l’escola els valors dels que els havien privat a tots, que vivia amb la llibertat de qui sap que no fa res mal fet, de qui intenta arrancar un somriure d'un futur incert.
***
Havia arribat a Porreres feia dos anys, com a serventa d’una família benestant del poble. Òrfena, sense diners ni herències, sense ningú a qui recórrer, des de la capital li havien cercat aquella feina. La seva mirada baixa, el seu cos jovenet i la bellesa i puresa que els seus gestos desprenien, havien convençut l’amo de Can Ratera de contractar-la com a serventa, i si a més a més es podien divertir a costa d’aquells malucs que tant tornaven bojos a qualsevol home, no se sentirien pas culpables, que fet i fet, l’havien salvada d’una mort segura per fam… Eren temps difícils i de mancances.
Na Beatriu, un bon dia, va començar a acompanyar al fill menut a l’escola del poble, i es va quedar amagada entre les bardisses escoltant aquella veu que mostrava els secrets de la vida als més menuts. El mestre mut, li deien, però mut no ho era pas, ans al contrari, tenia una veu encisadora que féu que cada dia seguís acompanyant l’hereu a l’escola i sempre que podia l’anava a buscar, carregada amb les verdures de cal masover. Com qui no vol, intentava coincidir amb aquell mestre, Valentí es deia, a qui regalava el millor dels seus somriures.
Fins que un matí d’hivern, fou ell qui l’anà a cercar. I l’encisà amb aquella veu dolça, l’embolcallà entre els seus braços i li donà tot l’amor que sempre li va faltar. Aquell vell roure, nit rere nit, els amagava dels ulls curiosos, aquella jove parella trobaven la felicitat rere aquelles roques, i només la lluna i el bosc, segons creien, coneixien el seu secret.
Ella mai li va explicar res de les escenes que havia de patir a can Ratera. El senyor Emilià era prou conegut per la seva fúria i severitat, i tenia prous contactes per fer-la desaparèixer i per ensorrar aquella alegria que havia conegut per primer cop. Així que decidí callar, sotmetre’s per poder ser lliure cada nit.
***
Ell ja l’esperava amagat rere el tronc del gran roure. L’esperava amb una sorpresa que el seu somriure era incapaç de silenciar. Quan la veié no va poder estar-se d’abraçar-la, d'acaronar-la, de besar-la per cada racó del seu cos jove.
S’apartà lleugerament i li començà a parlar:
- Beatriu, estimada, he pres una decisió. T’estim més que a la meva vida i no puc passar més temps sense tenir-te al meu costat...
- Valentí, no diguis res més. No...
- Sssttt, calla – la besà -, cada dia intento ensenyar els menuts que tots els somnis són possibles, que cal lluitar pel que s’estima; i no puc sinó fer-ho. Vull casar-me amb tu, vull viure al teu costat sempre més, vull proclamar que sóc feliç al teu costat i que cuidarem al xiquet que dus al ventre i serem una família, tot i el que diguin al poble.
- Valentí, però... saps què et pot passar, saps que no ho veuran bé, saps que a l’escola et posaran traves. Tu ets de bona família i jo sóc una pobre serventa.
- Sssstt. Ho tinc decidit, la bona família, les herències, el ser mestre, res, res no té sentit si no puc compartir-ho amb tu i amb el nostre fill.
- Valentí...
La remor del vent silencià unes passes que s’allunyaren d’aquell racó de bosc. Així que era això el que amagava aquella donota de ciutat. S’aprofitava dels altres, enganyant l’amo d’aquella escandalosa manera. Quan ho sabés...
10 de febrer 2008
Diumenge
Havia planejat aquell dia setmanes enerere. Havia somiat amb la calma matunina del saber-se sense cap mena de compromís, lliure de societats exigents o d'amistats que demanen el caliu d'una mirada, lliure d'amors amb qui compartir un bon dia, lliure de sorolls de ciutats plenes de trànsit i de fums...
Havia somiat amb el silenci dels batecs del seu cor, s'havia vist a ell mateix assegut, gaudint de la remor del sol que l'embolcallava, mirant el cel i sentint-se lliure, somiant en temps passats i temps futurs.
I aquell diumenge havia arribat, amb el silenci, la calma, la soledat desitjada. I va baixar al poble, va comprar el diari i va esmorzar sentint les dones parlar sobre veïns i veïnes, sobre aquella que venia sostenidors i aquell que era un malànimes; va comprar el pa i uns postres que li recordessins les mancances de la seva infància. Va tornar a casa i es va asseure a fora, deixant-se acaronar per les mans suaus d'un sol que li recordava unes nits d'estiu somiades, sentint els lladrucs dels gossos del veïnat, amb la petita ombra negra que jugava entre les seves cames perseguint-se la cua. Va encendre l'ordinador i es va retrobar amb velles amigues, paraules que es fonien entre el lleuger tecleig dels seus dits.
Havia somiat amb el silenci dels batecs del seu cor, s'havia vist a ell mateix assegut, gaudint de la remor del sol que l'embolcallava, mirant el cel i sentint-se lliure, somiant en temps passats i temps futurs.
I aquell diumenge havia arribat, amb el silenci, la calma, la soledat desitjada. I va baixar al poble, va comprar el diari i va esmorzar sentint les dones parlar sobre veïns i veïnes, sobre aquella que venia sostenidors i aquell que era un malànimes; va comprar el pa i uns postres que li recordessins les mancances de la seva infància. Va tornar a casa i es va asseure a fora, deixant-se acaronar per les mans suaus d'un sol que li recordava unes nits d'estiu somiades, sentint els lladrucs dels gossos del veïnat, amb la petita ombra negra que jugava entre les seves cames perseguint-se la cua. Va encendre l'ordinador i es va retrobar amb velles amigues, paraules que es fonien entre el lleuger tecleig dels seus dits.
08 de febrer 2008
06 de febrer 2008
Va de música! (Un mem de l'Albert)
Un mem de música i estats d’ànim, directa de l'Albert, d'Un Cel Vermell.
Una cançó que em posa romàntica: BSO Bar Coyote
No ho puc evitar. Cançons d'aquelles que marquen un moment, que et transporten sempre més a sentiments d'aquells que revius amb aquella lleugera revolta dels nervis a l'estòmac. Moments en que tot pot sortir bé, en què el veus arribar, com el príncep blau que es desfà dels seus contes de fades i esdevé una dolça realitat.
"Si vens" de Ja t'ho diré.
Però sóc incapaç de quedar-me'n amb una de sola, així que aquí us deixo amb una de les cançons que va marcar la meva adolescència. D'aquelles d'amors i desamors, dels amors impossibles que només s'asseboregen durant una nit d'estiu... I loca me vaig tornar en un concert d'ells (tanco els ulls i encara puc reviure aquelles nits d'estiu, buff!).
Una cançó que em posa “catxonda”: "El tango de Roxane", BSO Moulin Rouge
Aquesta em costa i molt! (no seria millor pensar en algú... més fàcil segur que ho seria!) Bé, encara que potser no s'adapti molt a la titulació que rep, us la deixo, perquè la gaudiu...
Una cançó que em posa alegre i no puc evitar de cantar i ballar: "Obviously" de Mc Fly.
Inevitable, em recorda un dia de sol de primavera, imagintant-me en un món on tot pot ser possible i perfecte. Una bona manera de començar el matí, sortir del tren, acabar-me de despertar i arribar a la feina amb l'energia que despren.
Una cançó que em posa melancòlica: "Si tu no estás aquí" de Rosana.
Recordar aquelles mirades enceses d'amor, de passió i de tristesa davant la separació inevitable que estava a punt de succeir. Sempre que l'escolto no puc evitar tornar a somriure, a sentir aquella punxada al cor al recordar-nos separats, em sembla sentir la teva veu encara a l'altra banda del telèfon, lluny, molt, massa lluny de mi. Si ara tu no estiguessis aquí, al meu costat... Res no seria igual, els somriures perdrien la seva llum, els somnis el seu sentit.
Una cançó que no m'avergonyeixo de que m'agradi: "Noches de Bohemia" de Navajita Plateá.
Em porta records de temps perduts, records amargs i dolorosos d'amors que es fonen amb un suspir. Em porta records de viatges inoblidables, d'amigues que es converteixen en més que germanes. Records de diferents moments viscuts, mirades que es perden en l'horitzó.
Una cançó per arrassar: "We will rock you" de Queen.
Devia tenir vuit anys quan la vaig escoltar per primer cop. A la televisió unes imatges d'un mur que queia, d'unes persones que saltaven d'un lloc a l'altre, semblava un reportatge interessant però incomprensible per mi. Encara em torna la pell de gallina!
L'última... (perquè sí!)
I encara que no estava en el mem, hi ha tantes cançons que sempre cantaré, que sempre m'embriagaran, que em faran somiar amb les seves lletres, emocionar, plorar, riure, ballar... I necessitava posar-ne alguna de la terra que tant m'estimo; i sí, sé que no les puc nombrar totes, però només una més...
"La meva terra és el mar" Lax'n'Busto
Una cançó que em posa romàntica: BSO Bar Coyote
No ho puc evitar. Cançons d'aquelles que marquen un moment, que et transporten sempre més a sentiments d'aquells que revius amb aquella lleugera revolta dels nervis a l'estòmac. Moments en que tot pot sortir bé, en què el veus arribar, com el príncep blau que es desfà dels seus contes de fades i esdevé una dolça realitat.
"Si vens" de Ja t'ho diré.
Però sóc incapaç de quedar-me'n amb una de sola, així que aquí us deixo amb una de les cançons que va marcar la meva adolescència. D'aquelles d'amors i desamors, dels amors impossibles que només s'asseboregen durant una nit d'estiu... I loca me vaig tornar en un concert d'ells (tanco els ulls i encara puc reviure aquelles nits d'estiu, buff!).
Una cançó que em posa “catxonda”: "El tango de Roxane", BSO Moulin Rouge
Aquesta em costa i molt! (no seria millor pensar en algú... més fàcil segur que ho seria!) Bé, encara que potser no s'adapti molt a la titulació que rep, us la deixo, perquè la gaudiu...
Una cançó que em posa alegre i no puc evitar de cantar i ballar: "Obviously" de Mc Fly.
Inevitable, em recorda un dia de sol de primavera, imagintant-me en un món on tot pot ser possible i perfecte. Una bona manera de començar el matí, sortir del tren, acabar-me de despertar i arribar a la feina amb l'energia que despren.
Una cançó que em posa melancòlica: "Si tu no estás aquí" de Rosana.
Recordar aquelles mirades enceses d'amor, de passió i de tristesa davant la separació inevitable que estava a punt de succeir. Sempre que l'escolto no puc evitar tornar a somriure, a sentir aquella punxada al cor al recordar-nos separats, em sembla sentir la teva veu encara a l'altra banda del telèfon, lluny, molt, massa lluny de mi. Si ara tu no estiguessis aquí, al meu costat... Res no seria igual, els somriures perdrien la seva llum, els somnis el seu sentit.
Una cançó que no m'avergonyeixo de que m'agradi: "Noches de Bohemia" de Navajita Plateá.
Em porta records de temps perduts, records amargs i dolorosos d'amors que es fonen amb un suspir. Em porta records de viatges inoblidables, d'amigues que es converteixen en més que germanes. Records de diferents moments viscuts, mirades que es perden en l'horitzó.
Una cançó per arrassar: "We will rock you" de Queen.
Devia tenir vuit anys quan la vaig escoltar per primer cop. A la televisió unes imatges d'un mur que queia, d'unes persones que saltaven d'un lloc a l'altre, semblava un reportatge interessant però incomprensible per mi. Encara em torna la pell de gallina!
L'última... (perquè sí!)
I encara que no estava en el mem, hi ha tantes cançons que sempre cantaré, que sempre m'embriagaran, que em faran somiar amb les seves lletres, emocionar, plorar, riure, ballar... I necessitava posar-ne alguna de la terra que tant m'estimo; i sí, sé que no les puc nombrar totes, però només una més...
"La meva terra és el mar" Lax'n'Busto
Col·laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda
A petició del blog "Tens un racó dalt del món", és un plaer col·laborar en el 42è joc literari que organitza, aquest cop en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora.
Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant.
Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.Aninmeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.Aquest és el fragment que em correspon:
26. Cada dia estava més cansada. Els nens, quan entrava al pis, els trobava moltes vegades adormits.
Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant.
Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.Aninmeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.Aquest és el fragment que em correspon:
26. Cada dia estava més cansada. Els nens, quan entrava al pis, els trobava moltes vegades adormits.
05 de febrer 2008
Miratges d'una vida
Imatges on sentir-se perduda, plena, sola, capaç... A vegades, és en els llocs més inesperats, quan més sols ens creiem, on podem arribar a trobar aquell camí que ens condueix a la més íntima veritat sobre nosaltres mateixos.
Aquell matí va vagar hores i hores per camins terrosos, buscant la seva pròpia ombra, atent a qualsevol senyal d'aigua que veiés. Els seus peus s'ompliren de llagues, la seva cara de la pols del desert, la seva boca es ressecà, les cames es debilitaren, la mirada es perdia a la llunyania intentant trobar el que de sobte veié en sí mateix: una vida i un somriure.
Aquell matí va vagar hores i hores per camins terrosos, buscant la seva pròpia ombra, atent a qualsevol senyal d'aigua que veiés. Els seus peus s'ompliren de llagues, la seva cara de la pols del desert, la seva boca es ressecà, les cames es debilitaren, la mirada es perdia a la llunyania intentant trobar el que de sobte veié en sí mateix: una vida i un somriure.
04 de febrer 2008
Rodamón
Comença un nou dia. Es desperta amb els sons de la pluja que feia temps que no es deixava sentir. Un lleuger tremolor li recoda que avui tornarà a passar fred. Els crits de la gata li demanen menjar i aigua i les moxaines que la nit passada no li pogué donar.
Comença un nou dia d'una setmana en què haurà de tornar a lluitar contra titans per sobreviure als entrebancs que el temps i una societat que no mira enrere va deixant al seu camí.
Obre els ulls i es torna a tapar amb la manta, desitjant que l'aigua no es filtri i humitegi la seva ànima. Falta poc per començar a sentir la remor de passes de totes aquelles persones que tenen una vida feliç, la valorin o no, que el miraran amb menyspreu o amb una gota de tristesa o potser l'ignoraran, com qui ignora els problemes que no funcionen i que fan d'aquest món una hipocresia firal.
Comença un nou dia d'una setmana en què haurà de tornar a lluitar contra titans per sobreviure als entrebancs que el temps i una societat que no mira enrere va deixant al seu camí.
Obre els ulls i es torna a tapar amb la manta, desitjant que l'aigua no es filtri i humitegi la seva ànima. Falta poc per començar a sentir la remor de passes de totes aquelles persones que tenen una vida feliç, la valorin o no, que el miraran amb menyspreu o amb una gota de tristesa o potser l'ignoraran, com qui ignora els problemes que no funcionen i que fan d'aquest món una hipocresia firal.
02 de febrer 2008
Paraules que et fan pensar
Pues sí, justamente eso se hace. Probablemente es lo que ocurre siempre: sabemos tan poco unos de otros. Abrazamos una sombra y amamos un sueño. Además ¿qué sé yo de ella?
El Doctor Glas - HJalmar Söderberg
Subscriure's a:
Missatges (Atom)