Velles imatges que vaguen espantades pels records. Pols que rovella paraules del passat. Una veu que fa néixer paraules i obre una petita escletxa en aquell bagul que fa tant de temps que restava tancat amb pany i clau, protegit de les intempèries del temps.
La guineu. Qui podria oblidar la guineu. Arribava de nit, o al matí, o en qualsevol altre moment en que la cambra quedés tranquil·la i silenciosa. Deixava el seu rastre, com una petjada, com una senyal enfosquida de la seva presència que recriminava a un de nosaltres. Una mà negra. La mà negra que ens delatava com a malfactors davant la llei establerta. I alguna cosa ens havia desaparegut. Fruit del nostre descuit, de la nostra deixadesa, dels nostres oblits i pecats contra les normes comunitàries... La guineu s'enduia quelcom amb un significat especial i ens ho deixava ben clar. Sempre hi havia qui corria a amagar aquella mà negra, avergonyit, i qui mirava entre totes les seves pertenences, buscant quina era la joia que li havia desaperagut: la seva camiseta preferida? Una joguina? Un record adquirit? Un...?
I llavors arribava l'últim dia, tots envoltàvem un vell arbre que havia estat testimoni de tantes guineus com nens havien passat per allà. Tots ens miràvem els uns als altres, esporuguits. Era l'hora de la veritat, qui seria el primer? El moment no es podia allargar més, la guineu descobria la seva cara i tots temíem la seva reacció. Era el moment de lluitar per recuperar aquell bé tant preciat que havíem perdut per la nostra manca de responsabilitat; només havíem de fer allò que la guineu ens deia, passar una prova...
La guineu. Qui podria oblidar la guineu. Arribava de nit, o al matí, o en qualsevol altre moment en que la cambra quedés tranquil·la i silenciosa. Deixava el seu rastre, com una petjada, com una senyal enfosquida de la seva presència que recriminava a un de nosaltres. Una mà negra. La mà negra que ens delatava com a malfactors davant la llei establerta. I alguna cosa ens havia desaparegut. Fruit del nostre descuit, de la nostra deixadesa, dels nostres oblits i pecats contra les normes comunitàries... La guineu s'enduia quelcom amb un significat especial i ens ho deixava ben clar. Sempre hi havia qui corria a amagar aquella mà negra, avergonyit, i qui mirava entre totes les seves pertenences, buscant quina era la joia que li havia desaperagut: la seva camiseta preferida? Una joguina? Un record adquirit? Un...?
I llavors arribava l'últim dia, tots envoltàvem un vell arbre que havia estat testimoni de tantes guineus com nens havien passat per allà. Tots ens miràvem els uns als altres, esporuguits. Era l'hora de la veritat, qui seria el primer? El moment no es podia allargar més, la guineu descobria la seva cara i tots temíem la seva reacció. Era el moment de lluitar per recuperar aquell bé tant preciat que havíem perdut per la nostra manca de responsabilitat; només havíem de fer allò que la guineu ens deia, passar una prova...
Comentaris