Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari.
La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat, xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera.La Gabriela entra al ring explicant com fa dos dies estava sola al menjador de casa seva i va arribar tard a una reunió del migdia. El motiu? Un fort soroll a l'habitació de les seves filles que des de l'escola estant no podien provocar. El seu marit és un gran expert en ventilar la casa, però no en tancar els finestrals que donen a peu de carrer, cosa altament agosarada en uns baixos del centre de Barcelona. Alterada, escoltava atentament el rebombori, explica. Semblava algú ho remenava tot, i clar, la meva imaginació volava pensant en qui em trobaria si anava a mirar. Intentant trobar la valentia en els ganivets de cuina, m'hauríeu d'haver vist empunyant el més gran de tots, a l'estil de Hitchcock, adreçant-me més silenciosa que una ombra a l'habitació de les nenes, preparada per atacar però morta de por per dins. La porta entreoberta, el soroll seguia i jo fent tard a la reunió amb els tècnics del projecte. Respiro fons, molt fons, intento fer un soroll, potser em senten i fugen. Però el rebombori segueix, impassible. Torno a inspirar i obro la porta de cop, tot està cap per munt, el desordre reina entre les joguines de les nenes, però no hi ha ningú de la meva alçada... Baixo la vista i sabeu què em trobo? El robot aspirador que ha quedat enredat amb una construcció creativa de les nenes i la capa dels diables, donant voltes entre les peces de fusta, la cuineta, el poblat medieval que havien deixat exposat enmig de la catifa; el robot donant voltes a tort i a dret enmig del caos, com un drac agonitzant entre els cavallers i les nines, ferit de mort, però fent tot el soroll possible. De cop miro el finestral, veig una veïna passar i mirant-me espantada, el mirall de l'armari de les nenes em torna el meu reflex en la posició del guerrer (que les classes de tai-txí serveixin per alguna cosa!), amb el ganivet de la cuina ben agafat i en posició amenaçadora, i esclato a riure. La veïna marxa aterrida i jo rient com si fos la reina de cors a punt d'ordenar que matin a algú, tanco el finestral, paro el robot i torno al portàtil. Entro a la reunió sense poder parar de riure i silencio el micròfon, esperant asserenar-me per tornar al dia a dia de l'empresa.
Entre els riures de totes, minuts després en Joan sentencia tot seriós, noies heu de posar un gos a la vostra vida. Un gos que quan estigueu a casa vostra, a quatre vents, us alerti de qualsevol presència estranya. Que us faci quedar garratibades quan estigueu al sofà, soles, i ell comenci a bordar nerviosament dins de casa i mirant alertat la porta d'entrada, que evidentment encara no heu tancat amb pany i clau. Si si, aquesta és la meva història, ho reconec... Eren quarts d'una de la nit, no esperàvem cap visita i no podia parar d'imaginar-me què podria despertar la fúria que el meu gos deixava anar. Les opcions que tenia eren senzilles: aixecar-me i mirar què passava fora, o aixecar-me i tancar la porta amb pany i clau. Però no, la realitat és que em vaig quedar garratibat. La meva dona es va despertar i em va trobar al sofà, sota la manta, mig amagat, escoltant els lladrucs impacients del gos. Jo només pensava en què passaria si obria la porta, si algú se'm tiraria a sobre, si veuria cara a cara el lladre, si... I mentre imaginava això, m'anava enfonsant cada cop més en el vell sofà de casa, pensant que si jo no veia qui fos que estigués a punt d'entrar, aquesta ombra sense cara tampoc em veuria a mi (tot i les dimensions de l'embalum que faria al amagar-me sota la manta)... Una estratègia molt valenta oi? Teniu un gos, teniu-lo, que us avisarà... ara bé no sigueu tant valentes com jo que la meva dona encara riu. I perquè bordava el gos? Doncs ja mai ho sabré del cert, quan la Nora va obrir la porta, va sortir disparat a la part de darrera, potser era un animal salvatge de quatre potes que es devia amagar. O de dues, vés a saber.
Aquest matí els riures emplenen les pantalles del Teams. Deixen anar la seriositat que cada dia els omple i fan divendres, i riuen que riuran, perquè les pors paguen el riure.
Comentaris