L'anell

Se li apropà amb l'expressió tranquil·la.
- Vull demanar-te un favor.
- Digues.
- Necessito sortir abans el proper dilluns.
- Passa quelcom?
- És que em trasllado... Mira - li diu, alçant la mà i guiant la seva mirada cap el seu dit.
El primer que li ve al cap és un somriure d'alegria... una altra persona amb un somni realitzat.
- Et cases? Ge...
- No! Què va...
Glups! La seva cara es deforma quedant-se a mig camí entre el somriure de les il·lusions a viure, la incredulitat del moment, la ridiculesa de la situació i aquell pensament tant típic en ella en els últims temps: "un altre cop he fotut la pota, i aquest cop fins al fons de tot de la galleda!".
Amb una veueta esbiaixada intenta arreglar i canvia el to de felicitat per aquell d'empatia i comprensió:
- Ostres! Ho sento, és que no en tenia ni idea...
- No, no, si és que m'independitzo d'ell! I em sento la dona més alliberada del món. No sé perquè havia trigat tant, tu!
La deformitat facial en aquells moments era ja espectacular, ni tots els nervis sincronitzats sabien com reaccionar fins que, de totes totes, les dues esclaten a riure davant d'una situació ben ridícula però ben real.

Claus roents

La sensació que t’has d’agafar a un clau roent em recorre de dalt a baix. Però aquesta clau es desdibuixa i es confon entre milers de possibilitats desconegudes, amb les quals ni tant sols m’he arribat a topar. Mentrestant, torno a avorrir la feina que em fa arribar a final de mes, torno a sentir aquella apatia que va devorant-me per dins i les forces per intentar forjar noves il·lusions del no res només troben un pantà sec de falses esperances.
Saps prou be que necessites un timó per guiar l'embarcació, però en la més obscura de les nits ets incapaç de trobar el nord...

(18 d'agost del 2010 - sembla que fos ahir i que pugui ser avui mateix)

Dilemes i moral

Arriba un dia en que la teva pròpia actitud et sorprèn. Et trobes davant d'un correu qualsevol, contenidor de la niminiesa més petita i insignificant, però que resta oblidat entre tots els altres correus que es re-envien sense solta ni volta.
Temps enrere no l'haguessis deixat cobrir de pols, però ara t'ho penses dos cops i decideixes oblidar-lo, al cap i a la fi, no és "feina teva".
Primera lliçó apresa? Però aquesta no la volia aprendre i no sé si m'agrada... La situació m'hi empeny i el meu dilema és si deixar-me emportar per la corrent.
Què és millor?
Potser hauria de canviar els paràmetres prefixats de la moral que fins ara em guiava i començar a pensar més en mi mateixa, no?

La Mafalda i el Pencil

Una vella imatge li ve al cap caminant pels carrers de Girona. Es mira les mahons vermellosos i intenta guaitar entre les finestres, esperant trobar-se amb algun rostre familiar.

Enyora les escapades, quan la bona nena es quedava a casa seva i apareixia una lleu rebel·lió, trencar les normes i no ser l'empollona que ho fa tot bé. Recorda algunes classes substituïdes per una nova sessió de futbolí després de l'hora del patí, un examen de cultura llatina on tots responien preguntes sobre art i literatura i ella recuperava les hores de son d'un cap de setmana esbojarrat.

Fotografia el moment, intentant copsar els milers de records fugissers que l'empaiten de cop i volta, i la penja a la xarxa "encara recordo el meu primer any d'institut... ara veig els nanos com seuen a classe i rememoro les escapades als bars que ja han tancat". Una vella amiga parla de la Mafalda, que encara segueix oberta, i ella somriu, pensant en totes aquelles coses que les separaven i les unien més encara (les separen i les segueixen unint). Mai s'havia sentit de la Mafalda, mai havia fet per ella realment.
I el nom del Pencil l'evoca amb un somriure entremaliat, recordant com alguns dels nois de la classe li deien que llençava fort la pilota amb el futbolí per ser una noia, recordant les cadires amb cul de palla i els colors grogosos i marronosos de la llum tènue barrejada pel fum de les cigarretes.

Buscando una luna...

M'endormisco esperant que arribin a casa. Els plats estan nets, la roba endreçada, els entrepans estan al congelador, el segon plat de demà ja està preparat, però encara no puc seure per acabar el dia: el sopar queda per fer i el primer de demà, la rentadora acaba el seu cicle i hi ha més roba per plegar curosament...
I els ulls se'm tanquen... ni soparia.

Mentres una banda sonora de la meva adolescència sona de rerefons. Records borrosos que prenen claredat, que tornen a ser presents i em fan estremir novament.

Salgo a pasear por dentro de mí veo paisajes que de un libro
de memoria aprendí:
"Llanuras bélicas y páramos de asceta
- no fué por estos campos el bíblico jardín -;
son tierras para el águila, un trozo de planeta
por donde cruza errante la sombra de Caín "