Una bona tarda un bon amic li va dir: "somos los parientes pobres, nos quieren igual pero somos así, la situación es la que es y dicen que nada se puede hacer, nos hablan, nos animan, pero no pueden ni quieren cambiar nuestra situación, es el orden social establecido y así no hay quién lo desestablezca".
Era el dia dels jocs dels absurds. Cada segon i cada paraula l'anava tornant més esperpèntic i semblava impossible que les bestieses dites i fetes per alguns fossin encara més absurdes. Excepte aquella gran veritat, la dels parents pobres.
I de sobte tot començava a dibuixar-se davant seu, tot cobrava una forma única amb diferents tonalitats de colors que formaven les imatges d'una pel·lícula antiga, que li recordava somnis passats i les facetes dels protagonistes que ja havia oblidat. Es veia davant del taulell d'escacs, amb ànims per crear una bona jugada que deixés fora de joc als que establien el seu petit ordre mundial.
Volia posar fi a aquell joc dels absurds i canviar l'ordre establert, per ella, pels seus.
"Porque como en todos los parientes pobres hay quién se regodea en su pocilga y aprende a pedir sin dar nada a cambio, aprende a llorar y a mamar de quién se le acerque, convirtiéndose en el más vil parásito. Pero también hay aquellos parientes que aprenden que para sobrevivir hay que adaptarse y que para vivir hay que luchar. Con lo que luchan por ellos y por los suyos, para salir de pobres. Además hay quiénes también sueñan con romper el orden establecido y éstos son tildados de ilusos utópicos; pero, ¿sabes?, yo creo en la utopia, por si misma y porque es el motivo por el cual seguir andando cada día".
I finalment va decidir on apostaria. Convençuda o no, els seus companys de viatge eren inigualables, havia vist que seguia tenint feina pendent i que fugir de les absurditats no era cap opció. Així doncs seguiria lluitant per la seva utopia particular i perquè el que realment l'omplia era el sentiment de pertinença, de grup, de creixement, de dependència i d'independència a la vegada. Però potser aquest cop esgrimiria una estratègia, lluny de la burocràcia i l'ordre social establert. Per més petits que fossin, eren unes peces intermitges que formaven part d'un engranatge i d'elles que tot funcionés d'una o d'una altra manera. D'ells depenia posar els límits, marcar la caducitat, sentir-se realment els protagonistes de les seves vides i deixar de ser unes ombres que divaguen en la foscor.
18 de desembre 2010
15 de novembre 2010
09 de novembre 2010
L'hereu de cal fuster
Aquella nit va decidir anar a cal fuster. Si el seu ajudant no l'havia enganyada, aquella tarda havia tancat ràpidament el taller per marxar a correcuita a cal doctor. El seu primogènit estava a punt de néixer i tot apuntava que seria un part difícil.
Quan tocaren les dotze i ja no hi havien quasi llums a les finestres dels veïns va marxar silenciosa com la nit. Entrà per la finestre de l'altell, jugant-se-la a caure de l'arbre i trencar-se un parell o tres d'ossos, si tenia sort i no s'obria el cap. La finestra estava oberta i a partir d'aquí tot fou bufar i fer ampolles. Encengué una espelma i es mogué per la casa del fuster silenciosament, fins arribar al taller. Un cop allà va començar a cercar tot el que necessitava.
Al matí següent el fuster tornava amb la seva dona i el petit Jaume. Obriren la porta i la trobaren estirada al terra, dormint entre les ferralles i els encenalls. Al seu costat hi havia un bressol acabat de tallar i als seus llavis un somriure de triomf.
Quan tocaren les dotze i ja no hi havien quasi llums a les finestres dels veïns va marxar silenciosa com la nit. Entrà per la finestre de l'altell, jugant-se-la a caure de l'arbre i trencar-se un parell o tres d'ossos, si tenia sort i no s'obria el cap. La finestra estava oberta i a partir d'aquí tot fou bufar i fer ampolles. Encengué una espelma i es mogué per la casa del fuster silenciosament, fins arribar al taller. Un cop allà va començar a cercar tot el que necessitava.
Al matí següent el fuster tornava amb la seva dona i el petit Jaume. Obriren la porta i la trobaren estirada al terra, dormint entre les ferralles i els encenalls. Al seu costat hi havia un bressol acabat de tallar i als seus llavis un somriure de triomf.
26 d’octubre 2010
L'anell
Se li apropà amb l'expressió tranquil·la.
- Vull demanar-te un favor.
- Digues.
- Necessito sortir abans el proper dilluns.
- Passa quelcom?
- És que em trasllado... Mira - li diu, alçant la mà i guiant la seva mirada cap el seu dit.
El primer que li ve al cap és un somriure d'alegria... una altra persona amb un somni realitzat.
- Et cases? Ge...
- No! Què va...
Glups! La seva cara es deforma quedant-se a mig camí entre el somriure de les il·lusions a viure, la incredulitat del moment, la ridiculesa de la situació i aquell pensament tant típic en ella en els últims temps: "un altre cop he fotut la pota, i aquest cop fins al fons de tot de la galleda!".
Amb una veueta esbiaixada intenta arreglar i canvia el to de felicitat per aquell d'empatia i comprensió:
- Ostres! Ho sento, és que no en tenia ni idea...
- No, no, si és que m'independitzo d'ell! I em sento la dona més alliberada del món. No sé perquè havia trigat tant, tu!
La deformitat facial en aquells moments era ja espectacular, ni tots els nervis sincronitzats sabien com reaccionar fins que, de totes totes, les dues esclaten a riure davant d'una situació ben ridícula però ben real.
- Vull demanar-te un favor.
- Digues.
- Necessito sortir abans el proper dilluns.
- Passa quelcom?
- És que em trasllado... Mira - li diu, alçant la mà i guiant la seva mirada cap el seu dit.
El primer que li ve al cap és un somriure d'alegria... una altra persona amb un somni realitzat.
- Et cases? Ge...
- No! Què va...
Glups! La seva cara es deforma quedant-se a mig camí entre el somriure de les il·lusions a viure, la incredulitat del moment, la ridiculesa de la situació i aquell pensament tant típic en ella en els últims temps: "un altre cop he fotut la pota, i aquest cop fins al fons de tot de la galleda!".
Amb una veueta esbiaixada intenta arreglar i canvia el to de felicitat per aquell d'empatia i comprensió:
- Ostres! Ho sento, és que no en tenia ni idea...
- No, no, si és que m'independitzo d'ell! I em sento la dona més alliberada del món. No sé perquè havia trigat tant, tu!
La deformitat facial en aquells moments era ja espectacular, ni tots els nervis sincronitzats sabien com reaccionar fins que, de totes totes, les dues esclaten a riure davant d'una situació ben ridícula però ben real.
22 d’octubre 2010
Claus roents
La sensació que t’has d’agafar a un clau roent em recorre de dalt a baix. Però aquesta clau es desdibuixa i es confon entre milers de possibilitats desconegudes, amb les quals ni tant sols m’he arribat a topar. Mentrestant, torno a avorrir la feina que em fa arribar a final de mes, torno a sentir aquella apatia que va devorant-me per dins i les forces per intentar forjar noves il·lusions del no res només troben un pantà sec de falses esperances.
Saps prou be que necessites un timó per guiar l'embarcació, però en la més obscura de les nits ets incapaç de trobar el nord...
(18 d'agost del 2010 - sembla que fos ahir i que pugui ser avui mateix)
Saps prou be que necessites un timó per guiar l'embarcació, però en la més obscura de les nits ets incapaç de trobar el nord...
(18 d'agost del 2010 - sembla que fos ahir i que pugui ser avui mateix)
14 d’octubre 2010
Dilemes i moral
Arriba un dia en que la teva pròpia actitud et sorprèn. Et trobes davant d'un correu qualsevol, contenidor de la niminiesa més petita i insignificant, però que resta oblidat entre tots els altres correus que es re-envien sense solta ni volta.
Temps enrere no l'haguessis deixat cobrir de pols, però ara t'ho penses dos cops i decideixes oblidar-lo, al cap i a la fi, no és "feina teva".
Primera lliçó apresa? Però aquesta no la volia aprendre i no sé si m'agrada... La situació m'hi empeny i el meu dilema és si deixar-me emportar per la corrent.
Què és millor?
Potser hauria de canviar els paràmetres prefixats de la moral que fins ara em guiava i començar a pensar més en mi mateixa, no?
Temps enrere no l'haguessis deixat cobrir de pols, però ara t'ho penses dos cops i decideixes oblidar-lo, al cap i a la fi, no és "feina teva".
Primera lliçó apresa? Però aquesta no la volia aprendre i no sé si m'agrada... La situació m'hi empeny i el meu dilema és si deixar-me emportar per la corrent.
Què és millor?
Potser hauria de canviar els paràmetres prefixats de la moral que fins ara em guiava i començar a pensar més en mi mateixa, no?
11 d’octubre 2010
La Mafalda i el Pencil
Una vella imatge li ve al cap caminant pels carrers de Girona. Es mira les mahons vermellosos i intenta guaitar entre les finestres, esperant trobar-se amb algun rostre familiar.
Enyora les escapades, quan la bona nena es quedava a casa seva i apareixia una lleu rebel·lió, trencar les normes i no ser l'empollona que ho fa tot bé. Recorda algunes classes substituïdes per una nova sessió de futbolí després de l'hora del patí, un examen de cultura llatina on tots responien preguntes sobre art i literatura i ella recuperava les hores de son d'un cap de setmana esbojarrat.
Fotografia el moment, intentant copsar els milers de records fugissers que l'empaiten de cop i volta, i la penja a la xarxa "encara recordo el meu primer any d'institut... ara veig els nanos com seuen a classe i rememoro les escapades als bars que ja han tancat". Una vella amiga parla de la Mafalda, que encara segueix oberta, i ella somriu, pensant en totes aquelles coses que les separaven i les unien més encara (les separen i les segueixen unint). Mai s'havia sentit de la Mafalda, mai havia fet per ella realment.
I el nom del Pencil l'evoca amb un somriure entremaliat, recordant com alguns dels nois de la classe li deien que llençava fort la pilota amb el futbolí per ser una noia, recordant les cadires amb cul de palla i els colors grogosos i marronosos de la llum tènue barrejada pel fum de les cigarretes.
Enyora les escapades, quan la bona nena es quedava a casa seva i apareixia una lleu rebel·lió, trencar les normes i no ser l'empollona que ho fa tot bé. Recorda algunes classes substituïdes per una nova sessió de futbolí després de l'hora del patí, un examen de cultura llatina on tots responien preguntes sobre art i literatura i ella recuperava les hores de son d'un cap de setmana esbojarrat.
Fotografia el moment, intentant copsar els milers de records fugissers que l'empaiten de cop i volta, i la penja a la xarxa "encara recordo el meu primer any d'institut... ara veig els nanos com seuen a classe i rememoro les escapades als bars que ja han tancat". Una vella amiga parla de la Mafalda, que encara segueix oberta, i ella somriu, pensant en totes aquelles coses que les separaven i les unien més encara (les separen i les segueixen unint). Mai s'havia sentit de la Mafalda, mai havia fet per ella realment.
I el nom del Pencil l'evoca amb un somriure entremaliat, recordant com alguns dels nois de la classe li deien que llençava fort la pilota amb el futbolí per ser una noia, recordant les cadires amb cul de palla i els colors grogosos i marronosos de la llum tènue barrejada pel fum de les cigarretes.
05 d’octubre 2010
Buscando una luna...
M'endormisco esperant que arribin a casa. Els plats estan nets, la roba endreçada, els entrepans estan al congelador, el segon plat de demà ja està preparat, però encara no puc seure per acabar el dia: el sopar queda per fer i el primer de demà, la rentadora acaba el seu cicle i hi ha més roba per plegar curosament...
I els ulls se'm tanquen... ni soparia.
Mentres una banda sonora de la meva adolescència sona de rerefons. Records borrosos que prenen claredat, que tornen a ser presents i em fan estremir novament.
Salgo a pasear por dentro de mí veo paisajes que de un libro
de memoria aprendí:
"Llanuras bélicas y páramos de asceta
- no fué por estos campos el bíblico jardín -;
son tierras para el águila, un trozo de planeta
por donde cruza errante la sombra de Caín "
I els ulls se'm tanquen... ni soparia.
Mentres una banda sonora de la meva adolescència sona de rerefons. Records borrosos que prenen claredat, que tornen a ser presents i em fan estremir novament.
Salgo a pasear por dentro de mí veo paisajes que de un libro
de memoria aprendí:
"Llanuras bélicas y páramos de asceta
- no fué por estos campos el bíblico jardín -;
son tierras para el águila, un trozo de planeta
por donde cruza errante la sombra de Caín "
19 de setembre 2010
The Butterfly Circus
Realment sense paraules... Dediqueu-hi 20 minuts de calma, imatges, música, paraules, sensibilitat que se t'emporten més enllà i et retornen renovada...
11 de setembre 2010
Una ocasió especial...
Semblava celebrar una ocasió especial, però seia sola en aquella cafeteria on servien dinars. En una cantonada, encara quedava el senyal de “reservat”. Ell estava al carrer, parlant pel mòbil. Ella seguia menjant l’exquisit plat de pasta italiana, acompanyat d’un vi rosat fresc. Ell tenia la vedella a la brasa refredant-se al plat. Engalanada, sospirava i mirava cap a la porta; el maquillatge que portava li encobria la tristesa dels anys que passen i d’un aniversari que volia celebrar d’una manera especial. Però han acabat a un local de segona, amb una cervesa sense alcohol i un vi de poca categoria.
Ell torna a entrar i parlen del dia a dia, la doctora ha trucat. Els nens, els néts, el veí, tot el que volen dir i mai s’atreveixen, la vida. Els seus somnis de grandesa que vestia amb la diadema dels anys cinquanta que avui porta han desaparegut. Abaixa la mirada i deixa escapar tota la tristesa que sent. On va quedar la imatge que tenia d’ella mateixa fa quaranta anys?
04 de setembre 2010
Pare i fill
Hi ha imatges que t'inspiren temor, por, tristesa, alegria, somriures, històries... Hi ha moments en què surts del teu cos per veure les imatges que la vida et posa davant, te n'allunyes i tornes a càmera lenta, per observar cada detall, per sentir cada espurna d'emoció a l'aire.
La imatge et captiva, t'embolcalla, et fa teva.
La complicitat de pare i fill, parlant en veu baixa, compartint l'emoció. El petit nerviós, haurà de sortir davant de tothom i hi ha un riu de gent que mira i aplaudeix. El gran orgullós del seu petit.
Pare i fill
La imatge et captiva, t'embolcalla, et fa teva.
La complicitat de pare i fill, parlant en veu baixa, compartint l'emoció. El petit nerviós, haurà de sortir davant de tothom i hi ha un riu de gent que mira i aplaudeix. El gran orgullós del seu petit.
Pare i fill
01 de setembre 2010
18 d’agost 2010
Delícies del paladar - Perca amb herbes provençals
Te les trobes per casualitat. Una noia s'afegeix a les del club del tàper, que per sort o desgràcia en som unes quantes (el que fa no tenir tiquet restaurant...).
La "novata" (paraula aquí sense cap to despectiu i més aviat carinyós) i amb certa antiguitat considerable, porta bones noves. Una amiga li va parlar d'allò que et cuina tot tornant del gimnàs a les deu de la nit. I si hi ha alguna cosa que et cuini... doncs bé s'ha de conèixer, que per més gust a la cuina que es tingui, sempre va bé descansar algun vespre, no?
Doncs bé, es tracta de Lékué i el seu nou estoig de vapor amb safata. I algunes de les receptes que tenen amagades a la seva web... Doncs bé, us posaré l'exemple del dinar que realment ha estat esplèndid:
Els ingredients senzills i a l'abast de tota cuina: 1 filet de perca, 1 ceba, 1 pastanaga, 1 porro, 1 dent d'all, 2 cullerades d'oli d'oliva, 1 culleradeta d'herbes de provença, sal i pebre.
I el com? Més fàcil impossible. Poses totes les verdures tallades a la juliana a l'estoig de lekue, la perca al capdamunt i amb sal i pebre (més aviat poquet), ho amaneixes amb un xic d'oli i herbes de provença i cap al microones durant 8 minuts i llestos!
Això sí, recordeu posar-ho més temps si el menjar el feu per dos!
La "novata" (paraula aquí sense cap to despectiu i més aviat carinyós) i amb certa antiguitat considerable, porta bones noves. Una amiga li va parlar d'allò que et cuina tot tornant del gimnàs a les deu de la nit. I si hi ha alguna cosa que et cuini... doncs bé s'ha de conèixer, que per més gust a la cuina que es tingui, sempre va bé descansar algun vespre, no?
Doncs bé, es tracta de Lékué i el seu nou estoig de vapor amb safata. I algunes de les receptes que tenen amagades a la seva web... Doncs bé, us posaré l'exemple del dinar que realment ha estat esplèndid:
Perca amb herbes provençals
Els ingredients senzills i a l'abast de tota cuina: 1 filet de perca, 1 ceba, 1 pastanaga, 1 porro, 1 dent d'all, 2 cullerades d'oli d'oliva, 1 culleradeta d'herbes de provença, sal i pebre.
I el com? Més fàcil impossible. Poses totes les verdures tallades a la juliana a l'estoig de lekue, la perca al capdamunt i amb sal i pebre (més aviat poquet), ho amaneixes amb un xic d'oli i herbes de provença i cap al microones durant 8 minuts i llestos!
Això sí, recordeu posar-ho més temps si el menjar el feu per dos!
13 d’agost 2010
La temptació
De sobte apareix la flaire de la temptació feta objecte. Estava allà, quiet, mirant-me, amb la seva pell esquinçada de xocolata i promeses de deliri.
Feliç aniversari! És l'únic que sóc capaç de dir. Feliç aniversari i internament pensant, fuig, fuig, fuig. escapa't, resisteix, sigues forta...
La olor... m'hi arrossegava ben aprop. Ella, amb els seus ulls plens de vida em deia que n'agafés un tros, petit, petit, no passa pas res.
Mentres jo em repetia, no, no, no, no, ho has de superar. Necessites un grup d'ajuda si hi caus, tu pots, tu pots, tu pots.
Després del pastís van venir els bombons, de totes formes i colors, de xocolata blanca, negra, amb llet, segurament farcits d'avellana... Mmmm. Però aquesta temptació era més fàcil de resistir.
Però finalment aparegueren les llaminadures. Ossets, coca coles petites, ensucrades, àcides, petites petites petites. Per una no passarà... res? I comença el monòleg interior. La temptació versus la fortalesa.
Si has aconseguit dir que no a la xocolata, a aquell pastís artesà de xocolta que segurament es desfeia a la boca, no pots agafar ara una llaminadura, per més petita que sigui. Li faràs el salt! Si ho has aconseguit un cop, pots un altre...
I jo que veia allunyant-se davant meu el flaire del pastís ja desaparegut, amb la salivera de les llaminadures, mentres donava la benvinguda als desitjos de fortalesa. Com un cavaller amb la llança a la mà, havent derrotat el drac, seia davant l'ordinador amb l'alegria (forçada) d'haver derrotat la temptació.
Feliç aniversari! És l'únic que sóc capaç de dir. Feliç aniversari i internament pensant, fuig, fuig, fuig. escapa't, resisteix, sigues forta...
La olor... m'hi arrossegava ben aprop. Ella, amb els seus ulls plens de vida em deia que n'agafés un tros, petit, petit, no passa pas res.
Mentres jo em repetia, no, no, no, no, ho has de superar. Necessites un grup d'ajuda si hi caus, tu pots, tu pots, tu pots.
Després del pastís van venir els bombons, de totes formes i colors, de xocolata blanca, negra, amb llet, segurament farcits d'avellana... Mmmm. Però aquesta temptació era més fàcil de resistir.
Però finalment aparegueren les llaminadures. Ossets, coca coles petites, ensucrades, àcides, petites petites petites. Per una no passarà... res? I comença el monòleg interior. La temptació versus la fortalesa.
Si has aconseguit dir que no a la xocolata, a aquell pastís artesà de xocolta que segurament es desfeia a la boca, no pots agafar ara una llaminadura, per més petita que sigui. Li faràs el salt! Si ho has aconseguit un cop, pots un altre...
I jo que veia allunyant-se davant meu el flaire del pastís ja desaparegut, amb la salivera de les llaminadures, mentres donava la benvinguda als desitjos de fortalesa. Com un cavaller amb la llança a la mà, havent derrotat el drac, seia davant l'ordinador amb l'alegria (forçada) d'haver derrotat la temptació.
11 d’agost 2010
Finestres
Et perds en la foscor que la travessa i et trobes espiant la intimitat dels qui s'amaguen de la llum del sol. Obertes, tancades, velles, noves i fins i tot bessones. Plenes de vida i que et roben l'alè, plenes de tristesa i que et roben l'alegria...
Finestres d'una vida desconeguda i d'un viatge fortuït als somnis d'altres...
09 d’agost 2010
Fortalesa
fortalesa
1 1 f. [LC] Qualitat de fort.
1 2 f. [RE] Virtut moral per la qual hom afronta el perill amb coratge, suporta l’adversitat sense depressió, etc.
2 f. [AQ] [DE] Plaça fortificada.
1 1 f. [LC] Qualitat de fort.
Forta, necessito ser forta. Fa temps que em ronda pel cap, fa temps que ho sé, i que ho evito. Però potser ja és l'hora que sigui forta.
1 2 f. [RE] Virtut moral per la qual hom afronta el perill amb coratge, suporta l’adversitat sense depressió, etc.
Pocs seran els perills però moltes les tentacions, recuperar el cortage que un cop vaig tenir i vaig perdre en algun revolt del camí, suportar l'adversitat, evitar la depressió i les tentacions que sorgiran de qualsevol racó i encreuament.
2 f. [AQ] [DE] Plaça fortificada.
Faré que la meva voluntat sigui una plaça fortificada, em tancaré a dins assetjant els mals esperits que em recorreran les entranyes.
Fortalesa, necessito recuperar-la. Hi ho faré, batallaré amb el meu millor exèrcit.
1 1 f. [LC] Qualitat de fort.
1 2 f. [RE] Virtut moral per la qual hom afronta el perill amb coratge, suporta l’adversitat sense depressió, etc.
2 f. [AQ] [DE] Plaça fortificada.
1 1 f. [LC] Qualitat de fort.
Forta, necessito ser forta. Fa temps que em ronda pel cap, fa temps que ho sé, i que ho evito. Però potser ja és l'hora que sigui forta.
1 2 f. [RE] Virtut moral per la qual hom afronta el perill amb coratge, suporta l’adversitat sense depressió, etc.
Pocs seran els perills però moltes les tentacions, recuperar el cortage que un cop vaig tenir i vaig perdre en algun revolt del camí, suportar l'adversitat, evitar la depressió i les tentacions que sorgiran de qualsevol racó i encreuament.
2 f. [AQ] [DE] Plaça fortificada.
Faré que la meva voluntat sigui una plaça fortificada, em tancaré a dins assetjant els mals esperits que em recorreran les entranyes.
Fortalesa, necessito recuperar-la. Hi ho faré, batallaré amb el meu millor exèrcit.
06 d’agost 2010
Pluja d'agost
Sento la pluja com cau violentment castigant el terra ja humit. Aigües d'agost que reguen els camps i refresquen un ambient espès i pesat.
Ell m'espera, amb un somriure dibuixat als llavis, fresc i content. Un bon temps per quan es pateixen les calors impassibles sobre una pell que crema suant llàgrimes de mar salada.
Un juny plujós, de núvols i fresca... recordava pocs dies d'estiu i forces mullant-se sota les gotes d'aigua que queien insistents del cel gris que tapava la rutina. Un cel gris com una oficina grisa.
I tornes a l'oficina i el temps torna a acompanyar.
Millor així, pensen els dos, millor sentir la olor de la terra mullada, l'aire refrescat, millor escoltar la pluja mentres llegeixes un bon llibre després d'una altra jornada laboral.
Ell m'espera, amb un somriure dibuixat als llavis, fresc i content. Un bon temps per quan es pateixen les calors impassibles sobre una pell que crema suant llàgrimes de mar salada.
Un juny plujós, de núvols i fresca... recordava pocs dies d'estiu i forces mullant-se sota les gotes d'aigua que queien insistents del cel gris que tapava la rutina. Un cel gris com una oficina grisa.
I tornes a l'oficina i el temps torna a acompanyar.
Millor així, pensen els dos, millor sentir la olor de la terra mullada, l'aire refrescat, millor escoltar la pluja mentres llegeixes un bon llibre després d'una altra jornada laboral.
05 d’agost 2010
Quan decideixes tancar els ulls...
La son et busca, nàufraga del temps obsolet que s'ha escapat entre els rumors del mar. Decideixes tancar els ulls, cinc minuts, deu minuts màxim, fins la propera parada.
Els somnis busquen la seva oportunitat per pintar-se davant teu. Amb colors vius et fan sentir la por, l'angoixa, la tristesa, l'alegria, la fortalesa, la felicitat... De lluny sents remugar les paraules d'un vell revisor, la veu metàlica d'una dona de ferro que canta la propera estació, però no te n'adones i ja ets ben lluny del teu destí, explorant camins fins ara desconeguts.
Els somnis busquen la seva oportunitat per pintar-se davant teu. Amb colors vius et fan sentir la por, l'angoixa, la tristesa, l'alegria, la fortalesa, la felicitat... De lluny sents remugar les paraules d'un vell revisor, la veu metàlica d'una dona de ferro que canta la propera estació, però no te n'adones i ja ets ben lluny del teu destí, explorant camins fins ara desconeguts.
02 d’agost 2010
Desig
Paraules que omplen el xiuxiueig de la gran ciutat. Com cada capvespre, s'amaguen de les mirades curioses i ofeguen els crits de passió rere suspirs apagats imperceptibles.
Seuen envoltats d'altres persones del país, entre el flaire de les flors convertides en fum i la menta en forma de beuratge. Tanquen els ulls i deixen que el suau contacte de la seva pell es dibuixi en la seva imaginació, l'únic lloc on el seu idili és possible.
01 d’agost 2010
Evolució
Veus el temps passar, un dia et trobaves a finals de l'estiu passat, l'hivern arribava llarg i inclement. Amb els indicis de primavera i estiu, conreaves de nou la terra. De sobte preparaves les bosses per començar un viatge esperat que t'ajudaria a recollir forces i quan tornes trobes els primers fruits madurar. Fins que els culls pensant en el primer cop que el vas veure, acabat de sorgir d'una flor...
Evolució, originalmente cargada por Carme Fortià.
31 de juliol 2010
Nova imatge i nou bloc
Temps de canvis, petits i grans, significants i imperceptibles...
Les vacances acabades estic decidida a no deixar-me atrapar per la quotidieneitat i per aquelles ombres que a vegades semblen perseguir somnis, il·lusions i somriures, deixant enrere una realitat amarga.
El dia es desperta gris i jo me'l miro rere les noves finestres de casa. Poso fil a l'agulla i començo un vell somni, ideat en certa manera per el meu somiador particular, i omplert per totes aquelles postals que m'heu anat deixant sobre la taula, a la bústia, a les mans.
I amb aquest nou bloc i acompanyo un nou rentat de cara dels meus somnis. Espero que us agradi i no dubteu en visitar i en participar en el nou projecte que enceto:
Un bloc fet de les postals que he anat col·leccionant al llarg dels anys i on espero i desitjo que es converteixi en un calaix ple de les postals de tots! Postals d'ahir, d'avui i de demà, perquè no caiguin en l'oblit de la pols que les cobreix... Us hi animeu? Sempre que volgueu podeu enviar un correu a: postalsdarreu@gmail.com i ampliarem els posts amb els vostres petits miratges!
Les vacances acabades estic decidida a no deixar-me atrapar per la quotidieneitat i per aquelles ombres que a vegades semblen perseguir somnis, il·lusions i somriures, deixant enrere una realitat amarga.
El dia es desperta gris i jo me'l miro rere les noves finestres de casa. Poso fil a l'agulla i començo un vell somni, ideat en certa manera per el meu somiador particular, i omplert per totes aquelles postals que m'heu anat deixant sobre la taula, a la bústia, a les mans.
I amb aquest nou bloc i acompanyo un nou rentat de cara dels meus somnis. Espero que us agradi i no dubteu en visitar i en participar en el nou projecte que enceto:
Un bloc fet de les postals que he anat col·leccionant al llarg dels anys i on espero i desitjo que es converteixi en un calaix ple de les postals de tots! Postals d'ahir, d'avui i de demà, perquè no caiguin en l'oblit de la pols que les cobreix... Us hi animeu? Sempre que volgueu podeu enviar un correu a: postalsdarreu@gmail.com i ampliarem els posts amb els vostres petits miratges!
29 de juliol 2010
Carretera i manta
Miratges d'uns dies perduts entre els camins de Suïssa, Alemanya, Àustria i Itàlia.
Tres quarts i cinc de sis
És l'hora que marca el rellote.
Me'l miro pensant si és un somni, però la picor als ulls i la olor fumejant al cafè acabat de fer em porten a sentir el tic tac de les seves agulles.
29 de juliol, la vida torna al que hauria de ser la seva quotidianeitat, el dia a dia. Però què voleu que us digui, ja enyoro la llibertat d'aixecar-se i decidir què faràs, sentir la mare (que també està de vacances fins d'aquí ben poc) que trasteja a la cuina o al menjador, com quan érem petits, ajudar al petit - no tan petit - a fer els deures i enfadar-m'hi quan no aplica les normes que repassa, quan no s'hi fixa, quan es despista posa la quarta i segueix "a pinyó fixe" que dèiem abans.
Miro el rellotge de nou i avança implacablement. Alguna cosa em diu que m'aixequi de la cadira, m'acabi el cafè i surti a buscar el tren. Però alguna veu perduda dins meu però amb molta força em demana canvis a crits. Canvis d'actitud, canvis de vida, hi ha tantes coses que ens perdem en el dia a dia... L'engrenatge comença a funcionar, qui sap què passarà demà?
09 de juliol 2010
Detalls de Suïssa
Records d'aquells que ens endurem, que en David no ha pogut "twittejar" i jo m'he quedat amb les ganes de penjar al facebook:
Per cert, restaurants on hem menjat a Zürich i preus (vam quedar ben tips!):
Don Leone (pizzeria), 3 persones (3 pizzes i 3 begudes): 85 chf
N68 (local al centre, hamburgueses i altres, una mica de tot). Érem 4, 4 plats i 4 begudes: 110 chf
- És el país del Gran Hermano. Les càmeres et segueixen allà on vagis i no pensis que pots cometre una infracció no, que segur que rebusquen a les escombraries fins a trobar el teu ADN i enviar-te la multa a casa per haver llençat una escombraria amb una bossa que no toca.
- Parlant de les escombraries, pagues els impostos de forma indirecte. En comptes de la taxa, cada bossa d'escombraries val més (entre 1 i 2 chf), i no et saltis les normes si no vols que et vingui a buscar el gran germà.
- Les autopistes estan constantment en obres... bufff, quin pal!
- Ni somieu anar a Zürich en cotxe. Conduir-hi és un caos a causa dels tranvies (jo no m'hi atreveixo), a més, aparcar-hi és una utopia... Car i difícil. Has d'anar movent el cotxe cada hora o dos hores i només a les afores pots deixar-lo un màxim de 15 hores. Sempre pagant.
- Quan us demanin pagar en euros o en francs (fins i tot en targeta), pagueu en francs si no voleu que us cobrin un canvi amb el qual sortireu desafavorits.
- Prepareu la cartera que per absolutament tot es paga...
- No us passeu mai la velocitat. Càmares per tot arreu, fins i tot als semàfors de les ciutats!
- El menjar és car, encara que adequat als sous d'aquí. I quins sous! I quins cotxes!
Per cert, restaurants on hem menjat a Zürich i preus (vam quedar ben tips!):
Don Leone (pizzeria), 3 persones (3 pizzes i 3 begudes): 85 chf
N68 (local al centre, hamburgueses i altres, una mica de tot). Érem 4, 4 plats i 4 begudes: 110 chf
De vacances... primera etapa: Suïssa
Just abans de marxar surten els primers nervis, prepara la maleta, situa tots els llocs on s'ha de dormir, imprimeix totes les reserves i... sorpresa! Primer error d'aquells que si bé potser no poden ser qualificats de monumentals no es queden curts. La primera nit a Suïssa l'havíem de passar a Lausanne, per després seguir la ruta cap a Montreux i Gruyères, arribant a Zürich on passaríem les quatre següents nits. Bé, doncs diem que la primera nit la vam passar a l'alberg d'Avenches, a uns 70 km de Lausanne i de camí cap a Zürich, és a dir que vam haver de desfer camí. Però vaja, a part d'això, l'allotjament va ser força agradable i econòmic, que ja és el que buscàvem.
Anem a les dades pràctiques:
Entrada a l'aduana Suïssa: s'ha de comprar la Vignette si vols conduir per autopista sense ser multat, 40 chf.
Primera parada: Lausanne. Hem dinat en una àrea de l'autopista i decidim fer els postres a Lausanne. Comencem a notar el patriotisme dels suïssos, les bandaretes no ens abandonaran en tot el viatge. Aparquem relativament al centre i veiem les quatre coses més importants de la ciutat. Finalment, decidim baixar al llac Leman, realment bonic. Llàstima que haguem de marxar ja cap a Avenches i que encara quedin quilòmetres, que si no crec que faríem una bona capbussada.
Primera nit: Avenches. Avenches és un poble petit, com Cànoves, amb restes històriques de la capital de província que va ser en època dels romans: Avenctitum. Dormim a l'alberg, en una habitació amb 4 llits (tot i que som tres) per 111 chf. Una volta pel poble, dutxa, sopar i dormir.
Segon dia, primera parada: Castell Chillon. Obviament i gràcies als meus apreciats errors, hem de desfer camí, però val la pena. El castell és realment fantàstic, ben ambientat, gran i documentat.
Segona parada: Gruyères. Arribem tant morts de gana que decidim anar a menjar directament i no veure la demostració de la fabricació del formatge (si no correríem el perill de ser detinguts per intentar tirar-nos a la piscina del formatge gruyère, ben afamats com estàvem). Després de fer un parell de voltes i haver vist no sé quantes cartes, decidim dinar a la Fleur de Lys, un bon àpat, tot s'ha de dir. Per en Joel mitja quiche de gruyère (que la devora) i un mig bistec de bou amb patates (la qualitat de la carn era impressionant); per en David i per mi: ens partim una bona amanida, demanem una fondue moitié-moitié (mig de gruyère i mig de vacherin), amb patates, pa i un mig plat de carn seca. Boníssim (encara que la carn seca ens va sobrar, al final). Vam quedar això sí, massa tips. El preu del dinar: 120 chf (uns 85 eur).
Seguim a Gruyères, el poble petit ja l'hem vist ben ràpid. Però no ens perdem la cafeteria amb una bona ambientació d'Alien. L'escenògraf era del poble, que diguem. L'anècdota del dia és quan en comptes de llençar-me el sucre al cafè amb llet hi llenço l'espidifren que m'estava apunt de prendre contra el mal de cap que m'assetjava... Bé, ja no sabria dir si és que el medicament suavitzava el gust del cafè suís o bé si l'espetllava del tot!
I finalment... de camí cap a Zürich.
De les nits 2, 3, 4 i 5: Zürich.
Arribem a casa en Pedro al vespre, cansats, i passem allà els tres dies sencers següents. Després de l'última nit, començarem una nova etapa, de Füssen cap a Inssbruck.
Zurich és una ciutat que no està feta pels cotxes, aquesta és la primera impressió que tenim, impressió que ens acompanyarà durant tots els dies. Amb raó és la menys contaminada!!! Veiem el centre històric en un dia.
Al dia següent marxem cap a les cascades del Rin, Rheinfall, espectaculars. Seguim per banyar-nos al Rin mateix, a Schaffausen, abans de les cascades. Han habilitat una mena de piscina feta del mateix riu, sort, perquè la corrent és ben forta i no crec que ningú vulgui acabar a les cascades... I anem vorejant el Rin fins arribar a Setin am Rhein, un poblet mediaval espectacular... Val la pena veure'l i passejar-hi mitja horeta, fer un bon cafè i seguir endavant. Arribem al Bodensee ja cansats, i finalment no entrem a Konstanz; veiem al llac, la foto de rigor i tornem a Zürich.
El tercer a Zürich (cinquè del viatge) dia ja estem cansats de donar voltes o sigui que decidim fer el manta, estalviar en dinar (dinar a casa en Pedro) i anar després a banyar-nos al llac. Que la ciutat en sí ja està mig vista i encara ens queden molts quilòmetres i ciutats per recòrrer.
Anem a les dades pràctiques:
Entrada a l'aduana Suïssa: s'ha de comprar la Vignette si vols conduir per autopista sense ser multat, 40 chf.
Primera parada: Lausanne. Hem dinat en una àrea de l'autopista i decidim fer els postres a Lausanne. Comencem a notar el patriotisme dels suïssos, les bandaretes no ens abandonaran en tot el viatge. Aparquem relativament al centre i veiem les quatre coses més importants de la ciutat. Finalment, decidim baixar al llac Leman, realment bonic. Llàstima que haguem de marxar ja cap a Avenches i que encara quedin quilòmetres, que si no crec que faríem una bona capbussada.
Primera nit: Avenches. Avenches és un poble petit, com Cànoves, amb restes històriques de la capital de província que va ser en època dels romans: Avenctitum. Dormim a l'alberg, en una habitació amb 4 llits (tot i que som tres) per 111 chf. Una volta pel poble, dutxa, sopar i dormir.
Segon dia, primera parada: Castell Chillon. Obviament i gràcies als meus apreciats errors, hem de desfer camí, però val la pena. El castell és realment fantàstic, ben ambientat, gran i documentat.
Segona parada: Gruyères. Arribem tant morts de gana que decidim anar a menjar directament i no veure la demostració de la fabricació del formatge (si no correríem el perill de ser detinguts per intentar tirar-nos a la piscina del formatge gruyère, ben afamats com estàvem). Després de fer un parell de voltes i haver vist no sé quantes cartes, decidim dinar a la Fleur de Lys, un bon àpat, tot s'ha de dir. Per en Joel mitja quiche de gruyère (que la devora) i un mig bistec de bou amb patates (la qualitat de la carn era impressionant); per en David i per mi: ens partim una bona amanida, demanem una fondue moitié-moitié (mig de gruyère i mig de vacherin), amb patates, pa i un mig plat de carn seca. Boníssim (encara que la carn seca ens va sobrar, al final). Vam quedar això sí, massa tips. El preu del dinar: 120 chf (uns 85 eur).
Seguim a Gruyères, el poble petit ja l'hem vist ben ràpid. Però no ens perdem la cafeteria amb una bona ambientació d'Alien. L'escenògraf era del poble, que diguem. L'anècdota del dia és quan en comptes de llençar-me el sucre al cafè amb llet hi llenço l'espidifren que m'estava apunt de prendre contra el mal de cap que m'assetjava... Bé, ja no sabria dir si és que el medicament suavitzava el gust del cafè suís o bé si l'espetllava del tot!
I finalment... de camí cap a Zürich.
De les nits 2, 3, 4 i 5: Zürich.
Arribem a casa en Pedro al vespre, cansats, i passem allà els tres dies sencers següents. Després de l'última nit, començarem una nova etapa, de Füssen cap a Inssbruck.
Zurich és una ciutat que no està feta pels cotxes, aquesta és la primera impressió que tenim, impressió que ens acompanyarà durant tots els dies. Amb raó és la menys contaminada!!! Veiem el centre històric en un dia.
Al dia següent marxem cap a les cascades del Rin, Rheinfall, espectaculars. Seguim per banyar-nos al Rin mateix, a Schaffausen, abans de les cascades. Han habilitat una mena de piscina feta del mateix riu, sort, perquè la corrent és ben forta i no crec que ningú vulgui acabar a les cascades... I anem vorejant el Rin fins arribar a Setin am Rhein, un poblet mediaval espectacular... Val la pena veure'l i passejar-hi mitja horeta, fer un bon cafè i seguir endavant. Arribem al Bodensee ja cansats, i finalment no entrem a Konstanz; veiem al llac, la foto de rigor i tornem a Zürich.
El tercer a Zürich (cinquè del viatge) dia ja estem cansats de donar voltes o sigui que decidim fer el manta, estalviar en dinar (dinar a casa en Pedro) i anar després a banyar-nos al llac. Que la ciutat en sí ja està mig vista i encara ens queden molts quilòmetres i ciutats per recòrrer.
27 de juny 2010
26 de juny 2010
ràbia...
Sento ràbia... ràbia que es desborda sense fre
Importència barrejada amb el sabor amargant de la culpa
Pena i tristesa
Ahir vaig tornar de la feina. Alguna cosa em deia que no tot era el normal. Digues-li sisè sentit o bé culpabilitat que afloreix per deixar el cotxe passar dues nits a un pàrquing de l'estació. I la sorpresa va ser l'esperada. Un vidre més trencat, però aquest cop no és el del cotxe del costat sinó que és el meu seient el que està inundat per vidres esbocinats.
Tots els papers per terra i un buit allà on la música donava vida a hores de conducció.
Tres quarts d'hora a la nova comissiaria de Cardedeu, amb agents amables i enfeinats entre els delictes (petits i grans) que atormenten la ciutat. Quantes persones com jo deuen anar-hi a la setmana? Passa a tota la ciutat, em diu amablement.
I ara queden els vidres al terra. El cotxe a dins del jardí, esperant que me l'endugui. L'assegurança, freda inamovible i impassible, es queda amb el que un dia es va escriure al contracte... no és radiocassette de sèrie i no queda cobert. Adéu a la música, hola a la ràbia, impotència, culpa, pena i tristesa.
El vidre nou haurà d'esperar-se al dilluns. Per sort queda amabilitat en aquest món, i el noi del taller em treu algun somriure.
Importència barrejada amb el sabor amargant de la culpa
Pena i tristesa
Ahir vaig tornar de la feina. Alguna cosa em deia que no tot era el normal. Digues-li sisè sentit o bé culpabilitat que afloreix per deixar el cotxe passar dues nits a un pàrquing de l'estació. I la sorpresa va ser l'esperada. Un vidre més trencat, però aquest cop no és el del cotxe del costat sinó que és el meu seient el que està inundat per vidres esbocinats.
Tots els papers per terra i un buit allà on la música donava vida a hores de conducció.
Tres quarts d'hora a la nova comissiaria de Cardedeu, amb agents amables i enfeinats entre els delictes (petits i grans) que atormenten la ciutat. Quantes persones com jo deuen anar-hi a la setmana? Passa a tota la ciutat, em diu amablement.
I ara queden els vidres al terra. El cotxe a dins del jardí, esperant que me l'endugui. L'assegurança, freda inamovible i impassible, es queda amb el que un dia es va escriure al contracte... no és radiocassette de sèrie i no queda cobert. Adéu a la música, hola a la ràbia, impotència, culpa, pena i tristesa.
El vidre nou haurà d'esperar-se al dilluns. Per sort queda amabilitat en aquest món, i el noi del taller em treu algun somriure.
18 de juny 2010
cuc...
em mires curios, qui ets? que hi fas a casa? a casa? em preguntes tu... aquesta es casa meva...
17 de juny 2010
posa a treballar els teus somnis...
Somiar era el que millor sabia fer de petita. Potser per què em refugiava de la realitat o per què als meus somnis podia decidir qui era i què feia, construir noves realitats on viure i anar alternant el món de fantasia de parlar amb els gats amb el món de realitat de témer el monstre que sortís de la cantonada, passades les vies del costat de casa.
I les altres coses també les solia fer bé. Potser aquesta era la meva manera de sentir-me estimada i important, de sentir-me algú en els meus petits móns.
Ara han passat els anys i a vegades he oblidat el que eren els meus somnis. I no parlo de somnis-projectes o d'aquell ideal perdut que quasi tothom té i mai ha arribat a materialitzar. Parlo de somnis en plural, parlo de somiar, somiar coses noves i fer-les realitat, amb la imaginació i amb les mans, amb la mateixa empemta que tiro endavant la feina, amb la mateixa empemta que utilitzava al ser l'alumna brillant.
"posa a treballar els teus somnis" és l'eslogan del dia de l'emprenedor i del conjunt d'actes que van començar ahir i acaba avui al Palau Firal. Ahir, acompanyada de la meva ombra i la timidesa naixent, hi vaig anar. Vaig redescobrir-me a mi mateixa, vaig percebre el món de possibilitats que creixen on les busques (si les busques).
I ara més que mai necessito recuperar aquella part de quan era petita i creia que tot era possible. Necessito lluitar per quelcom que m'agradi, quelcom en el que creure, quelcom que pugui començar construir i esdevingui, perquè no, una petita o gran realitat.
Necessito donar via lliure a aquella creativitat i il·lusió que mouen muntanyes... I moure muntanyes.
I les altres coses també les solia fer bé. Potser aquesta era la meva manera de sentir-me estimada i important, de sentir-me algú en els meus petits móns.
Ara han passat els anys i a vegades he oblidat el que eren els meus somnis. I no parlo de somnis-projectes o d'aquell ideal perdut que quasi tothom té i mai ha arribat a materialitzar. Parlo de somnis en plural, parlo de somiar, somiar coses noves i fer-les realitat, amb la imaginació i amb les mans, amb la mateixa empemta que tiro endavant la feina, amb la mateixa empemta que utilitzava al ser l'alumna brillant.
"posa a treballar els teus somnis" és l'eslogan del dia de l'emprenedor i del conjunt d'actes que van començar ahir i acaba avui al Palau Firal. Ahir, acompanyada de la meva ombra i la timidesa naixent, hi vaig anar. Vaig redescobrir-me a mi mateixa, vaig percebre el món de possibilitats que creixen on les busques (si les busques).
I ara més que mai necessito recuperar aquella part de quan era petita i creia que tot era possible. Necessito lluitar per quelcom que m'agradi, quelcom en el que creure, quelcom que pugui començar construir i esdevingui, perquè no, una petita o gran realitat.
Necessito donar via lliure a aquella creativitat i il·lusió que mouen muntanyes... I moure muntanyes.
16 de juny 2010
restes de pluja
m'agradaria captar com els arbres expulsen les gotes d'aigua, que cauen al terra on trobaran una nova vida... jo m'ho miro des de la finestra, el sol s'ho mira des d'una clariana. somriem
15 de juny 2010
matrícula 1622
conduïa de camí a casa quan vaig trobar-me rere aquell quatre-x-quatre que girava cap al poble del costat. Matrícula 1622, el teu dia i el meu.
petits detalls que se'm creuen en el dia a dia i em porten el teu record, agradable, nostalgic, dolorós i bonic al mateix temps...
encara desitjo que vegis el cami que cada dia he de recorrer, les passes de gegant que he de fer per no ensopegar, el somriure dibuixant-se als meus llavis a l'imaginar-te orgullos de mi.
i avui, a la vigilia del teu dia, t'envio els meus somnis...
petits detalls que se'm creuen en el dia a dia i em porten el teu record, agradable, nostalgic, dolorós i bonic al mateix temps...
encara desitjo que vegis el cami que cada dia he de recorrer, les passes de gegant que he de fer per no ensopegar, el somriure dibuixant-se als meus llavis a l'imaginar-te orgullos de mi.
i avui, a la vigilia del teu dia, t'envio els meus somnis...
matrícula 1622
conduïa de camí a casa quan vaig trobar-me rere aquell quatre-x-quatre que girava cap al poble del costat. Matrícula 1622, el teu dia i el meu.
petits detalls que se'm creuen en el dia a dia i em porten el teu record, agradable, nostalgic, dolorós i bonic al mateix temps...
encara desitjo que vegis el cami que cada dia he de recorrer, les passes de gegant que he de fer per no ensopegar, el somriure dibuixant-se als meus llavis a l'imaginar-te orgullos de mi.
i avui, a la vigilia del teu dia, t'envio els meus somnis...
petits detalls que se'm creuen en el dia a dia i em porten el teu record, agradable, nostalgic, dolorós i bonic al mateix temps...
encara desitjo que vegis el cami que cada dia he de recorrer, les passes de gegant que he de fer per no ensopegar, el somriure dibuixant-se als meus llavis a l'imaginar-te orgullos de mi.
i avui, a la vigilia del teu dia, t'envio els meus somnis...
09 de juny 2010
20 de maig 2010
aprendre i seguir aprenent ... no deixar mai de caminar!
Realment, poc a poc vaig caminant. I avui és un d'aquells dies en que començo a somiar, i a construir castells i a creure que tot és possible.
Nous projectes que es dibuixen a l'horitzó? Potser, segur!
I buscant buscant, he trobat un petit tresor, com diu l'autor... "Yo quería hacer una canción para enseñarle a mi hija las cosas más importantes de la vida y terminé haciendo una canción con todo lo que aprendí y sigo aprendiendo de ella cada día."
Nous projectes que es dibuixen a l'horitzó? Potser, segur!
I buscant buscant, he trobat un petit tresor, com diu l'autor... "Yo quería hacer una canción para enseñarle a mi hija las cosas más importantes de la vida y terminé haciendo una canción con todo lo que aprendí y sigo aprendiendo de ella cada día."
04 de maig 2010
Pluja i boira
De sobte la pluja torna a ser present dia rera dia. Es barreja amb la boira que envaeix els carrers del poble i una llum tènue de fanals taronjosos banyen els bassals del jardí. La fred s'escola entre els arbres, provinent de la neu intrusa que cubreix el Montseny en un mes de maig curiós.
La crisis persisteix, econòmica i personal. M'endinso en remolins de feina i feina, laboral, estudiantil, casolana, social,... I si no fos pel calendari que marca els dies passar, diria que encara estem a ple hivern... i que les manetes del rellotge s'han congelat. Però el tic-tac esgotador em recorda la voràgine del dia a dia.
Un somriure cau. El recullo i el llanço al món. Potser algú me'l retorni.
Esperançada, resisteixo en el combat de la vida. D'aquí poc, el boxejador deixarà els guants i restringirà els seus propis espectacles.
La crisis persisteix, econòmica i personal. M'endinso en remolins de feina i feina, laboral, estudiantil, casolana, social,... I si no fos pel calendari que marca els dies passar, diria que encara estem a ple hivern... i que les manetes del rellotge s'han congelat. Però el tic-tac esgotador em recorda la voràgine del dia a dia.
Un somriure cau. El recullo i el llanço al món. Potser algú me'l retorni.
Esperançada, resisteixo en el combat de la vida. D'aquí poc, el boxejador deixarà els guants i restringirà els seus propis espectacles.
30 d’abril 2010
mil imatges voleiant en el meu cel
fa dies que semblo desapareguda, inmersa en la voragine del dia a dia que absorveix els petits moments que et dedicava.
entristida, temo que la teva perdua sigui irrecuperable, i robo els minuts del trajecte en ferrocarril per impregnar el meu silenci de paraules d'amor...
no m'he oblidat de tu, per mes que faci mesos que no et parli, com tampoc m'he oblidat de mi. Senzillament busco, busco sense trobar. Mils d'imatges voleien pel meu cel, la lluna gran, rodona i taronja de la nit passada, tenue com el blanc moribund, dolç i enigmatic del seu rostre matiner... el boxejador que cau a terra, la rentadora i l'inici de centrifugacio, el mati que desperta quan trenco el vent amb el crit d'un motor ences...
mils d'imatges i una nena que segueix perduda en els seus somnis, sense saber quin cami ha d'agafar.
08 de març 2010
22 de febrer 2010
18 de febrer 2010
09 de febrer 2010
a qui no li sona?
fugir de la dutxa o de la banyera i el coneixemt de pares, mares o avis... sabien tot els trucos!
07 de febrer 2010
31 de gener 2010
I tu, què vols ser de gran?
I tu? Quin futur t’imagines? Què t’agradaria estar fent d’aquí 10 anys?
Doncs... doncs, havia pensat en... Bé, de fet, m’agrada el que faig ara, viure on visc i la feina; aprenc coses noves, és interessant, té les seves parts positives i negatives, com tot.
Però no li havia preguntat si li agradava el que feia, si no què es el que volia fer. Si pogués dibuixar la seva vida d’aquí deu anys, què hi hauria? On seria? Què faria?
De sobte, les paraules que ressonaven pel seu propi eco li sonaren buides; només eren un grapat de vocals i consonants, amb forma però sense cap mena de sentit.
Però si fos per tu, podries fer qualsevol cosa i de ben segur que aconseguiries entusiasmar-te i trobaries qualsevol motiu perquè t’agradés. Però no és això el que et preguntava aquella tarda.
I sentia el mateix pànic - no, pànic potser no era la paraula encertada - era aquella mateixa sensació que tantes persones senten davant d’un full en blanc, un full que no saben com omplir. De sobte, no sabia com volia omplir la seva vida. Coneixia l’escenari, el rostre dels seus protagonistes principals els tenia tatuats a l’ànima, sabia com volia que anés part de la trama, si bé encara no havia escrit el guió. Però li faltava un element important, que potser per l’instint de supervivència mai s’havia arribat a plantejar, sempre s’havia guiat per la necessitat material i imperant de sobreviure i havia buscat aquells ports on fer parada, sense buscar quin era el seu destí. Havia imaginat destins en móns que ara li resultaven llunyans, que ja no eren ports on volia parar... Però i ara? Ja feia molt de temps que havia abandonat els somnis infantils.
I aquella pregunta que fan tots els mestres, tots els pares: i tu, què vols ser de gran? Apareixia de nou davant seu, picant a la porta insistentment. Però no sabia què dir. Per primer cop en molt de temps s’havia quedat sense paraules. Si fos lliure de decidir, si pugués aconseguir el que vulgués, què voldria ser? Torna a somiar, es deia. Però la monotonia es menja els somnis. Elimina la monotonia. Però l’estrés amaga el temps sota les pedres. Tanca’l amb pany i clau. Però...Però què? Oblida les excuses i mira’t al mirall.
Què vols ser de gran?
Silenci.
Potser encara no és el moment.
Doncs... doncs, havia pensat en... Bé, de fet, m’agrada el que faig ara, viure on visc i la feina; aprenc coses noves, és interessant, té les seves parts positives i negatives, com tot.
Però no li havia preguntat si li agradava el que feia, si no què es el que volia fer. Si pogués dibuixar la seva vida d’aquí deu anys, què hi hauria? On seria? Què faria?
De sobte, les paraules que ressonaven pel seu propi eco li sonaren buides; només eren un grapat de vocals i consonants, amb forma però sense cap mena de sentit.
Però si fos per tu, podries fer qualsevol cosa i de ben segur que aconseguiries entusiasmar-te i trobaries qualsevol motiu perquè t’agradés. Però no és això el que et preguntava aquella tarda.
I sentia el mateix pànic - no, pànic potser no era la paraula encertada - era aquella mateixa sensació que tantes persones senten davant d’un full en blanc, un full que no saben com omplir. De sobte, no sabia com volia omplir la seva vida. Coneixia l’escenari, el rostre dels seus protagonistes principals els tenia tatuats a l’ànima, sabia com volia que anés part de la trama, si bé encara no havia escrit el guió. Però li faltava un element important, que potser per l’instint de supervivència mai s’havia arribat a plantejar, sempre s’havia guiat per la necessitat material i imperant de sobreviure i havia buscat aquells ports on fer parada, sense buscar quin era el seu destí. Havia imaginat destins en móns que ara li resultaven llunyans, que ja no eren ports on volia parar... Però i ara? Ja feia molt de temps que havia abandonat els somnis infantils.
I aquella pregunta que fan tots els mestres, tots els pares: i tu, què vols ser de gran? Apareixia de nou davant seu, picant a la porta insistentment. Però no sabia què dir. Per primer cop en molt de temps s’havia quedat sense paraules. Si fos lliure de decidir, si pugués aconseguir el que vulgués, què voldria ser? Torna a somiar, es deia. Però la monotonia es menja els somnis. Elimina la monotonia. Però l’estrés amaga el temps sota les pedres. Tanca’l amb pany i clau. Però...Però què? Oblida les excuses i mira’t al mirall.
Què vols ser de gran?
Silenci.
Potser encara no és el moment.
26 de gener 2010
Estones robades
Hi ha dies en què necessites organitzar la meva vida. Posar-hi ordre.
Hi ha dies en què llençaries tots els guions escrits i els cremaries, deixant que les cendres voleiessin pels cels preconcebuts.
Hi ha dies en què les bones intencions empetiteixen davant dels esdeveniments i és només quan arriba la nit que penses: posa-hi un punt i final. El dia s'acaba, la nit és només teva.
Hi ha dies en què escoltes una cançò a la ràdio i et comença a captivar. La tornes a escoltar i la melodia t'abraça tendrament. De sobte les paraules t'arriben i t'enamoren, sense saber ben bé per què.
Hi ha dies en què perquè sí et poses a plorar o a riure histèricament o a escoltar-te de lluny com si el que dius res tingués a veure amb tu mateixa.
Hi ha dies en què la felicitat et sembla un conte de fades i altres en què creus viure en el millor conte mai imaginat.
Hi ha dies en què no saps perquè fas el que fas i d'altres en què defensaries a capa i espasa els teus fets.
Hi ha dies en què senzillament et deixes portar, les hores passen i la música se t'endu a altres móns. Música...
Por la mar chica del puerto, de Mayte Martin. Realment marevellosa, tant lletra com música...
Hi ha dies en què llençaries tots els guions escrits i els cremaries, deixant que les cendres voleiessin pels cels preconcebuts.
Hi ha dies en què les bones intencions empetiteixen davant dels esdeveniments i és només quan arriba la nit que penses: posa-hi un punt i final. El dia s'acaba, la nit és només teva.
Hi ha dies en què escoltes una cançò a la ràdio i et comença a captivar. La tornes a escoltar i la melodia t'abraça tendrament. De sobte les paraules t'arriben i t'enamoren, sense saber ben bé per què.
Hi ha dies en què perquè sí et poses a plorar o a riure histèricament o a escoltar-te de lluny com si el que dius res tingués a veure amb tu mateixa.
Hi ha dies en què la felicitat et sembla un conte de fades i altres en què creus viure en el millor conte mai imaginat.
Hi ha dies en què no saps perquè fas el que fas i d'altres en què defensaries a capa i espasa els teus fets.
Hi ha dies en què senzillament et deixes portar, les hores passen i la música se t'endu a altres móns. Música...
Por la mar chica del puerto, de Mayte Martin. Realment marevellosa, tant lletra com música...
Por la mar chica del puerto andan buscando los buzos la llave de mis recuerdos. Se le ha borrado a la arena la huella del pie descalzo, pero le queda la pena que eso no puede borrarlo. Por la mar chica del puerto el agua que era antes clara se está cansando de serlo, a la sombra de una barca me quiero tumbar un día y echarme todo a la espalda y soñar con la alegría.
Por la mar chica del puerto andan buscando los buzos la llave de mis recuerdos. Se le ha borrado a la arena la huella del pie descalzo, pero le queda la pena que eso no puede borrarlo.
Por la mar chica del puerto el agua se queda triste por mi naufragio por dentro.
14 de gener 2010
records de quan erem menuts
...i no tant petits! qui no ha desitjat mai una bona nevada que et deixi a casa? Absolutament genial!!!
11 de gener 2010
un somriure per comensar el dia...
...per aquelles nevades que van caure dissabte i avui ja no hi son.
08 de gener 2010
07 de gener 2010
un cos inert
Alguna cosa la va empényer a mirar per la finestra. La nit es menjava la pluja que queia, els arbres despullats es confonien amb les ombres, ja podia sentir la fred glaçar el paisatge. Rere una corva veié unes llums i unes persones de jaquetes llampants dretes, un cotxe amb sirenes i a terra, entre les vies, un cos inert, tapat per una manta que foragitava les mirades dels curiosos i que semblava voler donar-li l'última escalfor.
Va tancar els ulls i una llàgrima rodolà pel seu rostre.
Semblava que tornava a sentir la veu freda del conductor que anunciava letalment "retrasos de entre 20 y 30 minutos debido a un arroyamiento, los trenes circularán por una única vía". Tothom trucava a casa seva per avisar del retard, però ningú semblava comprendre què havia succeït. Un "arroyamiento", un cos jeia inert, sense vida, entre les vies del tren, en una nit freda, en els dies en què les famílies passejaven pels carrers engalanats de Nadal. Algú, una persona, havia decidit posar fi a la seva vida davant de les llums cegadores d'un tren, després d'un revolt solitari en un indret amagat, entre dues estacions que potser van arribar a significar alguna cosa per ella.
I va sentir una tristesa exasperant. Qui s'amagava rera aquella tristesa, rera aquella buidor que l'havia conduït fins allà? Quina era la seva història? Per què?
Va arribar a casa i va abraçar la seva felicitat. El seu gran tresor l'esperava amb el sopar fet i el millor dels somriures. Ella se'l mirava recordant la llàgrima que havia rodolat per la seva galta, sentint-se afortunada per tot allò del que gaudia cada dia. Petites dosis de felicitat.
Va tancar els ulls i una llàgrima rodolà pel seu rostre.
Semblava que tornava a sentir la veu freda del conductor que anunciava letalment "retrasos de entre 20 y 30 minutos debido a un arroyamiento, los trenes circularán por una única vía". Tothom trucava a casa seva per avisar del retard, però ningú semblava comprendre què havia succeït. Un "arroyamiento", un cos jeia inert, sense vida, entre les vies del tren, en una nit freda, en els dies en què les famílies passejaven pels carrers engalanats de Nadal. Algú, una persona, havia decidit posar fi a la seva vida davant de les llums cegadores d'un tren, després d'un revolt solitari en un indret amagat, entre dues estacions que potser van arribar a significar alguna cosa per ella.
I va sentir una tristesa exasperant. Qui s'amagava rera aquella tristesa, rera aquella buidor que l'havia conduït fins allà? Quina era la seva història? Per què?
Va arribar a casa i va abraçar la seva felicitat. El seu gran tresor l'esperava amb el sopar fet i el millor dels somriures. Ella se'l mirava recordant la llàgrima que havia rodolat per la seva galta, sentint-se afortunada per tot allò del que gaudia cada dia. Petites dosis de felicitat.
06 de gener 2010
Primer dia de l'any
Són les deu del matí i surto amb els ulls mig clucs. El fort vent i les paraules del bosc em desperten, el meu acompanyant borda corrents feliç pel bell mig dels camps. Respiro i deixo que el sol m'acaroni el rostre... Sembla que el mateix dia em vulgui desitjar el millor any nou possible.
... si raó no li'n falta!
If hard work were such a wonderful thing, surely the rich would have kept it all to themselves.
Lane Kirkland
Lane Kirkland
04 de gener 2010
Converses interiors
Es va girar cap a ell i li va dir: saps què, n'estic ben farta. M'estic cremant i la veritat, no crec que tot això s'ho valgui. I menys quan arriba final de mes i et trobes amb el que et trobes, una nòmina més aviat fluixa, un rebut d'hipoteca i els números que tornen a tremolar preparant-se per anar al circ. Quin sentit té? Hi ha hagut molts pocs dies que hagi marxat a la meva hora, fins i tot he treballat des del tren i tot per què? Per veure créixer una sensació frustrant de no avançar, d'ensopegar amb una pedra i ni tenir temps de pensar les coses, planejar-les, preparar-les, explicar-les. Sí, sí, són els temps que corren, ni cal que ho diguis. Però els temps fa masses mesos que giren descontrolats, sense parar i els efectes del vertigen embriagador inicial ja es comencen a sentir, deixant una ressaca inaguantable. Va marxar deixant-li la porta clavada als nassos, va arribar a casa i es va posar a córrer, a cantar i a saltar amb un gos de lloguer. Les gotes del plugim, la fred que colpejava el seu rostre, l'olor a terra mullada la tornaven a fer sentir viva, com aquells dies de calma que ja enyorava.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)