Una bona tarda un bon amic li va dir: "somos los parientes pobres, nos quieren igual pero somos así, la situación es la que es y dicen que nada se puede hacer, nos hablan, nos animan, pero no pueden ni quieren cambiar nuestra situación, es el orden social establecido y así no hay quién lo desestablezca". Era el dia dels jocs dels absurds. Cada segon i cada paraula l'anava tornant més esperpèntic i semblava impossible que les bestieses dites i fetes per alguns fossin encara més absurdes. Excepte aquella gran veritat, la dels parents pobres. I de sobte tot començava a dibuixar-se davant seu, tot cobrava una forma única amb diferents tonalitats de colors que formaven les imatges d'una pel·lícula antiga, que li recordava somnis passats i les facetes dels protagonistes que ja havia oblidat. Es veia davant del taulell d'escacs, amb ànims per crear una bona jugada que deixés fora de joc als que establien el seu petit ordre mundial. Volia posar fi a aquell joc dels ...