Passa al contingut principal

un cos inert

Alguna cosa la va empényer a mirar per la finestra. La nit es menjava la pluja que queia, els arbres despullats es confonien amb les ombres, ja podia sentir la fred glaçar el paisatge. Rere una corva veié unes llums i unes persones de jaquetes llampants dretes, un cotxe amb sirenes i a terra, entre les vies, un cos inert, tapat per una manta que foragitava les mirades dels curiosos i que semblava voler donar-li l'última escalfor.
Va tancar els ulls i una llàgrima rodolà pel seu rostre.
Semblava que tornava a sentir la veu freda del conductor que anunciava letalment "retrasos de entre 20 y 30 minutos debido a un arroyamiento, los trenes circularán por una única vía". Tothom trucava a casa seva per avisar del retard, però ningú semblava comprendre què havia succeït. Un "arroyamiento", un cos jeia inert, sense vida, entre les vies del tren, en una nit freda, en els dies en què les famílies passejaven pels carrers engalanats de Nadal. Algú, una persona, havia decidit posar fi a la seva vida davant de les llums cegadores d'un tren, després d'un revolt solitari en un indret amagat, entre dues estacions que potser van arribar a significar alguna cosa per ella.
I va sentir una tristesa exasperant. Qui s'amagava rera aquella tristesa, rera aquella buidor que l'havia conduït fins allà? Quina era la seva història? Per què?

Va arribar a casa i va abraçar la seva felicitat. El seu gran tresor l'esperava amb el sopar fet i el millor dels somriures. Ella se'l mirava recordant la llàgrima que havia rodolat per la seva galta, sentint-se afortunada per tot allò del que gaudia cada dia. Petites dosis de felicitat.


Comentaris

Joana ha dit…
Petites dosis que a vegades no veiem o no ens adonem que tenim a prop!
Bon Any Carme!!!!
Tuko ha dit…
He trobat el teu blog per atzar, només dir-te que el teu relat m'ha agradat.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat