entre somnis i realitats

Per fi... tranquil·litat sentint el foc crepitar, les busques del rellotge avançar i el silenci córrer entre els millors moments. La casa neta, els exàmens acabats, la terra de fora humida i el vent glaçat que baixa del Montseny nevat. Petits elements que es conjuguen formant, per fi, una tarda perfecta.

Com un vell amic que torna a casa, que ja coneixes d’abans, del que ja n’has sentit el seu dolor i has compartit el teu. Un dia estrany, curiós. D’aquells que comença amb una eufòria matutina, aquella que arriba per la idea que comences a descobrir allò que tant buscaves, anhelaves i necessitaves. Segueix amb un esmorzar inesperat que també sembla que et porta bones notícies i després, un cap sense rostre et recorda aquella veu amistosa que et parlava i que sempre t’ha acompanyat, a l’ombra, al capdavant, sense fer soroll o guiant la teva pròpia comparsa. Un dia curiós, es podria dir que bo, però contrasta amb el regust de tristesa de poeta que t’inunda des de la més íntima part del teu ser.

El tren es bellugava sense deixar-me descansar. Parades que s'allarguen en el camí, minuts que no passen i s'alenteixen. No puc respirar, no puc dormir, la congestió tant potser una metàfora com una realitat del meu dia. Finalment decideixo intentar evadir-me en paraules alienes, d'aquelles que en un passat semblava que et volien començar a guiar però que vas abandonar. I al finalitzar el programa n'escoltes un altre que parla de la vida i dels talents, dels talents ocults. I algú que no coneixes compara la vida i el talent amb una partida de pòquer. El primer que et passa pel cap és la vanalitat de comparar la vida amb el pòquer... però després, escoltes atentament, intrigada, i penses en el que et volen arribar a dir aquelles paraules. La vida et dóna certes cartes, cartes que et són repartides a l'atzar i que poden ser bones, dolents, millors o pitjors: la societat en què t'ha tocat viure, la família que t'envolta, la genètica heredada, etc. Com al ...