Per fi...
tranquil·litat sentint el foc crepitar, les busques del rellotge avançar i el silenci córrer entre els millors moments.
La casa neta, els exàmens acabats, la terra de fora humida i el vent glaçat que baixa del Montseny nevat. Petits elements que es conjuguen formant, per fi, una tarda perfecta.
30 de gener 2011
21 de gener 2011
com un vell amic que torna a casa
Com un vell amic que torna a casa, que ja coneixes d’abans, del que ja n’has sentit el seu dolor i has compartit el teu. Un dia estrany, curiós. D’aquells que comença amb una eufòria matutina, aquella que arriba per la idea que comences a descobrir allò que tant buscaves, anhelaves i necessitaves. Segueix amb un esmorzar inesperat que també sembla que et porta bones notícies i després, un cap sense rostre et recorda aquella veu amistosa que et parlava i que sempre t’ha acompanyat, a l’ombra, al capdavant, sense fer soroll o guiant la teva pròpia comparsa.
Un dia curiós, es podria dir que bo, però contrasta amb el regust de tristesa de poeta que t’inunda des de la més íntima part del teu ser.
13 de gener 2011
El pòquer i el talent
El tren es bellugava sense deixar-me descansar. Parades que s'allarguen en el camí, minuts que no passen i s'alenteixen. No puc respirar, no puc dormir, la congestió tant potser una metàfora com una realitat del meu dia.
Finalment decideixo intentar evadir-me en paraules alienes, d'aquelles que en un passat semblava que et volien començar a guiar però que vas abandonar. I al finalitzar el programa n'escoltes un altre que parla de la vida i dels talents, dels talents ocults.
I algú que no coneixes compara la vida i el talent amb una partida de pòquer. El primer que et passa pel cap és la vanalitat de comparar la vida amb el pòquer... però després, escoltes atentament, intrigada, i penses en el que et volen arribar a dir aquelles paraules.
La vida et dóna certes cartes, cartes que et són repartides a l'atzar i que poden ser bones, dolents, millors o pitjors: la societat en què t'ha tocat viure, la família que t'envolta, la genètica heredada, etc. Com al pòquer, si tens bones cartes, et sents afavorit però qui guanya no té perquè ser qui té millors cartes... Qui guanya és qui sap jugar millor, qui ha desenvolupat el seu talent per sortir-se'n a la vida. Així doncs, ensenyar a jugar a tothom amb les cartes que es tenen, aquesta és la vertadera educació del talent.
I jo no sé jugar gaire al pòquer, però la comparació em captiva i realment aposto per aquesta educació.
Finalment decideixo intentar evadir-me en paraules alienes, d'aquelles que en un passat semblava que et volien començar a guiar però que vas abandonar. I al finalitzar el programa n'escoltes un altre que parla de la vida i dels talents, dels talents ocults.
I algú que no coneixes compara la vida i el talent amb una partida de pòquer. El primer que et passa pel cap és la vanalitat de comparar la vida amb el pòquer... però després, escoltes atentament, intrigada, i penses en el que et volen arribar a dir aquelles paraules.
La vida et dóna certes cartes, cartes que et són repartides a l'atzar i que poden ser bones, dolents, millors o pitjors: la societat en què t'ha tocat viure, la família que t'envolta, la genètica heredada, etc. Com al pòquer, si tens bones cartes, et sents afavorit però qui guanya no té perquè ser qui té millors cartes... Qui guanya és qui sap jugar millor, qui ha desenvolupat el seu talent per sortir-se'n a la vida. Així doncs, ensenyar a jugar a tothom amb les cartes que es tenen, aquesta és la vertadera educació del talent.
I jo no sé jugar gaire al pòquer, però la comparació em captiva i realment aposto per aquesta educació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)