entre somnis i realitats

Torno a agafar el cotxe i condueixo en direcció a rehabilitació, ja he deixat en Bernat amb la seva àvia, quan de sobte sona una cançó que acompanya el matí,  la pluja que cau amb parsimònia i el meu estat emocional. Fields of gold de Sting http://youtu.be/KLVq0IAzh1A Per un moment aquesta matinada m'he sentit mala mare... i al veure escrit aquest pensament ho veig com una exageració però així són certes emocions,  irracionals i exagerades. Fa dies que el petit ós es desperta sovint a les nits, de fet sembla que s' hagi fet amic de les febrades puntuals i els mocs i no les deixa anar. Com a causa o efecte o senzillament com a un element més de la suma s'ha hagut de separar de nosaltres i passar el dia a l'escola bressol o quan la febre no li permet amb la iaia. I de la combinació de tots els elements en resulta nits intranquil·les i de dormir poc. Però avui no s'ha queixat i jo m'aferrava a la idea d'aprofitar fins l'últim minut de son que el petit e...

Quan em vaig quedar embarassada i ja a finals de l'embaràs vaig decidir reactivar aquest bloc. Molts pensaven (i deien) que era molt agosarada i que potser no podria amb tot. I és ben cert, tenien tota la raó. Els últims cinc mesos he viscut en una bombolla fent un curset de maternitat exprés i amb les pràctiques reals de forma simultània. I ara m'han deixat anar per retornar a la vida que tenia abans de néixer en Bernat... Amb el que el temps s' escola entre els meus dits i tot allò que voldria fer es queda en un futur condicional incert. I vés a saber si aquest bloc de petites històries personals romandrà actiu gaire temps més,  però aquest -ia segueix existint i la voluntat hi és... O sigui que per ara aquí seguim. I avui retorno per deixar-vos amb una imatge d'un petit kit de supervivència de la mare treballadora que vol continuar uns mesos més amb l'alletament del seu fill tot i les h...

Dilluns dos de setembre del 2013. Comença de nou el setembre, la feina desbordant, l'estiu s'escola en les últimes tardes de tranquil·litat. Arribo a casa, cansada encara de l'activitat del cap de setmana i desbordada d'emocions. El nostre petit, encara sense nom, creix. Són ja quatre mesos i escaig i sembla que fos ahir que vèiem aquell resultat positiu en un tros de plàstic. Arribes a casa i em portes una petita-gran sorpresa. Una orquídia lila que desprèn vida, amor, esperança, il·lusió i tot un món de possibilitats. El primer cop que em fas un regal així, per què sí, unes flors delicades per uns moments especials. T'abraço i et miro emocionada. Tot es diu en una sola mirada. Dijous setze de gener del 2014. Quatre mesos i escaig després les flors que la nostra estimada orquídia sembla que comencen a caure. Quatre mesos engalanant el menjador amb la seva bellesa, quatre mesos acompanyant el creixement d'en Bernat. I ara, quan sembla que ja queda poc ...

Molts ja coneixeu la meva passió per la fotografia, però generalment he estat jo la que s'ha amagat darrera la càmera, essent poques vegades l'element central que l'objectiu i el fotògraf ha de capturar. Però el tenir en Bernat dins meu i l'haver fet ja varis reportatges de dones embarassades em van fer desitjar guardar també un petit record de tot aquest moment. L'Àlex i l'Ana van ser els fotògrafs que han fet possible aquests moments i tot just ara començo a veure. Els tres hem participat en les idees de fotografies, el muntatge i finalment jo me n'encarrego de la selecció i el revelat digital de les fotografies que vam fer el dia 22 de desembre del 2013. L'elecció del nom Una de les idees que em van venir de veure altres fotografies sobre embaràs i dones embarassades per internet era capturar l'elecció del nom d'en Bernat en una imatge. Finalment, després de 51 fotografies fetes, unes 15 editades, he acabat fent aquesta elecció de 7 ima...

"Un raig de llum" per Carme Fortià 20/05/2013 Tossa de Mar ( Ruta blava de Passejant amb femfotos ) Navegava en un mar infinit de tristor i pena, desbordada pel que sentia, atònita pel que no es creia que estava passant de veritat al seu voltant. Un rostre neutre que no expressava emocions, la fredor del qual semblava que pogués arribar a trencar qualsevol esperança de que les coses podrien arreglar-se i seguir com sempre.  I ella no ho entenia. No entenia què ni com havia passat. No entenia com aquell sisè sentit li estava dient que hi havia quelcom amagat en les paraules innocents de qui parla sense adonar-se'n que està parlant més del compte, desvetllant secrets que fa molt de temps havia decidit enterrar. I ella sentia què li esperava si seguia estirant d'aquella intuïció, coneixia la resposta a la pregunta que es formulava al seu interior, i no volia, no volia fer-la una realitat, però finalment, la falsa il·lusió de que tot podien ser només imaginacion...

Comença a despertar-se el dissabte al matí, sento la pluja com cau melòdicament i em dóna el bon dia. Al costat hi ha la presència de qui ha abandonat el llit massa d'hora, i jo ronsejor al llit, intentant esgotar els últims minuts de son. Tanco els ulls, em giro, miro l'hora i continuo somiant, pensant en el dia que m'espera. Finalment em llevo. Dóno el bon dia a l'agradable solitud que m'envolta. Recordo les cançons que ahir a la nit m'envoltaven i començo a carregar totes les bateries. La càmera, el portàtil, el cafè, l'esmorzar, la bona música i una dosis d'escriptura. - Fa dies que no et venia a veure, oi? - Molts, però en la teva absència hi eres... et notava, et sentia. - No m'has enyorat? - Saps que sí i que no a la vegada. No em venies a veure, però no t'amagaves de mí. Estaves amb la família, envoltada de móns nous i cares noves, i sempre retornaves, d'una manera o altra. - Aquests dies em sento especial. - T'hi sents perquè...

Et perds en la foscor que la travessa i et trobes espiant la intimitat dels qui s'amaguen de la llum del sol. Obertes, tancades, velles, noves i fins i tot bessones. Plenes de vida i que et roben l'alè, plenes de tristesa i que et roben l'alegria... Finestres d'una vida desconeguda i d'un viatge fortuït als somnis d'altres...

Paraules que omplen el xiuxiueig de la gran ciutat. Com cada capvespre, s'amaguen de les mirades curioses i ofeguen els crits de passió rere suspirs apagats imperceptibles. Seuen envoltats d'altres persones del país, entre el flaire de les flors convertides en fum i la menta en forma de beuratge. Tanquen els ulls i deixen que el suau contacte de la seva pell es dibuixi en la seva imaginació, l'únic lloc on el seu idili és possible.

Miratges d'uns dies perduts entre els camins de Suïssa, Alemanya, Àustria i Itàlia.

Era ell qui hi va posar més interès des dels primers moments. Farem uns calaixos, deixarem una distància per passar entre ells per regar, treure les males herbes i recollir els primers fruits, hi posarem terra de la bona, farem un rec automàtic de gota a gota, i un no parar de paraules i bones intencions. Ella només hi veia tota la feina que quedava per fer encara. Treballaven intensament cada dia, arribaven tard a casa, i tenien diferents fronts oberts: el tros on hi hauria d'anar una piscina d'estiu, les herbes i plantes que creixien selvàtiques al costat de la reixa que els separava del veí, el racó de les plantes aromàtiques i l'hortet que ell s'havia posat al cap de fer. No sabia d'on treurien el temps, no. Però la seva persistència l'animava. Arribava a casa i començava a clavar quatre claus per fer els calaixos. Ella plantava les aromàtiques en els testos nous, brindant-los tot l'amor que tenia. Un diumenge anaren a mercat i compraren uns planters. El...

Feia temps que el meu germà m'ho deia. Agafem en Hiro i veniu amb en David i en Joel, que segur que gaudiran de l'excursió i del bany a les gorgues de la Riera de Sant Aniol. I així va ser. Dit i fet. Ens vam llevar d'hora per evitar el calor del migdia, calor que finalment vam ofegar sota les fredes aigües de rieres de muntanya (aigües per mi gelades, tot i estar en ple agost). Agafem el cotxe i fem la primera parada a Girona, recollim en Carles i en Hiro i tornem a la carretera fins a Sadernes. Carreguem les bosses a l'esquena i comencem a caminar... Us recomano la ruta!!! De Sadernes a Sant Aniol d'Aguja i acabant al Salt del Brull.

Enfilo camins amunt, deixant-me conduir per l'aire fresc que encara corre. És d'hora i són pocs els que en un mes d'agost treuen el cap del llit per saludar el dia que s'aixeca. No sé qui porta a qui, si jo al gos o ell a mi. Arribo fins el trencall de la Masia de Can Volart, a Cànoves mateix, i decideixo seguir per altres camins encara inexplorats. Ens creuem amb dos gossos més que treuen al seu amo i dos bons dies volen per una atmòsfera tranquil·la i serena. Una altra volta he deixat el mapa a casa, sobre la taula de l'estudi, on només ensenyerà els camins a les mosques pesades que entorpeixen el silenci. Decideixo seguir pujtant amunt, potser arribaré a fer un dels petits cims que observem cada tarda al tornar a casa. Volta amunt, volta avall i arribo finalment a un caminet pla que creua el que sembla el turó de Can Volart i torna a baixar. Fa una estona que passegem i hem de despertar els de casa. Un altre dia seguiré el camí, carregada amb una bona cantimplora...

Estic de vacances. Sec al porxo. El gos jeu estirat als meus peus, cansat. Agafo l'ordinador i miro aquella pàgina que el meu rei em va ensenyar ahir al vespre: Wikiloc , rutes rutes rutes. Que el meu germà m'hagi deixat en Hiro (el seu gos) a casa és l'excusa perfecte per haver-se de llevar d'hora i sortir a caminar. Fa dos anys i mig que visc aquí i hi ha tants camins que encara queden per descobrir... Tants! Doncs bé, com anava dient, estava asseguda a casa mirant aquesta nova pàgina i m'he decidit a compartir les petites rutes que estic fent aquests dies. Rutes d'unes hores, quatre com a molt, amb parades i lleugeres de fer. No fa falta fer els grans cims per sortir a passejar, i es pot fugir de l'asfalt sense problemes! O sigui que el meu petit company i jo sortim cada matí. Camins amunt camins avall descobrim nous paratges que fins ara restaven amagats. Per començar us deixaré la que he fet avui, una sortida tant petita com agradable... I algunes fotog...

Trossos de somnis embolcallats amb paper de seda. Somriures encisadors a punt d'esclatar a l'estripar papers de colors. Cercar per tots els racons, des dels més típics fins als més inhòspites, per acabar descobrint l'univers idoni per aquella persona. Sentir els nervis despuntar per cada part del teu cos, a punt de trencar-se en milers de rialles, felicitat desbordant al veure la sorpresa, la il·lusió, l'alegria en els ulls d'aquella persona tant especial, o al trobar entre les pròpies mans un petit gran tresor. Xocolata – petits diables disfressats que t'indueixen a l'adulteri de tota dieta –, xocolates de tot tipus, dolços tresors que captiven el més rar dels paladars; plomes estilogràfiques per recuperar la lletra perduda; bolígrafs per recuperar les velles costums universitàries; lectures que et transportaran a altres móns possibles; flors que perfumaran l'essència de la teva joventut i aparells màgics que et permetran seguir somiant, llegint, estudi...

Miratges d'un passat... Pedre'm en l'onatge del temps. Koh Tao, Tailàndia.

...i ens dedica una tímida mirada somrient, esperant-nos una altra volta a aquell París de nits fredes.

Qui t'ho havia de dir? Et desperten un dissabte massa d'hora. Tanques als ulls amb força i xiuxiueiges, deixa'm dormir... Tinc son! Encara no m'he d'aixecar. Portes uns dies horribles. La teva ment no et deixava descansar, trobaves pocs moments d'oci, fins i tot dormint les pensaments s'escolaven per reixes que no sabies ni que existien i trobaven el timbre adequat. Senzillament no volies aixecar-te. Felicitats, et diu - felicitats, per què? et preguntes. Fes la maleta, et diu. I, encara al llindar dels somnis, penses amb què et sortirà ara? Les maletes? Al carrer? I et torna a sortir dels llavis, un deixa'm dormir! És molt aviat! I ell et mira, somrient, i et diu, vinga va, aixeca't, fes la maleta, que marxem de viatge. Què diu ara? Viatge? Maletes? S'ha trastocat. Deu estar somiant. I tu vols seguir somiant encara, però la realitat és encara més dolça... Va, lleva't. A les onze ens ve a buscar l'Àlex i hem de preparar la bossa per cinc ...

Fa anys et vaig escriure unes paraules. Era l'avi que t'animava a somriure i et deia que seguissis endavant, gaudint de la vida al costat de la família. Recordo la teva mirada, blava, serena, tranquil·la... Ara, amb els ulls clucs, tindràs la mateixa mirada i veuràs el que sempre havies cregut i desitjat. Ja el veus iaia? Ja li has donat la mà de nou? Et miro, i torno a senitr la calidesa del teu somriure, dient-nos, feliç, fins la propera.

Avui sento fred. Sento el gris que avança lentament per la meva sang, que se'm devora a poc a poc. Incapaç de veure el sol, de sentir l'escalfor artificial de la calefacció encesa, reviso imatges antigues. I podria dir que em sento així. Entre la grisor, l'aigua enfangada de les pluges del mes i de la contaminació evocada de la societat actual, entre els rascacels que senyalen ben amunt, i un blau que s'intueix de rerefons, molt molt al fons...