Sorpreses

Qui t'ho havia de dir? Et desperten un dissabte massa d'hora. Tanques als ulls amb força i xiuxiueiges, deixa'm dormir... Tinc son! Encara no m'he d'aixecar.

Portes uns dies horribles. La teva ment no et deixava descansar, trobaves pocs moments d'oci, fins i tot dormint les pensaments s'escolaven per reixes que no sabies ni que existien i trobaven el timbre adequat.

Senzillament no volies aixecar-te.

Felicitats, et diu - felicitats, per què? et preguntes. Fes la maleta, et diu. I, encara al llindar dels somnis, penses amb què et sortirà ara? Les maletes? Al carrer? I et torna a sortir dels llavis, un deixa'm dormir! És molt aviat!

I ell et mira, somrient, i et diu, vinga va, aixeca't, fes la maleta, que marxem de viatge. Què diu ara? Viatge? Maletes? S'ha trastocat. Deu estar somiant. I tu vols seguir somiant encara, però la realitat és encara més dolça... Va, lleva't. A les onze ens ve a buscar l'Àlex i hem de preparar la bossa per cinc dies. Et despertes de cop... Cinc dies? Viatge? Ara sí que t'has tornat boig. Si el dilluns he d'anar a treballar... Penses o dius, ja no ho saps ben bé... I de sobte, comences a lligar caps. Reunions anul·lades per què sí, acabar les feines depressa i corrents, a última hora, i rius, lligues caps, rius i te'l mires... Viatge? Cinc dies? On? Felicitats, et torna a dir, portem sis anys vivint junts.

I unes hores després, quan el sol ha caigut i la fred abriga els carrers, et trobes passejant pel Sena, observant les llums d'una ciutat màgica. I apretes la seva mà, i t'abraces a ell i...