entre somnis i realitats

El tren es bellugava sense deixar-me descansar. Parades que s'allarguen en el camí, minuts que no passen i s'alenteixen. No puc respirar, no puc dormir, la congestió tant potser una metàfora com una realitat del meu dia. Finalment decideixo intentar evadir-me en paraules alienes, d'aquelles que en un passat semblava que et volien començar a guiar però que vas abandonar. I al finalitzar el programa n'escoltes un altre que parla de la vida i dels talents, dels talents ocults. I algú que no coneixes compara la vida i el talent amb una partida de pòquer. El primer que et passa pel cap és la vanalitat de comparar la vida amb el pòquer... però després, escoltes atentament, intrigada, i penses en el que et volen arribar a dir aquelles paraules. La vida et dóna certes cartes, cartes que et són repartides a l'atzar i que poden ser bones, dolents, millors o pitjors: la societat en què t'ha tocat viure, la família que t'envolta, la genètica heredada, etc. Com al ...

La inspiración es la ocasión del genio (Honoré de Balzac)

Entre la crueltat amb l'home i la brutalitat amb l'animal, no hi ha més diferència que la víctima (Alphonse de Lamartine)

The future belongs to those who believe in the beatuy of their dreams. Eleanor Roosevelt El futur pertany a aquells que creuen en la bellesa dels seus somnis. Paraules màgiques, oi? Creure en quelcom, somiar-hi, caminar en la seva direcció, poder superar els entrebancs i fer-se propi el futur. Creure en la bellesa dels somnis, en la seva màgia, en la seva realitat!

No ho he pogut evitar. Com una cadena de pensaments que comença a fluir al fer caure la primera peça del dominó. Nens que recollien unes espases imaginàries en castells inventats, aire entre les mans i bancs d'una ciutat en la realitat d'un adult, i la nena que viu en mi buscant aquell tiraxines amb el que podria enfrontar-se als dracs de la seva pròpia vida. I de sobte aquelles dues paraules: dracs, enfrontar-se. I em sembla tornar a sentir la teva veu en aquell cassett vell que em vares fer després del viatge a Granada... I et torno a sentir, parlant-me. Paraules que potser ara tenen més significat que abans, que potser demà entendré millor: "Una vez que se han enfrentado los dragones, cruzado los desiertos y se ha despejado el sendero del bosque, es la hora de volver. Elige sabiamente. Reúne tus regalos y recuerda tus lecciones. Ahora eres frágil, sé delicada contigo. Desde el exterior: entra. Desde el interior: sal. Las fronteras son permeables pero peligrosas...

Són savis els qui busquen la saviesa; són necis els que creuen haver-la trobada. Napoleó I

La reflexió, la discussió, l'analisis dels fets i la presa de decisions són coses necessàries en un món com el d'avui en dia en que tot són variants, hipòtesis furtives, matissos i subjectes de qualsevol mena. Però l'acció... l'acció no pot quedar afeblida pels raonaments intel·lectuals en comunitat. Per què si no..., ja ho deia Tit Livi, mentre Roma delibera Sagunt és arrassada. Quants cops no ens hem trobat amb xerrameca amunt i avall per solucionar un problema que finalment acaba explotant-nos a les mans? Mires cap a una banda, intentant donar llum a un forat negre, quan veus el fum sortir i saps que la ciutat crema, ja no hi ha res a fer. I demà tornarà a passar el mateix. La reflexió i deliberació són necessàries com a pas previ de l'acció, però no poden eternitzar-se, han de ser breus, concises i útils. Si no, te n'acabes adonant que el mal ja està fet i que totes aquelles excuses (perdó, arguments) que es buscaven per actuar cauen en una falta de sentit ...

Cada matí s'aixecava del llit i es preparava un esmorzar enriquidor. Necessitava forces per poder afrontar una classe de quasi trenta nois i noies en plena adolescència. I els pares! Aquells grans desconeguts que més que aliats semblaven els que subministraven les bales de la deseducació als seus propis fills; sempre n'hi havia algun que l'esperava a la porta de l'escola per exigir-li un aprovat al galipàndries del seu nen que tot ho sap excepte parlar i escriure amb correcció. Ell havia nascut per a la ciència de la llengua. Per determinar els usos lingüístics a les diferents situacions segons els paràmetres antropològics i socials. Els usos metafòrics de les paraules, els ordres de la frase alterats per retransmetre un discurs concret i premeditat... allò era el que realment l'apassionava. La llengua, el poder de dominar-la, l'oratòria i l'èxit que aquest podia arribar a donar a un bon coneixedor de tots els seus secrets. Apassionant. Desastrós era haver d...

Aquella mateixa tarda li va dir el que pensava... D'una confidència a una indiscreció no hi ha més distància que la que va de l'orella a la boca* . Veié com la culpabilitat vessava de les seves pupil·les. Pàl·lid, se la mirava. El silenci omplia la cambra i només la seva respiració pesada el trencava. - Pensava que podia confiar amb tu. Que la nostra relació fora de la feina era de tu a tu, d'igual a igual. Però veig que no. M'has decepcionat i molt. No has sabut distingir la línia que marca el límit; i les indiscrecions poden ferir i fer mal, molt de mal. Ja ho veus. Assumeix les conseqüències. Assumeix la teva responsabilitat en el que ha succeït, i no t'amaguis sota l'ala de ningú. Tu no has pres decisions, cert. Però has participat en l'evolució d'aquest fet. I no em diguis que calli, ja no he de callar, ja m'és ben igual. Ara ja tindrem sempre més una relació entre iguals, a tot arreu, si és que encara pot existir algun lloc on aquesta amistat v...

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...

La saviesa la podem aprendre d'altri, la prudència hem de cercar-la en nosaltres mateixos. (Axel Muntne) Res no en sabia d'aquells consells que la falta d'un pare féu que mai estoltés. Res en sabia d'aquells deliris de grandesa que corrien per la seva sang. Només volia trionfar, costés el que costés, i si això volia dir jugar-se la vida fent qualsevol vajanada de noi adolescent malcriat, ho faria. La noia se'l mirava i amb els ulls entristits li deia sigues prudent, vigila, no ho facis, no corris, no te la juguis . Però ell no coneixia aquella paraula, i la vida ja l'havia fet prou desgraciat. Va córrer i va guanyar aquella estúpida cursa, però no va poder assaborir la victòria, el següent revolt abans del punt de trobada on tots l'esperàvem, aclamant-lo, se li va endur la vida.

Parlava i parlava. De la seva veu en sortien noms, verbs, articles, adverbis, partícules indesitjades i paraules que podien semblar tenir un sentit rebel·lador. Tenir-lo a prop era com sentir el corrent d'un riu baixar carregat de mosques que t'empipen i que no saps com espantar. Parlava i parlava, amb un to greu, omplint d'una importància fictícia unes lletres sense vocals. Consells sense ser buscats, dites innecessàries que omplien espais de temps buits i indeterminats. Pensava que la barba blanca, les ulleres i el posat intel·lectual el farien semblar allò que no era. Però la tinta invisible que impregnava la seva veu ho deia tot: ...moltes paraules no indiquen saviesa(Tales de Milet)... tothom el coneixia com el xerraire de la fira. Ell vivia en la ignorància de qui no hi vol veure.

Pues sí, justamente eso se hace. Probablemente es lo que ocurre siempre: sabemos tan poco unos de otros. Abrazamos una sombra y amamos un sueño. Además ¿qué sé yo de ella? El Doctor Glas - HJalmar Söderberg

La cara és el mirall de l'ànima i els ulls els seus delators. ( M. T. Ciceró) No pot evitar-ho. Tothom pot veure en la seva mirada aquell núvol gris que la persegueix, aquell somriure desdibuixat, aquella tonalitat greu en la seva veu. Saber el per què no és tant senzill. Potser serà la falta de son o de vida pròpia, potser serà el cansament, potser serà que aquell és un dia diferent, potser serà un correu que no vol obrir, una conversa que hagués preferit evitar, el nen que no va bé, notícies que no li agraden, papers que no comparteix. Però quan la mirada s'ennuvola, quan quelcom es trenca dins seu, quan rep les bones o males noves que no comparteix, quan és incapaç d'entendre postures que ha de fer-se seves; tots els seus gestos parlen per si sols. Incapaç d'amagar-se rere el seu cos, tot la delata. I no sap si és bo o dolent. Creu que algun dia hauria d'aprendre a no comunicar-se.

Tant li feia un port com un altre, estava acostumat a viatjar a la deriva, sense necessitat de prendre decisions massa importants. Aigües amunt i aigües avall, creuant mars i retornant al punt d'origen, la seva vida havia seguit la direcció del vent. Era feliç sempre que sentís l'onatge ben a prop, la brisa marina acaronant-lo, la sal al cos. No s'imaginava lluny de la mar, separat del seu vaixell. Mariner d'aigua salada que havia nascut entre les aigües i moriria entre el vaivé de les ones. Però tenia el cap ben clar i sabia viure els perills de la seva professió. Recordava el que la seva mare li havia dit de ben menut: Bona cosa és que el vaixell tingui dues àncores. Pindar

El seny sense voluntat és tant inútil com la voluntat sense seny Gustave le Bon

"En la solitud hi ha la nostra grandesa; en la societat, però, hi ha la nostra eficàcia" A. Palacio Valdés En un món en què l'eficàcia i l'eficència es valoren tant (o no), caldria recordar en més d'una ocasió que aquesta societat som tots, que totes les mans són necessàries, totes les veus són imprescindibles, que si ens oblidem del significat de treballar en equip el vaixell farà aigües...