Life is a zoo in a jungle.
Peter De Vries
i es que realment es cert. avui sere la tigressa, agressiva i aguda, amb un objectiu a la ment. i dema sere l'elefant, alta, grossa, de pell resistent pero amb un gran cor (no se perque me'ls imagino sensibles ). i passat sere la mona de firetes que llansa entremaliada cacahuets al pubic ferotge.
i tu, que vols ser?
22 de desembre 2009
18 de desembre 2009
camuflatge
Recordo en l’últim dilluns de novembre, quan el vent bufava amb tanta força que se’ns enduia volant bosses i barrets. Quasi surt volant la teva estimada, amb el seu look super-fashion i la jaqueta de tacte suau.
Carregats de compres i amb els pintxos a l’estòmac caminàvem pels carrers de Donosti. Ja se’ns havia fet fosc, semblava que el dia volia acabar però les nostres rialles estripaven els primers estels brillant.
I de sobte vas agafar una branca seccionada per la força de la ventisca, t’hi vas amagar darrera i mirant-nos a tots ens vas dir: “sóc en Pere, esperant-te, amor, a la sortida de les classes, per trobar-te acompanyada de la mala bèstia de la meva ex-sòcia” i t’amagares de camuflatge rere unes branques plenes de fulles tardorenques. I seguíem omplint de rialles els carrers de Donosti, donant-los vida en un vespre negre.
Carregats de compres i amb els pintxos a l’estòmac caminàvem pels carrers de Donosti. Ja se’ns havia fet fosc, semblava que el dia volia acabar però les nostres rialles estripaven els primers estels brillant.
I de sobte vas agafar una branca seccionada per la força de la ventisca, t’hi vas amagar darrera i mirant-nos a tots ens vas dir: “sóc en Pere, esperant-te, amor, a la sortida de les classes, per trobar-te acompanyada de la mala bèstia de la meva ex-sòcia” i t’amagares de camuflatge rere unes branques plenes de fulles tardorenques. I seguíem omplint de rialles els carrers de Donosti, donant-los vida en un vespre negre.
15 de desembre 2009
cites per viure...
Life is not accountable to us. We are accountable to life.
Denis Waitley
a vegades m'agada pensar en lesparaules que deixem en la historia d'una vida, d'una societat, de nosaltres mateixos... es el que vull? es realment aquesta la meva vida?
Em giro i miro al meu voltant, ell, els meus somnis i la meva mirada em retornen el somriure.
Denis Waitley
a vegades m'agada pensar en lesparaules que deixem en la historia d'una vida, d'una societat, de nosaltres mateixos... es el que vull? es realment aquesta la meva vida?
Em giro i miro al meu voltant, ell, els meus somnis i la meva mirada em retornen el somriure.
13 de desembre 2009
cristalls de tristor i estima
Totes les paraules que em venen al cap estan tenyides per certa tristor melancòlica que no és la que desitjaria transmetre en aquests moments. M’agradaria inundar els cristalls d’aigua de pensaments alegres i donar-vos-els per beure intentant amb tota la meva ànima que aquests cristalls eliminessin els últims dies que heu hagut de patir, i que no els haguéssiu de patir mai. Mai.
La primera reacció després de la búsqueda sistemàtica d’informació ha estat trucar-te, necessitat imperiosa de parlar amb tu però a la vegada pensant, no me l’agafis perquè no et vull contagiar tristesa i no em sento capaç de somriure’t com si res fos real. Una mena d’empatia ens inunda, un com estàs tu i com està ell, un a estones, un ara no tinc ganes de parlar, un ho entenc, un no pateixis, quan vulguis, quan ho necessitis, truca’m. Ara mateix t’abraçaria, t’abraçaria tant que estic segura que ens inundaríem en mar llàgrimes; llàgrimes d’aquelles que trencarien les fortaleses que a vegades els éssers humans construïm per fer més suportable el dolor.
Però no vull transmetre tristor i les meves paraules no fan altra cosa. Ho sento.
Recordo quan van dir al meu pare que li havien de tallar la cama. Ja no podia parlar, respirava difícilment i els aliments els rebia directament sense possibilitat de degustar-los. Però ara li deien que definitivament no podria tornar a caminar amb normalitat, que s’havia d’acomiadar de la seva cama que tant dolor li havia causat en els últims temps. En aquells moments ni tant sols vaig ser capaç d’acceptar que la persona forta que havia estat feia anys ara es veia reduïda a la seva ombra.
No sé perquè recordo ara mateix això. No té relació. Potser és perquè és l’última experiència realment traumàtica que he tingut i veure’l ara a ell així, imaginar-me que aquesta situació que acaba de viure es podrà arribar a repetir i que sempre hi haurà una ombra amenaçant rere seu, imaginar-me’l així, ell, jove, fort, actiu és com tornar a reviure les injustícies de la vida que se’m clavaven com dagues afilades en aquells moments; coses que no entens ni comprens, per més sentit que els hi vulguis trobar.
No sé perquè ploro. Potser ploro per empatia, potser són les llàgrimes que no surten encara dels teus ulls. Potser és perquè aquests dies estic més sensible. Potser són els records barrejats de realitats. Potser és la tristesa que cobra forma a través de nous cristalls replets d’estima cap a vosaltres.
Aquestes paraules ja han agafat un to massa gris però ara no sé tenyir-les ni crec que s’hagin d’amagar mai. No sé ni si les acabaré publicant. Potser si. Potser més endavant, potser mai.
La primera reacció després de la búsqueda sistemàtica d’informació ha estat trucar-te, necessitat imperiosa de parlar amb tu però a la vegada pensant, no me l’agafis perquè no et vull contagiar tristesa i no em sento capaç de somriure’t com si res fos real. Una mena d’empatia ens inunda, un com estàs tu i com està ell, un a estones, un ara no tinc ganes de parlar, un ho entenc, un no pateixis, quan vulguis, quan ho necessitis, truca’m. Ara mateix t’abraçaria, t’abraçaria tant que estic segura que ens inundaríem en mar llàgrimes; llàgrimes d’aquelles que trencarien les fortaleses que a vegades els éssers humans construïm per fer més suportable el dolor.
Però no vull transmetre tristor i les meves paraules no fan altra cosa. Ho sento.
Recordo quan van dir al meu pare que li havien de tallar la cama. Ja no podia parlar, respirava difícilment i els aliments els rebia directament sense possibilitat de degustar-los. Però ara li deien que definitivament no podria tornar a caminar amb normalitat, que s’havia d’acomiadar de la seva cama que tant dolor li havia causat en els últims temps. En aquells moments ni tant sols vaig ser capaç d’acceptar que la persona forta que havia estat feia anys ara es veia reduïda a la seva ombra.
No sé perquè recordo ara mateix això. No té relació. Potser és perquè és l’última experiència realment traumàtica que he tingut i veure’l ara a ell així, imaginar-me que aquesta situació que acaba de viure es podrà arribar a repetir i que sempre hi haurà una ombra amenaçant rere seu, imaginar-me’l així, ell, jove, fort, actiu és com tornar a reviure les injustícies de la vida que se’m clavaven com dagues afilades en aquells moments; coses que no entens ni comprens, per més sentit que els hi vulguis trobar.
No sé perquè ploro. Potser ploro per empatia, potser són les llàgrimes que no surten encara dels teus ulls. Potser és perquè aquests dies estic més sensible. Potser són els records barrejats de realitats. Potser és la tristesa que cobra forma a través de nous cristalls replets d’estima cap a vosaltres.
Aquestes paraules ja han agafat un to massa gris però ara no sé tenyir-les ni crec que s’hagin d’amagar mai. No sé ni si les acabaré publicant. Potser si. Potser més endavant, potser mai.
06 de desembre 2009
cites...
It is not how many years we live, but rather what we do with them.
Evangeline Cory Booth
viure, potser ens hauriem de dedicar mes a viure, buscar aquells moments que donen sentit a les nostres vides, que ens fan ser unics i especials, que et fan somriure.
Perque al cap i a la fi, nomes tenim una vida!
Evangeline Cory Booth
viure, potser ens hauriem de dedicar mes a viure, buscar aquells moments que donen sentit a les nostres vides, que ens fan ser unics i especials, que et fan somriure.
Perque al cap i a la fi, nomes tenim una vida!
focs
La llar de foc crepita amb les ultimes espurnes de la nit, les flames moren afogades per les brases que mantenen el caliu, els ulls s'acluquen lleugerament esperant retrobar els teus llavis. El foc espetega i torna a cridar encenent la brasa. Les flames dansen de nou juganeres al nostre voltant.
03 de desembre 2009
cites...
A large city cannot be experientially known; its life is too manifold for any individual to be able to participate in it.
Aldous Huxley
Es possible arribar-te a coneixer?
Aldous Huxley
Es possible arribar-te a coneixer?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)