Salta al contingut principal

zoos

Life is a zoo in a jungle.
Peter De Vries

i es que realment es cert. avui sere la tigressa, agressiva i aguda, amb un objectiu a la ment. i dema sere l'elefant, alta, grossa, de pell resistent pero amb un gran cor (no se perque me'ls imagino sensibles ). i passat sere la mona de firetes que llansa entremaliada cacahuets al pubic ferotge.
i tu, que vols ser?

Comentaris

òscar ha dit…
Jo avui em demanaria ser un osso per estar hivernant a casa enlloc de passant fred a la feina.
22 de desembre del 2009, a les 11:12
Unknown ha dit…
Em demanaria ser gavina i poder volar arran de costa i assaborir el silenci de l'hivern a les viles marineres.
Bon Nadal!
25 de desembre del 2009, a les 11:32
Montserrat ha dit…
Jo seria un cavall salvatge, que corre lliure i majestuós.
2 de gener del 2010, a les 21:39
Anònim ha dit…
...jo un dofí...
...has vist...
...que sembla que sempre somriuen?...

;)
3 de gener del 2010, a les 11:58
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Colors

15 comentaris
Read more »

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.
Publica un comentari a l'entrada
Read more »

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...
16 comentaris
Read more »