Totes les paraules que em venen al cap estan tenyides per certa tristor melancòlica que no és la que desitjaria transmetre en aquests moments. M’agradaria inundar els cristalls d’aigua de pensaments alegres i donar-vos-els per beure intentant amb tota la meva ànima que aquests cristalls eliminessin els últims dies que heu hagut de patir, i que no els haguéssiu de patir mai. Mai.
La primera reacció després de la búsqueda sistemàtica d’informació ha estat trucar-te, necessitat imperiosa de parlar amb tu però a la vegada pensant, no me l’agafis perquè no et vull contagiar tristesa i no em sento capaç de somriure’t com si res fos real. Una mena d’empatia ens inunda, un com estàs tu i com està ell, un a estones, un ara no tinc ganes de parlar, un ho entenc, un no pateixis, quan vulguis, quan ho necessitis, truca’m. Ara mateix t’abraçaria, t’abraçaria tant que estic segura que ens inundaríem en mar llàgrimes; llàgrimes d’aquelles que trencarien les fortaleses que a vegades els éssers humans construïm per fer més suportable el dolor.
Però no vull transmetre tristor i les meves paraules no fan altra cosa. Ho sento.
Recordo quan van dir al meu pare que li havien de tallar la cama. Ja no podia parlar, respirava difícilment i els aliments els rebia directament sense possibilitat de degustar-los. Però ara li deien que definitivament no podria tornar a caminar amb normalitat, que s’havia d’acomiadar de la seva cama que tant dolor li havia causat en els últims temps. En aquells moments ni tant sols vaig ser capaç d’acceptar que la persona forta que havia estat feia anys ara es veia reduïda a la seva ombra.
No sé perquè recordo ara mateix això. No té relació. Potser és perquè és l’última experiència realment traumàtica que he tingut i veure’l ara a ell així, imaginar-me que aquesta situació que acaba de viure es podrà arribar a repetir i que sempre hi haurà una ombra amenaçant rere seu, imaginar-me’l així, ell, jove, fort, actiu és com tornar a reviure les injustícies de la vida que se’m clavaven com dagues afilades en aquells moments; coses que no entens ni comprens, per més sentit que els hi vulguis trobar.
No sé perquè ploro. Potser ploro per empatia, potser són les llàgrimes que no surten encara dels teus ulls. Potser és perquè aquests dies estic més sensible. Potser són els records barrejats de realitats. Potser és la tristesa que cobra forma a través de nous cristalls replets d’estima cap a vosaltres.
Aquestes paraules ja han agafat un to massa gris però ara no sé tenyir-les ni crec que s’hagin d’amagar mai. No sé ni si les acabaré publicant. Potser si. Potser més endavant, potser mai.
La primera reacció després de la búsqueda sistemàtica d’informació ha estat trucar-te, necessitat imperiosa de parlar amb tu però a la vegada pensant, no me l’agafis perquè no et vull contagiar tristesa i no em sento capaç de somriure’t com si res fos real. Una mena d’empatia ens inunda, un com estàs tu i com està ell, un a estones, un ara no tinc ganes de parlar, un ho entenc, un no pateixis, quan vulguis, quan ho necessitis, truca’m. Ara mateix t’abraçaria, t’abraçaria tant que estic segura que ens inundaríem en mar llàgrimes; llàgrimes d’aquelles que trencarien les fortaleses que a vegades els éssers humans construïm per fer més suportable el dolor.
Però no vull transmetre tristor i les meves paraules no fan altra cosa. Ho sento.
Recordo quan van dir al meu pare que li havien de tallar la cama. Ja no podia parlar, respirava difícilment i els aliments els rebia directament sense possibilitat de degustar-los. Però ara li deien que definitivament no podria tornar a caminar amb normalitat, que s’havia d’acomiadar de la seva cama que tant dolor li havia causat en els últims temps. En aquells moments ni tant sols vaig ser capaç d’acceptar que la persona forta que havia estat feia anys ara es veia reduïda a la seva ombra.
No sé perquè recordo ara mateix això. No té relació. Potser és perquè és l’última experiència realment traumàtica que he tingut i veure’l ara a ell així, imaginar-me que aquesta situació que acaba de viure es podrà arribar a repetir i que sempre hi haurà una ombra amenaçant rere seu, imaginar-me’l així, ell, jove, fort, actiu és com tornar a reviure les injustícies de la vida que se’m clavaven com dagues afilades en aquells moments; coses que no entens ni comprens, per més sentit que els hi vulguis trobar.
No sé perquè ploro. Potser ploro per empatia, potser són les llàgrimes que no surten encara dels teus ulls. Potser és perquè aquests dies estic més sensible. Potser són els records barrejats de realitats. Potser és la tristesa que cobra forma a través de nous cristalls replets d’estima cap a vosaltres.
Aquestes paraules ja han agafat un to massa gris però ara no sé tenyir-les ni crec que s’hagin d’amagar mai. No sé ni si les acabaré publicant. Potser si. Potser més endavant, potser mai.
Comentaris