entre somnis i realitats

Qui no recordarà més d'unes imatges emblemàtiques de fa anys...! Jo encara era petita, però no podia evitar que les rialles esclatessin davant del televisor. Fa poc, els meus nebots van venir a casa a recollir la mona. I la princeseta jugava a fer sorra fina fins que va veure un gronxador a la seva alçada... La resta de la història, al vídeo! (I ja podeu riure, que al final vam acabar rient les tres: mare, filla i tieta!)

Sempre ho has estat d'humà. No ho dubtis mai. Ho eres quan era petita i m'amagava sota el teu llit per fugir de realitats que em superaven. Ho eres quan portaves a la teva germaneta a veure els Pastorets, quan agafaves la moto i em portàveu a les fires, quan em pujaves en una de les primeres moto de muntanya i saltaves amb mi a darrera pels voltants de casa, quan em feies més de pare que de germà. Sempre has tingut sentiments que per més difícils que fossin de veure, de percebre, creixien, i creixen. Quan vas veure la petita amb el seu primer xicot, quan l'escridassaves perquè no sabia aixecar-se del terra amb uns esquís força més grans que ella, quan la duies als seus primers concerts, quan et demanava consells sobre les primeres feines, quan... Fred... no ho sé. Potser, més aviat reservat. Costa expressar els sentiments amb qui no estem acostumats, falta de pràctica! Jo, que potser sóc la més "bleda" dels quatre, que sempre em deixo endur per sentiments i emocio...

Quan era petita jugava, coneixia i descobria cada dia nous móns i nova gent. Quina era aquella recepta màgica que em permetia anar al parc de Sant Pau de Girona i tornar a casa amb un grapat d’amics a la butxaca? Quina era aquella valentia per començar a parlar amb un rostre que es gronxava il•lusionat? Algú recorda les paraules secretes per retornar als moments en que l’avorriment era un estat per jugar i passar-s’ho bé? Recordo amb un somriure una veïna un xic més gran que jo, la Tània. Des del balconet de l’habitació dels meus pares, que donava a la carretera Barcelona, podia veure el balcó del seu menjador, a la cantonada d’aquesta carretera amb Caldes de Montbuí. Aleshores no teníem telèfons mòbils, i el telèfon de casa era un d’aquells que no tenien números i no podíem trucar a ningú (encara em sorpren que tinguéssim telèfon, amb sis a la família per mantenir!). Però com anava dient, aleshores no teníem telèfons mòbils i només podíem parlar quan ens vèiem, ni que fos de lluny, de...

Penso, recordo, imagino. Somiava tants futurs! Volia ser cambrera i em vaig passar temporades d'estiu darrera una barra en un bar de platja. Volia ser ballarina - de les modernes com la Malka -, investigadora criminalista, doctora o infermera; vaig deixar que aquests somnis els complissin d'altres per gaudir de les emocions a casa estant, davant d'escenes que sempre em treuen un somriure (Anatomía de Grey, Honey, ...). Volia ser veterinària i avui, quan vaig a una clínica i tinc un animal al davant, no sóc jo la de la bata verda. Jo sóc la que es mira la Tana, gata negra, amb empatia i amor... Volia ser professora i avui preparo les classes del grup de primer d'alemany que faré els divendres a la tarda. Volia ser dependenta i no sóc capaç de contar a quants clients he atès. Volia ser bibliotecària i creava la meva pròpia biblioteca amb tots els llibres que el meu pare deia que devorava. Alguns dels futurs que somiava van ser dolces i amargues realitats, d'altres han...