Passa al contingut principal

Betes i films

Qui no recordarà més d'unes imatges emblemàtiques de fa anys...! Jo encara era petita, però no podia evitar que les rialles esclatessin davant del televisor.

Fa poc, els meus nebots van venir a casa a recollir la mona. I la princeseta jugava a fer sorra fina fins que va veure un gronxador a la seva alçada... La resta de la història, al vídeo!

(I ja podeu riure, que al final vam acabar rient les tres: mare, filla i tieta!)

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Francesc Puigcarbó ha dit…
un clássic, però molt bó! a mig vídeo passa el del butà.
3 d’abril del 2008, a les 19:31
Laia ha dit…
Jo un bon trau al cap em vaig fer al front, en caure d'un gronxador!! :P
4 d’abril del 2008, a les 22:33
Unknown ha dit…
Per sort els gronxadors d'ara són de plàstic, baixets,... segurs. Una petita caiguda divertida.
6 d’abril del 2008, a les 23:04
XALFI ha dit…
Que tendre es per cadascú de mosaltres recuperar aquests moments,felicitats per posar el vídeo.
6 d’abril del 2008, a les 23:32
Abi ha dit…
bons reflexes, no es va fer res, i sí que és graciós veure la insistència que tenen per a aconseguir els seus objectius,...!!!
7 d’abril del 2008, a les 10:52
Anònim ha dit…
Aquest gronxador sembla una trampa per els mes petits. Va seguir intentan pujar-hi?.
7 d’abril del 2008, a les 10:56
Anònim ha dit…
Pobre! La de vegades que ens ha passat això quan erem petits, eh? Sort que els infants a vegades semblen de ferro :D
7 d’abril del 2008, a les 12:01
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a
3 comentaris
Més informació

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat
Publica un comentari a l'entrada
Més informació