Passa al contingut principal

Comiats


Somriu. Somriu perquè sap que era el millor que podia passar. Somriu perquè sap que tindrà nous camins a descobrir, nous projectes, nous propòsits, noves cimes, nous regnes a conquerir. Somriu perquè sap que ha descobert una drecera que condueix a un camí on la vida li podrà oferir molt.

Somriu.

Però també plora. Plora perquè els canvis també poden significar trencaments. Un present que deixa de ser present per esdevenir passat inmediat, només palpable en els records de qui evoqui una època convertida en pols. Plora perquè deixarà un buit rere seu que cap altre somriure podrà emplenar, perquè un carisme, una estrella, un somriure, perquè res no podrà substituir la brisa fresca que l'acompanya allà on va.

Somriu perquè sabia que tenia un tresor entre les mans. Perquè sabia que no trigarien massa en descobrir que la seva llum il·luminaria altres terres amb tanta força. Somriu perquè sap que tot li anirà bé.

Però és difícil no posar-se trista quan s'ha de dir un adéu; els comiats sempre són amargs.

Torna a somriure pensant en tots els moments viscuts. Dos anys i tres mesos, dia a dia, colze amb colze. Dos anys de complicitats, de queixes i d'alegries, de cafès, de kits kats, de consultes i d'operacions, de queixes sobre clients maleducats, de mails, de targetes, de patates ondulades matutano... Dos anys i tres mesos de somriures que cap comiat no aconseguirà esborrar.

Molta sort companya!

Comentaris

-- ha dit…
se podría decir que los contrarios no tienen significado sin su diferencia :)
Anna ha dit…
Si passes pel meu bloc hi trobaràs un petit obsequi!
Anònim ha dit…
La paraula adéu em sobra al diccionari...
M'agrada més pensar en un FINS ARA!
Unknown ha dit…
Un bonic escrit ple de nostàlgia d'un immediat que s'acomiada i de records que perviuran
Anònim ha dit…
Hello. This post is likeable, and your blog is very interesting, congratulations :-). I will add in my blogroll =). If possible gives a last there on my blog, it is about the TV de LCD, I hope you enjoy. The address is http://tv-lcd.blogspot.com. A hug.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu