Passa al contingut principal

Mirades al passat

Tants records em passen pel cap! Tants moments compartits, tantes paraules que no feia falta ni dir.

Un bon dia et creues amb una persona, una extranya que ignores que esdevindrà en una persona tant important en la teva vida. Potser s'amaga dins d'una companya de feina, potser darrera d'un amic de l'escola, o rera el rostre d'una nova companya d'institut.

I de sobte intentes recordar una cançó, una melodia que va esdevenir la banda sonora d'una època de la teva vida, unes paraules que sempre t'evocaran la seva imatge i faran que la sentis a prop, dins teu, per més lluny que estigui.

I recordes aquell tren a Granada. Aquell pis a la Barceloneta. Aquelles vistes dels teulats, sota la lluna plena, amb una cigarreta a la mà. Aquell balcó que donava al carrer Sepúlveda, les nits d'estiu amb les portes obertes, els matalassos al terra, Aqua sonant i nosaltres viatjant entre somnis i realitats. Aquelles cartes als reis mags, aquells poemes a mig escriure i paraules tímides que amb prou feines aconseguies mostrar al món. Aquells primers amors. Aquelles pors que esdevenien realitats. Aquells cafès a Gràcia, dolces parades entre carrers amunt i avall. La famosa llevadura de cervesa, els consells donats, el...

Gràcies per ser-hi!

Comentaris

Sergi ha dit…
De records en tenim un cabàs ben ple. Però em fixaré en una cosa que has dit, que sempre em sobta, això de no saber mai on s'amaga una persona que serà important per nosaltres. Algunes ens han passat milers de cops pels nassos sense veure'ls, fins que de sobte, els descobrim i s'estableix un vincle fort i sincer. És màgic. És un dels grans plaers de la vida, descobrir una persona.
Unknown ha dit…
Sovint ens preguntem si estem visquent la vida que volem, aquella que somiàvem per nosaltres. L'altre dia, sopant, el jordi em va preguntar com t'havia conegut i vaig començar a relatar-li amb pèls i senyals totes aquestes aventures que ara tu poses per escrit. Ens debem haver llegit la ment. I sí, vaig viure la vida que volia i suposo que tinc la que vull, però enyoro tenir-te aprop. Muakas! Avisa quan tornis de Madrid!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat