11 de novembre 2011
No t'oblido
Però segueixes latent, amb un cor bategant que em nego a deixar oblidat.
Falta de temps potser?
Projectes nous?
Falta d'inspiració?
O tot una miqueta potser?
M'inclino per la darrera opció. Però no t'oblido, no deixo enrere totes les experiències que he tingut al teu costat, tot allò que m'has fet gaudir, desitjar, estimar, odiar i plorar; les receptes terapèutiques de l'escriptura, les amistats virtuals forjades i a vegades - sense voler - mig oblidades pel trànsit de la quotidianitat.
Dos nous projectes formen part del meu dia a dia, alguns que em demanen certa dedicació i que van més enllà de la feina, la família, els amics i els estudis a distància. Una nova pàgina, projecte d'altri que he agafat com a propi, el Bocaorella; un curs de fotografia que faig amb la il·lusió d'una nena petita amb el seu regal més desitjat i el bloc acabat d'estrenar, Fotografia Creativa II.
Però no t'oblido, i no et vull oblidar, i deixar de banda. Vas arribar en moments difícils i m'has acompanyat en moments de tots colors. Et quedes amb mi, amb més o menys freqüència, i no només en el record dels vells temps, sinó en el present i en la imatge dels que vindran.
07 d’octubre 2011
El món de la fotografia
Un món diferent, meravellós, on amagar-te darrera l'objectiu i crear móns paral·lels, històries amagades i on copsar per un instant de temps, moments robats...
A través de Flickr:
La imatge de la càmara, amb la lent i el mar de fons, buscant també la presència dels fotògrafs... Al final, crec que la millor és la tercera, només la càmara i el mar. Alguna suggerència?
La fotografia original és aquesta, l'he modificada seguint la suggerència d'en Barbollaire!
21 de setembre 2011
Veus desordenades (ii)
Busco... busco...
Busco on focalitzar les meves energies. Però no trobo. A la feina em sento les ales tallades. I jo necessito volar. Volar o escalar cims més alts, tenir reptes, superar-me a mi mateixa, aprendre, fer coses noves i no permetre que la monotonia escampi la seva grisor en els meus dies.
20 de setembre 2011
Veus desordenades (iv)
Què vull ser de gran?
La gran pregunta sense resposta.
No ho sé, encara no ho sé.
19 de setembre 2011
Veus desordenades (v)
Creativitat, il·lusió, esperança, emocions.
Un dia vas tenir una idea, una idea que creies bona però senties que t'anava massa gran.
I avui llegeixes un article a la xarxa i veus la teva idea feta realitat, potser amb un altre disseny, estampat o colors, però en el fons, el mateix.
I què sents? Tristesa de poeta, tristesa per no formar part d'un projecte com aquest, alegria per saber que la necessitat existia i existeix, que no anaves arrada, i tristesa de nou per pensar que potser et vas acovardir.
I ara com et sents?
Com un peix que no sap quin és el seu món...
17 de setembre 2011
Veus desordenades (iii)
Intentes demanar coses noves, però potser és que no t'entenen, no veuen el rerefons del que necessites, o potser és que no ho expliques, o que no ho volen veure.
Qui sap...
16 de setembre 2011
Veus desordenades (i)
Les emocions desperten dins meu, fent-me sentir i qüestionant-me el meu propi model de vida, les actituds que prenc.
Faig bé quan no dic res? Ni que sigui per cobardia? Tinc dret a alçar la veu? A reivindicar?
Un munt de preguntes es desperten en el meu interior... potser és que estic sent massa crítica amb mi mateixa? O és que realment em comporto com una criatura que intenta captar l'atenció dels grans?
Ahir vaig llegir una frase sentencial que em va fer pensar...
"Si hi ha alguna cosa que no t'agrada, canvia-la. Si no pots, canvia la teva actitud. No et queixis."
15 de setembre 2011
S'aixeca el teló
Per un moment els papers s'intercanvien.
S'aixeca el teló:
Estació de ferrocarrils de Provença. Un quart de sis de la tarda. Pels passadissos encara corre la mainada uniformada, fills de pares pudents, de les bones cases de tota la vida o dels anomenats nous rics.
El focus de l'escena es concentra en una mare amb tres fills: una adolescent d'uns 13 anys, un nen d'uns 7 anys i la petita d'uns 5, pose-m'hi. Tots tres uniformats i ella amb vestits de l'última moda recollint-los un cop el tren escolar els ha deixat a l'estació.
El focus de l'escena es concentra en aquesta mare i les seves dues filles.
Mama, mama, jo vull... va... mama... Crida la petita amb veu suplicant.
Mama, no! És un caprici, no li compris. Respon la gran.
Va, mama! Repeteix la petita amb veu més estrident.
L'escena és digna de veure. La petita somica amb to exigent que vol uns dolços. La gran posa seny. I la mare, que hauria de representar el paper d'adulta, està entre el seny i la rauxa, o entre el seny i el caprici d'una nena de cinc anys. Mira a un costat i a un altre, sense decidir-se.
Mama, que no ho necessita. Si l'hi compres l'estàs consentint.
La incredulitat dels espectadors augmenta. La mare mira ara la petita, la petita se la mira, amb ulls brillants i dolços, ulls que saben com aconseguir el que volen...
Vaaaa mami, sispli...
I la indignació de la gran creix. No s'ho pot creure.
Mama! Crida ara al veure com el dubte es decanta cap a la petita manipuladora. Un cop fort de veu, electritzant, potent. Mama! No l'hi compris. Que no ho entens que estem en crisis? Que és un caprici i estàs llençant els diners?
Cop de consciència que corre entre tots els espectadors. Un d'ells vol apropar-s'hi i donar-li la mà. Felicitar-la.
Però el menys comú dels sentits, tant present en la filla gran, no guanya la batalla dialèctica camuflada. I finalment la mare es dirigeix cap a la botiga de dolços de l'estació.
Els espectadors, bocabadats, segueixen el seu camí. Pugen les escales que els porten de nou a la ciutat de dia, sense saber del cert si el que han presenciat era un somni o una realitat.Fi de la funció...
Trista realitat.
12 de setembre 2011
29 de juliol 2011
29 de maig 2011
somnis de diumenge
Somnis de diumenge que t'atrapen quan sents el sol llevant-se, somies, somies que les onades et porten amunt i avall, paraules no dites que el mar et xiuxiueja mentres t'embolcalla amb la seva força.
Somnis...
Realitats...
28 de maig 2011
27 de maig 2011
El día después - El dia després i avui
Tristesa, ràbia, impotència...
Sentiments que ens atrapaven a molts el passat dilluns.
Es necessiten canvis, però no sempre són a gust de tothom. Hi ha qui no en vol, tenen una vida perfecte al marge de la realitat de la majoria; hi ha qui té por, qui no s'atreveix a alçar la veu; no oblidem les persones que tanquen els ulls i no volen veure, no volen sentir; hi ha totes aquelles queixes silencioses, totes aquelles imatges que aclamen als canvis, totes aquelles veus que es comencen a sentir...
Tristesa i ràbia per les manipulacions polítiques que amaguen les ànsies de poder que tenen èxit. Paraules viciades que cauen com cortines de fum. Discursos al poble que diuen que surt del mateix, però que no deixen de ser paraules buides que intenten inculcar-li per repetició. Contradiccions. Indignació.
Sentiments del dia després.
Sentiments d'avui quan les contradiccions s'apoderen en els discursos dels polítics, quan la impotència t'envaeix al veure violència gratuïta.
El futbol, diuen... el futbol... no serà l'opi del poble?
Potser s'haurien de preocupar més pels problemes que afecten a la població.
Tristesa, ràbia, impotència, indignació.
21 de maig 2011
Sorpreses del bosc
Dissabte al matí, m'acomiado a la porta del meu príncep que marxa a treballar. Torno a entrar a casa seguida d'en Hiro que no para d'exigir alçant la veu estrepitosa d'un lladruc que cumpleixi amb la promesa de la corretja i me l'endugui a córrer pel bosc.
Agafo una bossa publicitària que em van regalar fa un parell de setmanes, prenc la càmera, una ampolla d'aigua, el mòvil amb els auriculars per si em vull deixar endur per altres melodies menys naturals i començo el camí.
M'entretinc a cada passa, escoltant el bosc, els seus habitants i els seus intrusos (entre els quals m'hi compto), intento que la meva mirada pugui captar els més petits detalls, aquells que volen ser immortalitzats...
I allà la trobo, amagada entre les bardisses i les fulles seques, petitona i roja, d'una intensitat espectacular.
La miro, La immortalitzo.
I segueixo el camí, buscant noves sorpreses.
08 de maig 2011
05 de maig 2011
I després del xoc...
Però una injustícia és també una oportunitat. Tabula rasa. Qualsevol nou inici pot fer por, respecte i a vegades recança. Sobretot quan dus una motxilla carregada que saps que no podràs abandonar a qualsevol cantonada, quan penses en totes les obligacions que un ha anat adquirint al llarg del temps. Però la gran meravella de la tabula rasa és que ets lliure de dibuixar allò que vulguis, i potser ha arribat l’hora de pensar en allò que vols, en allò que t’hagués agradat fer si haguessis tingut la oportunitat de decidir. És la teva oportunitat, és el teu moment. Sempre sobreviurem, d’això no en tinc cap dubte, avui, demà i passat. A vegades penso que hem estat pastats amb un motllo del mateix fabricant; és igual que haguem de navegar contra vents i corrents, que avançarem, i que ho farem junts, els dos, somrient i creant el futur que volem viure.
15 d’abril 2011
la tristesa del final
Només fa falta que et captivi, que et faci sentir, imaginar i seguir somiant en els mateixos contes de fades que somiaves quan eres una nena... tornant a sentir les emocions d'aquella petita que es creia princesa d'un món llunyà a la realitat.
I arriba l'últim capítol, de l'última temporada, i un cop més notes la sensibilitat a flor de pell... happy end? sentimentalisme barat? Potser sí, na und?
06 d’abril 2011
23 de març 2011
19 de març 2011
22 de febrer 2011
A priori...
I qui diu que les nostres pròpies idees sobre el que pensem que és la realitat no afecten les nostres respostes i la nostra visió del món?
19 de febrer 2011
I va de vídeos
Realment, sense paraules. Jo no l'havia vist, i vosaltres? (i no em refereixo al vídeo... ;oP)
Tantes coses en aquest món ens poden passar desapercebudes!
15 de febrer 2011
Hi ha coses per les quals val la pena lluitar...
13 de febrer 2011
04 de febrer 2011
Una casa sense biblioteca és una casa sense dignitat (Edmondo d’Amicis)
02 de febrer 2011
les matemàtiques...
Realment oblidades, aparcades a algun racó ben obscur de la meva ment sense saber ni com treure-lis la pols.
Ara bé, crec que vaig trobar la solució... buscava un "matemáticas for dummies" però em vaig rendir a l'evidència de "matemáticas para vagos" i és que a més a més d'aprendre (sí, sí, aprendre, que jo sóc de les que va fer grec i llatí) encara ric amb alguns comentaris del llibre!
30 de gener 2011
Diumenge a la tarda
tranquil·litat sentint el foc crepitar, les busques del rellotge avançar i el silenci córrer entre els millors moments.
La casa neta, els exàmens acabats, la terra de fora humida i el vent glaçat que baixa del Montseny nevat. Petits elements que es conjuguen formant, per fi, una tarda perfecta.
21 de gener 2011
com un vell amic que torna a casa
13 de gener 2011
El pòquer i el talent
Finalment decideixo intentar evadir-me en paraules alienes, d'aquelles que en un passat semblava que et volien començar a guiar però que vas abandonar. I al finalitzar el programa n'escoltes un altre que parla de la vida i dels talents, dels talents ocults.
I algú que no coneixes compara la vida i el talent amb una partida de pòquer. El primer que et passa pel cap és la vanalitat de comparar la vida amb el pòquer... però després, escoltes atentament, intrigada, i penses en el que et volen arribar a dir aquelles paraules.
La vida et dóna certes cartes, cartes que et són repartides a l'atzar i que poden ser bones, dolents, millors o pitjors: la societat en què t'ha tocat viure, la família que t'envolta, la genètica heredada, etc. Com al pòquer, si tens bones cartes, et sents afavorit però qui guanya no té perquè ser qui té millors cartes... Qui guanya és qui sap jugar millor, qui ha desenvolupat el seu talent per sortir-se'n a la vida. Així doncs, ensenyar a jugar a tothom amb les cartes que es tenen, aquesta és la vertadera educació del talent.
I jo no sé jugar gaire al pòquer, però la comparació em captiva i realment aposto per aquesta educació.