S'aixeca el teló

El menys comú dels sentits, diuen...
Per un moment els papers s'intercanvien.

S'aixeca el teló:

Estació de ferrocarrils de Provença. Un quart de sis de la tarda. Pels passadissos encara corre la mainada uniformada, fills de pares pudents, de les bones cases de tota la vida o dels anomenats nous rics.

El focus de l'escena es concentra en una mare amb tres fills: una adolescent d'uns 13 anys, un nen d'uns 7 anys i la petita d'uns 5, pose-m'hi. Tots tres uniformats i ella amb vestits de l'última moda recollint-los un cop el tren escolar els ha deixat a l'estació.

El focus de l'escena es concentra en aquesta mare i les seves dues filles.

Mama, mama, jo vull... va... mama... Crida la petita amb veu suplicant.

Mama, no! És un caprici, no li compris. Respon la gran.

Va, mama! Repeteix la petita amb veu més estrident.

L'escena és digna de veure. La petita somica amb to exigent que vol uns dolços. La gran posa seny. I la mare, que hauria de representar el paper d'adulta, està entre el seny i la rauxa, o entre el seny i el caprici d'una nena de cinc anys. Mira a un costat i a un altre, sense decidir-se. 

Mama, que no ho necessita. Si l'hi compres l'estàs consentint. 

La incredulitat dels espectadors augmenta. La mare mira ara la petita, la petita se la mira, amb ulls brillants i dolços, ulls que saben com aconseguir el que volen...

Vaaaa mami, sispli... 

I la indignació de la gran creix. No s'ho pot creure.

Mama! Crida ara al veure com el dubte es decanta cap a la petita manipuladora. Un cop fort de veu, electritzant, potent. Mama! No l'hi compris. Que no ho entens que estem en crisis? Que és un caprici i estàs llençant els diners?  

Cop de consciència que corre entre tots els espectadors. Un d'ells vol apropar-s'hi i donar-li la mà. Felicitar-la. 

Però el menys comú dels sentits, tant present en la filla gran, no guanya la batalla dialèctica camuflada. I finalment la mare es dirigeix cap a la botiga de dolços de l'estació.

Els espectadors, bocabadats, segueixen el seu camí. Pugen les escales que els porten de nou a la ciutat de dia, sense saber del cert si el que han presenciat era un somni o una realitat.

Fi de la funció...
Trista realitat.