Passa al contingut principal

S'aixeca el teló

El menys comú dels sentits, diuen...
Per un moment els papers s'intercanvien.

S'aixeca el teló:
Estació de ferrocarrils de Provença. Un quart de sis de la tarda. Pels passadissos encara corre la mainada uniformada, fills de pares pudents, de les bones cases de tota la vida o dels anomenats nous rics.
El focus de l'escena es concentra en una mare amb tres fills: una adolescent d'uns 13 anys, un nen d'uns 7 anys i la petita d'uns 5, pose-m'hi. Tots tres uniformats i ella amb vestits de l'última moda recollint-los un cop el tren escolar els ha deixat a l'estació.
El focus de l'escena es concentra en aquesta mare i les seves dues filles.
Mama, mama, jo vull... va... mama... Crida la petita amb veu suplicant.
Mama, no! És un caprici, no li compris. Respon la gran.
Va, mama! Repeteix la petita amb veu més estrident.
L'escena és digna de veure. La petita somica amb to exigent que vol uns dolços. La gran posa seny. I la mare, que hauria de representar el paper d'adulta, està entre el seny i la rauxa, o entre el seny i el caprici d'una nena de cinc anys. Mira a un costat i a un altre, sense decidir-se. 
Mama, que no ho necessita. Si l'hi compres l'estàs consentint. 
La incredulitat dels espectadors augmenta. La mare mira ara la petita, la petita se la mira, amb ulls brillants i dolços, ulls que saben com aconseguir el que volen...
Vaaaa mami, sispli... 
I la indignació de la gran creix. No s'ho pot creure.
Mama! Crida ara al veure com el dubte es decanta cap a la petita manipuladora. Un cop fort de veu, electritzant, potent. Mama! No l'hi compris. Que no ho entens que estem en crisis? Que és un caprici i estàs llençant els diners?  
Cop de consciència que corre entre tots els espectadors. Un d'ells vol apropar-s'hi i donar-li la mà. Felicitar-la. 
Però el menys comú dels sentits, tant present en la filla gran, no guanya la batalla dialèctica camuflada. I finalment la mare es dirigeix cap a la botiga de dolços de l'estació.
Els espectadors, bocabadats, segueixen el seu camí. Pugen les escales que els porten de nou a la ciutat de dia, sense saber del cert si el que han presenciat era un somni o una realitat.
Fi de la funció...
Trista realitat.

Comentaris

Joana ha dit…
Massa obres de teatre amb aquest final. Trist però real

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu