Salta al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades amb l'etiqueta ciència ficció

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur...

Digueu-me llunàtica

Ahir em sentia cansada. Molt cansada. Massa i tot. Vaig estar tot el dia barallant-me amb la base de dades que estic creant; volia treure un informe que substituís una taula excel d'aquelles construïdes a pedal. Semblava ser massa complicat, però sabia que hi havia d'haver una manera, i la meva ment, impacient, no deixava de buscar sortides, possibles solucions. Com qui veu la llum deu cops seguits per caure en el mateix pou d'absoluta obscuritat. Sentia dins meu la crisis dels piggies i la hive queen i els humans de tot el planeta de Lusitània. La càrrega pesada de qui sap que potser pot vèncer un virus intel·ligent, de qui sap que el desig del canvi de lloc instantani, aquest viatjar entre els filots al outside i a l'inside, pot ser una realitat. I l'esgotament deixava pas a la fi de la jornada laboral, deixant un fort mal de cap com a única seqüela. I després de la química orgànica ingerida per alleugerir aquest petit torment, arriba el tren i la ciència ficció t...

Sed de venganza

Desde aquel día sigo el rastro de un sueño de venganza. Mis manos fueron entrenadas para los más sucios fines. Conseguir información, chantajes, desapariciones en el momento justo y exacto, documentos sin encontrar, nombres en listas negras. Mil rostros, mil personalidades, cualquier cosa necesaria que me haga llegar a él. Debo calmar mi sed, ojo por ojo, diente por diente. La soledad es monótona, a veces asfixiante, lo único que me quedaba fue aniquilado eliminando rastros o simplemente por puro placer. Y la soledad se convierte en un tiempo eterno. Sueño con palabras de libertad, libertad dentro de un imperio putrefacto donde vivir significa huir o luchar o morir en un callejón a manos de un desconocido cuyo rostro es público. Parece que se esconda reuniendo sus ejércitos. Pero lo perseguimos y algún día saldrá de su madriguera. Lo único que espero es estar allí para... Algún día llegará el momento.

Chapuzas

Posiblemente había sido una de las mejores chapuzas que jamás he llevado a cabo. Chapuza bien pagada, pero sin salir de la clasificación de bomba casera que explota demasiado cerca y deja sus marcas por todo mi cuerpo. No fue un trabajo limpio, debo reconocerlo, y eso tiene sus consecuencias. ¿Quizás los besos de aquel humano inexperto de ojos verdes hicieran desaparecer mis propias habilidades? Quizás solo fue un mal día, de esos en que no debieras haber salido de la cama para hacer un trabajo fácil demasiado bien pagado; de esos en que terminan sin poder dormir bajo tu propio techo. El resultado: mi cabeza tiene un precio. Y por primera vez en mi vida estoy completamente sola. Él ha muerto ejecutado por manos demasiado grises. Manos que un día también morirán.