genis

La inspiración es la ocasión del genio (Honoré de Balzac)

Place Pigalle

Com despertant d'un somni em trobo a la ciutat de les llums. Una música agradable sona a través de l'ordinador d'una botiga de la Place Pigalle. Em giro, busco la seva mirada i ens somriem; els seus llavis m'acluquen l'ullet, com un nen entremeliat; abaixem la mirada, de manera pícara i còmplice, sabent quin serà l'objecte adquirit i com acabarà aquesta nit.

Sorpreses

Qui t'ho havia de dir? Et desperten un dissabte massa d'hora. Tanques als ulls amb força i xiuxiueiges, deixa'm dormir... Tinc son! Encara no m'he d'aixecar.

Portes uns dies horribles. La teva ment no et deixava descansar, trobaves pocs moments d'oci, fins i tot dormint les pensaments s'escolaven per reixes que no sabies ni que existien i trobaven el timbre adequat.

Senzillament no volies aixecar-te.

Felicitats, et diu - felicitats, per què? et preguntes. Fes la maleta, et diu. I, encara al llindar dels somnis, penses amb què et sortirà ara? Les maletes? Al carrer? I et torna a sortir dels llavis, un deixa'm dormir! És molt aviat!

I ell et mira, somrient, i et diu, vinga va, aixeca't, fes la maleta, que marxem de viatge. Què diu ara? Viatge? Maletes? S'ha trastocat. Deu estar somiant. I tu vols seguir somiant encara, però la realitat és encara més dolça... Va, lleva't. A les onze ens ve a buscar l'Àlex i hem de preparar la bossa per cinc dies. Et despertes de cop... Cinc dies? Viatge? Ara sí que t'has tornat boig. Si el dilluns he d'anar a treballar... Penses o dius, ja no ho saps ben bé... I de sobte, comences a lligar caps. Reunions anul·lades per què sí, acabar les feines depressa i corrents, a última hora, i rius, lligues caps, rius i te'l mires... Viatge? Cinc dies? On? Felicitats, et torna a dir, portem sis anys vivint junts.

I unes hores després, quan el sol ha caigut i la fred abriga els carrers, et trobes passejant pel Sena, observant les llums d'una ciutat màgica. I apretes la seva mà, i t'abraces a ell i...

Emocions

Torno de dinar. És un dia fred, d'aquells que la normalitat de la polució ens ha fet oblidar. Fred que et fa sentir viva entre la multitud que torna a la rutina diària després dels Nadals.

Tots tornen frescos, relaxats després d'unes vacances en família. N'hi ha que ens hem quedat al peu del canó, alguns estan més irritables, desitjant una pausa merescuda, i jo només sento la sang circular per tot el meu cos. El fred m'activa i el sol em fa somriure.

Tornem de dinar, entrem a l'oficina. Vaig a la meva taula i hi descobreixo un objecte desconegut. Un llibre, enllaçat amb un cordill que sembla antic, amb una nota que diu:

"Los Reyes Magos han llegado un poquito tarde. Pero te han dejado algo."

Sense firma. Em miro la lletra, no la reconec. No és l'habitual, amb les que estic més avesada a treballar colze a colze. Potser és la noia que marxa avui... No, no ho és pas. Em poso vermella. Em sento afalagada i vergonyosa a la vegada, un regal? Qui? Per què? Algú del meu equip... Però només faig la meva feina, el millor que puc, cert, però no per això deixa de ser la meva feina.

Dono una volta... I descobreixo el lleuger dibuix dels caràcters en els apunts d'una noia, arribada fa relativament poc, i em somriu, entregant-me el millor regal que es pot rebre. Has llegit la dedicatòria? Em diu tímidament. La de dins del llibre. I jo me'n torno corrents cap a la taula:

C.F.
Ser humilde, sensible y ayudar a los demás son cualidades que definen al ser humano. Pero no todos estarían dispuestos a hacerlo como tú.
Gracias.
Que todos los retos y metas que se proponga para este nuevo año 2009 los pueda llevar a cabo con muchos éxitos.
G.S.R.V.

Les emocions corren per dins meu fent-ne de les seves. Els ulls delaten la sorpresa, l'agraïment, l'alegria. Només puc dir gràcies, i silenciar aquell "no era necessari, és la meva feina" perquè la seva mirada m'ho diu tot.

Realment, un dels millors regals. Inesperat, bonic, d'aquells que et fan sentir que vas bé, que no ho estàs fent tant malament i que els teus actes, com a cap, companya, responsable o com se'n vulgui dir, ajuden a fer créixer les persones que depenen de tu.

Gràcies a tu.

Cites

Entre la crueltat amb l'home i la brutalitat amb l'animal, no hi ha més diferència que la víctima (Alphonse de Lamartine)

Galeres de mar

Aquell matí la boira cobria els camins. Els arbres s'embolcallaven de cotó fluix, mentres notes tristes sortien dels ocells. Es veien pocs cotxes a la carretera, però n'hi havia un que, curiós i angoixant, cridava l'atenció de les mirades curioses. Es dirigia al nord, buscant la sortida al mar, era gris, com el dia, i duia un estrany equipatge que trencava el vent. Els ocells deixaven de cantar quan el veien, regalant un silenci que acompanyava els plors del conductor i el somriure de qui descansava eternament.

Mai no havia imaginat que acabaria així, d'aquesta manera. Tancada, sentint-se caustrofòbica, entre quatre taulells de fusta. No podia fugir i moria lentament. O ja estava morta? L'únic que recordava era que plovia. S'havien discutit i havia agafat el cotxe per marxar, fugir ben lluny i encetar una nova vida. Potser havia estat un error, com tants d'altres, segurament ofegaria les penes a la barra d'un bar i sabria que el millor seria tornar a casa de nou, perquè potser les fugides eren al·lucinacions, autoenganys que boicotejaven la seva vida plena i feliç. Aquest era l'últim pensament que recordava. Després tot havia quedat a les fosques i, ara, obria els ulls i es trobava embolcallada entre sedes blanques. No hi havia llum i sentia l'olor de l'enterramorts barrejat amb aquell aroma de... d'encens. Com aquell matí a classe de literatura, quan tot just anava a l'institut, i el professor els volia conduir a l'essència del relat que els llegí, a les fosques, com ara, amb l'encens eclesiàstic omplint l'aula... Que potser estava en una esglèsia? Que potser havia mort realment? Aquella olor, el no poder-se aixecar, els sons d'un càntic, una pregària i uns plors llunyans... No, no podia ser així. No volia que l'enterressin, no desitjava càntics, ni pregàries, ni encens, ni plors... No així...

Ell s'havia quedat a fora, davant la mirada perplexe dels familiars polítics. Entrar hagués estat una traïció a ella i això era més del que podia aguantar. Encara recordava la seva mirada i el tímid somriure el darrer cop que havien anat al cinema... "si algun dia marxo, vull ballar entre les flames d'una galera, navegant lluny, on l'onatge em porti, com els herois antics", li havia xiuxiuejat. Sabia que ara, segurament, s'estava remoguent dins el sarcòfeg, haver de presenciar aquell circ pseudo-cristià que la seva família havia organitzat tot i les queixes, súpliques, plors i renecs del que havia estat el pilar de la seva vida.

No ho podia permetre. Per primer cop en la seva vida va decidir actuar. sense miraments, compassió ni raonaments lògics sobre conseqüències, judicis foranis estranys al a seva persona i a ella.

Aquell matí la boira cobria els camins. Els arbres s'embolcallaven de cotó fluix, mentres notes tristes sortien dels ocells. Un cotxe trencava el silenci, conduint un sarcòfeg cap al mar, on els dos amants trobarien la pau.

Capvespre blanc

Semblava haver despertat d'un somni. De sobte, les flors havien desaparegut sota una manta blanca que cobria tot el jardí. El sol havia fugit de la fred, amagant-se rere d'una lluna capriciosa que restava entre els núvols de neu.

Poc a poc anava cobrint els carrers. Els gossos corrien lliures, amunt i avall, amb els més petits, que improvitzaven trineus amb trossos de fusta o vells plàstics que havien restat inutilitzats.

Algun veí cridava "que poc que esteu acostumats a la neu! vosaltres que no heu estat a Sibèria!", i la veïna del costat que se'l mirava entre sorpresa i riallera.

De cop, una bola de neu que s'estampava contra la seva esquena, es girava i el veia allà, dret, amb els cabells enfarinats i un somriure entremaliat. Corria cap a ell, intentant no relliscar, per abraçar-lo i fondre's en la calidesa d'un petó. Un calfred la recorria, per les emocions que s'obrien pas dins seu, com el floc de neu que s'escolava esquena envall.

Agafats de la mà, amb el nas vermell i els dits gelats, tornaven cap a casa, on el caliu de la llar els esperava.