entre somnis i realitats

La porta de casa quasi mai es tancava, excepte quan ja es va construir l'Hipercor i ens van entaforar davant de casa el seu pàrquing gratuït, obert i assassí de mascotes. Era gran i verda i només d'entrar veies el pati de ciment desigual, on a vegades la mare entrava el cotxe i els grans hi guardaven les motos, on jo hi jugava i els gats hi campaven. Recordo un dia que la intentava escalar. Porta, muralla, paret d'escalada i porteria. Fins i tot servia per jugar-hi a dards, fins el dia que m'hi vas fer posar al mig. Fou així realment? El teu reord és diferent, tu volies que m'apartés i jo tossuda no marxava. Potser em rebel·lava contra el germà gran, fent-li la guitza, però sigui quin sigui el record que dibuixa la realitat, vaig acabar astorada amb el dard clavat a la gola, i tu espantat que m'agafaves la mà, i els dos corrents a casa la tia, trucant-la a la seva porta. Estàvem sols a casa oi? El final de la història se'n va, fugint de mi...

Era la petita de quatre germans i em desbordava la imaginació. Matar el temps inventant històries, jocs, biblioteques, alumnes i clients d'una cafeteria inexistent eren les meves ocupacions preferides. Els amics de l'escola es quedaven a l'altra banda de les vies; als pares no els agradava gaire que vinguessin a una casa que semblava caure a trossets. Jo no ho entenia, tant m'era que el passadís no s'hagués pintat i els trossos de paper estiguessin mig arrancats; no entenia que no els agradés que la porta de la meva habitació tingués una entrada pels gossos, era ben original, tot i haver estat creada a cops de peu. No recordo quina edat devia tenir. Potser uns nou o uns deu anys, ja podia creuar sola la carretera Barcelona. Algunes tardes de sol me n'anava directa al carrer Caldes de Montbui, entrava a la fusteria i em mirava aquell senyor que semblava ocupat tallant fustes: "que em puc endur algunes fustes d'aquestes que té al terra?" i ell que em...

Hi havia una vegada una nena que s'amagava sota el llit. Hi havia una vegada un nen que va construir murs al seu voltant i era incapas de saltar-los. Hi havia una vegada una nena que va deixar de plorar i a partir d'aquell moment no hi hagueren mes llagrimes als seus ulls. Moments que ens marquen, moments que no podem oblidar, escenes que revivim agafats a les potes d'aquell llit, amb les llagrimes als ulls; o intentant construir tunels per sortir dels propis murs, sense adonar-nos-en que de nit tornem a deixar-hi la sorra que n'hem tret. Llagrimes seques, oblidades, perdudes en els moments mes durs que mai hem viscut. Paraules que desapareixen en el temps, imatges que s'esborren, sensacions amargues que perduren. Mirades fredes que es queden anclades en un instant del temps, fins que arriba el dia en que una pluja i un vent fort les arranca del seu bastio. Hi havia una vegada tres nens que s'agafaven de la ma i caminaven somrient de nou a la seva infantesa. On ...

Certament tenia un deute. Un deute a pagar des del mes de gener. I ara que el fred m'ha deixat a casa, amb el nas tapat, una febrada reprimida, una tos inseperable i alienígenes que creixen dins meu, he decidi obrir aquell vell bagul metàl·lic i recuperar un passat en imatges. Retrobar-me amb la mirada innocent d'aquella nena espantada que mirava de puntetes per la finestra, intentant veure quin món l'esperaria quan es fes gran. *** Retrat de família Era la petita de quatre germans, i si potser no m'agradava mirar la càmera, ho he de reconèixer, fer "l'indio" sempre m'ha agradat! Ara que venen temps de mones, recordo aquells llapissos de colors, els ninos de "David el gnomo" i totes les altres sorpreses de la mona: I els que no podré oblidar mai. Aquells conillets que teníem de mascota i la dèria dels grans per veure'ls als fogons... Ni la meva germana ni jo, vam assistir a aquell àpat, on el dinar se servia a base de conill a la cassola....

I de sobte em trobava davant d'un rostre conegut, rostres d'infància que restaven perduts en els records de la nena que un dia vaig ser. Un cafè, un somriure, un no has canviat gens, i un munt de moments que apareixien a la meva memòria, com flaixos que m'enlluernen. Tants anys han passat des del dia en què em vaig disfressar d'home, quan celebràvem el carneval a Sant Pau, un vespre que vaig arribar tard a casa i que la meva mare m'esperava amb una mirada entre espantada i enfadada. Tants matins de jocs, tantes tardes que trobàvem un llenguatge per parlar-nos de balcó a balcó, amb aquella carretera Barcelona transitada. I de sobte, m'arriba encara aquella cançò recuperada d'algun disc dels teus pares, que escoltàvem al menjador de casa teva i cantàvem... Records d'infància que esdevenen de nou rostres reals i palpables, retrobats en una cafeteria del barri, entre somriures, novetats de parelles, nens i carreres. Si sembla que fos ahir quan...

Velles imatges que vaguen espantades pels records. Pols que rovella paraules del passat. Una veu que fa néixer paraules i obre una petita escletxa en aquell bagul que fa tant de temps que restava tancat amb pany i clau, protegit de les intempèries del temps. La guineu. Qui podria oblidar la guineu. Arribava de nit, o al matí, o en qualsevol altre moment en que la cambra quedés tranquil·la i silenciosa. Deixava el seu rastre, com una petjada, com una senyal enfosquida de la seva presència que recriminava a un de nosaltres. Una mà negra. La mà negra que ens delatava com a malfactors davant la llei establerta. I alguna cosa ens havia desaparegut. Fruit del nostre descuit, de la nostra deixadesa, dels nostres oblits i pecats contra les normes comunitàries... La guineu s'enduia quelcom amb un significat especial i ens ho deixava ben clar. Sempre hi havia qui corria a amagar aquella mà negra, avergonyit, i qui mirava entre totes les seves pertenences, buscant quina era la joia que li hav...

Records difusos que es desdibuixen en una memòria enfosquida pel temps. A la llunyania entreveu un carrer fosc, al costat de les vies del tren i d'un hort mig abandonat, una llum tènue, una veu familiar i una figura desconeguda que s'alçava arrossegant un carro de dues rodes vell i brut. Una mirada innocent se n'anà directament cap al cadell que seguia aquella mena de rodamón i cap a un ànec groc, petit i eixerit, que anava descobrint coses noves a cada passa. El seu pare i aquell altre home vestit amb drapts vells i d'un perfum a clavegueram parlaven, semblava com si es coneguessin. La nena jugava amb el gos i l'aneguet, corrent amunt i avall, fent viure la nit amb les seves rialles. El rodamón, que feia ben poc que havia sortit de la presó i que més que una vida lo seu era una sèrie de successos desgraciats, va guaitar la il·lusió de la petita i va aportar amb el seu granet de sorra a la felicitat que desbordava aquell vespre. Aquell petit ànec va conèixer una vid...

Recordo aquells dies especials en que ma mare estava a casa als matins i ens preparava una bona tassa de xocolata desfeta per esmorzar. El dia que tocava la grossa hi havia sobre la taula uns quants croissanets petits i bons, molt bons! I si no sempre teníem les nostres delicioses torrades de pa de pagès per sucar amb la xocolata calenta i espessa... Eren dies especials (la mare no sempre estava a casa un matí de diumenge), d'aquells que sempre recordaré amb un somriure d'orella a orella. La nena més feliç que es podia trobar s'asseia davant la seva tassa i gaudia embrutant-se llavis, boca i cara d'una dolçor inoblidable. I aquest havia de ser un matí especial. On la il·lusió d'aquella nena que un dia vaig ser i que segueix somiant desperta es transmeti a un any nou, entre amics i família, enmig de l'aroma del cacau, la llet, els croissanets i les torrades de pa. Una bona manera de dir bon dia al nou any i a les cares adormides que baixen les escales sentint la ...

Arbres il·luminats per un munt de somnis de petits i grans. Colors que envaeixen les nits fredes de finals d'octubre. Somriures il·lusionats que admiren cada racó, mostrant la inocència més pura. Records infantils que vaig retrobar, vagant entre atraccions d'unes fires que em transportaren a les primeres sortides de nit amb les amigues, quan havíem de tornar a les onze a casa i perquè el pare de la Irene ens venia a recollir. Records d'una nena que va tornar a casa un matí, amb un ós de peluix tant gran com ella i amb la seva primera mini-cadena, de la mà del seu germà gran i de la seva xicota. Moments que transcorren com estrelles fugaces quan es retroba amb la seva mirada en els ulls dels petits a qui ara acompanya. El fred es difumina en els colors i els sorolls que desperten la nit.