Salta al contingut principal

La porta de casa

La porta de casa quasi mai es tancava, excepte quan ja es va construir l'Hipercor i ens van entaforar davant de casa el seu pàrquing gratuït, obert i assassí de mascotes.
Era gran i verda i només d'entrar veies el pati de ciment desigual, on a vegades la mare entrava el cotxe i els grans hi guardaven les motos, on jo hi jugava i els gats hi campaven.
Recordo un dia que la intentava escalar.
Porta, muralla, paret d'escalada i porteria. Fins i tot servia per jugar-hi a dards, fins el dia que m'hi vas fer posar al mig. Fou així realment? El teu reord és diferent, tu volies que m'apartés i jo tossuda no marxava. Potser em rebel·lava contra el germà gran, fent-li la guitza, però sigui quin sigui el record que dibuixa la realitat, vaig acabar astorada amb el dard clavat a la gola, i tu espantat que m'agafaves la mà, i els dos corrents a casa la tia, trucant-la a la seva porta.
Estàvem sols a casa oi?
El final de la història se'n va, fugint de mi...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Colors

Retorns

No ho he pogut evitar. Com una cadena de pensaments que comença a fluir al fer caure la primera peça del dominó. Nens que recollien unes espases imaginàries en castells inventats, aire entre les mans i bancs d'una ciutat en la realitat d'un adult, i la nena que viu en mi buscant aquell tiraxines amb el que podria enfrontar-se als dracs de la seva pròpia vida. I de sobte aquelles dues paraules: dracs, enfrontar-se. I em sembla tornar a sentir la teva veu en aquell cassett vell que em vares fer després del viatge a Granada... I et torno a sentir, parlant-me. Paraules que potser ara tenen més significat que abans, que potser demà entendré millor: "Una vez que se han enfrentado los dragones, cruzado los desiertos y se ha despejado el sendero del bosque, es la hora de volver. Elige sabiamente. Reúne tus regalos y recuerda tus lecciones. Ahora eres frágil, sé delicada contigo. Desde el exterior: entra. Desde el interior: sal. Las fronteras son permeables pero peligrosas...