entre somnis i realitats

La porta de casa quasi mai es tancava, excepte quan ja es va construir l'Hipercor i ens van entaforar davant de casa el seu pàrquing gratuït, obert i assassí de mascotes. Era gran i verda i només d'entrar veies el pati de ciment desigual, on a vegades la mare entrava el cotxe i els grans hi guardaven les motos, on jo hi jugava i els gats hi campaven. Recordo un dia que la intentava escalar. Porta, muralla, paret d'escalada i porteria. Fins i tot servia per jugar-hi a dards, fins el dia que m'hi vas fer posar al mig. Fou així realment? El teu reord és diferent, tu volies que m'apartés i jo tossuda no marxava. Potser em rebel·lava contra el germà gran, fent-li la guitza, però sigui quin sigui el record que dibuixa la realitat, vaig acabar astorada amb el dard clavat a la gola, i tu espantat que m'agafaves la mà, i els dos corrents a casa la tia, trucant-la a la seva porta. Estàvem sols a casa oi? El final de la història se'n va, fugint de mi...

No sé si ho he arribat a dir... però aquesta nit, sento la necessitat de pronunciar, de teclejar, aquestes sis lletres màgiques que transmeten la màgia del saber compartir, estimar i conviure. Gràcies. De tot cor. Sincerament. Des de la part més profunda de la meva ànima. Moltes gràcies. Sense saber com m'he trobat canalitzant tota aquella energia que corria dispersa pels voltants de casa, que xocava amb els números estadístics del món laboral, que cercava incansable un espai on poder parar, descansar i agafar forma, aixecant-se com un gegant enmig d'un huracà. Podríem parlar de coincidències, de camins que arriben a un mateix lloc, de les coses que succeeixen per algun motiu, per què sí o per la simple casualitat de la quotidianitat que ens envolta. Podríem parlar i parlar, i tinc la sensació que la nit acabaria i encara sentiríem que acabem de començar, envoltades de la il·lusió de qui té un somni. De sobte, tot flueix. I sí, potser podria arribar a dir que ja tinc la res...

Comença a despertar-se el dissabte al matí, sento la pluja com cau melòdicament i em dóna el bon dia. Al costat hi ha la presència de qui ha abandonat el llit massa d'hora, i jo ronsejor al llit, intentant esgotar els últims minuts de son. Tanco els ulls, em giro, miro l'hora i continuo somiant, pensant en el dia que m'espera. Finalment em llevo. Dóno el bon dia a l'agradable solitud que m'envolta. Recordo les cançons que ahir a la nit m'envoltaven i començo a carregar totes les bateries. La càmera, el portàtil, el cafè, l'esmorzar, la bona música i una dosis d'escriptura. - Fa dies que no et venia a veure, oi? - Molts, però en la teva absència hi eres... et notava, et sentia. - No m'has enyorat? - Saps que sí i que no a la vegada. No em venies a veure, però no t'amagaves de mí. Estaves amb la família, envoltada de móns nous i cares noves, i sempre retornaves, d'una manera o altra. - Aquests dies em sento especial. - T'hi sents perquè...