La porta de casa

La porta de casa quasi mai es tancava, excepte quan ja es va construir l'Hipercor i ens van entaforar davant de casa el seu pàrquing gratuït, obert i assassí de mascotes.
Era gran i verda i només d'entrar veies el pati de ciment desigual, on a vegades la mare entrava el cotxe i els grans hi guardaven les motos, on jo hi jugava i els gats hi campaven.
Recordo un dia que la intentava escalar.
Porta, muralla, paret d'escalada i porteria. Fins i tot servia per jugar-hi a dards, fins el dia que m'hi vas fer posar al mig. Fou així realment? El teu reord és diferent, tu volies que m'apartés i jo tossuda no marxava. Potser em rebel·lava contra el germà gran, fent-li la guitza, però sigui quin sigui el record que dibuixa la realitat, vaig acabar astorada amb el dard clavat a la gola, i tu espantat que m'agafaves la mà, i els dos corrents a casa la tia, trucant-la a la seva porta.
Estàvem sols a casa oi?
El final de la història se'n va, fugint de mi...

Gràcies

No sé si ho he arribat a dir... però aquesta nit, sento la necessitat de pronunciar, de teclejar, aquestes sis lletres màgiques que transmeten la màgia del saber compartir, estimar i conviure.
Gràcies. De tot cor. Sincerament. Des de la part més profunda de la meva ànima. Moltes gràcies.
Sense saber com m'he trobat canalitzant tota aquella energia que corria dispersa pels voltants de casa, que xocava amb els números estadístics del món laboral, que cercava incansable un espai on poder parar, descansar i agafar forma, aixecant-se com un gegant enmig d'un huracà.
Podríem parlar de coincidències, de camins que arriben a un mateix lloc, de les coses que succeeixen per algun motiu, per què sí o per la simple casualitat de la quotidianitat que ens envolta. Podríem parlar i parlar, i tinc la sensació que la nit acabaria i encara sentiríem que acabem de començar, envoltades de la il·lusió de qui té un somni. De sobte, tot flueix.
I sí, potser podria arribar a dir que ja tinc la resposta a la pregunta que una bona amiga em va fer al 2008... Ja sóc gran, sé què vull ser, sé qui sóc i sé què vull fer, quin vull que sigui el meu proper pas, quina és la direcció que vull seguir.
I te'n vull donar les gràcies. Per què sí. Per què així ho sento. Per què els nostres camins potser s'han creuat per mera casualitat, però dono gràcies a aquestes casualitats, a aquestes converses, a aquesta passió que desprens i encomanes, a aquest món meravellós que he conegut a través teu, a aquesta creativitat que despertes i fas créixer, gràcies per ser qui ets i per ser on ets.

I somiarem. Com la calma del mar en un dia serè, o amb l'energia d'un mar revoltat en un dia de vents i corrents, com la brisa marina, serena, que ens empeny a poc a poc, o com els vents forts que arriben i comencen a desordenar-ho tot creant un espai nou i diferent.

Somiaré i construiré noves realitats, aquelles que fins ara no havia acabat de veure i que ara es comencen a dibuixar davant meu.

Gràcies per formar-ne part.

Sense títol

Comença a despertar-se el dissabte al matí, sento la pluja com cau melòdicament i em dóna el bon dia. Al costat hi ha la presència de qui ha abandonat el llit massa d'hora, i jo ronsejor al llit, intentant esgotar els últims minuts de son. Tanco els ulls, em giro, miro l'hora i continuo somiant, pensant en el dia que m'espera.

Finalment em llevo. Dóno el bon dia a l'agradable solitud que m'envolta. Recordo les cançons que ahir a la nit m'envoltaven i començo a carregar totes les bateries. La càmera, el portàtil, el cafè, l'esmorzar, la bona música i una dosis d'escriptura.

- Fa dies que no et venia a veure, oi?

- Molts, però en la teva absència hi eres... et notava, et sentia.

- No m'has enyorat?

- Saps que sí i que no a la vegada. No em venies a veure, però no t'amagaves de mí. Estaves amb la família, envoltada de móns nous i cares noves, i sempre retornaves, d'una manera o altra.

- Aquests dies em sento especial.

- T'hi sents perquè ho ets. Perquè has parat el tren i has decidit parar en una estació  que fins ara no havies reconegut, la teva estació, casa teva. I és per això que el dia a dia a vegades se't fa una muntanya que no vols escalar.

- Plou.

- La terra es renova.

- I s'endú tot allò que ens enfosqueix...

Una imatge...



Una cançò...