Curiositats

L'Anna Tarambana, en un post ben trobat de "Es traspassa bloc", va deixar veure ja fa uns mesos la xifra en què es valorava el seu bloc. Ai las!, que diria una amiga, he tingut curiositat i no ho he pogut evitar.

Si la valoració del bloc es tornés material... doncs... potser podríem tenir un altre cop un inici de mes, sense estar preocupats per les factures que no paren d'aparèixer com per art de màgia! O potser podríem anar de vacances, o potser, no sé... Potser podríem aplanar el jardí per poder posar-hi una piscina d'aquestes de plàstic per l'estiu vinent (vaja decepció aquest estiu, tant pels petits com pels grans!, l'aigua de la piscina pujava torta i regava el jardí...). O potser després d'haver tret l'estocat de les parets del menjador i haver-lo deixat llis llis (o alguna cosa similar a llis) podríem arribar a canviar les finestrese de fusta vella per unes d'alumini, no?

Això ja sembla el conte d'una noia que anava somiant quan va entrebencar-se i tota la seva moneda de canvi se'n va anar a n'orris.

El que més cal dir, no obstant, seria allò de "ell mai no ho faria". I si fossin els blocs qui donessin preu als seus amos? Per mi no en donarien ni cinc! I menys després d'aquests cruiximents fruit de pintar sostres, parets i escales!

Però tornant a ser jo mateixa... No sé si ho podria fer, després de les alegries, les persones conegudes, els comentaris que et fan somiar i somriure, després de tantes estones compartides no crec que me'n pogués desprendre...

My blog is worth $31,049.70.
How much is your blog worth?

Miralls i delators

La cara és el mirall de l'ànima i els ulls els seus delators. (M. T. Ciceró)


No pot evitar-ho. Tothom pot veure en la seva mirada aquell núvol gris que la persegueix, aquell somriure desdibuixat, aquella tonalitat greu en la seva veu.

Saber el per què no és tant senzill. Potser serà la falta de son o de vida pròpia, potser serà el cansament, potser serà que aquell és un dia diferent, potser serà un correu que no vol obrir, una conversa que hagués preferit evitar, el nen que no va bé, notícies que no li agraden, papers que no comparteix.

Però quan la mirada s'ennuvola, quan quelcom es trenca dins seu, quan rep les bones o males noves que no comparteix, quan és incapaç d'entendre postures que ha de fer-se seves; tots els seus gestos parlen per si sols. Incapaç d'amagar-se rere el seu cos, tot la delata.

I no sap si és bo o dolent.

Creu que algun dia hauria d'aprendre a no comunicar-se.

Son

Hi ha dies en què em quedaria a casa dormint. La relació amb el meu estimat company de somnis, es veu tallada a socarrel cada matí quan sona el despertador. He d'abandonar-lo, intentant deixar que els tentacles de la son no em retenguin captiva al llit. Llevar-me i començar una nova rutina, que potser avui tornarà a ser diferent. Somriure a la lluna al sortir de casa, saludar el sol que veuré entre les finestres de l'oficina, oblidar els somnis que encara havien d'arribar.

Silenci

Necessitava el silenci.

Després de dies en que només s'escolta el tràfec de petjades i d'idees, l'anar i el venir de totes les tasques que quedaven pendents, veus que comentaven possibilitats agradables o indignants.

Després de dies en que només veia la lluna i les estrelles, el rostre cansat del seu company, els papers pendents que s'apilaven sobre la taula del despatx, les visites que no podia fer als amics virtuals, les paraules que no podia escriure, els somnis que no es deixaven atrapar.

Després de dies que es convertien en carreres constants, a contracorrent, després de tots aquests dies necessitava el silenci. El silenci de deixar els plats per rentar apilonats, el silenci de saber que hi havia rentadores per estendre, el silenci d'agafar el cotxe i anar a passejar pel mercat, el silenci d'un sol càlid que l'acarona, el silenci de saber-se sola, el silenci de gaudir del vent que anuncia que ha de venir una primavera.

Necessitava el silenci del tacte de les seves mans sobre les tecles, de la olor a no res i a terra acabada d'adobar. Necessitava el seu silenci, aquell que ho deixa tot en of, per gaudir dels moments d'un dia en que el sol ha volgut sortir amb la seva millor gala perquè avui ella el podrà sentir a la seva pell.

Monólogo

La verdad es que el otro día no te dije toda la verdad. Si quieres lo comentamos ahora. ¿Qué me pareció? Te diré como me sentí: triste, desengañada, más bien defraudada. No es cierto que no tuviera una ligera idea de lo que esperaba recibir, pero no quería hablar. Quería conocer vuestras cartas sin mostrar las mías. Quizás fue una mala jugada, no lo sé. Pero cuando mostráis vuestra mano, el mundo cae al suelo, por su propio peso, y todo lo que podría tener que decir se desarticula en mis propios labios. Y la verdad, no creo que sea una impresión sujetiva y personal. Y no te creas que me esperaba un as, ni una jota siquiera; es cierto y sé que tengo mucho recorrido todavía, y que tengo mucho que aprender y (por lo que veo) que demostrar, pero el número de esa carta que habéis escogido para mi, es demasiado bajo, a mi parecer, y no refleja ni las tareas ni la responsabilidad que me habéis asignado. Sí, sí, ya sé que hay que tener paciencia, y que todavía es pronto, y que se valorará de nuevo la situación dentro de un año. Quizás entonces creáis que ya os he demostrado lo suficiente lo que valgo. Tengo esperanza y fe en sus palabras (aunque no siempre sé el por qué), me gusta lo que estoy haciendo, lo sabes y creo que es algo que no se puede ocultar, pero no quiero llegar a decir que esto es un lujo que no me puedo permitir. ¿Eres capaz de entender porque te digo que me siento desengañada, defraudada, triste?

Trets al bosc

Forma part de Personatges itinerants


Li agradava sortir a passejar cap al tard, abans que es fes fosc. I aquell dia, la Júlia necessitava airejar les idees i posar en ordre els esdeveniments dels últims dies. La trobada amb en Bernat, l'aparició d'un home misteriós, la possible tornada del fill del mestre mut, la innauguració i els projectes professionales, en Carles,... Potser els sorolls del bosc aconseguirien que hi veiés un xic més clar.

Caminava dins els seus pensaments sense adonar-se'n que algú se li acostava per davant. Aquell capvespre havia decidit fondre's amb les ombres del bosc i les cançons que la transportaven a altres móns fantàstics. Quan alçà la mirada i s'espantà de la seva pròpia ombra i de la figura que s'aixecava davant seu... Poc a poc, en el transcurs d'un segon, la seva mirada s'enfocà i distingí la Júlia. Les dues, al veure l'ensurt reflexat en els ulls de l'altra, es van posar a riure, descarregant d'aquesta manera tota la tensió que havia electritzat l'ambient. Tenien la sensibilitat a flor de pell.

Van seguir caminant, conversant sobre les diferents anècdotes que omplien les seves vides, obviant els detalls més íntims, però sincerant-se i deixant la porta oberta per foragitar les seves pors més profundes.

De sobte sentiren un parell de sorolls estridents, com dos cops secs i metàl·lics, com dos trets, no gaire lluny d'allà on eren. Amagades entre uns arbustos, intentaren captar amb la mirada qualsevol moviment per entendre d'on sortien els sorolls. I de sobte, el córrer d'una persona, l'udol d'un animal ferit, i una ombra que es movia davant d'elles, allunyant-se.

- Déu meu... Si és ell! En Joan!
- Aina, què dius tu ara! Què hi ha de fer al bosc el fill del mestre mut...!

I amb un fil de veu, l'Aina xiuxiuejà:

- No Júlia, no... El fill no. Ell mateix...
- Però Aina, saps molt bé que no pot ser, que... Potser les ombres, potser la falta de llum,...
- Pot ser, però l'altre dia també em va semblar veure'ls i ara... No ho sé, potser veig visions.

Quan ja no sentiren les passes a prop es van aixecar. Es disposaven a desfer el camí quan tornaren a sentir aquell crit, un udol que es fonia amb la nit, que suplicava ajuda. La veieren estirada al terra, intentant netejar-se una ferida de bala de la pota dreta, patint, cridant, plorant,... Es van acostar a la mare lloba i ella es deixà agafar, dòcil o colpida pel dolor incessant. Potser el doctor Bartomeu podria fer-hi alguna cosa.

Viatges (agost del 2001)

Segurament avui comença el meu gran viatge, una nova vida, un nou sentir.
Una passejada, un esmorzar (un bon esmorzar ric en sucre i en calories!) i plans de futur.

Ja falta poc. Demà agafaré un autobús que em portarà a terres llunyanes, a terres on el vent del nord em murmurarà paraules a l'orella, on el silenci vindrà acompanyat de tot de coses noves per descobrir, que m'esperaran a cada cantonada perquè jo em pari i les pugui admirar, i les acabi sentint com un record tan profund que me'n portaré un tros que sempre més viurà amb mi. I cada nit de lluna plena miraré el cel i veuré una guspira del que és la meva vida, del que estic fent amb la meva vida, de tot el camí caminat i de totes les dresseres per on encara he de passar.

Una vida per davant, una vida que comença avui i que pot començar qualsevol dia de l'any, que pot créixer amb cada sortida de sol i morir amb cada suspir de la lluna.

Barcelona, 06 d'agost del 2001

Un dia gris

Hi ha dies en que ens resulta difícil trobar la llum del dia. Tot és gris.
Però fins i tot en la grisor s'hi pot amagar la bellesa, no?

Vaixells

Tant li feia un port com un altre, estava acostumat a viatjar a la deriva, sense necessitat de prendre decisions massa importants. Aigües amunt i aigües avall, creuant mars i retornant al punt d'origen, la seva vida havia seguit la direcció del vent.

Era feliç sempre que sentís l'onatge ben a prop, la brisa marina acaronant-lo, la sal al cos. No s'imaginava lluny de la mar, separat del seu vaixell. Mariner d'aigua salada que havia nascut entre les aigües i moriria entre el vaivé de les ones.

Però tenia el cap ben clar i sabia viure els perills de la seva professió. Recordava el que la seva mare li havia dit de ben menut:

Bona cosa és que el vaixell tingui dues àncores.

Pindar

El cicle natural o la mort d'un ocell

Una tarda d'un diumenge de feina. Atrafegada, amb l'escombra amunt i avall, deixant netes les engrunes de la taula. Surt a fora, la roba espera el seu torn per assecar-se amb el poc vent que fa i un sol tímid que no escalfa gaire. La fregona balla al so d'unes melodies que sonen del mòbil.

I de sobte ell arriba a casa. Entra tranquil·lament per la porta del jardí amb el millor dels seus somriures. Contenta, deixo la porta oberta, per on s'escapa corrent la gata veient el seu petit trofeu que vol alçar el vol. Més veloç que una pantera salta sobre seu, l'encalça feroçment, oblidant els sis metres de distància que els separaven, i el reté entre les seves urpes, àvida de les emocions que fan córrer un gat rere un ocell.

De sobte, uns animals més grans que ella s'apropen amb els seus lladrucs a la porta del jardí. Esperitada es confon amb la nit i corre a amagar-se entre els arbustos, deixant al pobre ocell al terra, ferit.

El veiem i amb el cor encongit intentem acostar-nos-hi. S'alça uns metres, temorós de les ombres gegants que som per ell, i ensopega amb el terra. Deu tenir l'ala trencada o potser només ha estat el cop. Es fa el mort, i quan avancem fins al seu costat torna a marxar.

La gata ens mira, expectant, sense gosar acostar-se massa. Jo la miro, enfadada per la tristesa, intentant comprendre que ella és un gat i ell un ocell, intentant agafar-lo, curar-lo, deixar-lo lliure novament. Però se'n va, espantat, atemorit, salta i avança amb les poques forces que li queden.

Decidim agafar la gata i entrar a casa, potser només necessita recuperar-se de l'ensurt, descansar una nit... El deixem fondre's dins la nit enjardinada, amb l'esperança de no torbar-nos demà amb la mort d'un ocell.

Hi havia una vegada un aneguet groc

Records difusos que es desdibuixen en una memòria enfosquida pel temps. A la llunyania entreveu un carrer fosc, al costat de les vies del tren i d'un hort mig abandonat, una llum tènue, una veu familiar i una figura desconeguda que s'alçava arrossegant un carro de dues rodes vell i brut.

Una mirada innocent se n'anà directament cap al cadell que seguia aquella mena de rodamón i cap a un ànec groc, petit i eixerit, que anava descobrint coses noves a cada passa.

El seu pare i aquell altre home vestit amb drapts vells i d'un perfum a clavegueram parlaven, semblava com si es coneguessin. La nena jugava amb el gos i l'aneguet, corrent amunt i avall, fent viure la nit amb les seves rialles.

El rodamón, que feia ben poc que havia sortit de la presó i que més que una vida lo seu era una sèrie de successos desgraciats, va guaitar la il·lusió de la petita i va aportar amb el seu granet de sorra a la felicitat que desbordava aquell vespre. Aquell petit ànec va conèixer una vida nova, entre el pati i el safareig de casa seva, remullant-se i corrent amunt i avall, sentint la veu d'una nena que només esperava sortir de l'escola per veure el seu nou amic.

Deixar-te marxar...

Te n'has anat, però crec que encara no t'hem deixat marxar, que et tenim agafat per la punta de la camisa vella que sempre duies i no deixem que el teu record vagui lliurement entre els nostres somriures.

De sobte, per què sí, el mar es comença a remoure clamant una tempesta de llàgrimes. La teva imatge, el record d'aquella tarda, les paraules dites, les escrites, l'última conversa, tot el que no vàrem poder fer junts, tot el que desitjaria compartir amb tu ara sentint l'aprovació de la teva mirada; tot forma un remolí que se m'endu lluny a través de les canonades d'una dutxa que intenta calmar, sense èxit, el mar.

Moments...

El meu temps no té valor

Sovint ens queixem, ens enrabiem, alcem la veu, escrivim en majúscules, ens enfurismem, ens deixem desbordar per la ràbia de les males gestions, de la incompetència d'altri, i comencem a digerir i fer-nos nostre aquell discurs de "és el meu temps", "no arribo a la feina", "ja ha plogut i tot va malament", "són uns incompetents", "sí és que és la renfe, què esperaves", "ja hi tornem a ser", "sempre he de sortir abans per arribar a la meva hora", "mai se sap a quina hora arribaràs", "et roben el temps", i un llarg etcètera que es pot sentir a la mínima de canvi.

Doncs avui no criticaré la Renfe, me n'abstinc.

Criticaré els usuaris.

Fa temps una passatgera que treballava per algun tipus de consultoria o empresa que tenia relacions amb la renfe (això ja comença d'aquella manera en què vés a saber si té alguna cosa de cert el que segueix), bé, el fet és que una noia - companya d'imprevistos i retards - em va comentar que era una llàstima tot plegat. Que després del canvi directiu que hi havia hagut estaven intentant rentar-se la cara i de pas millorar la imatge, però que no en sortien d'una que en queien en una altra. I sense ànims d'excusar ningú (una millor infraestructura, una planificació decent i un bon servei és el que ens mereixem, i no el que tenim ara), vaig reflexionar que últimament s'havien adoptat certes mesures (poques pel meu gust): una mica més d'informació i la famosa devolució exprés.

El valor del temps perdut és igual al retorn del bitllet. No és que hi estigui d'acord, si arribo 30 minuts o una hora tard a la feina perdo més diners que no el preu del bitllet... La qüestió és que tant queixar-nos perquè després ni tants sols anem a recollir el nostre bitllet quan el retard és de més de 15 minuts! Això sí que és admirable... És que ara el temps de tants passatgers ja no té cap mena de valor? És que ningú s'indigna i reclama allò que li han de donar?

I no es creuieu que són les cues, no... La majoria de vegades ni hi ha cues, ni males cares, ni insults, com a molt la cara de comprensió i resignació d'un treballador de l'empresa.

Avui, per exemple, he sortit del tren que arribava entre 15 i 20 minuts tard. Tothom ha baixat i ha sortit de l'estació de tren com si res. He estat la única que ha anat a buscar el seu bitllet, que ha reclamat pel seu temps perdut, ja no pel miserable bitllet integrat de 3 zones, sinó perquè quedi constància que hi ha qui es queixa i que els trens segueixen arribant tard.

I la meva reflexió és: on queden les paraules, les crítiques, les enrabiades? És que potser se les endu el vent? O és la passivitat d'avui en dia que ens fa oblidar que el nostre temps sí que té un valor?

5.000

4.999 ovelles blanques i una negra

5.000 somnis compartits
5.000 realitats esdevingudes

5.000 somriures, rialles, llàgrimes, besades, temors, il·lusions, esgarrifances

5.000 mirades

Gràcies per fer-ho possible!

Qüestió de seny

El seny sense voluntat és tant inútil com la voluntat sense seny

Gustave le Bon

Something stupid

I know I stand in line, until you think you have the time
To spend an evening with me
And if we find some place to dance, I know that there's a chance
You won't be leaving with me
And afterwards we drop into a quiet little place
And have a drink or two
And then I go and spoil it all, by saying something stupid
Like I love you

I can see in your eyes you still despise the same old lies
You heard the night before
And though it's just a line to you, for me it's true
It never seemed so right before

I practise every day to find some clever lines to say
To make the meaning come through
But then I think I'll wait until the evening gets late
And I'm alone with you
The time is right, your perfume fills my head, the stars get red
And oh the night's so blue
And then I go and spoil it all, by saying something stupid
Like I love you

Scheisse...

A vegades se sentia com si els seus braços fossin conduïts per una mena de fils invisibles, com si no fos ell qui manés aquella manera de fer tant insòlita que li semblava original.

Tenia la sensació que hi havia algun ésser capriciós que jugava a ser un déu omnipotent inexistent i feia de la seva vida un videojoc estúpid i sense sentit.

Potser només era una manera d'excloure's de tota responsabilitat sobre els seus actes, potser només eren vagues sensacions que arribaven en dies grisos i enfosquits per la rutina, potser només eren excuses difuses per sentir-se millor o potser era una realitat irrefutable.

Fos com fos, aquell dia no havia aconseguit frenar a temps i ara intentava buscar a les palpentes una segona oportunitat per poder sortir d'un cotxe a punt d'incendiar-se i aixecar-se d'aquell llit entre parets blanques.

La intel·ligència animal

Fa uns dies va haver-hi una cita que em va fer pensar, reflexionar sobre totes aquestes coses que sonen tant bé del "treball en equip" i altres nomenclatures boniques però masses vegades irreals.

Ja sigui en un ambient laboral, en les lluites diàries per aconseguir un món millors (si és que encara no perdem les esperances!), en la pròpia realitat dels moments més íntims i personals, en molts instants els animals ens donen una gran lliçó a la humanitat en si. Un bon exemple, gràcies Rafael per fer-me'l arribar!

Gaudiu de les imatges!

A cal metge

Relat sobre els diferents personatges itinerants que ens envolten i caminen per un poble sense espai.

A cal metge

Aquell matí en Bartomeu rebé la visita de l'Aina. Alguna passa vírica semblava que l'hagués atrapat i no podia ni avançar quatre passes sense córrer esperitada buscant algun lavabo desocupat on abocar els dolors que se la menjaven. El primer que féu a l'obrir la porta fou córrer cap al lavabo.

Quan se la mirà als ulls va saber que aquells vòmits incessants no eren l'únic motiu de la seva visita. Sempre que alguna cosa la preocupava l'anava a visitar, ja ho havia fet des de ben petita, quan la mare la duia perquè la vacunés.

- Què tens petita? Què et passa pel cap?
- Són aquestes històries d'aquell home amb la gavardina negre, que no paren de voltar pel poble...
- El que comenta en Josep Maria d'allò que va passar a la benzinera amb el pobre Pasqual? Què en saps tu d'això?
- Ja saps, tot se sap entre aquestes quatre cases, i jo que no paro mai d'imaginar-me coses i coses fins la més ínfima possibilitat...
- I...
- Doncs resulta que crec que pel que deia en Josep Maria, el cotxe de l'home misteriós no té gaire misteri. Ups!

I se'n va corrents, buscant la calma necessària que els dolors li exigeixen. Quan torna encara està més pàlida que abans, es recolza a les parets, com si les seves cames no poguessin dur-la fins la cadira de nou. Abans que en Bartomeu la pugui agafar ja està al terra, inconscient. Potser no és només un virus. Potser les malalties i les preocupacions són un còcktel massa perillòs per una noia com l'Aina. Potser...

Paraules que fan pensar

"En la solitud hi ha la nostra grandesa;
en la societat, però, hi ha la nostra eficàcia"
A. Palacio Valdés

En un món en què l'eficàcia i l'eficència es valoren tant (o no), caldria recordar en més d'una ocasió que aquesta societat som tots, que totes les mans són necessàries, totes les veus són imprescindibles, que si ens oblidem del significat de treballar en equip el vaixell farà aigües...

Les veus de la nit

S'havia despertat ben entrada la nit. Els ulls ben oberts i la son escapant-se per sota els llençols. Notava el càlid respirar de la persona a qui estimava al seu costat, però ni el lleuger vaivé del seu pit podia retornar-li els somnis fugissers.

S'aixecà i sortí a fora, alguna cosa l'havia encantat i ella caminava cautiva cap al darrere de la casa, embolcallada pel silenci de la nit.

S'assegué als peus de l'ametller despullat que ansiava posar-se els seus vestits més bonics i anunciar així l'arribada de la primavera, però encara no havia arribat el seu temps.

Escoltava el silenci de la nit i les seves veus. Un gat en zel que buscava una amant entre les ombres, l'òliva que s'amagava entre les branques del bosc, el vent que, juganer, feia córrer algunes fulles seques, la màgia de la nit que cantava als seus enamorats, la il·lusió d'un núvol petit que intentava tapar una lluna plena majestuosa, el caure d'una estrella fugaç que cridava per l'adrenalina de l'emoció, els seus propis batecs que la feien sentir viva, una porta que s'obria, unes passes rere seu, un t'estimo a cau d'orella.

Eren les veus de la nit.

La força de la música, la màgia del foc

Aquests dies, al matí, al cotxe, em deixo portar pel ritme d'aquestes notes, tranquil·la, amb la nit perseguint-me...

Aquests dies, a la tarda, encenem la llar de foc, i la màgia del ballar de les flames ens embolcallen en móns de somni.

Paraules que fan pensar

Aquella nit va arribar tard a casa. Carregat del cansament acumulat, va obrir la porta de l'edifici i va començar a pujar els tres pisos que el durien al seu pis.

A mesura que pujava les escales i veia la porta de casa seva, se sentia intrigat per una mena de paper doblegat que havien deixat penjat al pom.

"Ningú no pot anar molt de temps disfressat" (Séneca)

Certament, algun desconegut que el coneixia massa bé sabia que els seus últims actes no el pertenyien, que aquell no era el seu rostre, que tard o d'hora arribaria el moment en que totes les coses estarien al seu lloc i la seva màscara cauria al terra, deixant al descobert la seva veritable mirada a tot el públic.

Petjades de gegant

Se sentia trista i sola. Com si, de cop i volta, s'hagués tornat transparent, com si els seus sentiments ja no tinguessin cabuda en un món de pensaments lògics. El desig d'una nena desapareixia en l'ebullició constant del que cal fer, del córrer amunt i avall, de l'estrés genèric contemporani.

I se'n va anar. Si ja no tenia un lloc en el seu món, preferí endinsar-se en el món dels boscos, on la fantasia sempre hi tindria el seu regne. Amb els seus 12 anys, una bossa carregada d'algunes llaminadures, uns entrepans i un sac de dormir, va aconseguir escapar d'aquesta voracitat que se la volia empassar.

Guaitava la lluna i els estels, vigilava els mussols i buscava els ratpenats. Potser aquella nit apareixeria algun ésser d'aquells que només existeixen quan un creu en ells. Tot d'una va caure, un petit ... no sabia com definir-ho, com un forat que algú havia deixat al bell mig del seu camí. Va caure i es va sentir embolcallada per un llit de fulles seques. S'adormí i l'endemà es despertà dins la petjada d'un gegant.

Despertars especials

Recordo aquells dies especials en que ma mare estava a casa als matins i ens preparava una bona tassa de xocolata desfeta per esmorzar. El dia que tocava la grossa hi havia sobre la taula uns quants croissanets petits i bons, molt bons! I si no sempre teníem les nostres delicioses torrades de pa de pagès per sucar amb la xocolata calenta i espessa... Eren dies especials (la mare no sempre estava a casa un matí de diumenge), d'aquells que sempre recordaré amb un somriure d'orella a orella. La nena més feliç que es podia trobar s'asseia davant la seva tassa i gaudia embrutant-se llavis, boca i cara d'una dolçor inoblidable.

I aquest havia de ser un matí especial. On la il·lusió d'aquella nena que un dia vaig ser i que segueix somiant desperta es transmeti a un any nou, entre amics i família, enmig de l'aroma del cacau, la llet, els croissanets i les torrades de pa. Una bona manera de dir bon dia al nou any i a les cares adormides que baixen les escales sentint la olor del que es cou al foc.

I als que no hagueu pogut compartir l'esmorzar amb nosaltres, a aquells que encara estigueu dormint, o treballant, o davant de l'ordinador, o jugant amb els més petits, o gaudint del sol que ens somriu, o... A tots vosaltres, molt bon any 2008!

Ja heu demanat un desig?