Salta al contingut principal

Viatges (agost del 2001)

Segurament avui comença el meu gran viatge, una nova vida, un nou sentir.
Una passejada, un esmorzar (un bon esmorzar ric en sucre i en calories!) i plans de futur.

Ja falta poc. Demà agafaré un autobús que em portarà a terres llunyanes, a terres on el vent del nord em murmurarà paraules a l'orella, on el silenci vindrà acompanyat de tot de coses noves per descobrir, que m'esperaran a cada cantonada perquè jo em pari i les pugui admirar, i les acabi sentint com un record tan profund que me'n portaré un tros que sempre més viurà amb mi. I cada nit de lluna plena miraré el cel i veuré una guspira del que és la meva vida, del que estic fent amb la meva vida, de tot el camí caminat i de totes les dresseres per on encara he de passar.

Una vida per davant, una vida que comença avui i que pot començar qualsevol dia de l'any, que pot créixer amb cada sortida de sol i morir amb cada suspir de la lluna.

Barcelona, 06 d'agost del 2001

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El nostre llibre

Fa quasi sis anys que vam començar a escriure la nostra història. Fa cinc anys que passàvem el nostre primer Sant Jordi junts, en la que ja era la nostra llar. Vam començar a crear la nostra pròpia història, on els contes de fades hi tenen cabuda, on els somnis poden ser realitat, on els somriures il·luminen els nostres dies. Aquest és el millor llibre que et puc reglar: la nostra vida, el nostre amor. Primer foren nits robades a l'estiu, a les obligacions casolanes; després vingueren les nits romàntiques en llocs inoblidables, on començàvem a construir els nostres castells; tot seguit de la intimitat d'una llar, els projectes d'una vida en comú, els somnis fets realitats. La nosta història, el nostre llibre. Vull seguir omplint les seves pàgines en blanc amb tu al costat: passejades durant un capvespre, converses davant el caliu del foc, mirades robades, somriures brindats, viatges compartits, caminar per la pròpia vida agafats de la mà... Feliç Sant Jordi!...

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...