Passa al contingut principal

Trets al bosc

Forma part de Personatges itinerants


Li agradava sortir a passejar cap al tard, abans que es fes fosc. I aquell dia, la Júlia necessitava airejar les idees i posar en ordre els esdeveniments dels últims dies. La trobada amb en Bernat, l'aparició d'un home misteriós, la possible tornada del fill del mestre mut, la innauguració i els projectes professionales, en Carles,... Potser els sorolls del bosc aconseguirien que hi veiés un xic més clar.

Caminava dins els seus pensaments sense adonar-se'n que algú se li acostava per davant. Aquell capvespre havia decidit fondre's amb les ombres del bosc i les cançons que la transportaven a altres móns fantàstics. Quan alçà la mirada i s'espantà de la seva pròpia ombra i de la figura que s'aixecava davant seu... Poc a poc, en el transcurs d'un segon, la seva mirada s'enfocà i distingí la Júlia. Les dues, al veure l'ensurt reflexat en els ulls de l'altra, es van posar a riure, descarregant d'aquesta manera tota la tensió que havia electritzat l'ambient. Tenien la sensibilitat a flor de pell.

Van seguir caminant, conversant sobre les diferents anècdotes que omplien les seves vides, obviant els detalls més íntims, però sincerant-se i deixant la porta oberta per foragitar les seves pors més profundes.

De sobte sentiren un parell de sorolls estridents, com dos cops secs i metàl·lics, com dos trets, no gaire lluny d'allà on eren. Amagades entre uns arbustos, intentaren captar amb la mirada qualsevol moviment per entendre d'on sortien els sorolls. I de sobte, el córrer d'una persona, l'udol d'un animal ferit, i una ombra que es movia davant d'elles, allunyant-se.

- Déu meu... Si és ell! En Joan!
- Aina, què dius tu ara! Què hi ha de fer al bosc el fill del mestre mut...!

I amb un fil de veu, l'Aina xiuxiuejà:

- No Júlia, no... El fill no. Ell mateix...
- Però Aina, saps molt bé que no pot ser, que... Potser les ombres, potser la falta de llum,...
- Pot ser, però l'altre dia també em va semblar veure'ls i ara... No ho sé, potser veig visions.

Quan ja no sentiren les passes a prop es van aixecar. Es disposaven a desfer el camí quan tornaren a sentir aquell crit, un udol que es fonia amb la nit, que suplicava ajuda. La veieren estirada al terra, intentant netejar-se una ferida de bala de la pota dreta, patint, cridant, plorant,... Es van acostar a la mare lloba i ella es deixà agafar, dòcil o colpida pel dolor incessant. Potser el doctor Bartomeu podria fer-hi alguna cosa.

Comentaris

El veí de dalt ha dit…
Entre persnotage i personatge, tens feina al blog

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat