Torno a agafar el cotxe i condueixo en direcció a rehabilitació, ja he deixat en Bernat amb la seva àvia, quan de sobte sona una cançó que acompanya el matí, la pluja que cau amb parsimònia i el meu estat emocional.
Fields of gold de Sting
http://youtu.be/KLVq0IAzh1A
Per un moment aquesta matinada m'he sentit mala mare... i al veure escrit aquest pensament ho veig com una exageració però així són certes emocions, irracionals i exagerades.
Fa dies que el petit ós es desperta sovint a les nits, de fet sembla que s' hagi fet amic de les febrades puntuals i els mocs i no les deixa anar. Com a causa o efecte o senzillament com a un element més de la suma s'ha hagut de separar de nosaltres i passar el dia a l'escola bressol o quan la febre no li permet amb la iaia. I de la combinació de tots els elements en resulta nits intranquil·les i de dormir poc.
Però avui no s'ha queixat i jo m'aferrava a la idea d'aprofitar fins l'últim minut de son que el petit ens regalés.
En David em pregunta si tindrà febre i jo molt convençuda li responc que segur que no, que se'ns hauria queixat com fa de costum i que no estaria dormint o movent-se tranquil al bressol. Però jo no comptava amb què estigués tant ko com per cridar-nos l'atenció pobret... i quan l'he anat a veure a quarts de cinc estava a 38.5 ... l'he abraçat, bressolant-lo, fent-li petons sanadors i xiuxiuejant-li un ho sento a cau d'orella. Després he deixat que la màgia de l'apiretal fes el seu efecte mentres menjava abraçat a mi i s'acabava adormint profundament una hora més.
