entre somnis i realitats

... parla per si sol!

I qui diu que les nostres pròpies idees sobre el que pensem que és la realitat no afecten les nostres respostes i la nostra visió del món?

Realment, sense paraules. Jo no l'havia vist, i vosaltres? (i no em refereixo al vídeo... ;oP) Tantes coses en aquest món ens poden passar desapercebudes!

Hi ha coses per les quals val la pena lluitar... sempre.

Impressionant

M'endormisco esperant que arribin a casa. Els plats estan nets, la roba endreçada, els entrepans estan al congelador, el segon plat de demà ja està preparat, però encara no puc seure per acabar el dia: el sopar queda per fer i el primer de demà, la rentadora acaba el seu cicle i hi ha més roba per plegar curosament... I els ulls se'm tanquen... ni soparia. Mentres una banda sonora de la meva adolescència sona de rerefons. Records borrosos que prenen claredat, que tornen a ser presents i em fan estremir novament. Salgo a pasear por dentro de mí veo paisajes que de un libro de memoria aprendí: "Llanuras bélicas y páramos de asceta - no fué por estos campos el bíblico jardín -; son tierras para el águila, un trozo de planeta por donde cruza errante la sombra de Caín "

Realment sense paraules... Dediqueu-hi 20 minuts de calma, imatges, música, paraules, sensibilitat que se t'emporten més enllà i et retornen renovada...

No té desperdici...

Realment, poc a poc vaig caminant. I avui és un d'aquells dies en que començo a somiar, i a construir castells i a creure que tot és possible. Nous projectes que es dibuixen a l'horitzó? Potser, segur! I buscant buscant, he trobat un petit tresor, com diu l'autor... "Yo quería hacer una canción para enseñarle a mi hija las cosas más importantes de la vida y terminé haciendo una canción con todo lo que aprendí y sigo aprendiendo de ella cada día."

Brutal! Qui hagués tingut aquestes idees en certs moments!

...i una cançó per començar bé la setmana! I després em direu que l'alemany no sona bé!

Mama (ana ahabak) de Christina Stürmer. Guerres innecessàries, rostres d'infants convertits en fantasmes d'una vida que els ha deixat les armes a les mans. Mama, sag mir was du meinst. Sag mir warum es hier so dunkel ist. Mama, sag warum du weinst, Ich weiß nicht warum du traurig bist. Sind das Sternschnuppen da oben? Was ist dort vorbei geflogen? Warum friere ich so sehr? Warum dein Herz so schnell? Wieso wird es dort hinten hell? Wo kommt dieser Donner her? Mama, ana ahabak! Mama, ich liebe dich! Mama ana ahabak! Komm doch und beschütze mich! Mama wohin soll`n wir geh`n? Ich will nachhause, es ist schon so spät! Mama, warum niederknien? Was sagst du? Ist das nicht ein Gebet? Zieh` nicht so an meiner Hand! Wieso drückst du mich an die Wand? Und warum geh`n die Lichter aus? Ich kann kaum noch etwas seh`n, Sag, wieso müssen wir hier stehen? Warum gehen wir nicht nach Haus`? Mama, ana ahabak! Mama, ich liebe dich! Mama ana ahabak! Komm d...

No ho he pogut evitar. Com una cadena de pensaments que comença a fluir al fer caure la primera peça del dominó. Nens que recollien unes espases imaginàries en castells inventats, aire entre les mans i bancs d'una ciutat en la realitat d'un adult, i la nena que viu en mi buscant aquell tiraxines amb el que podria enfrontar-se als dracs de la seva pròpia vida. I de sobte aquelles dues paraules: dracs, enfrontar-se. I em sembla tornar a sentir la teva veu en aquell cassett vell que em vares fer després del viatge a Granada... I et torno a sentir, parlant-me. Paraules que potser ara tenen més significat que abans, que potser demà entendré millor: "Una vez que se han enfrentado los dragones, cruzado los desiertos y se ha despejado el sendero del bosque, es la hora de volver. Elige sabiamente. Reúne tus regalos y recuerda tus lecciones. Ahora eres frágil, sé delicada contigo. Desde el exterior: entra. Desde el interior: sal. Las fronteras son permeables pero peligrosas...

Qui no recordarà més d'unes imatges emblemàtiques de fa anys...! Jo encara era petita, però no podia evitar que les rialles esclatessin davant del televisor. Fa poc, els meus nebots van venir a casa a recollir la mona. I la princeseta jugava a fer sorra fina fins que va veure un gronxador a la seva alçada... La resta de la història, al vídeo! (I ja podeu riure, que al final vam acabar rient les tres: mare, filla i tieta!)

I de sobte em trobava davant d'un rostre conegut, rostres d'infància que restaven perduts en els records de la nena que un dia vaig ser. Un cafè, un somriure, un no has canviat gens, i un munt de moments que apareixien a la meva memòria, com flaixos que m'enlluernen. Tants anys han passat des del dia en què em vaig disfressar d'home, quan celebràvem el carneval a Sant Pau, un vespre que vaig arribar tard a casa i que la meva mare m'esperava amb una mirada entre espantada i enfadada. Tants matins de jocs, tantes tardes que trobàvem un llenguatge per parlar-nos de balcó a balcó, amb aquella carretera Barcelona transitada. I de sobte, m'arriba encara aquella cançò recuperada d'algun disc dels teus pares, que escoltàvem al menjador de casa teva i cantàvem... Records d'infància que esdevenen de nou rostres reals i palpables, retrobats en una cafeteria del barri, entre somriures, novetats de parelles, nens i carreres. Si sembla que fos ahir quan...

Fa uns dies va haver-hi una cita que em va fer pensar, reflexionar sobre totes aquestes coses que sonen tant bé del "treball en equip" i altres nomenclatures boniques però masses vegades irreals. Ja sigui en un ambient laboral, en les lluites diàries per aconseguir un món millors (si és que encara no perdem les esperances!), en la pròpia realitat dels moments més íntims i personals, en molts instants els animals ens donen una gran lliçó a la humanitat en si. Un bon exemple, gràcies Rafael per fer-me'l arribar! Gaudiu de les imatges!