No podia oblidar-la. No podia oblidar el seu somriure, la seva veu dolça encenent-lo a cau d'orella. La veia dia i nit, en els seus somnis, al llit, a la feina, al metro, al cotxe. Com un malson que el perseguia insistents arribaven els records de dies càlids i d'ensomni. L'havia trobada en una platja, una matinada de primavera. Nua, prenia un bany de lluna, s'aixecà i s'endinsà mar endins, d'on sortí tremolosa d'excitació, com una sirena que es mostra al seu amant. La seva mirada li parlà, es reconeixeren al moment. Ella era aquell estel perdut que s'havia deixat caure en tantes nits d'insomnis, donant-li motius per seguir vivint, per seguir llevant-se l'endemà, esperant només la nit per trobar-se amb els seus mots sensuals, que el despullaven amb cada vocal, que l'envoltaven de plaer amb cada consonant dita, cremant... Els seus gestos eren igual que les seves paraules, desbordant la seva màgia féu que s'acostés a ella i li treié la roba...