entre somnis i realitats

Divendres a la tarda, arriba l'hora baixa i ens trobem al pati de l'Era de Ca l'Antic, antics terratinents del poble. Comença l'espectacle. Una copa de vi blanc, unes veus amigues, papers espontanis repartits entre el públic més animat. Els assassinats del carrer Morgue , obra d'Edgar Allan Poe, versió de Carles Riba, conte teatralitzat per Oriol Genís, realment fantàstic. Transportats per una escenificació sòbria i suficient, viatgem del pati d'una era del poble fins als carrers lúgubres del París del segle passat. El públic dóna veu als vuit testimonis que relaten els fets, que descriuen el sospitós, ara espanyol, ara rus, potser alemany o italià. I entre dues hombres del mateix actor, els dos companys es desfan en paraules de bon sentir fins a conduir-nos a l'entramat de la història i al desenllaç final. Realment fantàstic. Una magnífica vetllada organitzada pel Cicle Cultural de Cànoves i Samalús, gràcies Núria i Imma, gràcies Oriol, per deixar-nos gaudi...

Trossos de somnis embolcallats amb paper de seda. Somriures encisadors a punt d'esclatar a l'estripar papers de colors. Cercar per tots els racons, des dels més típics fins als més inhòspites, per acabar descobrint l'univers idoni per aquella persona. Sentir els nervis despuntar per cada part del teu cos, a punt de trencar-se en milers de rialles, felicitat desbordant al veure la sorpresa, la il·lusió, l'alegria en els ulls d'aquella persona tant especial, o al trobar entre les pròpies mans un petit gran tresor. Xocolata – petits diables disfressats que t'indueixen a l'adulteri de tota dieta –, xocolates de tot tipus, dolços tresors que captiven el més rar dels paladars; plomes estilogràfiques per recuperar la lletra perduda; bolígrafs per recuperar les velles costums universitàries; lectures que et transportaran a altres móns possibles; flors que perfumaran l'essència de la teva joventut i aparells màgics que et permetran seguir somiant, llegint, estudi...

Sona el telèfon... "Corre corre, que fa molt de mal, anem... ja no puc més, que ja surt..." i algú que diu des de darrera "vinga a la sala de parts!" Per un moment m'havia espantat... Ja creia que havia de córrer cap a l'Hospital de Girona a celebrar l'aniversari... Però no, eren les 13:00h i ma mare em deia moltes felicitats recordant què va passar fa 28 anys!  La mirada dolça del meu nen a les set del matí... moment d'aixecar-se. Abraçant-me i desitjant-me un feliç aniversari. I el seu riure sorneguer a la nit, quan li demano el meu regal i ell em diu que fins demà res. La retrobada amb una bona amiga que ja té una gran família, quan tot i haver passat tants anys que untàvem els matins de Nutella juntes, encara recorda el teu dia. I et sorprenen amb un felicitats i un detall d'aquells que creen bons relats. 28 somriures Anna, ara ja en són 28, com els que vam celebrar juntes fa cinc anys! Les trucades de la família, els missatges dels amics (aq...

Ni tant sols se'l va mirar. Va agafar aquell tros de paper i va estripar-lo. Estripava així els seus últims suspirs, els intents de justificar quelcom injustificable, no volia conèixer més raons, no deixaria que les seves paraules verinoses tornessin a atreure-la cap a ell, no més raons que puguessin provocar un perdó equívoc. "Ho sento. Tenies raó. No et mereixes algú com jo al teu costat, no em mereixo el teu perdó. Finalment he entès el dolor que t'he causat. Me'n vaig, no per fugir de la veritat dels meus crims, sinó per donar-te una oportunitat de ser feliç, tornar a començar, i si em quedo, sempre et perseguirà l'ombra del passat." Va llençar els papers emicolats al vent. Va marxar. Tot estava embolcallat pel seu perfum sofisticat, amagatall del sofre que deixava al seu pas. Els racons de la ciutat li mostraven les imatges de la seva crueltat i de la seva pròpia complicitat. Mai pogué trair-lo, fer-ho era assassinar-se a ella mateixa. El primer dia no po...

Miratges d'un passat... Pedre'm en l'onatge del temps. Koh Tao, Tailàndia.

Por. Per primer cop durant molt de temps va sentir una por dolorosa. Gotes àcides que trobaven les escletxes cap als somnis més profunds, cap als desitjos inimaginables de la seva ment. Gotes àcides que li regiraven l'estòmac i li foradaven l'esperança. Por de conèixer. Por de saber. Por de decidir. Por de les ombres que aixecaven les titelles d'un futur possiblement inexistent. Ombres que creixien i seguirien creixent fins que no il·luminés un escenari buit. Quan tancava els ulls, durant les nits més fosques, seguia sentint aquella por. La por de les il·lusions trencades. La por del fer-se gran. La por de les primeres vegades. La por de les decisions que no volgué prendre. Quan obria els ulls només trobava un escenari buit, ple de llum. Però seguia sentint el xiuxiueig juganer de les ombres de les titelles, cantant les cançons dels seus malsons infantils.