28 de juny 2009

Els assassinats del carrer Morgue

Divendres a la tarda, arriba l'hora baixa i ens trobem al pati de l'Era de Ca l'Antic, antics terratinents del poble. Comença l'espectacle. Una copa de vi blanc, unes veus amigues, papers espontanis repartits entre el públic més animat.

Els assassinats del carrer Morgue, obra d'Edgar Allan Poe, versió de Carles Riba, conte teatralitzat per Oriol Genís, realment fantàstic. Transportats per una escenificació sòbria i suficient, viatgem del pati d'una era del poble fins als carrers lúgubres del París del segle passat. El públic dóna veu als vuit testimonis que relaten els fets, que descriuen el sospitós, ara espanyol, ara rus, potser alemany o italià. I entre dues hombres del mateix actor, els dos companys es desfan en paraules de bon sentir fins a conduir-nos a l'entramat de la història i al desenllaç final.

Realment fantàstic.
Una magnífica vetllada organitzada pel Cicle Cultural de Cànoves i Samalús, gràcies Núria i Imma, gràcies Oriol, per deixar-nos gaudir de trobades com aquestes.

25 de juny 2009

Regals



Trossos de somnis embolcallats amb paper de seda. Somriures encisadors a punt d'esclatar a l'estripar papers de colors. Cercar per tots els racons, des dels més típics fins als més inhòspites, per acabar descobrint l'univers idoni per aquella persona. Sentir els nervis despuntar per cada part del teu cos, a punt de trencar-se en milers de rialles, felicitat desbordant al veure la sorpresa, la il·lusió, l'alegria en els ulls d'aquella persona tant especial, o al trobar entre les pròpies mans un petit gran tresor.

Xocolata – petits diables disfressats que t'indueixen a l'adulteri de tota dieta –, xocolates de tot tipus, dolços tresors que captiven el més rar dels paladars; plomes estilogràfiques per recuperar la lletra perduda; bolígrafs per recuperar les velles costums universitàries; lectures que et transportaran a altres móns possibles; flors que perfumaran l'essència de la teva joventut i aparells màgics que et permetran seguir somiant, llegint, estudiant, cantant, ordenant moments, imatges, pensaments. Aparells màgics que et deixen escriure fent un cafè a la fleca del poble, que et deixen descobrir altres planetes al tren...

Regals, petits tresors amagats.

23 de juny 2009

anys i anys

Sona el telèfon...

"Corre corre, que fa molt de mal, anem... ja no puc més, que ja surt..." i algú que diu des de darrera "vinga a la sala de parts!" Per un moment m'havia espantat... Ja creia que havia de córrer cap a l'Hospital de Girona a celebrar l'aniversari... Però no, eren les 13:00h i ma mare em deia moltes felicitats recordant què va passar fa 28 anys! 

La mirada dolça del meu nen a les set del matí... moment d'aixecar-se. Abraçant-me i desitjant-me un feliç aniversari. I el seu riure sorneguer a la nit, quan li demano el meu regal i ell em diu que fins demà res.

La retrobada amb una bona amiga que ja té una gran família, quan tot i haver passat tants anys que untàvem els matins de Nutella juntes, encara recorda el teu dia. I et sorprenen amb un felicitats i un detall d'aquells que creen bons relats. 28 somriures Anna, ara ja en són 28, com els que vam celebrar juntes fa cinc anys!

Les trucades de la família, els missatges dels amics (aquest facebook fa marevelles, crec que mai m'havia felicitat tanta gent!).

I algun correu d'aquells que t'és impossible oblidar, d'aquells que et prenen l'aire durant uns minuts i et fan sentir la persona més estimada del món. Gràcies Àlex!!!!

                                           Anys i anys per motls anys...

Gràcies a tots! Per viure amb mi, per trobar-nos en camins del bosc, quan plou, quan els núvols no ens deixen observar embabalits la lluna, quan els llamps, els trons i la pedra que cau ens arraconen a casa, atemorits, quan de sobte el silenci ens envaeis i sortim a veure les estrelles com cauen. Poden ser molts o pocs anys, però sense família i amics, serien els més tristos. I em sento afortunada perquè fins i tot els mals moments són recordats amb un somriure.

28 somriures per vosaltres!

11 de juny 2009

Papers esmicolats

Ni tant sols se'l va mirar. Va agafar aquell tros de paper i va estripar-lo. Estripava així els seus últims suspirs, els intents de justificar quelcom injustificable, no volia conèixer més raons, no deixaria que les seves paraules verinoses tornessin a atreure-la cap a ell, no més raons que puguessin provocar un perdó equívoc.

"Ho sento. Tenies raó. No et mereixes algú com jo al teu costat, no em mereixo el teu perdó. Finalment he entès el dolor que t'he causat. Me'n vaig, no per fugir de la veritat dels meus crims, sinó per donar-te una oportunitat de ser feliç, tornar a començar, i si em quedo, sempre et perseguirà l'ombra del passat."

Va llençar els papers emicolats al vent. Va marxar. Tot estava embolcallat pel seu perfum sofisticat, amagatall del sofre que deixava al seu pas. Els racons de la ciutat li mostraven les imatges de la seva crueltat i de la seva pròpia complicitat.

Mai pogué trair-lo, fer-ho era assassinar-se a ella mateixa. El primer dia no pogué evitar deixar les manilles guardades per les nits de sexe desenfrenat i de pas, per empresonar la seva pròpia consciència cada cop que aquesta somiqués tornar a ser lliure. S'havia enamorat de l'home equivocat, s'havia deixat corrompre, havia girat la cara, tancat els ulls a masses crims inexcusables. Fins el dia que per mantenir-lo en vida, lliure, va haver de pagar un preu massa car. Un tret, un crit, un cos inert caient el terra. 

Va esmicolar aquell tros de paper. Però les seves paraules quan l'havia escrit encara ressonaven dins la seva ment. Paraules buides, sense significat. Era irònic, una ironia que sofisticava el sarcasme de la situació "donar-me una altra oportunitat, de ser feliç, de tornar a començar", tornar a començar? Ara creia en altres vides? 

Va esmicolar aquell tros de paper davant dels seus ulls incrèduls.

A partir d'aquella nit ell no deixà mai de somiar en com els bocins de paper voleiaren per l'aire, trencats per una mà invisible, en el moment precís en que tots els que li volgueren donar l'últim adéu el deixaren sol, inmers en la seva tristesa, davant la dona que havia perdut per culpa d'uns lladres de joies. Però la veritat el perseguia i sabia que en qualsevol moment es miraria al mirall, es reconeixeria com el vertader lladre i una mà invisible li treuria la vida. Aquells papers esmicolats tenien un únic sentit: venjança.

10 de juny 2009

Miratges d'un passat... Pedre'm en l'onatge del temps.

Koh Tao, Tailàndia.

08 de juny 2009

Les ombres dels titelles que no foragitaren la por

Por. Per primer cop durant molt de temps va sentir una por dolorosa. Gotes àcides que trobaven les escletxes cap als somnis més profunds, cap als desitjos inimaginables de la seva ment. Gotes àcides que li regiraven l'estòmac i li foradaven l'esperança. Por de conèixer. Por de saber. Por de decidir. Por de les ombres que aixecaven les titelles d'un futur possiblement inexistent. Ombres que creixien i seguirien creixent fins que no il·luminés un escenari buit.

Quan tancava els ulls, durant les nits més fosques, seguia sentint aquella por. La por de les il·lusions trencades. La por del fer-se gran. La por de les primeres vegades. La por de les decisions que no volgué prendre.

Quan obria els ulls només trobava un escenari buit, ple de llum. Però seguia sentint el xiuxiueig juganer de les ombres de les titelles, cantant les cançons dels seus malsons infantils.