Ni tant sols se'l va mirar. Va agafar aquell tros de paper i va estripar-lo. Estripava així els seus últims suspirs, els intents de justificar quelcom injustificable, no volia conèixer més raons, no deixaria que les seves paraules verinoses tornessin a atreure-la cap a ell, no més raons que puguessin provocar un perdó equívoc.
"Ho sento. Tenies raó. No et mereixes algú com jo al teu costat, no em mereixo el teu perdó. Finalment he entès el dolor que t'he causat. Me'n vaig, no per fugir de la veritat dels meus crims, sinó per donar-te una oportunitat de ser feliç, tornar a començar, i si em quedo, sempre et perseguirà l'ombra del passat."
Va llençar els papers emicolats al vent. Va marxar. Tot estava embolcallat pel seu perfum sofisticat, amagatall del sofre que deixava al seu pas. Els racons de la ciutat li mostraven les imatges de la seva crueltat i de la seva pròpia complicitat.
Mai pogué trair-lo, fer-ho era assassinar-se a ella mateixa. El primer dia no pogué evitar deixar les manilles guardades per les nits de sexe desenfrenat i de pas, per empresonar la seva pròpia consciència cada cop que aquesta somiqués tornar a ser lliure. S'havia enamorat de l'home equivocat, s'havia deixat corrompre, havia girat la cara, tancat els ulls a masses crims inexcusables. Fins el dia que per mantenir-lo en vida, lliure, va haver de pagar un preu massa car. Un tret, un crit, un cos inert caient el terra.
Va esmicolar aquell tros de paper. Però les seves paraules quan l'havia escrit encara ressonaven dins la seva ment. Paraules buides, sense significat. Era irònic, una ironia que sofisticava el sarcasme de la situació "donar-me una altra oportunitat, de ser feliç, de tornar a començar", tornar a començar? Ara creia en altres vides?
Va esmicolar aquell tros de paper davant dels seus ulls incrèduls.
A partir d'aquella nit ell no deixà mai de somiar en com els bocins de paper voleiaren per l'aire, trencats per una mà invisible, en el moment precís en que tots els que li volgueren donar l'últim adéu el deixaren sol, inmers en la seva tristesa, davant la dona que havia perdut per culpa d'uns lladres de joies. Però la veritat el perseguia i sabia que en qualsevol moment es miraria al mirall, es reconeixeria com el vertader lladre i una mà invisible li treuria la vida. Aquells papers esmicolats tenien un únic sentit: venjança.
Divendres a la tarda, arriba l'hora baixa i ens trobem al pati de l'Era de Ca l'Antic, antics terratinents del poble. Comença l'espectacle. Una copa de vi blanc, unes veus amigues, papers espontanis repartits entre el públic més animat.
